Un Low “gegant” tanca les seues portes després d'una altra edició de rècord

Després de quedar-se molt prop d'amarrar un tercer 'sold out' consecutiu, l'última jornada del Low Festival 2017 ha confirmat aquest diumenge les premisses que es va fixar fa mesos quan va escollir com a àlies d'aquesta novena edició el de “#GiganticLow”, en batre una altra vegada el seu rècord d'assistència global.

Amb les quasi 25.000 persones que han creuat aquest diumenge les portes de la Ciutat Esportiva Guillermo Amor de Benidorm més les 50.000 que ho van fer en les jornades prèvies i les 8.000 que van acudir a la festa del dijous en la platja de Llevant, segons l'organització, la present cita ha sumat uns 83.000 “lowers”, 6.000 més que en 2016.

Ha sigut després d'un fermall amb fort accent espanyol en el qual, malgrat la presència de recursos internacionals com a Mando Diao, han brillat joies pàtries com Lori Meyers, Fangoria, Xoel López o Triángulo de Amor Bizarro, premie Ruido de la premsa musical al millor disc de 2016 per “Salve discordia”, amb el qual a boca de nit han tornat a atronar l'urbs de platja dels gratacels.

Després d'ells ha sonat l'aposta més forta de la jornada, Lori Meyers, que no trepitjava aquestes terres des de 2013, quan encara rebien el nom de Low Cost Festival i ells presentaven “Impronta”, el seu anterior disc d'estudi.

Per a donar vida a la seua esperada última aposta, “En la espiral” (2017), els granadins han plantejat un “xou” escenogràficament ambiciós, molt cuidat en les projeccions i en els jocs de llums, amb una gran pantalla translúcida que de partida ocultava a la banda abans d'ascendir fins als cels.

El seu concert benidormí ha arrancat amb l'onírica “Vértigo I”, una de les noves, o “Evolución”, que s'han alternat amb clàssics del grup extrets sobretot des del seu tercer llarg, “Cronolánea” (2008), “Planilandia” o “Luces de neón”, el qual ha sonat de seguida posant al públic en òrbita festivalenca amb les seues “paparapapapa” i atallant un espectacle potencialment dens.

No són aquests els Lori Meyers que acabaven amb el seu cantant Noni López sense samarreta embullat entre el públic, però ofereixen a canvi una fèrria obstinació per un so polit, dins d'un espectacle molt mesurat i, per açò també, un tant encotillat en el seu tram principal.

Tot canvia a partir de “Emborracharme”, un altre clímax després del qual la contenció energètica s'ha desbaratat en un mar de braços que s'ha perpetuat amb la progressió creixent de “Zona de confort”, de la nova fornada, però sobretot amb “Mi realidad”, traçant així un “xou” que ha anat de més a molt més i en el qual ha cabut fins a una xicoteta raresa com “Ham'a'cuckoo”, de 2004.

El gallec Xoel López els ha pres el relleu amb un format de luxe, el de 8 músics d'acompanyament que incloïa secció de vent, i un repertori que ha combinat peces més pop de la seua època anglòfila com Deluxe i dels seus últims discos més apegats al folk transoceànic.

Exuberants i prolixos en detalls han sonat així peces com “Tierra”, “Tendremos que esperar” o “El amor valiente”, fins a arribar l'inevitable final amb “Que no”, realment apoteòsic.

Els qui han volgut gaudir-ho han hagut de renunciar a bona part de l'arrencada dels suecs Mando Diao, en la seua segona incursió en aquesta cita, aquesta vegada per a presentar el seu recent àlbum “Good times” (2017), del que per primera vegada a Espanya han sonat peces com “Break us” o la que li dóna nom.

No han faltat les seues cançons més celebrades, açò és, les roqueres “Gloria” i “Dance with somebody”, amb alarit pel mig, i entre mitjanes la veu profunda i raspada de Björn *Dixgård s'ha revelat molt propícia per al set purament electrònic muntat entorn de la sensual “Sweet wet dreams”, amb el qual han arredonit un concert en general anaeròbic, lúbric i salvatge.

Sobre les 2 del matí ha arribat el torn d'un clàssic del pop espanyol, Fangoria, que ha tornat així al primer festival “indie” que els va tendir la mà, com no podia ser menys venint d'una ciutat que s'adapta tan bé a la seua idiosincràsia fallera.

“No hi ha gens que ens agrade més que estar en un festival o que estar a Benidorm”, ha constatat Alaska a pocs metres de Nacho Canut, al costat del que ha optat en la seua actual proposta en viu per enrobustir amb voluminosos arranjaments techno cançons de tota la seua carrera, de Dinarama (“El rey del glam” o “Ni tú ni nadie”) al seu últim disc com Fangoria (“Fiesta en el infierno”).

Com a resultat, les veus i la producció de Guille Milkyway han quedat un tant difuminades, encara que el públic ho ha gaudit igualment, sobretot la mescla final de “Bailando” que inclou “Miscelánea de canciones para robótica avanzada” (2017), amb empelts de “Toro” del Columpio Asesino (els qui els han precedit en el festival) o del tall homònim que van popularitzar Sonia i Selena.

Fins a l'alba encara quedava música per sonar en aquest festival “gigantic” que en dies previs ha rebut a Franz Ferdinand, The Hives, Pixies, !!!, Sidonie, La Casa Azul, L.A. i Dorian, entre uns altres, i al que en 2018 li prendrà el relleu una desena edició a la qual els seus responsables ja han batejat com “#TheBigLow”.