eldiario.es

9

Brossa

1

8:45. Després de desdejunar-me, espere que el cos reaccione com sol, si tot va bé, i isc a fer un passeig amb la bicicleta abans que la calor em fonga el cervell. Veig que els camps de tarongers que el passat hivern deixaven podrir els seus fruits al peu dels arbres comencen a ser envaïts per la brossa i tot de plantes enfiladisses. Se sumen així als que, des de fa uns anys, es deixen de podar i de regar. D'alguns només queden unes branques seques, que emergeixen entre el boscatge com demanant auxili. Aquesta part septentrional de l'Horta està reprenent l'aspecte que degué tindre abans de l'arribada dels romans. Zones cada vegada més extenses s'han convertit en selves impenetrables, dominades pels albarzers, la cua de cavall i una exòtica planta enfiladora que algú va plantar un dia en el jardinet del seu adossat i ha acabat apoderant-se del paisatge. A aquest desastre, a aquesta desídia, certs pijos l'anomenen rewilding, o resilvestració, que potser és una idea bonica, però que passa necessàriament per la ruïna econòmica i la liquidació d'una cultura en què molts vivíem tan a gust. Requiescat in pace i gràcies, entre altres, a les nostres benvolgudes autoritats, que en nom de la lliure circulació de mercaderies van autoritzar la importació sense aranzels de les taronges de Sud-àfrica. Els únics que pareix que s'estan beneficiant de la situació són els conills, que es reprodueixen segons la seua llegenda i campegen sense depredadors que els molesten, exceptuant algun gat famolenc. Quan em veuen es queden quiets, i de sobte boten i s'allunyen a tota llet mostrant una resplendent cua blanca, una provocativa diana que desperta en mi els instints del caçador que mai he sigut. Possiblement també a mi m’està afectant el rewilding.

La vegetació avança de pressa i s’empassa séquies i camins, i no poques vegades et trobes amb el pas tallat. Algunes carreteres encara es mantenen transitables, perquè per elles passen els que s'han construït en el seu antic camp una xabola, que anomenen xalet, i també pels que cultiven hortets domèstics entre les bardisses. Una insensatesa, perquè els conills van pegant dentades a tot el que veuen i no deixen verdura sense mutilar. De tota manera, aquestes carreteres tenen cada vegada més clots, i dubte que les tornen a asfaltar. Per a què? S'acabaran els passejos amb bici per aquesta part de l'Horta. Caldrà conformar-se amb la ruta ciclista que creua la comarca, aquesta espècie de pas de ferradura per a transhumants en malles de colors. Per a endinsar-se per ací a peu caldrà anar armat amb un matxet. Té nassos: pel sud, a aquesta comarca se l'està menjant el ciment, i pel nord, la brossa. Un dia d'aquests, els conills i les excavadores es veuran cara a cara. Confie que aleshores els conills hagen crescut fins a fer-se com cangurs i s'hagen tornat carnívors assassins. Això sí que seria rewilding.

Seguir leyendo »

Maleza

1

8:45. Después de desayunar, espero a que el cuerpo reaccione como suele, si todo va bien, y salgo a dar un paseo en bicicleta antes de que el calor me derrita la sesera. Veo cómo los campos de naranjos que el pasado invierno dejaban pudrir sus frutos al pie de los árboles empiezan a ser invadidos por hierbajos y enredaderas. Se suman así a todos los que, desde hace unos años, se dejan de podar y de regar. De algunos solo quedan unas ramas secas, que emergen entre el boscaje como pidiendo auxilio. Esta parte septentrional de la Huerta está retomando el aspecto que debió tener antes de la llegada de los romanos. Zonas cada vez más extensas se han convertido en selvas impenetrables, dominadas por las zarzas, la cola de caballo y una exótica planta trepadora que alguien plantó un día en el jardincillo de su adosado y ha acabado adueñándose del paisaje. A este desastre, a esta desidia, ciertos pijos lo llaman rewilding, o resilvestración, que tal vez sea una bonita idea, pero que pasa necesariamente por la ruina económica y la liquidación de una cultura en la que muchos vivíamos tan a gusto. Requiescat in pace y gracias, entre otros, a nuestras bienqueridas autoridades, que en nombre de la libre circulación de mercancías autorizaron la importación sin aranceles de las naranjas de Sudáfrica. Los únicos que parece que se están beneficiando de la situación son los conejos, que se reproducen según su leyenda y campean sin depredadores que les molesten, exceptuando algún gato hambriento. Cuando me ven se quedan quietos, y de repente brincan y se alejan a toda leche mostrando una resplandeciente cola blanca, una provocativa diana que despierta en mí los instintos del cazador que nunca he sido. Posiblemente a mí también me esté afectando el rewilding.

