“La literatura d’autora està per estudiar i hi ha molt per fer”

Maria Lacueva Lorenz (València, 1980) podria ser la protagonista d’un d’aquests programes tipus “Valencians pel món”. No sé si superaria el càsting perquè la matèria que a ella l’apassiona i l’ocupa no és, ni de lluny, cultura de masses. Tanmateix, aquesta professora valenciana ha consolidat una línia d’investigació dins de la literatura catalana que marca un cert abans i després. El seu treball –rigorós, creatiu i compromés amb la perspectiva de gènere– ha originat reaccions i inquietud en certs àmbits acadèmics. La seua aposta temàtica: la narrativa femenina sota el franquisme, és un tema pel qual, com ella diu, “ningú donava un gallet”. Tanmateix a aquesta investigadora entusiasta i molt treballadora li queden moltes piles encara per a traure del silenci tantes veus femenines injustament oblidades.

Llicenciada en Filologia Catalana a València, i amb un Diploma d’Estudis Avançats en Teoria i Cultura Contemporànies per la Universitat de Girona, Lacueva es va doctorar en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la Universitat de València en 2013. Des que el 2006 marxés com a lectora a Alemanya –on viu fins avui- ha fet molt de camí com a professora universitària i en el terreny de la recerca, alhora que ha format una família amb un company germànic, potser a ritme germànic, però plena de tocs mediterranis.

A Alemanya ha exercit com a investigadora i professora d’Estudis Catalans i Romànics a les Universitats de Heidelberg, Mannheim i Saarbrücken. Aquest curs Lacueva ha començat a treballar en la Universitat París VIII en un Departament pioner d’estudis culturals no hegemònics, una plaça i un treball que –tot i estar en un altre país- queda a una hora i mitja en tren de sa casa.

Són distàncies assolibles, molt més lluny està València, però malgrat això, Maria hi torna sovint per molts vincles: professionals, familiars i personals. Fa uns dies –i convidada pels seus editors, la Institució Alfons el Magnànim– hi va presentar Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, un versió revisada, actualitzada i ampliada d’una part de la seua tesi doctoral: “Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l’educació literària”.

Elles prenen la paraula després de molt de silenci. ¿Per què aquest silenci?

Perquè ens han contat una realitat parcial, i la realitat és ben diversa i polièdrica, feta per homes i dones. És precís que tinguem una percepció rica i fidel de la realitat, és a dir, que comptem amb les dones. Aquestes escriptores valencianes de les quals jo parle –i moltes altres dones artistes: pintores, músiques– han d’entrar en el currículum i en el cànon escolar, sobretot en el de l’Educació Secundària, que és l’etapa més democràtica, per on passen la tots els xiquets i xiquetes, perquè si no, correm el risc que els nostres joves pensen que les dones som àgrafes.

És necessari que dotem els joves de referents femenins, cal traure les dones de la invisibilitat i posar-les en valor. L’escola s’ha fet mixta però continua sent sexista i cal que entrenem totes les diversitats. En realitat, la literatura d’autora està encara per estudiar i hi ha molta feina a fer.

Sempre dic que el meu darrer objectiu en investigar és dotar-nos de referents femenins, de models a seguir, i reconciliar-nos amb aquests referents. Jo reivindique la literatura com a fet i eina social de construcció i participació, amb tota la capacitat de transformació i influència social que té. 

¿D’on sorgeix Les dones fortes?Les dones fortes

L’inici de tot va ser un malestar que vaig començar a sentir perquè volia treballar sobre escriptores valencianes i no trobava informació, a penes cap rastre d’elles, i em demanava: on són, quines són. De fet, quan consultava obres de referència i manuals, només hi trobava un nom, una frase, de vegades en citaven una obra, d’altres, ni això, de manera que aquest malestar –que creixia i creixia a mesura que prenia consciència del silenci i l’oblit al qual havien estat relegades– va esdevenir necessitat de reconciliar-me amb aquestes dones escriptores.

¿Va ser molt costós fer una tesi sobre un tema oblidat, amb escassa bibliografia, i des de la distància?

