eldiario.es

9

Un rar moment històric

Foto presa en la matinada del 21 de juliol de 1969

Com el lector segurament sap, d'ací a uns dies es compliran cinquanta anys de l'arribada dels primers astronautes a la Lluna. Per a commemorar l'esdeveniment, o amb l'excusa de l'efemèride, s'ha elaborat un documental, titulat lacònicament Apollo 11, a partir de tot el material gravat —cinematogràfic, televisiu i d'àudio— que es conserva d'aquella operació, entre el qual hi ha filmacions inèdites en un esplendorós 70 mm. Està previst que s'estrene en uns pocs cines el dia 16 del mes que ve. El 16 de juliol de 1969 va ser, precisament, el dia en què l'Apol·lo 11 va emprendre el viatge que culminaria quatre dies més tard amb l'allunament d'una nau tripulada. La concisió del títol s'estén a l'estil de la narració. No hi ha veu en off, no hi ha les horribles dramatitzacions a què ens estan acostumant, i a penes hi ha un poc de música extradiegètica. La qualitat de les imatges és excepcional i l'experiència totalment immersiva. La sensació és d'absoluta versemblança, la d'estar contemplant en directe aquells fets sense cap distància física ni temporal. Als que vam aguantar desperts aquella nit per a veure les borroses imatges que ens van arribar per televisió a les quatre de la matinada, aquesta fisicitat ens permet reviure, amb un realisme molt poc habitual, sensacions que estaven ja tan polsegoses en la nostra memòria com la superfície lunar mateixa. I són sensacions que transcendeixen la simple experiència personal.

No és cert que totes les èpoques històriques siguen iguals i que la percepció que es té del passat i del futur estiga condicionada únicament pel nostre encaix cronològic amb el present. Hi ha èpoques en què sura l’optimisme, tant per a joves com per a vells, i altres que estan envoltades d’un desànim general. Els anys seixanta, és un tòpic dir-ho, van ser uns anys excepcionalment optimistes. L'existencialisme ja havia dit tot el que havia de dir —i continuarà dient—, i el seu paper catàrtic havia donat pas a un sentit lúdic de l'existència que es reflectia en un hedonisme multiforme i contradictori, que amalgamava el consumisme galopant amb el moviment hippy, la seua pretesa antítesi. El desenvolupament econòmic i democràtic pareixia imparable, tant en els països destruïts per la guerra com en els països colonitzats o en zones secularment deprimides, a través de bruscos moviments revolucionaris o sota l'impuls d'inèrcies imparables. Les llibertats civils avançaven, inclosa la de fornicar lliurement i consentidament, i fins i tot ací, a Espanya, quallava el convenciment que, per molt que Franco besara el de braç de Santa Teresa cada nit, la democràcia acabaria arribant més d’hora que tard. Un cert esperit ecumènic recorria el món sencer i no sols la ciutat del Vaticà, que va experimentar la seua peculiar síndrome dels seixanta amb la celebració d’un concili inusitadament festiu.

L'arribada de l'home a la Lluna —o l'arribada dels ianquis, com s'encarregaven d'alertar els lúcids desbaratafestes de costum— va ser el cim d'aquella jovialitat i d’aquell universalisme banal. El món no volia recordar l'horrible lloc d’on venia, mirava cap al futur, i l'horitzó més llunyà factible en aquells moments era el que ens oferia el comandant Neil A. Amstrong i les estudiades paraules que va pronunciar durant la retransmissió mundial de l'esdeveniment: «És un xicotet pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat». I com si volgueren veure millor l'esdeveniment, els veïns eixien al carrer i miraven la Lluna conscients que milions de persones arreu del món estaven fent el mateix i totes les mirades convergien en aquell punt. És una cosa que no ix en el documental, però les seues imatges retrotrauen a aquell moment i exhalen aquest esperit, sense escarafalls, d'una manera estranyament natural. Fins i tot el discurs de Nixon, que hi apareix inclòs, sona desproveït d'un patrioterisme que podria haver sonat lògic en aquelles circumstàncies, i sona desproveït també d'un cinisme del qual, paradoxalment, ell s'ha convertit en paradigma, malgrat que en això l’han superat tots els seus successors, àmpliament i sense excepció. Veient tot aquest material, qualsevol pot arribar a la conclusió que en aquells moments hi havia un sentiment d'unitat en tot el planeta d'una naturalesa diferent i qualitativament superior a la que suposadament hem aconseguit amb la globalització. I els que vam viure aquella època, alguns si més no, donem fe que això és cert.