La vegetación avanza deprisa y se engulle acequias y caminos, y no pocas veces te encuentras con el paso cortado. Algunas carreteras todavía se mantienen transitables, porque por ellas pasan los que se han construido en su antiguo campo una chabola, a la que llaman chalet, y también los que cultivan pequeños huertos domésticos en medio de la espesura. Una insensatez, porque los conejos van dando dentelladas a todo lo que pillan y no dejan verdura sin mutilar. De todas maneras, estas carreteras tienen cada vez más baches, y dudo que las vuelvan a asfaltar. ¿Para qué? Se acabarán los paseos en bici por esta parte de la Huerta. Habrá que conformarse con la ruta ciclista que cruza la comarca, esa especie de cañada para trashumantes en mallas de colores. Para adentrarse por aquí a pie habrá que venir armado con un machete. Tiene narices: por el sur, a esta comarca se la está comiendo el cemento, y por el norte, la maleza. Un día de estos, los conejos y las excavadoras se verán frente a frente. Confío en que para entonces los conejos hayan crecido hasta hacerse como canguros y se hayan vuelto carnívoros asesinos. Eso sí que sería rewilding.

Seguir leyendo »

L'infern

El judici final, Giorgio Vasari

Fa mil·lennis que vivim sota l'amenaça de l'extinció. De fet, el gènere humà va nàixer amb ella al coll. Hem viscut sempre acovardits pel temor de rebre castics arbitraris. La Bíblia és una retafila de malediccions i venjances executades per una força poderosa i despietada, capaç de desencadenar totes les calamitats imaginables sobre individus, sobre pobles sencers o sobre tota la humanitat, des de la conversió de la dona de Lot en estàtua, al Diluvi Universal, passant per plagues de granotes, taves o llagostes, o la mort dels primogènits egipcis, la d'un milió d'etíops, la de mig milió d'israelites o epidèmies d'hemorroides, com els passà als filisteus (1 Samuel 5:1-12). Sempre ens hem sentit exposats a desgràcies immerescudes, provinents de no se sabia on, que podien arribar a provocar el nostre extermini total. El nou testament, lluny de pal·liar la situació, va donar peu a què altres inventaren l'infern. Amb això el sadisme fregà la perfecció. A partir d’aquell moment, ni patir el pitjor daltabaix en aquest món ens garantia que no les fórem a passar encara més putes en el més enllà.

 Als habitants de Pompeia i Herculà, de sobte i sense saber per què, aquell sinistre subsòl els va vomitar damunt tota la seua mala llet. Si aleshores el cristianisme haguera acabat de quallar, haurien tingut a mà una explicació relativament convincent, però encara quedaven uns anys perquè Teodosi, tot tractant d’evitar l’inevitable, s'aliara amb els experts en el cultiu de la culpa i l'administració de l’espant. La caiguda de l’Imperi Romà va donar pas a un món menys atractiu encara. Segles de cruentes invasions i un sens fi de baralles tribals, una vida abocada a la precarietat, fams canines, morts massives per malaltia i l’auge d’una cultura de la por en suport d’un poder polític a qui no li bastava la força de les armes per a persistir. «Que tothom se sotmeta a les potestats superiors, perquè no hi ha autoritat que no vinga de Déu» (Romans 13:1-2). Així s’arribà al control gairebé absolut per part de l’Església, amb les seues catedrals cada vegada més imponents, els seus relats exemplificadors i la seua iconografia tenebrosa, que convergia en la sinistra idea de la resurrecció de la carn i la compareixença davant del tribunal diví d’una quantitat desorbitada d’acusats en diversos estadis de putrefacció. Per a la massa de pelacanyes analfabets que van patir aquelles circumstàncies, la vida hagué de ser una tasca angoixosa que hagueren d'afrontar enmig d'una depressió col·lectiva interessadament identificada amb l'estat natural de l'home, aquesta criatura, segons diuen encara alguns, «naturalment» temorosa de Déu.

La falta de certesa sobre el nostre futur ens ha perseguit al llarg de la història, i la nostra trajectòria intel·lectual s'explica prou bé a la llum de la necessitat acabar amb aquesta incertesa. Ningú ho va creure possible fins que va arribar el Renaixement, l'era dels descobriments i, sobretot, fins que el segle de les llums va començar a clarejar i els intents de la majoria de la població per emancipar-se de la societat estamental, que basava la seua legitimitat en el dret diví, va donar pas a la temptació d'alliberar-se de la tutela de Déu mateix. Comprendre el mecanisme de certs fenòmens de la naturalesa, o descobrir el caràcter històric de determinats cataclismes socials ens va fer prendre consciència que, almenys en teoria, era possible fer-los front. No va acabar amb la por, però ens va convéncer que, amb una mica de manya, podríem controlar la nostra sort. Sísif començà a comportar-se com Prometeu, i Déu va prendre l'aparença del doctor Frankenstein. I una cosa inquietant va començar a aparéixer en l'horitzó; vam començar a adonar-nos que, en última instància, érem nosaltres mateixos els que, des de sempre, havíem desencadenat la major part dels desastres que havíem patit, i que culpabilitzant-hi a Déu no havíem fet sinó espolsar-nos de damunt la responsabilitat, tant de les nostres accions com de les nostres omissions. Vam prendre consciència que, en el fons i vist en perspectiva, Ell era —és— un espantall, el gran boc expiatori de la història; lluny de ser el nostre botxí, era la nostra víctima propiciatòria.

