eldiario.es

9

¡Marchando una de arte!

Chelovek s kino-apparatom (Dziga Vertov 1929).

No sé si alguna de esas universidades americanas que se dedican a medir la relación entre la exposición a la música country y las tasas de suicidio, o a averiguar por qué los pájaros carpinteros no tienen dolores de cabeza —estudios reales—, habrá calculado la cantidad de material audiovisual que hay simultáneamente en circulación. Pero para hacerse una idea, basta saber que, a hora punta —que, en un país con una tasa de paro como la nuestra, vete tú a saber cuál es—, hay unos diez millones de conciudadanos conectados a Internet para ver un documental, una película o una serie a través de alguna de las nuevas plataformas digitales. Añadamos a eso las televisiones tradicionales, lo que se llama ahora consumo lineal, que todavía tienen unos doce millones de usuarios, y pensemos también en todos los que, en estos momentos, están apretando el gatillo en un videojuego online. Extendamos el campo de visión a todo el planeta y empezaremos a tomar conciencia de las dimensiones que está adquiriendo la industria de la creación de contenidos audiovisuales. Y, a pesar de eso, la demanda de empleo dentro de ese sector supera con creces la oferta. Hay miles de jóvenes que quieren formar parte de ese negocio y no lo consiguen, o no lo hacen en las condiciones para las que les han dicho que están cualificados.

Son los herederos de esos a los que, en El viaje a ninguna parte, el personaje interpretado por Fernando Fernán Gómez se refiere despectivamente como «peliculeros», sin darse cuenta de que él está en un escalón todavía más bajo, el de los cómicos. Y es un enigma el hecho de que haya ahora tanta gente deseosa de subirse al carro audiovisual. Simplificaciones descalificadoras aparte, es una elección difícil de entender desde fuera, por eso se considera una profesión vocacional. Un conjunto de oficios interrelacionados, más bien. Entre ellos hay un buen puñado de narcisos y de egos inflamados, y también muchos que creen estar preparándose para una profesión con futuro, pero la mayoría se sienten arrastrados por una irresistible inclinación creativa, por una pulsión romántica. Quieren ser artistas: directores de cine, guionistas, animadores gráficos, directores de fotografía, escenógrafos… Y cuando salen de esas fábricas de sueños que son la universidad y las escuelas de cine, que están proliferando como hongos, con lo que se encuentran es con una industria que se rige por un código laboral implacable, que persigue el mismo objetivo que la que se consagra a elaborar calzoncillos de felpa: la consecución de la máxima tasa de beneficio posible, una ecuación en la que no suele entrar el arte. Las ilusiones de la mayoría de los que quieren entrar en el show bussines acaban pulverizándose contra una realidad que no se describe en las aulas tal como es. Creen que al final del túnel académico les espera un mundo imaginario que todavía asocian con el viejo sistema de estudios de Hollywood, aquel que, ver para creer, en su tiempo era criticado porque concebía el cine como negocio. Y con lo que se encuentran ahora es con algo muy diferente y peor.

Los que tienen suerte, son engullidos por unas corporaciones que hacen que aquellos estudios parezcan unos centros de mecenazgo renacentistas, donde impera eso que se llama optimización de recursos y unos mecanismos de producción cada vez más estandarizados, tanto como adocenada es la mercancía resultante. Y los que no tienen suerte, que son la mayoría, topan con un tumultuoso pelotón de pequeños empresarios, diestros en pillar subvenciones y explotar fórmulas que supuestamente les garantizan la supervivencia —algunos consiguen algo más que eso y otros algo menos—. Aunque no lo parezca a simple vista, ambos mundos se complementan y convergen, y el margen que deja esa maquinaria para que el talento genuino se desarrolle es pequeñísimo y se reduce a cada minuto que pasa. Casi todas esas películas que se toman como modelo de estudio en las escuelas de cinematografía serían inviables en el sistema de producción actual. Si acaso —raras excepciones aparte—, se hacen otras que se les parecen, pero solo en la cáscara, tras la que se esconden unos algoritmos mercantilistas e ideológicos cada vez más perfeccionados. Y lo de los algoritmos no es sólo una metáfora. La Warner ha sido el último gran estudio en adoptar las técnicas de inteligencia artificial para la gestión de proyectos.  Ha firmado un acuerdo con la empresa Cinelytic, que usa el análisis predictivo en la selección de guiones, en la tría de actores y en las estrategias de distribución de las películas según territorios. Nuestra industria nacional todavía utiliza mayormente la intuición, pero esta no es una cualidad tan aleatoria como se cree. La mayor parte de los que van tras los cantos de sirena de las artes audiovisuales, si no se ahogan, acaban agarrados a un madero en las playas de ese mundo real que creían dejar atrás, que incluso creían que ya no existía. O bien malviviendo en el sector, en una situación de precariedad lamentable, poniendo en juego unas habilidades que han mal aprendido en las facultades, o bien cambiando de profesión, reflotando la barbería de su tío o montando un bar con los colegas.

Seguir leyendo »

Marxant una d’art!

Chelovek s kino-apparatom (Dziga Vertov 1929).

