“Et vens en el mercat laboral, et vens en el matrimonial o et vens al carrer amb el cos, que potser la vagina és sagrada?”

Ompli sales allà on va. És una de les investigadores sobre les dones més rellevant de l’últim segle, reconeguda per les seues aportacions intel·lectuals sobre la divisió sexual del treball i la relació entre el treball domèstic de les dones i la prosperitat del capitalisme basada en l’explotació de la força reproductiva.

Silvia Federici (Parma, 1942) aterra a València per impartir una conferència en el II Congrés Internacional de Comunicació i Biopolítica de la Universitat de València. Sota el títol ‘Violència contra les dones i acumulació capitalista. Passat i present’, l’escriptora analitza les diferents formes de violències, des de la institucional i l’econòmica, que al seu parer promouen entitats com l’FMI o el Banc Mundial, fins a les noves caces de bruixes, que ja ha analitzat en el seu llibre més reeixit, Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació originària (2004 –edició original–).

La seua signatura contra la il·legalització del sindicat de prostitutes va generar controvèrsia i se li pregunta per això en acabar la intervenció. Federici, respon, es declara abolicionista de totes les formes d’explotació. “Una lluita feminista no pot dir que unes formes de prostitució estan bé i unes altres malament, ha de permetre’ns escapar de totes”, conclou en la conferència.

Pregunta: Voldria preguntar-li com veu la situació de les dones i del feminisme en el món.

Resposta: És un panorama molt complicat i contradictori. D’una banda, les dones són objecte d’una explotació molt intensa, amb formes diferents. Han sigut integrades en l’economia occidental, però en els nivells més baixos... Treballen, cuiden la casa, sense poder buscar autonomia econòmica i dels homes. Als Estats Units, les dones que tenen un salari són les més endeutades, el sou no els permet sustentar-se, l’usen per a buscar préstecs. La seua vida es consumeix en la faena, es precaritza la seua existència.

D’altra banda, les dones van construint un moviment molt fort. Les dones són l’esperança del canvi social. En qualsevol part del món, rural o urbà, van reconstruint el teixit social. A l’Amèrica Llatina lideren la lluita contra l’extractivisme i els megaprojectes perquè veuen que destrueixen la terra. A l’Argentina hi ha dones que es responsabilitzen de donar vida a la comunitat on no hi ha serveis, organitzen xarxes per a encarregar-se del menjar, dels xiquets, del fem... No solament cal assegurar la reproducció [de la comunitat], cal també crear nous models de cooperació, de solidaritat.

Hi ha [envers elles] un atac molt fort de l’Estat, del capital, de l’Església... però la dona es fa protagonista de la resposta, d’assegurar-se que la gent tinga aliment. És una forma de resistència.

Creu que el moviment #MeToo ha comportat algun canvi important per a les dones o només per a les de classes altes?

Ha sigut bo, però també ha tingut trets problemàtics. Ha sigut bo perquè ha creat tot un debat sobre la violència contra les dones. Però s’ha donat publicitat a la denúncia d’aquestes dones que venien d’un grup particular. Durant anys i anys les dones proletàries en qualsevol lloc i faena han denunciat l’assetjament sexual, les feministes han denunciat violència contra les dones... i els mitjans mai no han donat tanta publicitat a aquesta denúncia.

També cal veure la manera com els periòdics han presentat el moviment #MeToo... Han distorsionat bastant la realitat. La realitat és que la violència i l’assetjament sexual són un element estructural de la relació de gran part de les dones amb la faena, la comunitat, els homes i el capitalisme. Com deia abans, en moltes faenes en què les dones treballen cal que utilitzen la seua sexualitat, el seu cos, per a negociar condicions millors. No és cap novetat que hi ha assetjament sexual en els llocs de treball o a casa.

Creu que el moviment feminista pot triomfar en un context capitalista?

Bé... Pot armar lluites eficaces. Les lluites de les dones en tantíssims llocs encapçalen altres lluites. Una de les coses més revolucionàries del feminisme i la lluita de la dona ha sigut moure el focus del canvi social. Connecten la fàbrica, el barri... a la casa, a la reproducció... El concepte s’ha expandit, inclou la faena de casa, la criança, la cura del medi ambient, la lluita contra la mineria, contra la privatització de la terra... Hui les dones són capaces de fustigar l’avenç del capitalisme d’una manera més eficaç. I la lluita per a recuperar sabers que han sigut destruïts, com els relacionats amb la salut. Hi ha un patrimoni de coneixement que es va recuperant. Crec que hui la lluita de les dones és fonamental per a pensar i crear un món més enllà del capitalisme.

Vosté parla en Caliban i la bruixa i en les conferències que hi ha un moment en la història en el qual l’Estat intenta prendre el control de la capacitat reproductiva de les dones. Els ventres de lloguer serien un equivalent a aquest intent de presa de control?Caliban i la bruixa

El lloguer de ventres és una cosa terrible. No es parla només del cos de la dona, es parla també de la vida de xiquets. Té elements d’esclavatge, es va creant un mercat de la vida humana; hi ha qui produeix xiquets només per a vendre’ls. Es diu que és un acte altruista, d’amor, però és una venda, aquestes dones reben diners.

Després moltes famílies que han encarregat un bebé no el volen perquè no ix com els agrada, ix amb malformacions... Als Estats Units hi ha un submercat a través d’Internet on es venen de segona mà nadons obtinguts per subrogació. És una cosa horrible.