Doncs sí, la vaig fer sacrificant moltes vacances. Hi havia molt poc investigat al respecte, i el poc que hi havia estava ací, a València, així que les meues vacances durant molt de temps van ser anar a la Biblioteca Valenciana. Vaig passar anys amunt i avall entre Alemanya i València, i va ser una recerca feta de nombroses visites a llibreries de vell, de digerir què hi havia i què em faltava per a seguir endavant en la investigació. I afortunadament encara vaig poder conéixer algunes de les autores protagonistes del llibre, això sí, les vaig haver de convéncer que jo venia d’un altre món i que anava a valorar-les i a cuidar-les, perquè tenien consciència que eren unes desconegudes, de fet, a Maria Beneyto la van atacar molt amb la Batalla de València i tots aquells anys foscos i fatídics i va partir un exili interior voluntari molt fort.

¿Com va ser l’experiència directa amb les autores?

A Maria Beneyto la vaig tractar en persona i en guarde una gravació en vídeo de tres hores de conversa inoblidables. Amb Carmelina Sánchez-Cutillas, en canvi, no vaig poder conversar cara a cara perquè no em va deixar pujar mai a sa casa, i la conversa va ser per telèfon. Va ser dur, però jo ho entenia, era comprensible, Carmelina estava molt cremada, per dir-ho així. El seu fill Luis del Romero em va contar que poc abans de morir va preguntar per mi: “¿I aquella xica que volia parlar amb mi?...”. Encara m’esborrone quan hi pense. La veritat és que totes dues estaven fartes i molt desencantades. Sort que Josep Ballester va saber convéncer Beneyto per a reeditar part de la seua obra amb Bromera i per a seguir escrivint i publicant. 

¿I a la Biblioteca Valenciana què va trobar?

Doncs vaig trobar molta documentació però menys de la que hauria desitjat, ja que aleshores cap d’aquestes autores no hi havia dipositat el seu arxiu i la majoria del que trobava d’elles era a arxius de companys generacionals. A hores d’ara, l’arxiu complet de Carmelina Sánchez-Cutillas ja es troba accessible a la Biblioteca, i el de Maria Beneyto es troba dipositat a la Biblioteca Municipal Roís de Corella, però no sé si està accessible al públic. He de dir que sí que m’hi vaig trobar alguna que altra sorpresa important, com ara la novel·la inèdita de Beatriu Civera, Liberata, que va optar en el seu dia a un premi. Era un mecanoscrit en quartilles, en un paper finet i era tan complicat de fotocopiar, que finalment vaig anar llegint-la i prenent-ne notes. Va ser una feinada, encara recorde aquell manuscrit fràgil de tapes blaves. Tinc l’esperança que un dia es publique amb una bona edició anotada i comentada. Així mateix, recentment he demanat a la Biblioteca Valenciana que comencen a digitalitzar l’arxiu de Carmelina perquè hi ha nombrosos documents: contes, cartes, articles, poemes, i cal fer-ho. 

I a banda de la Biblioteca Valenciana, ¿moltes llibreries de vell?

Vaig anar molt a les llibreries de vell, sobretot al carrer de la Nau. Allà vaig trobar tirades que no s’havien venut,  encara amb les pàgines sense desbarbar, que vaig haver d’anar tallant pacientment. Va ser quasi una feina d’arqueologia. Perquè clar, tots coneixíem Matèria de Bretanya, en gran part, perquè havia penetrat com a lectura obligatòria en els instituts de Secundària, i estava genial, però ara era una altra cosa, ara era qüestió de dir: sí, més enllà de Matèria de Bretanya, què més hi ha. Doncs hi ha, a banda de la seua obra narrativa, que ja és força important i significativa, nombrosos articles i textos diversos obra de Carmelina Sánchez-Cutillas i Beatriu Civera que escriuen en català i d’altres de Maria Beneyto que va escriure també en castellà. Totes elles van produir articles d’assaig periodístic sobre diferents qüestions: elements històrics, història de la literatura, opinió, crítica literària, etc.

Tinc clar que si fins ara no n’hem sabut més és perquè les dones hem estat considerades prescindibles. En ocasions fins i tot hem sentit comentaris del tipus “no són bones escriptores”, i jo em demane: ¿què vol dir ser bona escriptora, a partir de quins paràmetres? No podem llegir les dones com tradicionalment hem llegit els homes, necessitem paràmetres diferents, els d’abans no són suficients. Hi ha unes inèrcies imparables en Filologia Catalana a investigar a partir d’alguns paràmetres que semblen únics, els patriarcals. Ens ensenyen una única manera d’interpretar o analitzar els textos, i n’hi ha de diferents, tot i que sembla que per a la Universitat no existeixen. Igualment que els paràmetres de la literatura occidental blanca són insuficients per a interpretar altres literatures de minories, els paràmetres del patriarcat són insuficients per a interpretar la literatura feta per dones.