No sé si alguna d'aquestes universitats americanes que es dediquen a mesurar la relació entre l'exposició a la música country i les taxes de suïcidi, o a esbrinar per què als picapins no els agafa mal de cap —estudis reals—, haurà calculat la quantitat de material audiovisual que hi ha simultàniament en circulació. Però, per a fer-se'n una idea, només cal saber que a l’hora punta —que, en un país amb una taxa de desocupació com la nostra, vés a saber quina és—, hi ha uns deu milions de conciutadans connectats a Internet per a veure un documental, una pel·lícula o una sèrie, a través d'alguna de les noves plataformes digitals. Afegim a això les televisions tradicionals, el que s'anomena ara consum lineal, que encara tenen uns dotze milions d’usuaris, i pensem també en tots els que, en aquests moments, estan prement el gallet en un videojoc online. Estenguem el camp de visió a tot el planeta i començarem a prendre consciència de les dimensions que està adquirint la indústria de la creació de continguts audiovisuals. I, a pesar d'això, la demanda d'ocupació dins d'aquest sector supera amb escreix l'oferta. Hi ha milers de joves que volen formar part d’aquest negoci i no ho aconsegueixen, o no ho fan en les condicions per a les quals els han dit que estan qualificats.

Són els hereus d'aquells als qui, en El viaje a ninguna parte, el personatge interpretat per Fernando Fernán Gómez es refereix despectivament com a peliculeros, sense adonar-se que ell està en un escaló encara més baix, el dels còmics. I és un enigma el fet que hi haja ara tanta gent que desitja pujar al carro audiovisual. Simplificacions desqualificadores a banda, és una elecció difícil d'entendre des de fora, per això es considera una professió vocacional. Un conjunt d'oficis interrelacionats, més aviat. Entre ells hi ha un bon grapat de narcisos i d’egos inflamats, i també molts despistats que creuen estar preparant-se per a una professió amb futur, però la majoria se senten arrossegats per una irresistible inclinació creativa, per una pulsió romàntica. Volen ser artistes: directors de cine, guionistes, animadors gràfics, directors de fotografia, escenògrafs… I quan ixen d'aquestes fàbriques de somnis que són la universitat i les escoles de cine, que estan proliferant com a bolets, amb el que es troben és amb una indústria que es regeix per un codi laboral implacable, que persegueix el mateix objectiu que la que es consagra a elaborar calçotets de pelfa: la consecució de la màxima taxa de benefici possible, una equació en la qual no sol entrar l’art. Les il·lusions de la majoria dels que volen entrar en el show bussines acaben polvoritzant-se contra una realitat que no es descriu en les aules tal com és. Creuen que al final del túnel acadèmic els espera un món imaginari que encara associen amb el vell sistema d'estudis de Hollywood, aquell que, veges tu, en el seu temps era criticat perquè concebia el cine com a negoci. I amb el que es troben ara és amb una cosa molt diferent i pitjor.

Els que tenen sort, són engolits per unes corporacions que fan que aquells estudis semblen uns centres de mecenatge renaixentistes, on impera això que s'anomena optimització de recursos i uns mecanismes de producció cada vegada més estandarditzats, tant com adotzenada és la mercaderia resultant. I els que no tenen sort, que són la majoria, topen amb un tumultuós escamot de xicotets empresaris, destres a enxampar subvencions i explotar fórmules que suposadament els garanteixen la supervivència —alguns aconsegueixen una mica més que això i altres una mica menys. Encara que no ho parega a simple vista, els dos mons es complementen i convergeixen, i el marge que deixa aquesta maquinària perquè el talent genuí prospere és molt xicotet i es redueix a cada minut que passa. Quasi totes aquelles pel·lícules que es prenen com a model d'estudi en les escoles de cinematografia serien inviables en el sistema de producció actual. Si de cas —rares excepcions a banda—, se'n fan altres que s'hi assemblen, però només en la corfa, darrere de la qual s'amaguen uns algoritmes mercantilistes i ideològics cada vegada més perfeccionats. I això dels algoritmes no és només una metàfora. La Warner ha estat l'últim gran estudi a adoptar les tècniques d'intel·ligència artificial per a la gestió de projectes. Ha firmat un acord amb l'empresa Cinelytic, que fa servir l'anàlisi predictiva en la selecció de guions, en la tria d’actors i en les estratègies de distribució de les pel·lícules segons territoris. La nostra indústria nacional encara utilitza majorment la intuïció, però aquesta no és una qualitat tan aleatòria com es creu. La major part dels que van darrere dels cants de sirena de les arts audiovisuals, si no s'ofeguen, acaben agarrats a un tros de fusta en les platges d'aquell món real que creien deixar arrere, que fins i tot creien que ja no existia. O bé malvivint en el sector, en una situació de precarietat lamentable, posant en joc unes habilitats que han mal aprés en les facultats, o bé canviant de professió, reflotant la barberia del seu oncle o muntant un bar amb els col·legues.

Seguir leyendo »

Desconnexió

Tinc un amic que ha deixat de veure les notícies, de llegir-les i d'escoltar-les. Segons sembla, va haver-hi alguna que el va saturar, no m'ha volgut dir quina. Diu que va ser com aquell mos que es nega ja a passar per la gola i et fa apartar el plat per no haver de bossar. Ha desendollat el televisor, si veu un diari en la barra del bar se'n va a l'altra punta, quasi no entra en Internet —la bateria del mòbil li dura ara setmanes—, i si a algú se li acut parlar de l'actualitat, el deixa amb la paraula en la boca. Ja ho va fer alguna altra vegada, encara que no d'una manera tan radical. En una època en què per a anar a l'oficina havia de recórrer un grapat de quilòmetres, acostumava a encendre la ràdio tot just posar en marxa el cotxe. Arribava al treball galvanitzat pels noticiaris, arrebossat en bilis, enemistat amb el món i amb la vida en general. Llavors va fer una primera prova. Va començar a fer el trajecte en silenci, capficat en els seus pensaments, que en aquelles hores del matí, si no havia tingut una mala nit, eren clars i diàfans, com traçats amb escaire i cartabó. Recorda que va començar a pensar en assumptes que abans li eren indiferents, i a veure coses que li passaven desapercebudes. L'experiment no va durar molt. Al cap de poques setmanes va recaure, i de seguida va perdre la calma que li havia procurat aquell exercici d'abstinència.