En alguns llocs es prohibeix l’avortament, en uns altres s’esterilitza les dones... en uns altres això... Alguns estats volen controlar qui es reprodueix i com... En el capitalisme, la reproducció va molt lligada al mercat laboral.

No creu que aquesta reflexió sobre l’esclavitud de dones es pot aplicar a la prostitució?

No, és molt diferent. És una bogeria dir que tota prostitució és tràfic, no té cap fonament. Hi ha milers de dones que fan servir la prostitució per a integrar el seu salari. Fa poc temps va esclatar un escàndol en la Universitat de Colúmbia (Nova York, els Estats Units) perquè algunes alumnes van dir que pagaven les taxes tan altes amb la prostitució.

Això no és sotmetre les dones pobres als desitjos masculins?

No. Les dones pobres decideixen quina faena... [s’interromp]. El desig masculí què és. Treballar en la màquina [en l’obra, portant maquinària] també és explotació i per desig masculí, també hi ha dones que treballen en les mines...

Però en la prostitució entra en joc el factor de les violacions o de la violència sexual que en altres faenes no...

És fals dir que qualsevol trobada sexual ha de ser necessàriament violenta. És més violenta la trobada sexual d’una dona que en el matrimoni es troba amb el marit, perquè no el pot deixar, perquè depén del seu salari. Quantes dones s’han ficat al llit amb un home que no volien, que les disgustava, amb un home violent, perquè depenien del seu salari. Per què moltes feministes continuen oblidant aquesta realitat? Per què obliden que les dones sempre, des de la Revolució Industrial fins ara... Et vens en el mercat laboral, et vens en el matrimonial o et vens al carrer amb el cos. Per què se selecciona? Que potser la vagina és sagrada? 

I el tràfic de dones?

Segons les Nacions Unides, hi ha trenta milions d’esclaus. N’hi ha molts que són xiquets i xiquetes, i treballen per a empreses capitalistes, com les del cacau. Per què les feministes no s’ocupen dels xiquets esclavitzats? Per què? Només la vagina. No es parla de qualsevol altre tipus de tràfic o esclavitud. A Mèxic hi ha tràfic de migrants, els ‘polleros’ [traficants de persones migrants] trafiquen amb els migrants, els esclavitzen... Per què no es parla d’ells o dels càrtels dels narcotraficants?

Em sembla una hipocresia. El tràfic de dones... És fals dir que tot en la prostitució és tràfic. Hi ha moltes dones que decideixen entre diversos tipus de faena, totes horribles, que s’estimen més... Mira, jo he investigat el treball domèstic remunerat i he certificat que moltes dones migrants als Estats Units es converteixen en treballadores sexuals; és una situació igual de perillosa, però guanyen més. En aquestes cases, diuen, no tens horari per a dormir, de treball, ets menyspreada, l’home et pot molestar i no pots anar a la policia... D’això no se’n parla. On està el gran moviment feminista que lluita per elles? Jo rebutge ser còmplice d’aquesta modalització, de dir “tu no pots fer això”... No, sempre ens han dit què podem fer i què no. Com a dona no em sent més degradada per això... també em sap greu quan et vens el cos en la màquina o el cervell en la universitat.

Quin seria el seu model?

La descriminalització. Que se’ls permeta treballar en condicions segures i escapar del tràfic. Treballar en condicions segures, on hi ha llum, on no depenen d’un proxeneta. La criminalització augmenta la violència.

Voldria fer-li un parell de preguntes sobre el llibre. Hi parla de la construcció de la figura de la bruixa com a canvi entre dos tipus de violència: la feudal i la capitalista. Quines diferències hi ha?

(Riu) Bé, hi ha un llibre, que tens en la taula, ací done les respostes. En el feudalisme hi ha un règim d’explotació en el qual els homes i les dones són explotats, hi ha senyors feudals, el dret de la primera nit... Hi ha una violència que és, sobretot, física. El que he intentat explicar en el llibre és que hi preval una violència sobre la dels homes, que és la del senyor feudal, però no hi ha una violència tan massiva com la que es dóna en els segles xvi i xvii. A Escòcia, el 1653, un període ja capitalista, es parla de milers de dones executades com a enemigues de Déu i enemigues de la humanitat. La caça de bruixes es construeix amb la complicitat de l’Església a partir de la persecució dels heretges; en la primera caça, a les bruixes se les anomena herètiques. El moment més alt se situa entre els segles xvi a xvii, fins a la Il·lustració. I hi ha tota una forma d’atacs contra les dones, com la pena capital contra l’avortament, el registre d’embarassades...

Tornem una mica al començament... A Europa es parla d’un futur sense esperança, de falta de projectes que il·lusionen... Pensa que el feminisme pot ser un projecte col·lectiu d’esperança?

Sí, és clar. M’han dit que a Espanya van eixir al carrer sis milions de dones al març. Hi ha una voluntat de ruptura que pot connectar dones en lluita en diversos llocs. És clar que cap dona ni cap home pot lluitar sol contra tot. Pense que el moviment feminista va establint aquests contactes amb dones en el camp, en la lluita, en les cures... Un arc ampli de lluites. Crec que hui el moviment feminista pot fer una societat que no funcione amb la lògica del mercat i del capital.