Seguir leyendo »

Un raro momento histórico

Foto tomada en la madrugada del 21 de julio de 1969

Como el lector seguramente sabe, dentro de unos días se van a cumplir cincuenta años de la llegada de los primeros astronautas a la Luna. Para conmemorar el evento, o con la excusa de la efeméride, se ha elaborado un documental, titulado lacónicamente Apollo 11, a partir de todo el material grabado —cinematográfico, televisivo y de audio— que se conserva de aquella operación, entre el que hay filmaciones inéditas en un esplendoroso 70 mm. Está previsto que se estrene en unos pocos cines el 16 del próximo mes. El 16 de julio de 1969 fue, precisamente, el día en que el Apolo 11 emprendió el viaje que culminaría cuatro días más tarde con el alunizaje de una nave tripulada. La concisión del título se extiende al estilo de la narración. No hay voz en off, no hay esas horribles dramatizaciones a las que nos están acostumbrando, y apenas hay un poco de música extradiegética. La calidad de las imágenes es excepcional y la experiencia totalmente inmersiva. La sensación es de absoluta verosimilitud, la de estar contemplando en directo aquellos hechos sin ninguna distancia física ni temporal. A quienes permanecimos despiertos aquella noche para ver las borrosas imágenes que nos llegaron por televisión a las cuatro de la madrugada, esa fisicidad nos permite revivir, con un realismo muy poco habitual, sensaciones que estaban ya tan polvorientas en nuestra memoria como la superficie lunar misma. Y son sensaciones que trascienden la simple experiencia personal.

No es cierto que todas las épocas históricas sean iguales y que la percepción que se tiene del pasado y del futuro esté condicionada únicamente por nuestro encaje cronológico con el presente. Hay épocas en las que flota el optimismo, tanto para jóvenes como para viejos, y otras que están envueltas en un desaliento general. Los años sesenta, es un tópico decirlo, fueron unos años excepcionalmente optimistas. El existencialismo ya había dicho todo lo que tenía que decir —y seguirá diciendo—, y su papel catártico había dado paso a un sentido lúdico de la existencia que se reflejaba en un hedonismo multiforme y contradictorio, que amalgamaba el consumismo galopante con el movimiento hippy, su pretendida antítesis. El desarrollo económico y democrático parecía imparable, tanto en los países destruidos por la guerra como en los países colonizados o en zonas secularmente deprimidas, a través de bruscos movimientos revolucionarios o bajo el impulso de inercias imparables. Las libertades civiles avanzaban, incluida la de fornicar libre y consentidamente, e incluso aquí, en España, cuajaba el convencimiento de que por mucho que Franco besara el brazo de Santa Teresa cada noche, la democracia acabaría llegando más pronto que tarde. Un cierto espíritu ecuménico recorría el mundo entero y no sólo la ciudad del Vaticano, que experimentó su peculiar síndrome sesentero con la celebración de un concilio inusitadamente festivo.

La llegada del hombre a la Luna —o la llegada de los yanquis, como se encargaban de alertar los lúcidos aguafiestas de costumbre— fue el culmen de aquella jovialidad y aquel universalismo banal. El mundo no quería recordar el horrible lugar del que venía, miraba hacia el futuro, y el horizonte más lejano factible en aquellos momentos era el que nos ofrecía el comandante Neil A. Amstrong y las estudiadas palabras que pronunció durante la retransmisión mundial del acontecimiento: «Es un pequeño paso para un hombre, pero un gran salto para la humanidad». Y como si quisieran ver mejor el acontecimiento, los vecinos salían a la calle y miraban a la Luna conscientes de que millones de personas en todo el mundo estaban haciendo lo mismo y todas las miradas convergían en aquel punto. Es algo que no sale en el documental, pero sus imágenes retrotraen a aquel momento y exhalan ese espíritu, sin alharacas, de un modo extrañamente natural. Incluso el discurso de Nixon, que aparece incluido, suena desprovisto de un patrioterismo que podría haber sonado lógico en aquellas circunstancias, y suena desprovisto también de un cinismo del que, paradójicamente, él se ha convertido en paradigma a pesar de que en eso ha sido superado por todos sus sucesores, ampliamente y sin excepción. Viendo todo este material, cualquiera puede llegar a la conclusión de que en aquellos momentos había un sentimiento de unidad en todo el planeta de una naturaleza diferente y cualitativamente superior a la que supuestamente hemos alcanzado con la globalización. Y quienes vivimos aquella época, algunos al menos, damos fe de que es cierto.