En aquest sentit, cal llegir les dones molt entre línies, tenint en consideració els condicionants sota els quals escrivien, l’herència cultural que arrossegaven, la situació social i política del moment en què escrivien, perquè de cambra pròpia, a l’estil Virgínia Woolf, ben poques en tenien, i considerar la recepció que tenien les seues obres, la qual deixava molt que desitjar.

¿Per què la producció femenina ha despertat tan poc d’interés entre els especialistes i hi ha tan pocs crítics compromesos amb les nostres autores, tant homes com dones? 

Perquè –insistisc– les dones s’han considerat prescindibles i, per tant, no cal tenir en compte allò que fan. És difícil d’explicar, però així funciona el patriarcat, els homes blancs i amb certa posició social consideren prescindibles certes coses. I sempre troben excuses per a no ocupar-se’n i devaluar, quan no menysprear, el treball de les dones. Sovint amb arguments com ara que són autores que han escrit poc o que són excepcions, o que només han fet una obra o, encara pitjor, que han escrit perquè darrere hi havia un home. I clar, apostar per investigar certs temes, pels estudis de gèneres o de minories comporta un risc. Et dediques a investigar sobre dones i et miren rarament i fins i tot s’atreveixen a dir-te coses del tipus: “amb el talent que tu tens, què fas amb eixos temes”. Hi ha una cosmovisió i unes mentalitats que no ajuden. Si comences a investigar amb temes de dones, ets sospitosa de perdre el temps amb una història secundària, prescindible. Evidentment, el sistema tampoc no ho facilita, no hi ha mitjans i la investigació és un treball precari.

¿És el risc d’apostar per un tema que no està en l’agenda del patriarcat?

Eixa és la qüestió. En general, posar-te a estudiar i investigar sobre dones és arriscat perquè et miren amb escepticisme. Tu t’assegures un èxit professional i acadèmic si treballes sobre Fuster o Botticelli, per dir uns noms, però matar-te a estudiar aquestes dones, aquestes veus per les que jo he apostat, saps que quedarà per a quatre friquis (amb tots els meus respectes), perquè si vols fer una carrera d’èxit, aquests temes es consideren superflus, secundaris. Fins avui, el ja desaparegut Lluís Alpera i Josep Ballester han estat dels pocs que hi van apostar en un moment i van invertir el seu temps en aquestes veus femenines valencianes. A Alpera el van criticar per molts motius, i no seré jo qui diga si amb raó o no. Però li hem d’agrair haver dedicat temps i esforç a analitzar i potenciar acadèmicament les escriptores valencianes de postguerra, sobretot les poetes.

Es pensa que la literatura catalana no es modifica per estar elles, per incloure les dones autores, i jo crec que sí, que es modifica, s’enriqueix i es matisa. Cal començar a considerar-les imprescindibles per tal d’explicar-nos a nosaltres mateixes. La història de la literatura ens ajuda a entendre’ns i a explicar-nos a nosaltres mateixes. És per això que es fan les històries de la literatura, de l’art, i de qualsevol altra disciplina artística. 

¿No ocorre que es pensa sovint que ja vindran altres dones a ocupar-se de les dones?

I tant! És una situació prou generalitzada, un problema internacional, quasi podríem dir que el cent per cent d’investigacions de gènere, tant en literatura, como en història de l’art i en general, estan fetes per dones. I aquest no és un símptoma de normalitat. Per a assolir una visió més global i matisada de la realitat, cal mirar què han fet les dones, quina ha estat i és la seua aportació. És, per exemple, el que ha fet Luz Sanfeliu, que ha estudiat les dones durant el blasquisme i n’ha publicat un estudi en la Universitat de València. Ella ha donat una altra visió del blasquisme, més rica, més global. O historiadores com ara Ana Aguado, perquè quan inclous les dones en els estudis històrics, aquestes donen complexitat a la història, la matisen enormement.