Ara diu que és definitiu. Que no vol seguir pendent d'assumptes que, o no són reals, o no li importen, o estan fora de la seua capacitat de control. Ens convencen, diu, que la tenim, aquesta capacitat, però és mentida, una il·lusió. Com el copilot que no es fia del conductor, anem xafant amb força uns pedals imaginaris que no fan res, o com el que va cagat de por dalt de l'avió, tractem de mantindre'l en l'aire subjectant-lo dels braços del seient. Esforços inútils que es perden en el buit. Els que ens venen l'enganyifa tampoc no controlen res, assegura. Viuen dins del conte que ells mateixos conten, que sempre és fals en major o menor mesura, selectiu i trampós. S’han especialitzat a jivaritzar certs aspectes de la realitat o a l’inrevés, a «fer suflés amb un gram de merda», diu. I no distingeix entre els que actuen conscientment al servei del seu amo i els que actuen de bona fe. Creu que la poció que fabriquen és la mateixa. «Informació s'ha convertit en sinònim d'uniformització», sentencia. Per sort, pensa ell, la seua influència no és tan gran com imaginen. Hi ha una massa immensa —a la qual s'ha sumat— que viu feliç fora del seu abast.

Quan estic a punt d'insinuar-li que està fent una apologia de la ignorància, em diu, mentre em dirigeix una mirada preventiva, que «això que anomenen estar informat no és saviesa, sinó simple alineació amb el pensament dominant. L'imbècil no deixarà de ser-ho per llegir més periòdics, simplement serà un imbècil que està al dia». Confesse que he sentit una certa suspicàcia en escoltar això. «Els mitjans no produeixen més que soroll que cega i ensordeix als que hi viuen pendents», prossegueix el seu raonament. «Són com la contaminació lumínica que ens aïlla del cosmos i no ens deixa copsar la vertadera dimensió de la nostra existència, perquè ens impedeix veure el buit immens que ens envolta. Quan deixes de parar-los atenció, de sobte entens al que mirava per la finestra mentre tu escrutaves ansiosament el periòdic que a ell li era indiferent. Entens per què tot el que el creies saber gràcies a aquelles lectures obsessives no t'aportava cap avantatge en el maneig de la vida quotidiana, ni t'alliberava dels perills que la sotgen, ni et posava a estalvi de les forces que la governen. De fet, aquell altre sovint et passava al davant, perquè, mentre tu estaves mirant la realitat en un espill deformant, ell l'estava mirant de fit a fit», conclou.

Seguir leyendo »

Desconexión

Tengo un amigo que ha dejado de ver las noticias, de leerlas y de escucharlas. Al parecer hubo alguna que lo saturó, no me ha querido decir cuál. Según dice, fue como ese bocado que se niega ya a pasar por la garganta y te hace apartar el plato para no tener que vomitar. Ha desenchufado el televisor, si ve un periódico en la barra del bar se va a la otra punta, casi nunca entra en Internet —la batería del móvil le dura ahora una eternidad—, y si a alguien se le ocurre hablar de la actualidad, lo deja con la palabra en la boca. Es algo que ya había hecho alguna vez, aunque no de un modo tan radical. En una época en que para ir a la oficina tenía que recorrer varios quilómetros, acostumbraba a encender la radio nada más poner en marcha el coche. Llegaba al trabajo galvanizado por los noticiarios, rebosante de bilis, enemistado con el mundo y con la vida en general. Entonces hizo una primera prueba. Empezó a hacer el trayecto en silencio, enfrascado en sus pensamientos, que a esas horas de la mañana, si no había tenido una mala noche, eran claros y diáfanos, como trazados con escuadra y cartabón. Recuerda que empezó a pensar en asuntos que antes le eran indiferentes, y a ver cosas que le pasaban desapercibidas. El experimento no duró mucho. A las pocas semanas recayó, y enseguida perdió la calma que le había procurado aquel ejercicio de abstinencia.

Ahora dice que es definitivo. Que no quiere seguir pendiente de asuntos que, o no son reales, o no le importan, o están fuera de su capacidad de control. Nos convencen, dice, de que tenemos esa capacidad, pero es mentira, una ilusión. Como el copiloto que no se fía del conductor, vamos pisando con fuerza unos pedales imaginarios que no hacen nada, o como el que va cagado de miedo arriba del avión, tratamos de mantenerlo en el aire sujetándolo de los brazos del asiento. Esfuerzos inútiles que se pierden en el vacío. Los que nos venden el camelo tampoco controlan nada, asegura. Viven dentro del cuento que ellos mismos cuentan, que siempre es falso en mayor o menor medida, selectivo y tramposo. Se han especializado en jibarizar ciertos aspectos de la realidad o al revés, en «hacer suflés con un gramo de mierda», dice. Y no distingue entre los que actúan conscientemente al servicio de su amo y los que actúan de buena fe. Cree que la pócima que fabrican es la misma. «Información se ha convertido en sinónimo de uniformización», sentencia. Por suerte, piensa él, su influencia es menor de la que imaginan. Hay una masa inmensa —a la que se ha sumado— que vive feliz fuera de su alcance.