Seguir leyendo »

La caricatura

Donald Duck, Der Fuehrer’s Face (1942)

A falta de llibre o pluja darrere de la finestra, quan un està en una sala d'espera no hi ha millor distracció que observar els altres. S'adquireixen així habilitats segurament inútils però eventualment profitoses. Sense anar més lluny, si estàs esperant que t'arranquen una dent o et criden per a embarcar en un avió a què li tens pànic. Serveixen per a oblidar-se d'un mateix i del seu immediat destí. Suposadament també serveixen per a llegir els signes que ens envia el món exterior, però això val més prendre-s’ho com a part d'una ficció. Dóna molt de si imaginar què espera aquest que duu assegut dues hores davant d'una tassa buida, quin assumpte relaciona els membres d'un grupet determinat, la història que hi ha darrere d'un rostre qualsevol o quin aspecte tindrà d'ací a vint anys. També pot resultar interessant imaginar no ja l'ofici real d'una persona, sinó el que encaixa amb el seu físic i el seu llenguatge gestual. I una vegada la imaginació s'ha escalfat podem passar a majors, com, per exemple, tractar d'endevinar qui et donaria un renyó en cas necessari i qui arrancaria a córrer al·legant haver-se deixat oberta l'aixeta.

En aquestes coses entropesses invariablement amb els clixés que Hollywood ha creat i que hem anat assumint a poc a poc. Cara amb marques de pigota i mirada de gaidó, malvat; dona sensual i segura de si mateixa, bandarra; permanent expressió embadocada i els genolls junts, bona persona; subjecte expansiu, entrat en carns, tipus feliç. I no ens costaria canviar tots aquests estereotips per determinades espècies si jugàrem a substituir la fauna humana per altres del regne animal: Disney fa temps que ens va proporcionar totes les pistes necessàries. La sobreexposició a la ficció ha fet que pensem com a directors de càsting de pel·lícules de gènere. Si imaginàrem estar dins d'una, sense dubtar massa adjudicaríem a un el paper de banquer, a una altra el de client pàmfil, al de més enllà el de delinqüent, a un altra el de policia, i a la que està al costat, el de qui rep un tir només perquè l'acció avance. I segurament ens equivocaríem, perquè el repartiment de papers en la vida real sol contravindre les convencions narratives, per molt que hi haja qui s'entesta a imitar a totes hores Keanu Reeves, Scarlett Johansson o Paco Martínez Soria.

Més difícil ho tindríem si imaginàrem que l’espai públic en què estem es transformara de sobte en un camp de concentració i tractàrem d'endevinar quins serien els botxins i quins les víctimes. En això anem prou despistats. Pareix com si tot estiguera disposat perquè no siguem capaços de reconéixer la maldat i la bondat a ull nu. Cal recordar l’habitual comentari que s'escolta quan apareix un assassí entre el veïnat: «Pareixia bona persona». I també la sorpresa que causa veure que l'heroi que ha rescatat a una velleta d'un balcó en flames és un subsaharià sense papers. En tots dos casos ens meravellem com si s'haguera produït un fet que contravé la lògica, i l'única cosa que contravé són els nostres prejudicis. També hi ha qui se sorprén quan veu que el votant d'ultradreta no respon a la idea que se n’havia fet. Igual que costa de veure els perillosos ultraesquerrans que, segons d'alguns, es propaguen com una plaga bíblica i amenacen de subvertir el sistema.

Seguir leyendo »

La caricatura

Donald Duck, Der Fuehrer’s Face (1942)

A falta de libro o lluvia detrás de la ventana, cuando uno está en una sala de espera no hay mejor distracción que observar al prójimo. Se adquieren así habilidades seguramente inútiles pero eventualmente provechosas. Sin ir más lejos, si estás esperando a que te arranquen un diente o te llamen para embarcar en un avión al que le tienes pánico. Sirven para olvidarse de uno mismo y de su inmediato destino. Supuestamente también sirven para leer los signos que nos manda el mundo exterior, pero eso más vale tomárselo como parte de una ficción. Da mucho de sí imaginar a quien espera ese que lleva sentado dos horas ante una taza vacía, qué asunto relaciona a los miembros de un determinado grupito, la historia que hay detrás de un rostro cualquiera o qué aspecto tendrá dentro de veinte años. También puede resultar interesante imaginar no ya el oficio real de una persona, sino el que encaja con su físico y su lenguaje gestual. Y una vez la imaginación se ha calentado podemos pasar a mayores, como, por ejemplo, tratar de adivinar quién te donaría un riñón en caso necesario y quién echaría a correr alegando haberse dejado el grifo abierto.

En estas cosas tropiezas invariablemente con los clichés que Hollywood ha creado y que hemos ido asumiendo poco a poco. Cara con marcas de viruela y mirada al biés, malvado; mujer sensual y segura de sí misma, villana; permanente expresión alelada y las rodillas juntas, buena persona; sujeto expansivo, entrado en carnes, tipo feliz. Y no nos costaría cambiar todos esos estereotipos por determinadas especies si jugáramos a sustituir la fauna humana por otras del reino animal: Disney hace tiempo que nos proporcionó todas las pistas necesarias. La sobreexposición a la ficción ha hecho que pensemos como directores de casting de películas de género. Si imagináramos estar dentro de una, sin dudar demasiado adjudicaríamos a uno el papel de banquero, a otra el de cliente pánfilo, al de más allá el de delincuente, a otra el de policía, y a la que está al lado, el de quien recibe un tiro solo para que la acción avance. Y seguramente nos equivocaríamos, porque el reparto de papeles en la vida real suele contravenir las convenciones narrativas, por mucho que haya quien se empeñe en imitar a todas horas a Keanu Reeves, a Scarlett Johansson o a Paco Martinez Soria.