Seguir leyendo »

El infierno

El juicio Final, Giorgio Vasari

Llevamos milenios bajo la amenaza de la extinción. De hecho, el género humano nació con ella a cuestas. Hemos vivido siempre acobardados por el temor a recibir castigos aparentemente arbitrarios. La Biblia es una retahíla de maldiciones y venganzas ejecutadas por una fuerza poderosa y despiadada, capaz de desencadenar todas las calamidades imaginables sobre individuos, sobre pueblos enteros o sobre toda la humanidad, desde la conversión de la mujer de Lot en estatua, al Diluvio Universal, pasando por plagas de ranas, tábanos o langostas, o la muerte de los primogénitos egipcios, la de un millón de etíopes, la de medio millón de israelitas, o epidemias de hemorroides, como les pasó a los filisteos (1 Samuel 5:1-12). Siempre nos hemos sentido expuestos a desgracias inmerecidas, provenientes de no se sabía dónde, que podían llegar a provocar nuestro total exterminio. El nuevo testamento, lejos de paliar la situación, dio pie a que otros inventaran el infierno. Con él se rizaba el rizo del sadismo. A partir de aquel momento, ni sufrir el peor de los descalabros en este mundo nos garantizaba que no las fuéramos a pasar aún más putas en el más allá.

A los habitantes de Pompeya y Herculano, de repente y sin saber por qué, ese siniestro subsuelo les vomitó encima toda su mala leche. Si para entonces el cristianismo hubiera acabado de cuajar, habrían tenido a mano una explicación relativamente convincente, pero todavía quedaban unos años para que Teodosio, con la intención de evitar lo inevitable, se aliara con los expertos en el cultivo de la culpa y la administración del espanto. La caída del Imperio Romano dio paso a un mundo aún menos atractivo. Siglos de cruentas invasiones y un sinfín de trifulcas tribales, una vida abocada a la precariedad, hambrunas, muertes masivas por enfermedad y el auge de una cultura del miedo en apoyo de un poder político al que no le bastaba la fuerza de las armas para persistir. «Sométase toda alma a las potestades superiores; porque no hay autoridad sino de parte de Dios» (Romanos 13:1-2). Así se llegó al control casi absoluto por parte de la Iglesia, con sus catedrales cada vez más imponentes, sus relatos ejemplarizantes y su iconografía tenebrosa, que convergía en la siniestra idea de la resurrección de la carne y un banquillo atestado de acusados en diversos estadios de putrefacción compareciendo ante el tribunal divino. Para la masa de pelanas analfabetos que sufrieron esas circunstancias, la vida hubo de ser una tarea angustiosa que tenían que afrontar en medio de una depresión colectiva interesadamente identificada con el estado natural del hombre, esa criatura, según dicen todavía algunos, «naturalmente» temerosa de Dios.

La falta de certeza sobre nuestro futuro nos ha perseguido a lo largo de la historia, y nuestra trayectoria intelectual se explica bastante bien a la luz de la necesidad de acabar con esa incertidumbre. Nadie lo creyó posible hasta la llegada del Renacimiento, la era de los descubrimientos y, sobre todo, hasta que el siglo de las luces comenzó a clarear y los intentos de la mayoría de la población por emanciparse de la sociedad estamental, que basaba su legitimidad en el derecho divino, dio paso a la tentación de liberarse de la tutela de Dios mismo. Comprender el mecanismo de ciertos fenómenos de la naturaleza, o descubrir el carácter histórico de determinados cataclismos sociales nos hizo tomar conciencia de que, al menos en teoría, era posible hacerles frente. No acabó con el miedo, pero nos convenció de que, con un poco de maña, podríamos controlar nuestra suerte. Sísifo comenzó a comportarse como Prometeo, y Dios tomó la apariencia del doctor Frankenstein. Y algo inquietante comenzó a aparecer en el horizonte; fuimos dándonos cuenta de que, en última instancia, éramos nosotros mismos los que, desde siempre, habíamos desencadenado la mayor parte de los desastres que habíamos sufrido, y de que culpabilizando a Dios no habíamos hecho sino sacudirnos de encima la responsabilidad, tanto de nuestras acciones como de nuestras omisiones. Tomamos conciencia de que, en el fondo y visto en perspectiva, Él era —es— un espantajo, el gran chivo expiatorio de la historia; lejos de ser nuestro verdugo, era nuestra víctima propiciatoria.

Seguir leyendo »

Sinfonía de verano

Luigi Russolo. Il Profumo, 1910.