Cuando estoy a punto de insinuarle que está haciendo una apología de la ignorancia, me dice, mientras me dirige una mirada preventiva, que «eso que llaman estar informado no es sabiduría, sino simple alineación con el pensamiento dominante. El imbécil no dejará de serlo por leer más periódicos, simplemente será un imbécil puesto al día». Confieso que me he mosqueado un poco al oír eso. «Los medios no producen más que ruido que ciega y ensordece a los que viven pendientes de él», prosigue su razonamiento. «Son como esa contaminación lumínica que nos aísla del cosmos y no nos deja percibir la verdadera dimensión de nuestra existencia, porque nos impide ver el inmenso vacío que nos rodea. Cuando dejas de prestarles atención, de repente entiendes al que miraba por la ventana mientras tú escrutabas ansiosamente el periódico a él le resultaba indiferente. Entiendes por qué todo lo que creías saber gracias a aquellas lecturas obsesivas no te aportaba ninguna ventaja en el manejo de la vida cotidiana, ni te libraba de los peligros que la acechan, ni te ponía a salvo de las fuerzas que la gobiernan. De hecho, a menudo ese otro te llevaba la delantera, porque, mientras tú estabas mirando la realidad en un espejo deformante, él la estaba mirando cara a cara», concluye.

Seguir leyendo »

Escorpiones

De parabel der blinden (Pieter Brueghel, 1568).

Tengo un gato que sale todos los días a ver si encuentra a un enemigo suyo de aspecto temible que ronda por el vecindario, una especie de pantera que le lleva un palmo y pesa un par de quilos más que él. Con frecuencia mi gato vuelve sin collar, lleno de pelados y arañazos, o con un párpado a media asta. Es viejo y está gordo, y no tiene uñas en las garras delanteras (lo encontramos ya así). Algo debe notar que falla cada vez que lanza un gancho supuestamente infalible. Y, sin embargo, cuando ha dormido lo suficiente abandona su confortable rincón dentro de casa y se marcha a afrontar su destino, haga frío o calor. Actúa como un suicida, o como un cretino, pero, ¡ah!, es que eso está en su naturaleza. No le importa quedarse ciego con tal de dejar tuerto al otro. Su caso no es muy diferente al de la fábula popularizada por Orson Welles, por boca de Mr. Arkadin, sobre el escorpión que hinca su aguijón en el irresistible lomo de la rana que le está ayudando a cruzar el río, a pesar de que sabe que se hundirán los dos. Todos los que oyen esa historia se identifican con la rana. Nadie se identifica con el escorpión. Y, sin embargo, ambos son víctimas de su naturaleza. El escorpión de su irrefrenable impulso de matar y la rana de su imprudente piedad, como mi gato lo es de su insondable insensatez. Todos son víctimas de sí mismos tanto como de su némesis particular.

Si hay que creer lo que se oye y lo que se lee, todos estamos escandalizados por el masivo espionaje al que estamos siendo sometidos. Y estamos espantados ante la creciente manipulación de nuestro comportamiento por parte de los que acaparan nuestros datos. En un capítulo de la serie basada en los relatos de Philip K. Dick, Electric Dreams, alguien señala un artilugio y dice refiriéndose a los inconvenientes de la tecnología invasiva: «Es muy fácil, desenchúfalo». Pero no lo hacemos. Tan solo nos quejamos. Nos lamentamos a través de esos mismos móviles con los que somos espiados, y mientras tanto compramos más cacharritos domésticos con los que hablar y que así, alguien, en algún lado, sepa a qué hora nos hemos quedado sin papel higiénico. No hay nadie a estas alturas que no se haya percatado de que el modelo de desarrollo que nos ha llevado hasta aquí es insostenible y presenta visos preocupantes de estulticia. Y cada vez más gente se rasga las vestiduras, clama al cielo, exige a los gobernantes que hagan algo, la cuadratura del círculo, que detengan el deterioro del planeta pero sin erradicar ninguna de las prácticas que lo causan, como por ejemplo la automoción individual. Sí, «nos gusta conducir», astuto publicitario, y no queremos renunciar a ello ni tampoco a que en todos los supermercados haya sushi de atún o a que Amazon nos siga dejando toda clase de chorradas provenientes del otro lado del mundo en la puerta de casa. Y que el ecosistema no dé para todo eso es una engorrosa jodienda. Aquí nadie parece querer renunciar a nada, nadie quiere desenchufar el sistema ni desenchufarse de él, aunque todos sabemos que nos está matando. Los que han sido fumadores contumaces entenderán perfectamente el síndrome. El escorpión de la fábula, también.

Uno se esfuerza en creer, porque así quiere creerlo y la sombra de Rousseau es alargada, que los males irremediables que llaman a nuestra puerta no se deben a algo llamado naturaleza humana, sino al neodesarrollismo global propiciado por un capitalismo desregularizado ante el que el hombre común, convenientemente individualizado, debidamente compartimentado, oportunamente aislado de sus congéneres y, sobre todo, quirúrgicamente separado de sí mismo, nada puede hacer. Pero la duda crece ante el espectáculo cotidiano, que a veces alcanza la dimensión de gran guiñol, como en la última cumbre sobre el clima. Ni cambio climático ni emergencia climática: clima. Lo terrorífico no es lo que nos auguran los diversos oráculos y nigromantes de tertulia, no son los vaticinios que se nos anuncian cada vez con mayor nitidez, sino ver que vamos derechos hacia ello, más que impotentes impertérritos, incapaces de reaccionar, llevados por pulsiones que están por encima de esa voluntad comúnmente considerada una característica distintiva del ser humano. Todo indica que vamos hacia donde vamos arrastrados por esa otra forma de voluntad esencial, pero también banal, de la que hablaba Schopenhauer, sin la que nada existiría pero que despoja lo existente de todo sentido: la voluntad ciega de ser para no dejar de ser lo que sea y con ese único propósito.