Más difícil lo tendríamos si imagináramos que ese espacio público en el que estamos se transformara de repente en un campo de concentración y tratáramos de adivinar quienes serían los verdugos y quienes las víctimas. En eso andamos bastante despistados. Parece como si todo estuviera dispuesto para que no seamos capaces de reconocer la maldad y la bondad a simple vista. Hay que recordar el socorrido comentario que se escucha cuando aparece un asesino entre el vecindario: «Parecía buena persona». Y también la sorpresa que causa ver que el héroe que ha rescatado a una viejecita de un balcón en llamas es un subsahariano sin papeles. En ambos casos nos maravillamos como si se hubiera producido un hecho que contraviene la lógica, y lo único que contraviene son nuestros prejuicios. También hay quien se sorprende cuando ve que el votante de ultraderecha no responde a la idea que tenía de él. Del mismo modo que cuesta ver a los peligrosos ultraizquierdistas que, a decir de algunos, se propagan como una plaga bíblica y amenazan con subvertir el sistema.

Seguir leyendo »

La cabina

Fotograma de la película Matrix (1999)

Hacía años que pasaba por esa calle varias veces al día sin que hasta entonces se hubiera dado cuenta, y de repente, sin saber por qué, se percató de que allí había una cabina telefónica. Era una estructura raquítica que soportaba un leve techado puntiagudo y una sola pared, que arrancaba a media altura, sobre la que estaba adosado el teléfono y, debajo, una pequeña repisa para dejar las monedas y, eventualmente, tomar notas. La pintura original, de color azul, estaba tan descolorida que ya andaba cerca del gris. No tenía cristales, y trató de adivinar si la habían diseñado así o con el tiempo los habían hecho desaparecer. No se explicaba por qué le había pasado desapercibida durante tanto tiempo, confundida entre todos esos trastos denominados mobiliario urbano que inundan las aceras sin ninguna utilidad aparente, pero ahora que había tomado conciencia de ella, no podía dejar de mirarla siempre que pasaba por allí.

Su presencia le producía un extraño desasosiego. Era como uno de aquellos extraños artefactos que aparecían en aquella serie de televisión que emitían cuando era pequeño, En los límites de la realidad, objetos inquietantes venidos de otro planeta o pertenecientes a otras civilizaciones, que en aquella época solían ser un trasunto del bloque comunista. Comentando el tema con los amigos, nadie recordaba tampoco la cabina. Solo una persona dijo conocer su existencia y haber presenciado cómo la utilizaba algún inmigrante de vez en cuando, pero él no recordaba haber visto eso nunca, y durante los días y semanas siguientes siguió sin verlo. En el techadito se podía ver todavía el nombre de Telefónica, pero esa palabra hacía tiempo que no se usaba como logotipo. Esa compañía, desde que se privatizó, operaba bajo otras marcas comerciales. Si el teléfono aquel estaba operativo, vete tú a saber qué empresa explotaba el servicio, a todas luces ruinoso, teniendo en cuenta lo rápido que todo cambia de manos en el mundo en que vivimos.

A veces sentía la tentación de descolgar el aparato para comprobar si tenía señal, pero entonces le asaltaba miedo de oír su propia voz, hablando con la novia desde el RACA 14 de Sevilla, donde hizo la mili. O la de sus padres, hablando desde el pueblo donde veraneaban, después de esperar dos horas a que les pusieran una conferencia con los abuelos, que vivían a menos de ciento cincuenta quilómetros de distancia. O la de una tía suya que era monja, vivía en Venezuela y llamaba de vez en cuando a casa, al teléfono con forma de góndola que había en la pared del comedor, junto a la Inter de veintiuna pulgadas y en blanco y negro. Conversaciones de otros tiempos que se hacían en la intimidad de hogares, locutorios insonorizados y cabinas dignas de tal nombre, provista de puerta y unas paredes donde apoyar la espalda, conversaciones privadas que no importaban a nadie excepto a los interlocutores, que se entregaban a la confidencia con la convicción de que nadie más les escuchaba. Aunque en cierta época, en su pueblo, todos estaban convencidos de que la telefonista, aquella mujer que se dedicaba a meter las clavijas en sus agujeros correspondientes, ponía la oreja.