Dentro del marco de nuestra cultura, todos entendemos, más o menos, en qué consiste el espacio personal, y percibimos claramente cuándo alguien está interfiriendo en el nuestro o cuándo somos nosotros los que irrumpimos en el ajeno. Desde una mirada indiscreta a un contacto no deseado, hay una gradación de agresiones que, de manera consensuada, consideramos desde censurables y reprensibles hasta altamente punibles. A nadie se le ocurre ir por ahí escrutando descaradamente a los demás y todavía menos palpando por las buenas a aquel que, por una u otra razón, nos despierta el deseo de hacerlo. Tampoco escupimos a nadie, por mucho asco que nos dé, y nos lo pensamos dos veces antes de sacudirle al prójimo, aunque sea uno que nos está jodiendo la vida. De manera más o menos intuitiva, sabemos que romper ese consenso en torno a la necesidad de preservar el espacio personal, incluso el de los individuos más detestables, sería perder la garantía que, en última instancia, preserva el nuestro.

Eso lleva a situaciones que invitan a reconsiderar, siquiera teóricamente, esta parte específica del contrato social. No pocas veces, quienes detentan un elevado grado de poder se aprovechan de la impunidad que propicia ese consenso. Un banquero sabe que puede arruinar legalmente a miles de familias, y aun así, el riesgo de que algún desesperado le arree un sopapo es bajísimo. Muy probablemente, el despojado iracundo pagaría mucho más cara su agresión que el consumado mangante su expolio. Pero, en general, valoramos hasta tal punto la preservación del espacio personal, que damos por buenos estos desajustes. De ahí que acabemos encerrando todos nuestros instintos vesánicos en nuestra esfera más íntima, la de los sueños, y de ahí, también, nuestra gran adicción a la violencia literaria y cinematográfica. Si todos los homicidios imaginados se llevaran a cabo, iríamos por la calle pisando charcos de sangre. Según parece, la paz social requiere de una dosis importante de hipocresía estructural. Con todo y con eso, es un alivio, después de siglos de desarrollo basado en una violencia explícita cada vez más difícil de justificar y de soportar, pero también es un indicativo de que la violencia, entendida como la invasión del ámbito ajeno para ampliar ilícitamente el propio, sigue estando ahí, cada vez más monopolizada, se expresa de manera diferente y es menos predecible.

El asunto, para el ciudadano común, está en no traspasar los límites de la fantasía. El insulto es el límite a partir del cual se establece claramente la agresión, a pesar de que la mayoría de las veces no es sino la manera como se manifiesta nuestra impotencia para ejercer una violencia efectiva. Y, de un modo muy discutible, también lo son ciertas opiniones a contracorriente, que en cuanto te descuidas toman el valor de insultos colectivos. En general, se considera un arma capaz de penetrar en los espacios personales a cualquier sonido con carga semántica. Pero no deja de ser curioso que el ruido, esa versión impersonal y paroxística del sonido, no tenga la misma consideración. A la hora de tomar medidas contra todo lo que amenaza el espacio vital del ciudadano, en lo tocante al ruido, ese sonido de características tan físicas o más que una bofetada, que se introduce sin permiso en nuestras vidas, se hace una excepción aparentemente incomprensible, más por cuanto los espíritus más preclaros han ensalzado siempre el valor del silencio, incluso en épocas que se nos antojan insoportablemente silenciosas comparadas con la actual.

Seguir leyendo »

Simfonia d'estiu

Luigi Russolo. Il Profumo, 1910.

Dins del marc de la nostra cultura, tots entenem, si fa no fa, en què consisteix l'espai personal, i percebem clarament quan algú està interferint en el nostre o quan som nosaltres els que irrompem en el d’altri. Des d'una mirada indiscreta a un contacte no desitjat, hi ha una gradació d'agressions que, de manera consensuada, considerem des de censurables i reprensibles fins a altament punibles. A ningú se li acut anar per la vida escrutant descaradament els altres i encara menys palpant sense més ni més a aquell que, per una raó o una altra, ens desperta el desig de fer-ho. Tampoc escopim a ningú, per molt de fàstic que ens done, i ens ho pensem dues vegades abans de fer-li un bony al proïsme, encara que siga un que ens està fotent la vida. De manera més o menys intuïtiva, sabem que trencar aquest consens entorn de la necessitat preservar l'espai personal, fins i tot el dels individus més detestables, seria perdre la garantia que, en última instància, preserva el nostre.