Seguir leyendo »

Alacrans

De parabel der blinden (Pieter Brueghel, 1568).

Tinc un gat que cada dia ix a veure si troba un enemic seu d'aspecte temible que ronda pel veïnat, una espècie de pantera que el sobrepassa un pam i pesa un parell de quilos més que ell. Ben sovint el meu gat torna sense collar, ple de clapes i d’arraps, o amb una parpella a mitja asta. És vell i està gros, i no té ungles en les urpes de davant (el vam trobar ja així). Alguna cosa ha de notar que falla cada vegada que llança un ganxo suposadament infal·lible. I no obstant això, quan ha dormit prou abandona el seu confortable racó dins de casa i se'n va a afrontar el seu destí, tant si fa fred com si fa calor. Actua com un suïcida, o com un cretí, però, ah!, és que això està en la seua naturalesa. No li importa quedar-se cec amb tal de deixar tort a l'altre. El seu cas no és molt diferent del de la faula popularitzada per Orson Welles, per boca de Mr. Arkadin, sobre l'alacrà que clava el seu agulló en l'irresistible llom de la granota que li està ajudant a travessar el riu, tot i que sap que s'afonaran els dos. Tots els que senten aquesta història s'identifiquen amb la granota. Ningú s'identifica amb l’alacrà. I, no obstant això, tots dos són víctimes de la seua naturalesa. L’alacrà del seu irrefrenable impuls de matar i la granota de la seua pietat imprudent, com el meu gat ho és de la seua insondable insensatesa. Tots són víctimes de si mateixos tant com de la seua nèmesi particular.

Si cal creure el que se sent i el que es llig, tots estem escandalitzats pel massiu espionatge a què ens estan sotmetent. I estem espantats davant la creixent manipulació del nostre comportament per part dels qui acaparen les nostres dades. En un capítol de la sèrie basada en els relats de Philip K. Dick, Electric Dreams, algú assenyala un dallò i diu referint-se als inconvenients de la tecnologia invasiva: «És molt fàcil, desendolla’l». Però no ho fem. Tan sols ens queixem. Ens lamentem a través dels mateixos mòbils amb què som espiats, i mentrestant comprem més artefactes domèstics amb els quals parlar per tal que algú, en alguna banda, sàpiga a quina hora se’ns ha acabat el paper higiènic. No hi ha ningú que a hores d’ara no s'haja adonat que el model de desenvolupament que ens ha portat fins ací és insostenible i presenta visos preocupants d'estultícia. I cada vegada més gent s'esquinça les vestidures, clama al cel, exigeix als governants que facen alguna cosa, la quadratura del cercle, que detinguen el deteriorament del planeta però sense erradicar cap de les pràctiques que el causen, com ara l'automoció individual. Sí, «ens agrada conduir», astut publicitari, i no volem renunciar-hi ni tampoc al fet que en tots els supermercats hi haja sushi de tonyina o que Amazon ens continue deixant a la porta de casa tota mena de xuminades provinents de l'altra banda del món. I que l'ecosistema no done per a tot això no deixa de ser un enfadós fer la mà. Ací ningú pareix que vol renunciar a res, ningú vol desendollar el sistema ni desendollar-s’hi, encara que tots sabem que ens està matant. Els que han estat fumadors contumaços entendran perfectament la síndrome. L’alacrà de la faula, també.

Un s'esforça a creure, perquè així vol creure-ho i l'ombra de Rousseau és allargada, que els mals irremeiables que toquen a la nostra porta no es deuen a una cosa anomenada naturalesa humana, sinó al neodesenvolupament global propiciat per un capitalisme desregularitzat, davant del qual l'home comú, convenientment individualitzat, degudament compartimentat, oportunament aïllat dels seus congèneres i, sobretot, quirúrgicament separat de si mateix, res no pot fer. Però el dubte creix davant l'espectacle quotidià, que de vegades assoleix la dimensió de gran guinyol, com en l’última cimera sobre el clima. Ni canvi climàtic, ni emergència climàtica: clima. El que és terrorífic no és tot allò que ens auguren els diversos oracles i nigromants de tertúlia, no són els vaticinis que se'ns anuncien cada vegada amb major nitidesa, sinó veure que hi anem rectes, més que impotents impertèrrits, incapaços de reaccionar, menats per pulsions que estan per damunt d'aquesta voluntat comunament considerada una característica distintiva de l’ésser humà. Tot indica que anem cap a on anem arrossegats per aquesta altra forma de voluntat essencial, però també banal, de què parlava Schopenhauer, sense la qual res no existiria però que desposseeix l'existent de qualsevol sentit: la voluntat cega de ser per a no deixar de ser el que siga i amb aquest únic propòsit.