Seguir leyendo »

La cabina

Fotograma de la pel·lícula Matrix (1999)

Feia anys que passava per aquell carrer diverses vegades al dia i mai no n'havia parat esment, i de sobte, sense saber per què, es va adonar que allí hi havia una cabina telefònica. Era una estructura esquifida que aguantava una teuladeta punteguda i una sola paret, que arrancava a mitja altura, on estava adossat el telèfon i, davall, un xicotet prestatge per a deixar les monedes i, eventualment, prendre notes. La pintura original, de color blau, estava tan descolorida que ja vorejava el gris. No tenia vidres, i va tractar d’endevinar si l'havien dissenyat així o amb el temps els havien fet desaparéixer. No s'explicava per què li havia passat desapercebuda durant tant de temps, confosa entre tots aquests trastos denominats mobiliari urbà que inunden les voreres sense cap utilitat aparent, però ara que n’havia pres consciència, no podia deixar de mirar-la sempre que passava per allí.

La seua presència li produïa un estrany desassossec. Era com un d'aquells estranys artefactes que apareixien en aquella sèrie de televisió que emetien quan era xicotet, En los límites de la realidad, objectes inquietants vinguts d'un altre planeta o pertanyents a altres civilitzacions, que en aquella època solien ser un transsumpte del bloc comunista. Comentant el tema amb els amics, tampoc ningú recordava la cabina. Només una persona va dir que coneixia la seua existència i que havia presenciat com la utilitzava algun immigrant de tant en tant, però ell no recordava haver vist mai això, i durant els dies i setmanes següents va seguir sense veure-ho. En la teuladeta es podia veure encara el nom de Telefónica, però aquesta paraula feia temps que no s'usava com a logotip. Aquesta companyia, des que es va privatitzar, operava amb altres marques comercials. Si el telèfon aquell funcionava, vés a saber quina empresa explotava el servei, de totes totes ruïnós, tenint en compte que ràpid canvia tot de mans en el món en què vivim.

De vegades sentia la temptació de despenjar l'aparell per a comprovar si tenia senyal, però aleshores li assaltava por de sentir la seua pròpia veu, parlant amb la seua xicota des del RACA 14 de Sevilla, on va fer la mili. O la dels seus pares, parlant des del poble on estiuejaven, després d'esperar durant dues hores que els posaren una conferència amb els iaios, que vivien a menys de cent cinquanta quilòmetres de distància. O la d'una tia seua que era monja, vivia a Veneçuela i telefonava de tant en tant a casa, al telèfon amb forma de góndola que hi havia en la paret del menjador, junt amb la Inter de vint-i-una polzades i en blanc i negre. Conversacions d'altres temps que es feien en la intimitat de llars, locutoris insonoritzats i cabines dignes de tal nom, proveïdes de porta i unes parets on recolzar l'esquena, conversacions privades que no importaven a ningú excepte als interlocutors, que es lliuraven a la confidència amb la convicció que ningú més els escoltava. Tot i que, en una certa època, en el seu poble tots estaven convençuts que la telefonista, aquella dona que es dedicava a ficar les clavilles en els seus forats corresponents, parava l'orella.

Seguir leyendo »

L'hora de la mentida

La reproduction interdite (fragment), Magritte 1937

La mentida, diuen els experts, és un tret evolutiu de l’ésser humà. Saber mentir ha estat essencial per a sobreviure, una qualitat de les espècies més astutes i del individus més astuts dins de cada espècie. Naturalment, auxiliada sempre per la violència. Però en els processos evolutius els avantatges són temporals, ho són només en relació a determinades situacions, a la presència de determinades amenaces. Quan aquestes desapareixen i són substituïdes per altres, els trets avantatjosos poden tornar-se en contra de l'espècie que han afavorit, poden convertir-se en una debilitat. Potser aquest siga el cas de la mentida, potser fa temps que l'anomenada intel·ligència maquiavèl·lica, que és el que ens ha portat fins ací, se’ns ha girat en contra. Perquè ja no la necessitem per a ensarronar altres espècies —de fet, no existeixen ja altres espècies—, només la podem usar contra els nostres congèneres, i, tal com està configurat el món, la rivalitat grupal acaba perjudicant totes les parts implicades. Ara mateix la relació de forces és tal que en un parell de jugades el rei estarà ofegat i l'únic final de partida raonable seran les taules. Però, com que la violència està deixant de ser útil perquè equival a un suïcidi, encara que aquest no és descartable sembla que haja arribat l'hora de la mentida, i hi ha qui l'està usant intensivament amb un gran èxit aparent. Ens estem acostumant al fet que qualsevol conflicte d’interessos es dirimisca entorn de les mentides, de forma clamorosa en els de caràcter geopolític, però no només en aquests. La primera d'elles, amagar-les totes darrere de la mentida semàntica, darrere de l’eufemisme. Els termes tradicionals, concisos i inequívocs, s’escamotegen i se substitueixen per altres que signifiquen el mateix, encara que volen fer creure que signifiquen una altra cosa, com ara fake news, alternative facts, postveritat, desinformació… I un diria que, per alguna misteriosa raó, no ens sentim especialment incòmodes en aquest escenari.