Això mena a situacions que inviten a reconsiderar, si més no teòricament, aquesta part específica del contracte social. No poques vegades, els que frueixen d’un grau elevat de poder s'aprofiten de la impunitat que propicia aquest consens. Un banquer sap que pot arruïnar legalment a milers de famílies, i encara així, el risc que algun desesperat li suque una nespla és molt baix. Molt probablement, el desposseït iracund pagaria molt més cara la seua agressió que el consumat delinqüent el seu espoli. Però, en general, valorem fins a tal punt la preservació de l'espai personal, que donem per bons aquests desajustos. D'ací que acabem tancant tots els nostres instints vesànics en la nostra esfera més íntima, la dels somnis, i d'ací, també, la nostra gran addicció a la violència literària i cinematogràfica. Si tots els homicidis imaginats es dugueren a terme, aniríem pel carrer xafant tolls de sang. Segons sembla, la pau social requereix una dosi important d'hipocresia estructural. Amb tot i això, és un alleugeriment, després de segles de desenvolupament basat en una violència explícita cada vegada més difícil de justificar i de suportar, però també és un indicatiu que la violència, entesa com la invasió de l'àmbit alié per a ampliar il·lícitament el propi, continua estant present, cada vegada més monopolitzada, s’expressa de manera diferent i és i més difícil de predir.

L'assumpte, per al ciutadà comú, consisteix a no traspassar els límits de la fantasia. L'insult és el límit a partir del qual s'estableix clarament l'agressió, a pesar que la majoria de les vegades no és sinó la manera com es manifesta la nostra impotència per a exercir una violència efectiva. I, d'una manera molt discutible, també ho són certes opinions a contracorrent, que quan et descuides esdevenen insults col·lectius. En general, es considera una arma capaç de penetrar en els espais personals qualsevol so amb càrrega semàntica. Però no deixa de ser curiós que el soroll, aquesta versió impersonal i paroxística del so, no tinga la mateixa consideració. A l'hora de prendre mesures contra tot el que amenaça l'espai vital del ciutadà, pel que fa al soroll, aquest so de característiques tan físiques o més que una bufetada, que s’introdueix sense permís en les nostres vides, es fa una excepció aparentment incomprensible, més tenint en compte que els esperits més preclars han exalçat sempre el valor del silenci, fins i tot en èpoques que, ens fa l’efecte, eren insuportablement silencioses comparades amb l'actual.

Seguir leyendo »

Patria ingrata

'Alegoría a la paella', figura de Lladró de 1993.

Cuando en 1988 se inauguró la tienda-museo de Lladró en Nueva York estaban casi todos los que eran. Antes y después, muchos pasaron por su despacho o por el de al lado, a visitar a su hermano Juan, que era quien más y de una manera más abiertamente partidista se metió en política y en otros berenjenales. Él tenía una visión pragmática del asunto. Para él, «política» simplemente quería decir «poder», y daba igual el aspecto con el que se presentara. En un discreto rincón de su despacho tenía una foto dedicada de Franco. Cuando alguien le hacía saber que a esas alturas eso no era muy prudente, él decía que, si Fidel Castro le hubiera dedicado una, la habría puesto al lado de la otra. No hubo ocasión de comprobar si era un farol, pero la declaración de intenciones es elocuente, y es ilustrativo que cuando Raisa Gorbachova visitó su fábrica en 1991 —todavía estaba en pie la URSS—, su hermano trató de evitar que la bandera roja con la hoz y el martillo ondeara en los mástiles de la entrada, y él la impuso. Cuando en 1983 los socialistas accedieron a la Generalitat, Juan, como tantos otros huérfanos inconsolables del régimen anterior, entró en un estado de desasosiego cercano al pánico y él le dijo con su permanente sonrisa zorruna: «Tú deja que toquen poder». Lo tocaron y no pasó nada, nada de lo que su hermano temía. Joan Lerma, por cierto, fue uno de los políticos que recordaba con más aprecio en sus últimos años.

Su foto con la mujer de Gorbachov era uno de sus trofeos más preciados. Al igual que todas aquellas en las que aparece con alguien poderoso, famoso o con prestigio. En ese sentido no hacía distinciones. Daba igual que fuera un político, fuera cual fuera su filiación, un científico, un activista o un cantante pop. Se fotografió, entre otros muchos, con Reagan, con Clinton, con Graça Machel, con Rigoberta Menchú, con varios papas, con Margaret Thatcher, con Marcelino Camacho, con Federico Mayor Zaragoza, con Pedro Duque, con Paul A. Samuelson, con Charlton Heston, con la reina de Tailandia, con Buzz Aldrin o con Michael Jackson. De ese modo, él también llegó a ser para otros un famoso con el que fotografiarse, sobre todo para los cientos de miles de personas que compraban las figuras que llevaban su nombre, bien sea porque estaban convencidos de que era una inversión, bien porque pensaban que eran un regalo de prestigio. Esas figuras de porcelana, por cierto, constituyen un fenómeno sociológico que recorrió el planeta y no se puede despachar, como se hace, con cuatro juicios de valor. Todavía está a la espera de un estudio digno de ese nombre. El gran Aguilera Cerni escribió uno a principios de los años 80 que nunca se publicó. Si nadie lo ha tirado a la basura, debe estar en el fondo de algún cajon.