Seguir leyendo »

La mentira es bella

Paolina Borghese (Jorge Ballester, 2011)

Hasta hace bien poco, que algo apareciera en un libro o en los periódicos lo convertía en irrefutable. Ahora ya no es así. La letra impresa se está desacralizando a la carrera. En parte por la institucionalización de la mentira concebida para ser publicada (las fake news) y en parte por el desprestigio de los intelectuales, de los periodistas y de los medios de transmisión cultural. Pero, sobre todo, por el aumento ininterrumpido del caudal de información circulante, que va parejo con el deterioro de sus mecanismos de verificación y el consiguiente desprestigio no ya de la verdad, sino del concepto mismo de realidad. Además de eso, quien más quien menos va acumulando a lo largo de su vida pequeños traumas que aumentan su particular grado de lucidez al respecto. Un día, en la publicación en la que uno más confía aparece un artículo sobre algo que conoce de primera mano, y entonces se da cuenta de la escasa fiabilidad de esa fuente en la que ha bebido durante años. O, leyendo un ensayo o viendo un mal llamado documental, se encuentra con una información que sabe de buena tinta —expresión en desuso— que está equivocada. O ve cómo, sin posibilidad de hacer frente al hecho, o sin ganas de hacerlo, un rumor malicioso del que conoce el origen va tomando forma de certeza entre la opinión pública.

Uno no puede por menos que pensar en la cantidad de trolas que han prosperado a lo largo del tiempo sin que a estas alturas sea ya posible desenmascararlas. Es una sospecha que convierte la historia en un queso de Gruyère —del emmental francés más bien, porque el auténtico gruyer, a pesar de la creencia generalizada, no tiene agujeros—. Hubo un tipo, William Henry Ireland, que a finales del siglo XVIII se dedicó a falsificar con notable éxito un buen puñado de documentos que supuestamente pertenecían a William Shakespeare y con los que parecía que se iba a poder reescribir su biografía, la de Shakespeare. Los expertos de la época los dieron por buenos y así habrían trascendido si el tal Ireland hubiera sabido contenerse, pero se pasó de la raya «hallando» dos obras inéditas del Bardo y lo pillaron. Sin ir más lejos, los falsos diarios de Hitler también estuvieron a punto de ser validados. Se tardó más de dos años en demostrar que no eran verdaderos contra el criterio de historiadores de prestigio que afirmaban lo contrario. Si no hubiera sido por la relevancia del personaje, es probable que hubieran acabado formando parte del fondo documental del siglo XX. Lo mismo que habría podido pasar con fraudes científicos finalmente desenmascarados, desde el tan falso como famoso «hombre de Piltdown», hasta el Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaurio con alas «descubierto» por un par de pájaros, estos sí, avalados por la National Geographic Society.

El hecho de que estos intentos fracasaran hace pensar que, al igual que el criminal siempre acaba siendo descubierto, se coge antes a un mentiroso que a un cojo, pero nadie puede asegurar que un porcentaje importante de este tipo de iniciativas no hayan colado y las huellas de su falsedad sean ya tan imperceptibles que jamás pueda ser ya demostrada. Ambición, avaricia, manipulación interesada, todo esto se da en estos casos y en otros que, una vez cumplida su misión, son prudentemente sepultados en el olvido o inscritos en los anales con toda su ambigüedad más o menos intacta. Pero no siempre es ese el motor del engaño. El engaño nos atrae por algo más que por razones utilitarias. El fraude de la Sábana Santa de Turín triunfó durante siglos porque se cometió en el marco mental adecuado. Un marco mental que todavía prevalece, porque después de que una prueba con carbono 14 diera como resultado que dicho lienzo data de la Edad media, hay muchos que se resisten a creerlo e incluso anuncian que, si una nueva prueba lo corrobora, da igual, y van a por ella. Tristan Casabianca, el abogado católico que está intentando que se haga una nueva datación lo deja bien claro: «El estudio del sudario de Turín […] nos ofrece un ejemplo concreto a favor de una apologética renovada y desinhibida. ¿Por qué tendríamos miedo a descubrir la verdad y contarla al mundo?» [L’homme nouveau, 9/7/2019]. Las cursivas son mías.

Seguir leyendo »

La mentida és bella

Paolina Borghese (Jorge Ballester, 2011).

Fins fa ben poc, que una cosa apareguera en un llibre o en els periòdics la convertia en irrefutable. Ara ja no és així. La lletra impresa s'està dessacralitzant a la carrera. En part per la institucionalització de la mentida concebuda per a ser publicada (les fake news) i en part pel desprestigi dels intel·lectuals, dels periodistes i dels mitjans de transmissió cultural. Però, sobretot, per l'augment ininterromput del cabal d'informació circulant, que va parell amb el deteriorament dels seus mecanismes de verificació i el consegüent desprestigi no ja de la veritat, sinó del concepte mateix de realitat. A més d'això, qui més qui menys va acumulant al llarg de la seua vida petits traumes que augmenten el seu particular grau de lucidesa respecte d’aquest fet. Un dia, en la publicació en què un més confia apareix un article sobre un succés que coneix de primera mà, i llavors s’adona de l'escassa fiabilitat d'aquella font en què ha begut durant anys. O, llegint un assaig o veient un mal anomenat documental, es topa amb una informació que sap de bona tinta —expressió en desús— que està equivocada. O veu com, sense possibilitat de fer front al fenomen, o sense ganes de fer-ho, un rumor maliciós del que coneix l'origen va prenent forma de certesa entre l'opinió pública.