Potser és perquè la mentida també és inherent al procés de formació de cada un de nosaltres. Fins que no prenem consciència de nosaltres mateixos, no som capaços de mentir ni de descobrir la mentida i viceversa. La mentida és una ferramenta defensiva que tots portem amagada en la faixa quan eixim de l'úter. Mentim primer seguint el nostre instint de conservació, i després com a mitjà per a intentar aconseguir els nostres fins, normalment quan ja hem assajat infructuosament la via de la sinceritat, que sembla la més lògica i segurament ho és, però que, com de seguida ens adonem, xoca amb la lògica del món, aquest del que estem condemnats a formar part vulgues que no. No tardem a adonar-nos que és una necessitat vital, una habilitat necessària per a anar esquivant obstacles fins a arribar a un grau raonable d'autosuficiència. Però la mentida és una arma, i com a tal té efectes col·laterals i és susceptible de provocar accidents funestos. La primera cosa que algú mitjanament sensat percep és que el disparament d'una mentida té retrocés. Els que són incapaços de controlar-lo, si no acaben estampats contra la paret, es troben cavalcant sobre un tigre del qual no hi ha manera de baixar sense fer-se molt de mal o fer-li'n als altres. Com el paio de qui va novel·lar la vida Emmanuel Carrère en L'adversari. Va començar amollant una mentideta, que era com un gra xicotet, i va acabar matant tota la seua família perquè no descobriren l'enorme abscés en què aquest gra inofensiu s'havia convertit. Encara està en la presó. Un guionista de cine hauria fet que se suïcidara, però això no sol entrar en els plans d'un mentider. El mentider prefereix matar els altres perquè no l’enxampen, perquè, fins i tot morts, els altres continuen creient en les seues mentides. I cal recordar que hi ha mentiders que treballen a una escala molt gran.

Un altre efecte secundari de la mentida és el de trencar els límits de la realitat, desdibuixar la realitat per als altres i també per a un mateix. Hi ha a qui això els produeix vertigen i tracten d'evitar-ho, i hi ha a qui els agrada, perquè el que els produeix un vertigen mortal és la perspectiva de topar-se a soles amb la veritat en un carreró estret i fosc. Viure a pèl és fotut. La vida és prou lletja, ha de ser-ho, perquè fem tot el que podem per a no veure-la nua, per a no enfrontar-nos amb ella cara a cara, per simular que no sabem de què va. I per a no saber, no hi ha millor camí que l'autoengany, la ceguera autoimposada. Així que tots ens enganyem en major o en menor mesura i amb major o menor fortuna. Arriba sempre un moment en què comencem a creure'ns les nostres pròpies mentides per a guanyar en convicció i acabem sent els primers enganyats per nosaltres mateixos. De vegades, els únics enganyats. Qui lluita contra el no-res que va descobrint en el seu interior, que va fent-se cada vegada més insondable com més el mira, sol acabar construint una personalitat fictícia per a encobrir el galopant emfisema que buida la seua personalitat, acaba vivint dins d'una mentida enorme, com els sarcòfags que es construeixen damunt de les centrals nuclears avariades, en els que és impossible entrar ni saber el que hi ha dins. Qui és reticent a usar aquestes enganyifes, aquell que es reclama lúcid, se les apanya com pot, normalment sublimant el seu desfici mitjançant això que s'anomena el gaudi estètic, això que Plató va anomenar «l'esplendor de la veritat» en el seu diàleg sobre l'amor, i que els lacanians van identificar com la cobertura d'un buit essencial, la brillantor que desprén la realitat quan ens hi acostem el suficient. L'art ens proporciona trobades virtuals amb aquest buit, ens ajuda a pegar una ulladeta als misteris de la vida des d'una distància prudencial, a practicar el coqueteig profilàctic amb l'inintel·ligible, amb allò que és mortalment opac. Això sí: ha de ser un art mesurat, que no s'acoste massa a aquest abisme, la punteta només, poesia eres tu, perquè sabem que darrere de certs experiments artístics sol aguaitar la bogeria. Per això l’art sol acabar sent una mentida sofisticada i cautelosa.