Se implicó en todos los saraos empresariales y representó a la industria valenciana en prácticamente todos foros. Las élites, a las que no se puede decir que perteneció, siempre lo vieron como un patán, y él lo sabía, pero lo aplaudieron generosamente, entre otras cosas porque se mostró también generoso con ellas en el sentido más literal. Su empresa recibió el Premio príncipe Felipe tres veces y en distintos epígrafes. A título personal, fue patrono de la Fundación Príncipe de Asturias, presidente de la Fundación de Estudios Avanzados y miembro de unas cuantas más, entre ellas la Fundación Consejo de España-Estados Unidos. Recibió homenajes, medallas y condecoraciones. En su última etapa, totalmente noqueado por la práctica desaparición de la economía productiva y su sustitución por la especulación financiera y la logística, renegó del capitalismo salvaje y reivindicó lo que él denominaba «capitalismo humanizado», oxímoron que no era sino el sistema de gestión paternalista que había representado como nadie y que tan buenos réditos le había dado. Si tal modelo tenía algo de positivo, hay que decir que él lo llevó a las cotas más altas, siempre en consonancia con el ideario que mamó desde niño en Acción Católica, que fue la palanca que lo sacó de una pobreza solemne y sin el cual es difícil entender su trayectoria. Aprovechemos para decir que nunca fue del Opus, como más de un enteradillo afirma alegremente.

Seguir leyendo »

Pàtria ingrata

'Alegoria a la paella', figura de Lladró del 1993.

Quan en 1988 es va inaugurar la botiga-museu de Lladró a Nova York estaven quasi tots els que eren. Abans i després, molts van passar pel seu despatx o pel del costat, a visitar el seu germà Juan, que era qui més i d'una manera més obertament partidista es va ficar en política i en altres sidrals. Ell tenia una visió pragmàtica de l'assumpte. Per a ell, «política» simplement volia dir «poder», i donava igual l'aspecte amb què es presentara. En un discret racó del seu despatx tenia una foto dedicada de Franco. Quan algú li feia saber que a aquelles altures això no era molt prudent, ell deia que, si Fidel Castro li n’haguera dedicat una, l'hauria posat al costat de l'altra. No va haver ocasió de comprovar si faronejava, però la declaració d'intencions és eloqüent, i és il·lustratiu que quan Raïssa Gorbatxova va visitar la seua fàbrica en 1991 —encara estava en peu l'URSS—, el seu germà va tractar d'evitar que la bandera roja amb la corbella i el martell ondejara en un dels pals de l'entrada, i ell la va imposar. Quan en 1983 els socialistes van accedir a la Generalitat, Juan, com tants altres orfes inconsolables del règim anterior, va entrar en un estat de desassossec que vorejava el pànic, i ell li va dir amb el seu permanent somriure raboser: «Tu deixa que toquen poder». El van tocar i no va passar res, res del que el seu germà temia. Joan Lerma, per cert, va ser un dels polítics que recordava amb més estima en els seus últims anys.

La seua foto amb la dona de Gorbatxov era un dels seus trofeus més preats. Igual que totes aquelles en què apareix amb algú poderós, famós o amb prestigi. En aquest sentit no feia distincions. Tant donava que fóra un polític —no importava la seua filiació—, un científic, un activista o un cantant pop. Es va fotografiar, entre molts altres, amb Reagan, amb Clinton, amb Graça Machel, amb Rigoberta Menchú, amb diversos papes, amb Margaret Thatcher, amb Marcelino Camacho, amb Federico Mayor Zaragoza, amb Pedro Duque, amb Paul A. Samuelson, amb Charlton Heston, amb la reina de Tailàndia, amb Buzz Aldrin, amb Michael Jackson… D’aquesta manera, ell també va arribar a ser per a altres un famós amb qui fotografiar-se, sobretot per als centenars de milers de persones que compraven les figures que portaven el seu nom, bé siga perquè estaven convençuts que era una inversió, bé perquè pensaven que eren un regal de prestigi. Aquelles figures de porcellana, per cert, constitueixen un fenomen sociològic que va recórrer el planeta i no es pot despatxar, com se sol fer, amb quatre judicis de valor. Encara està a l'espera d'un estudi digne d'aquest nom. El gran Aguilera Cerni n’escrigué un a principis dels anys 80 que mai no es va publicar. Si ningú no l’ha tirat al fem, deu estar en el fons d’algun calaix.