Un no pot estar-se de pensar en la quantitat de boles que han prosperat al llarg del temps sense que a hores d’ara siga ja possible desemmascarar-les. És una sospita que converteix la història en un formatge de Gruyère —de l'emmental francés més aviat, perquè l'autèntic gruyère, malgrat la creença generalitzada, no té forats—. Va haver-hi un paio, William Henry Ireland, que a finals del segle XVIII es va dedicar a falsificar amb notable èxit un bon grapat de documents que suposadament pertanyien a William Shakespeare, amb els que pareixia que s'anava a poder reescriure la seua biografia, la de Shakespeare. Els experts de l'època els van donar per bons i així haurien transcendit si el tal Ireland haguera sabut contindre's, però es va passar de la ratlla «trobant» dues obres inèdites del Bard i el van enxampar. Sense anar més lluny, els falsos diaris de Hitler també van estar a punt de ser validats. Es va tardar més de dos anys a demostrar que no eren vertaders contra el criteri d'historiadors de prestigi que afirmaven el contrari. Si no haguera estat per la rellevància del personatge, és probable que hagueren acabat formant part del fons documental del segle XX. El mateix que hauria pogut passar amb fraus científics finalment desemmascarats, des del tan fals com famós «home de Piltdown», fins a l'Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaure amb ales «descobert» per un parell de pardals, aquests sí, avalats per la National Geographic Society.

El fet que aquests intents fracassaren fa pensar que, igual que el criminal sempre acaba sent descobert, s'agafa abans a un mentider que a un coix, però ningú pot assegurar que un percentatge important d'aquesta mena d'iniciatives no hagen colat i les empremtes de la seua falsedat siguen ja tan imperceptibles que mai no puga ja ser demostrada. Ambició, avarícia, manipulació interessada, tot això es dóna en aquests casos i en altres que, una vegada complida la seua missió, són prudentment sepultats en l'oblit o inscrits en els annals amb tota la seua ambigüitat més o menys intacta. Però no sempre és aquest el motor de l'engany. L'engany no només ens atrau per raons utilitàries. El frau del Sant sudari de Torí va triomfar durant segles perquè es va cometre en el marc mental adequat. Un marc mental que encara preval, perquè després que una prova amb carboni 14 donara com a resultat que el llançol en qüestió data de l'Edat mitjana, hi ha molts que es resisteixen a creure-ho i fins i tot anuncien que, si una nova prova ho corrobora, res no importa, i van per ella. Tristan Casabianca, l'advocat catòlic que està intentant que es faça una nova datació ho deixa ben clar: «L'estudi del sudari de Torí […] ens ofereix un exemple concret a favor d'una apologètica renovada i desinhibida. Per què hauríem de tindre por de descobrir la veritat i contar-la al món?» [L’homme nouveau, 9/7/2019]. Les cursives són meues.

Seguir leyendo »

Desnudos

The Vikings (Richard Fleischer, 1958).

De vez en cuando miro mi librería, a la que ya no alimento como solía, y me doy cuenta de que cada vez lo hago con más nostalgia. Lo primero que constato es que va adquiriendo un aspecto cada vez más desaliñado. Noto que el vínculo que me unía a ella se ha debilitado irremediablemente en los últimos tiempos, que muchos de los libros que contiene se me han ido volviendo ajenos, y otros me remiten a mundos desparecidos, a sensaciones irrepetibles, apelan a convicciones que estaban menos afianzadas de lo que yo pensaba. ¿Para qué los conservo, pues? No encuentro en ellos el mismo consuelo que antes, se han convertido en algo prácticamente inerte, a veces pienso que prescindible, incluso. Es un pensamiento terrible, porque la biblioteca era un ancla que me mantenía firmemente sujeto al mundo. Por no ser demasiado drástico, y porque a estás alturas ya he desarrollado una cierta propensión a evitar lo irreversible, me ronda por la cabeza la idea de quedarme con cincuenta, cien libros a lo sumo, y prescindir de todos los demás. Pero cada vez que abro uno siento la flaqueza del bolchevique ante la hija del zar que le han ordenado fusilar, o la de un vegano que se obliga a sí mismo a degollar un pollo. Hasta en el más insustancial de esos volúmenes encuentro unos ojitos de pena que pretenden hacerme recordar lo que fuimos el uno para el otro. Romper el vínculo que hay entre cada uno de ellos y yo, inevitablemente conlleva traición.

Más allá de circunstancias particulares, hay que recordar que el libro era uno de esos fetiches cuyo poder de atracción, aparentemente, era eterno. El de la música enlatada también, pero los soportes musicales han cambiado tantas veces desde que Edison grabara María tenía un corderito sobre un cilindro de estaño, que como objeto de deseo y de culto resultaban menos carismáticos. De todas maneras, para unas cuantas generaciones, acumular una buena biblioteca, una discoteca y, más recientemente, una videoteca decentes era una buena manera de evitar sentirse una cagarruta levitando en el vacío, era llenarse los bolsillos de objetos cargados de prestigio como quien se los llena de piedras para evitar que el viento lo arrastre. En este caso, el viento de la insustancialidad, del despropósito, de la nada. Los más pudientes, o los más obsesivos, procuraban hacerse también con un surtido de obra gráfica, la suficiente para cubrir la angustia que supuran las paredes en blanco, y de paso darse un poco de pisto. Era algo que conllevada sus riesgos. Una cosa es repartir las claves de tu personalidad entre los volúmenes de una biblioteca, y otra estamparla clamorosamente contra los muros. Pero si estabas un poco al día, era difícil equivocarse demasiado. Recordemos lo que molava tener colgada en el comedor una litografía del Trigal con cuervos de Van Gogh o una del Guernica en el despacho de cualquier profesional liberal.