Seguir leyendo »

La hora de la mentira

La reproduction interdite (fragment), Magritte 1937

La mentira, dicen los expertos, es un rasgo evolutivo del ser humano. Saber mentir ha sido esencial para sobrevivir, una cualidad de las especies más astutas y de los individuos más astutos dentro de cada especie. Naturalmente, siempre auxiliada por la violencia. Pero en los procesos evolutivos las ventajas son temporales, lo son solo en relación a determinadas situaciones, a la presencia de determinadas amenazas. Cuando estas desaparecen y son sustituidas por otras, los rasgos ventajosos pueden volverse en contra de la especie a la que han favorecido, pueden convertirse en una debilidad. Tal vez ese sea el caso de la mentira, tal vez hace tiempo que la llamada inteligencia maquiavélica, que es lo que nos ha llevado hasta aquí,  se haya vuelto en contra nuestra. Porque ya no la necesitamos para engañar a otras especies —de hecho, no existen ya otras especies—, solo la podemos usar contra nuestros congéneres, y, tal como está configurado el mundo, la rivalidad grupal acaba perjudicando a todas las partes implicadas. Ahora mismo la relación de fuerzas es tal que en un par de jugadas el rey estará ahogado y el único final de partida razonable serán las tablas. Pero, dado que la violencia está dejando de ser útil porque equivale a un suicidio, aunque este no es descartable parece que haya llegado la hora de la mentira, y hay quien la está usando intensivamente con gran éxito aparente. Nos estamos acostumbrando a que cualquier conflicto de intereses se dirima en torno de las mentiras, de forma clamorosa en los de carácter geopolítico, pero no solo en esos. La primera de ellas, esconderlas todas tras la mentira semántica, tras el eufemismo. Los términos tradicionales, concisos e inequívocos, se escamotean y se substituyen por otros que significan lo mismo, aunque quieren hacer creer que significan otra cosa, como fake news, alternative facts, posverdad, desinformación… mentiras. Y se diría que, por alguna extraña razón, no nos sentimos especialmente incómodos en este escenario.

Tal vez sea porque la mentira también es inherente al proceso de formación de cada uno de nosotros. Hasta que no tomamos conciencia de nosotros mismos, no somos capaces de mentir ni de descubrir la mentira y viceversa. La mentira es una herramienta defensiva que todos llevamos escondida en la faltriquera cuando salimos del útero. Mentimos primero siguiendo nuestro instinto de conservación, y después como medio para intentar conseguir nuestros fines, normalmente cuando ya hemos ensayado infructuosamente la vía de la sinceridad, que parece la más lógica y seguramente lo es, pero que, como enseguida nos damos cuenta, choca con la lógica del mundo, ese del que estamos condenados a formar parte quieras que no. No tardamos en darnos cuenta de que es una necesidad vital, una habilidad necesaria para ir esquivando obstáculos hasta llegar a un grado razonable de autosuficiencia. Pero la mentira es un arma, y como tal tiene efectos colaterales y es susceptible de provocar accidentes funestos. Lo primero que alguien medianamente sensato percibe es que el disparo de una mentira tiene retroceso. Quienes son incapaces de controlarlo, si no acaban estampados contra la pared, se ven cabalgando sobre un tigre del que no hay manera de bajar sin hacerse mucho daño o hacérselo a los demás. Como el tipo cuya vida noveló Emmanuel Carrère en El adversario. Empezó soltando una pequeña mentira, que era como una espinilla, y acabó matando a toda su familia para que no descubrieran el enorme absceso en que ese grano inofensivo se había convertido. Todavía está en la cárcel. Un guionista de cine habría hecho que se suicidara, pero eso no suele entrar en los planes de un mentiroso. El mentiroso prefiere matar a los otros para que no lo pillen, para que, aun muertos, los otros sigan creyendo en sus mentiras. Y hay que recordar que hay mentirosos que trabajan a una escala muy grande.

Otro de los efectos secundarios de la mentira es el de romper los límites de lo real, desdibujar la realidad para los otros y también para uno mismo. Hay a quienes eso les produce vértigo y tratan de evitarlo, y hay a quienes les gusta, porque lo que les produce un vértigo mortal es la perspectiva de encontrarse a solas con la verdad en un callejón estrecho y oscuro. Vivir a pelo es jodido. La vida es bastante fea, debe serlo, pues hacemos todo lo posible para no verla desnuda, para no enfrentarnos con ella cara a cara, para hacer como que no sabemos de que va. Y para no saber, no hay mejor camino que el autoengaño, la ceguera autoimpuesta. Así que todos nos engañamos en mayor o en menor medida y con mayor o menor fortuna. Llega siempre un momento en que empezamos a creernos nuestras propias mentiras para ganar en convicción y acabamos siendo los primeros engañados por nosotros mismos. A veces, los únicos engañados. El que lucha contra la nada que va descubriendo en su interior, que va haciéndose cada vez más insondable cuanto más la mira, suele acabar construyendo una personalidad ficticia para encubrir el galopante enfisema que vacía su personalidad, acaba viviendo dentro de una mentira enorme, como los sarcófagos que se construyen encima de las centrales nucleares averiadas, en los que es imposible entrar ni saber lo que hay dentro. Quien es renuente a usar estas añagazas, aquel que se reclama lúcido, se las arregla como puede, normalmente sublimando su desazón mediante eso que se llama el goce estético, eso que Platón llamó «el esplendor de lo verdadero» en su diálogo sobre el amor, y que los lacanianos identificaron como la cobertura de un vacío esencial, el brillo que desprende la realidad cuando nos acercamos suficientemente a ella. El arte nos proporciona  encuentros virtuales con ese vacío, nos ayuda a echar una ojeadita a los misterios de la vida desde una distancia prudencial, a practicar el coqueteo profiláctico con lo ininteligible, con lo mortalmente opaco. Eso sí: ha de ser un arte comedido, que no se acerque demasiado a ese abismo, la puntita nada más, poesía eres tú, porque sabemos que tras ciertos experimentos artísticos suele acechar la locura. Por eso el arte suele acabar siendo una mentira sofisticada y cautelosa.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, el artista incómodo