Incloure les veus de dones en els estudis de literatura contemporània n’ha canviat la perspectiva. El que ocorre en el nostre cas és que no som una cultura amb aquesta tradició. Per exemple, Martí de Riquer va fer una Història de la Literatura Catalana en un moment d’urgència, durant el franquisme, i amb paràmetres canònics, ben diferents dels que podem tenir ara. Tampoc l’aportació feta per Comas-Molas hi comptava molt, amb les dones. Són històries concebudes des d’òptiques distorsionades i desequilibrades, concebudes des d’uns paràmetres ben diferents dels d’avui. Aquestes autores no entraven en el cànon magistral, ni en l’escolar.

Actualment, ja quan estem fent la història de la literatura catalana des de la democràcia, en circumstàncies ben diferents, tampoc alguns petits estudis, més particulars, en especial sobre dones, no acaben d’entrar en el discurs hegemònic de la literatura catalana. Els que més han avançat en aquest camp darrerament són els investigadors i les investigadores de la literatura de l’Edat Moderna, que finalment s’han tret l’etiqueta de la “decadència”. Semblava que entre l’Edat Mitjana i la Renaixença tot era decadència, i resulta que no, que no era tan decadent. 

Recentment vaig fer la descoberta d’Aurora Bertrana i em va sorprendre el silenci, al meu parer  injust, sota el qual ha viscut aquesta autora. ¿Què en pensa?

No t’ho creuràs, però Aurora Bertrana i la seua obra va ser el primer tema que em vaig plantejar per a la meua tesi. Volia treballar sobre ella perquè va ser una dona lluitadora i avantguardista, amb una cosmovisió molt interessant. Una reinterpretació actual de l’obra i la figura d’Aurora Bertrana donaria moltes sorpreses. El seu arxiu conté conferències en francès, cartes i molts textos inèdits assagístics i l’assaig literari i d’idees és, al meu parer, una part important de la literatura; pense ara en noms com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria-Mercè Marçal. Jo reivindique l’assaig literari i pense que si no l’estudiem els filòlegs, qui ho farà. Precisament en aquest darrer temps estic aproximant-me a autores dels anys vint i trenta que participaven en to reivindicatiu dins la vida cultural valencianista en plataformes públiques, i el que he trobat és brutal. 

¿Per què hi ha aquest poca presència d’escriptores dones en l’assaig filosòfic, literari o en la literatura memorialista?

És difícil trobar-hi la resposta, potser diversos factors: la falta tradicional de temps, d’un espai propi des d’on pensar i escriure, la recent incorporació a la vida pública i política i, sobretot, una mena d’autocensura o inhibició davant d’un panorama que no ens ha tingut molt en compte com a generadores d’idees i de pensament. Amb tot, val a dir que hi ha un llegat important en català d’articles, cartes, dietaris, conferències i altres textos d’assaig escrits per dones –en alguns casos ja publicats, en altres inèdits– i cal anar reprenent, editant per primera vegada o reeditant. 

¿Queda molta feina per fer aleshores?

Avui ja tenim documents, podem tocar-los, hi ha molta informació empírica, ja digerida, editada críticament, i ja és innegable. Podem dir que hi ha una literatura catalana d’autora a tot el territori catalanoparlant, ininterrompuda i amb escrits ben diversos des de l’Edat Mitjana fins al segle XXI. Està demostrat amb estudis particulars i ben diversos. Hi ha autores molt importants i no totes han estat valorades com cal. Verónica Zaragoza i María Ángeles Herrero han escrit dues tesis molt bones sobre l’Edat Moderna, incloent-hi fins i tot, en el cas de Zaragoza, autores de la Catalunya Nord, que, per cert, van estar molt actives culturalment i quasi no se’n parla.

Sí, encara queda molt feina per fer en la literatura d’autora. A països com els Estats Units es fa molt crítica feminista, però ací els debats globals van entrar tard i ells estaven a la defensiva, com si “ara vénen aquestes i ens ho volen desmuntar”. I fins a cert punt, puc entendre la resistència, amb el que va costar reivindicar Fuster o Llull com a escriptors europeus, i ara venim les dones a demanar que es revise una situació ja canonitzada. Tanmateix, es tracta d’un debat intel·lectual global imparable i cada vegada hi ha més demanda social perquè tirem endavant. Sé que podem aportar molt al debat des d’una perspectiva cultural minoritzada, però també ens hem de repensar. 

¿Caldria reescriure, o almenys revisar, la història de la literatura?