Es va implicar en tots els saraus empresarials i va representar la indústria valenciana en pràcticament tots fòrums. Les elits, a les que no es pot dir que va pertànyer, sempre el van veure com a un terròs, i ell ho sabia, però el van aplaudir generosament, entre altres coses perquè es va mostrar també generós amb elles en el sentit més literal. La seua empresa va rebre el Premio Príncipe Felipe tres vegades i en distints epígrafs. A títol personal, va ser patró de la Fundación Príncipe de Asturias, president de la Fundación de Estudios Avanzados i membre d’unes quantes més, entre elles la Fundación Consejo de España-Estados Unidos. Va rebre homenatges, medalles i condecoracions. En la seua última etapa, totalment noquejat per la pràctica desaparició de l'economia productiva i la seua substitució per l'especulació financera i la logística, va renegar del capitalisme salvatge i va reivindicar el que ell denominava «capitalisme humanitzat», oxímoron que no era sinó el sistema de gestió paternalista que havia representat com cap altre i que tan bons rèdits li havia donat. Si tal model tenia alguna cosa positiva, val a dir que ell la portà a les cotes més altes, sempre d'acord amb l'ideari que va mamar des de xiquet en Acció Catòlica, que va ser la palanca que el va salvar d'una pobresa solemne i sense el qual és difícil entendre la seua trajectòria. Aprofitem per a dir que mai va ser de l'Opus, com més d'un setciències afirma alegrement.

Seguir leyendo »

Un rar moment històric

Foto presa en la matinada del 21 de juliol de 1969

Com el lector segurament sap, d'ací a uns dies es compliran cinquanta anys de l'arribada dels primers astronautes a la Lluna. Per a commemorar l'esdeveniment, o amb l'excusa de l'efemèride, s'ha elaborat un documental, titulat lacònicament Apollo 11, a partir de tot el material gravat —cinematogràfic, televisiu i d'àudio— que es conserva d'aquella operació, entre el qual hi ha filmacions inèdites en un esplendorós 70 mm. Està previst que s'estrene en uns pocs cines el dia 16 del mes que ve. El 16 de juliol de 1969 va ser, precisament, el dia en què l'Apol·lo 11 va emprendre el viatge que culminaria quatre dies més tard amb l'allunament d'una nau tripulada. La concisió del títol s'estén a l'estil de la narració. No hi ha veu en off, no hi ha les horribles dramatitzacions a què ens estan acostumant, i a penes hi ha un poc de música extradiegètica. La qualitat de les imatges és excepcional i l'experiència totalment immersiva. La sensació és d'absoluta versemblança, la d'estar contemplant en directe aquells fets sense cap distància física ni temporal. Als que vam aguantar desperts aquella nit per a veure les borroses imatges que ens van arribar per televisió a les quatre de la matinada, aquesta fisicitat ens permet reviure, amb un realisme molt poc habitual, sensacions que estaven ja tan polsegoses en la nostra memòria com la superfície lunar mateixa. I són sensacions que transcendeixen la simple experiència personal.

No és cert que totes les èpoques històriques siguen iguals i que la percepció que es té del passat i del futur estiga condicionada únicament pel nostre encaix cronològic amb el present. Hi ha èpoques en què sura l’optimisme, tant per a joves com per a vells, i altres que estan envoltades d’un desànim general. Els anys seixanta, és un tòpic dir-ho, van ser uns anys excepcionalment optimistes. L'existencialisme ja havia dit tot el que havia de dir —i continuarà dient—, i el seu paper catàrtic havia donat pas a un sentit lúdic de l'existència que es reflectia en un hedonisme multiforme i contradictori, que amalgamava el consumisme galopant amb el moviment hippy, la seua pretesa antítesi. El desenvolupament econòmic i democràtic pareixia imparable, tant en els països destruïts per la guerra com en els països colonitzats o en zones secularment deprimides, a través de bruscos moviments revolucionaris o sota l'impuls d'inèrcies imparables. Les llibertats civils avançaven, inclosa la de fornicar lliurement i consentidament, i fins i tot ací, a Espanya, quallava el convenciment que, per molt que Franco besara el de braç de Santa Teresa cada nit, la democràcia acabaria arribant més d’hora que tard. Un cert esperit ecumènic recorria el món sencer i no sols la ciutat del Vaticà, que va experimentar la seua peculiar síndrome dels seixanta amb la celebració d’un concili inusitadament festiu.

L'arribada de l'home a la Lluna —o l'arribada dels ianquis, com s'encarregaven d'alertar els lúcids desbaratafestes de costum— va ser el cim d'aquella jovialitat i d’aquell universalisme banal. El món no volia recordar l'horrible lloc d’on venia, mirava cap al futur, i l'horitzó més llunyà factible en aquells moments era el que ens oferia el comandant Neil A. Amstrong i les estudiades paraules que va pronunciar durant la retransmissió mundial de l'esdeveniment: «És un xicotet pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat». I com si volgueren veure millor l'esdeveniment, els veïns eixien al carrer i miraven la Lluna conscients que milions de persones arreu del món estaven fent el mateix i totes les mirades convergien en aquell punt. És una cosa que no ix en el documental, però les seues imatges retrotrauen a aquell moment i exhalen aquest esperit, sense escarafalls, d'una manera estranyament natural. Fins i tot el discurs de Nixon, que hi apareix inclòs, sona desproveït d'un patrioterisme que podria haver sonat lògic en aquelles circumstàncies, i sona desproveït també d'un cinisme del qual, paradoxalment, ell s'ha convertit en paradigma, malgrat que en això l’han superat tots els seus successors, àmpliament i sense excepció. Veient tot aquest material, qualsevol pot arribar a la conclusió que en aquells moments hi havia un sentiment d'unitat en tot el planeta d'una naturalesa diferent i qualitativament superior a la que suposadament hem aconseguit amb la globalització. I els que vam viure aquella època, alguns si més no, donem fe que això és cert.