Todo eso se está yendo al caño. Los libros se están desmaterializando, están volviendo a su estado original de energía informe. Están siendo comprimidos en soportes digitales de modo parecido a como lo estaban en la mente de los que los escribieron, antes del minúsculo big bang que dio origen a su existencia. Lo mismo ocurre con la música, e incluso con la pintura, la fotografía y todo aquello que hasta hace poco necesitaba una diversidad de soportes físicos sobre los que tomar forma. Los productos artísticos se están volviendo incorpóreos e invisibles. Están perdiendo su aura no sólo porque han perdido su condición de objetos únicos, como observó Walter Benjamin en su momento, sino porque han dejado de ser objetos sin más. Y el caso es que, a muchos, los objetos que ocupan un espacio euclídeo nos siguen resultando más familiares que los bytes, por más que nos reclamemos entes espirituales o soñemos con perdurar para siempre dentro de un chip y vivir eternamente junto a las obras completas de Ortega y Gasset, la filmografía de Bruce Lee y la discografía de Rosalía. Dicho sea de paso, es sorprendente cómo el espiritualismo religioso ha acabado convergiendo con el materialismo más extremo.

Seguir leyendo »

Nuets

The Vikings (Richard Fleischer, 1958).

De tant en tant mire la meua llibreria, que ja no alimente com solia, i m’adone que cada vegada ho faig amb més nostàlgia. La primera cosa que constate és que va adquirint un aspecte més i més descurat. Note que el vincle que m'unia a ella s'ha debilitat sense remei en els últims temps, que molts dels llibres que conté se m'han anat tornant estranys, i d’altres em remeten a mons desapareguts, a sensacions irrepetibles, apel·len a conviccions que estaven menys consolidades del que jo pensava. ¿Per a què els conserve, doncs? No hi trobe el mateix consol que abans, s'han convertit en una cosa pràcticament inerta, de vegades pense que prescindible, fins i tot. És un pensament terrible, perquè la biblioteca era una àncora que em mantenia fermament subjecte al món. Per no ser massa dràstic, i perquè a hores d’ara ja he desenvolupat una certa propensió a evitar l'irreversible, em ronda pel cap la idea de quedar-me amb cinquanta, cent llibres com a màxim, i prescindir de tots els altres. Però cada vegada que n’òbric un sent la flaquesa del bolxevic davant la filla del tsar que li han ordenat afusellar, o la d'un vegà que s'obliga a si mateix a degollar un pollastre. Fins en el més insubstancial d'aquests volums trobe uns ullets de pena que pretenen fer-me recordar el que vam ser l'un per a l'altre. Trencar el vincle que hi ha entre cada un d'ells i jo, inevitablement comporta traïció.

Més enllà de circumstàncies particulars, cal recordar que el llibre era un d'aquells fetitxes que tenien un poder d'atracció aparentment etern. El de la música enllaunada també, però els suports musicals han canviat tantes vegades des que Edison va gravar Mary Had a Little Lamb sobre un cilindre d'estany, que com a objectes de desig i de culte resultaven menys carismàtics. De tota manera, per a unes quantes generacions, acumular una bona biblioteca, una discoteca i, més recentment, una videoteca decents era una bona manera d’evitar sentir-se una merda seca levitant en el buit, era omplir-se les butxaques d'objectes carregats de prestigi com qui se les ompli de pedres per a evitar que el vent se l'emporte. En aquest cas, el vent de la insubstancialitat, del despropòsit, del no-res. Els més benestants, o els més obsessius, procuraven fer-se també amb un assortiment d'obra gràfica, la suficient per a cobrir l'angoixa que supuren les parets en blanc, i de pas donar-se una mica de to. Això últim comportada els seus riscos. Una cosa és repartir les claus de la teua personalitat entre els volums d'una biblioteca, i una altra estampar-la clamorosament contra els murs. Però si estaves una mica al dia, era difícil equivocar-s’hi massa. Recordem com molava tindre penjada una litografia de Camp de blat amb corbs de Van Gogh en el menjador, o una del Guernica en el despatx de qualsevol professional lliberal.

Tot això se n’està anant al canyet. Els llibres s'estan desmaterialitzant, estan tornant al seu estat original d'energia informe. Estan sent comprimits en suports digitals de manera semblant a com ho estaven en la ment dels qui els van escriure, abans del minúscul big bang que va donar origen a la seua existència. Passa el mateix amb la música, i fins i tot amb la pintura, la fotografia i tot allò que fins fa poc necessitava una diversitat de suports físics sobre els quals prendre forma. Els productes artístics estan esdevenint incorporis i invisibles. Estan perdent la seua aura no sols perquè han perdut la seua condició d'objectes únics, com va observar Walter Benjamin en el seu moment, sinó perquè han deixat de ser objectes sense més. I el cas és que, a molts, els objectes que ocupen un espai euclidià ens continuen resultant més familiars que els bytes, per més que ens reclamem ens espirituals o somiem de perdurar per sempre dins d'un xip i de viure eternament barrejats amb les obres completes d'Ortega y Gasset, la filmografia de Bruce Lee i la discografia de Rosalía. Dit siga de passada, és sorprenent com l'espiritualisme religiós ha acabat convergint amb el materialisme més extrem.

Seguir leyendo »