Si no fem una història de la literatura integradora, les generacions que vindran després no tindran referents femenins. Ara que ja sabem quins són i els tenim estudiats, podríem i hauríem de transmetre’ls. No incloure’ls, de fet, seria poc científic, seria ocultar molta feina ja feta. Qui no és especialista pot pensar que li han contat la meitat de la pel·lícula, a mitges, i els que sí que ho som ens hem dit: guaita un moment, ens ho hem de replantejar, ací falta alguna cosa, que l’ecosistema era molt més complex.

Podríem començar per fer una col·lecció de literatura d’autora, igual que hi ha col·leccions de literatura d’autor, i no importa que sone un poc a ghetto, perquè per algun lloc s’ha de començar, i el ghetto pot esdevenir mainstream. El que ocorre sovint és que moltes escriptores són vistes com a autores menors, i aquell discurs que ja coneixem. 

¿Què tenien d’especial o de revolucionari aquestes narradores valencianes sota el franquisme, i quina és, a grans trets, la seua aportació a la literatura en català?

Les autores que apareixen en Les dones fortes tenen en comú diversos trets. D’una banda, són dones vinculades totes al seu territori, que van triar escriure en valencià, i d’altra, totes elles van nàixer abans de 1936 i van conèixer la Segona República, amb la qual cosa podem dir que van conéixer un món en què les dones eren ciutadanes, primer ciutadanes, i segon escriptores, i això ho van transmetre a les seues obres. Les dones posteriors generacionalment ja no tenen eixa percepció perquè primer eren escriptores, i després ciutadanes.

Cal tenir en compte que totes elles van ser autodidactes en valencià. Algunes havien estat educades en castellà i fora de València, però amb un gran esforç van adoptar el valencià, bé perquè era la llengua materna, o bé per convenciment cultural i polític. Part d’elles aprengueren amb els Cursos de Carles Salvador per correspondència. Amb tot això, vull dir que en els anys seixanta i setanta, perquè elles començaren a publicar relativament tard, el context històric i cultural era ardu i les circumstàncies encara ben adverses, i tanmateix, elles van ser molt valentes i van parlar de temes que ningú hauria gosat, com ara: el divorci, el lesbianisme, la doble moral del matrimoni, l’avortament, temes que camuflaven darrere la seua veu narrativa i que uns censors ben curts de gambals –la majoria capellans, pel que jo vaig poder comprovar a l’arxiu de la censura– no arribaven a enxampar-los. 

¿Podem dir aleshores que van participar en la vida pública i cultural del moment?

Van ser unes escriptores molt vinculades a les seus comarques, al país i amb un fort activisme cultural, donades les circumstàncies. Participaven tot el que podien en aquella minsa cultura de resistència valencianista per la defensa i la dignificació de la llengua i la cultura. Cal tenir en compte que era un ambient claustrofòbic, i elles, allà on les deixaven escriure, escrivien: articles, poemes, relats. Potser no hi van participar tant com haurien pogut perquè, aquells anys, una dona que escrivia i participava públicament era sospitosa de certa immoralitat i per tant elles es limitaren a elles mateixes.

En aquell context, en què molts les criticaven, hi hagué personalitats de la cultura com Fuster, Carles Salvador, Estellés, Manel Sanchis Guarner i Nicolau Primitiu que van creure en elles i que hi van ser d’ajuda. Fuster va impulsar l’interés per l’obra de Maria Beneyto, i va ser quan Josep Ballester començà a estudiar-la i es reedità La dona forta a Alfons el Magnànim i aquesta reedició, i la insistència de Ballester, la va animar a eixir del seu insili i a seguir publicant, gairebé sempre amb Bromera. 

Deia l’escriptora mexicana Valeria Luiselli en una entrevista recent: “Són les veus de dona les que m’activen, m’intriguen i m’emocionen”. ¿S’hi identifica?

Totalment. Com més llig, més va. M’intriguen i m’emocionen les veus de dona perquè com a dona tinc uns condicionaments diferents, o si no jo, ma mare, o una amiga. Ja m’ho deia Carles Mulet, qui va ser de gran ajuda durant la meua recerca i em va animar molt. Ell insistia en el fet que per les herències i les experiències que jo tenia i tinc com a dona i les temàtiques que m’interessen, estava fent una lectura d’aquestes autores que a molts homes se’ls escapava. Sentir això, m’esperonava.