Seguir leyendo »

Un raro momento histórico

Foto tomada en la madrugada del 21 de julio de 1969

Como el lector seguramente sabe, dentro de unos días se van a cumplir cincuenta años de la llegada de los primeros astronautas a la Luna. Para conmemorar el evento, o con la excusa de la efeméride, se ha elaborado un documental, titulado lacónicamente Apollo 11, a partir de todo el material grabado —cinematográfico, televisivo y de audio— que se conserva de aquella operación, entre el que hay filmaciones inéditas en un esplendoroso 70 mm. Está previsto que se estrene en unos pocos cines el 16 del próximo mes. El 16 de julio de 1969 fue, precisamente, el día en que el Apolo 11 emprendió el viaje que culminaría cuatro días más tarde con el alunizaje de una nave tripulada. La concisión del título se extiende al estilo de la narración. No hay voz en off, no hay esas horribles dramatizaciones a las que nos están acostumbrando, y apenas hay un poco de música extradiegética. La calidad de las imágenes es excepcional y la experiencia totalmente inmersiva. La sensación es de absoluta verosimilitud, la de estar contemplando en directo aquellos hechos sin ninguna distancia física ni temporal. A quienes permanecimos despiertos aquella noche para ver las borrosas imágenes que nos llegaron por televisión a las cuatro de la madrugada, esa fisicidad nos permite revivir, con un realismo muy poco habitual, sensaciones que estaban ya tan polvorientas en nuestra memoria como la superficie lunar misma. Y son sensaciones que trascienden la simple experiencia personal.

No es cierto que todas las épocas históricas sean iguales y que la percepción que se tiene del pasado y del futuro esté condicionada únicamente por nuestro encaje cronológico con el presente. Hay épocas en las que flota el optimismo, tanto para jóvenes como para viejos, y otras que están envueltas en un desaliento general. Los años sesenta, es un tópico decirlo, fueron unos años excepcionalmente optimistas. El existencialismo ya había dicho todo lo que tenía que decir —y seguirá diciendo—, y su papel catártico había dado paso a un sentido lúdico de la existencia que se reflejaba en un hedonismo multiforme y contradictorio, que amalgamaba el consumismo galopante con el movimiento hippy, su pretendida antítesis. El desarrollo económico y democrático parecía imparable, tanto en los países destruidos por la guerra como en los países colonizados o en zonas secularmente deprimidas, a través de bruscos movimientos revolucionarios o bajo el impulso de inercias imparables. Las libertades civiles avanzaban, incluida la de fornicar libre y consentidamente, e incluso aquí, en España, cuajaba el convencimiento de que por mucho que Franco besara el brazo de Santa Teresa cada noche, la democracia acabaría llegando más pronto que tarde. Un cierto espíritu ecuménico recorría el mundo entero y no sólo la ciudad del Vaticano, que experimentó su peculiar síndrome sesentero con la celebración de un concilio inusitadamente festivo.

La llegada del hombre a la Luna —o la llegada de los yanquis, como se encargaban de alertar los lúcidos aguafiestas de costumbre— fue el culmen de aquella jovialidad y aquel universalismo banal. El mundo no quería recordar el horrible lugar del que venía, miraba hacia el futuro, y el horizonte más lejano factible en aquellos momentos era el que nos ofrecía el comandante Neil A. Amstrong y las estudiadas palabras que pronunció durante la retransmisión mundial del acontecimiento: «Es un pequeño paso para un hombre, pero un gran salto para la humanidad». Y como si quisieran ver mejor el acontecimiento, los vecinos salían a la calle y miraban a la Luna conscientes de que millones de personas en todo el mundo estaban haciendo lo mismo y todas las miradas convergían en aquel punto. Es algo que no sale en el documental, pero sus imágenes retrotraen a aquel momento y exhalan ese espíritu, sin alharacas, de un modo extrañamente natural. Incluso el discurso de Nixon, que aparece incluido, suena desprovisto de un patrioterismo que podría haber sonado lógico en aquellas circunstancias, y suena desprovisto también de un cinismo del que, paradójicamente, él se ha convertido en paradigma a pesar de que en eso ha sido superado por todos sus sucesores, ampliamente y sin excepción. Viendo todo este material, cualquiera puede llegar a la conclusión de que en aquellos momentos había un sentimiento de unidad en todo el planeta de una naturaleza diferente y cualitativamente superior a la que supuestamente hemos alcanzado con la globalización. Y quienes vivimos aquella época, algunos al menos, damos fe de que es cierto.

Seguir leyendo »