Jorge Ballester trabajando en su estudio

Cuando el 21 de enero de 2014 la compuerta del crematorio del Cementerio General de València empezó a abrirse para tragarse el cadáver de Jorge Ballester en medio de un silencio espeso, alguien de entre el público levantó la voz para preguntar si eso era todo y afirmar indignado que la ceremonia había sido una vergüenza y que la sociedad valenciana era otra. Sabía lo que se decía porque había sido uno de sus máximos dirigentes. Y porque conocía muy bien al muerto y su importancia. Este estaba siendo incinerado sin ceremonial alguno. Ningún prócer había pronunciado unas últimas palabras, ningún familiar, ningún amigo. Y, por supuesto, ningún cura. Fue el propio finado quien había protagonizado un simulacro de despedida a través de una grabación, y no por decisión postrera, sino porque a unos cuantos allegados les pareció una buena fórmula para salir del paso, lo que acabó siendo un responso muy particular. Eran palabras suyas que formaban parte de un documental que se le había dedicado un par de años atrás. Allí, entre otras cosas decía: «Cuando haces la ecuación correspondiente y ves lo que pasa, y ves lo que ha pasado históricamente, y ves e intuyes lo que puede seguir pasando, el resultado es negativo a todas luces. Entonces es cuando aparece algo que no sé exactamente de dónde procede, pero seguramente es de lo que he mamado, que viene a decir: “Pues a pesar de todo”. Es decir, aquello de "venceréis pero no convenceréis". No me sale de los cojones el sentirme derrotado».

Amén.

A Jorge Ballester sólo le derrotó la muerte, derrota que no cuenta, pues la sufre hasta el más victorioso de los vencedores. Pero tuvo que renunciar a muchas cosas para mantenerse incólume. Hasta mediados de los años setenta estuvo encaramado en una ola que parecía imparable, la de las libertades que estaban a punto de abrirse con la muerte del dictador. Había luchado por ellas desde su particular trinchera, que era la de la pintura, la de la cultura, poderosa punta de lanza en aquellos años de mudanza que acabó siendo un simple traspaso por liquidación. Formó parte junto a Joan Cardells del Equipo Realidad, duo pictórico que en un momento dado fue considerado punto de inflexión en la historia de la pintura valenciana, y su obra, en opinión de Facundo Tomás y Enrique Tormo, considerada «una de las reflexiones más lúcidas sobre la sociedad española a partir de sus recuerdos históricos conformantes». Practicaron una pintura beligerante, en la que ética y estética iban unidas, vigilándose la una a la otra. Nunca como en aquella época el arte por el arte estuvo tan mal visto, y nunca la vida cultural española, y muy especialmente la valenciana, estuvo tan viva como entonces: Equipo Crónica, Equipo Realidad, Toledo, Genovés, Martí Quinto, Jarque, Calatayud, Boix, Heras, Anzo, Armengol, Rosa Torres, Ramírez Blanco, Carmen Calvo, Gorrís y tantos otros que a Carlos Pérez todavía le hacían pensar que Valencia era una tierra en la que la modernidad era posible. La mayoría de ellos estaban vinculados en sus orígenes al movimiento Estampa Popular o a su reemplazo, Crónica de la Realidad, cuyos postulados ideológicos —realismo social, objetivismo, antifranquismo— pusieron en práctica desde diferentes perspectivas. Hasta que llegó la democracia, quien lo iba a decir. A partir de ese momento la convicción de que había un proyecto colectivo se esfumó, se atomizó en una miríada de pequeños proyectos personales. Porque lo que había llegado bajo el nombre de democracia era el libre mercado.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, l'artista incòmode

Jorge Ballester treballant al seu estudi

Quan el 21 de gener del 2014 la comporta del crematori del Cementeri General de València va començar a obrir-se per a engolir-se el cadàver de Jorge Ballester enmig d'un silenci espés, algú d'entre el públic va alçar la veu per a preguntar si això era tot i afirmar indignat que la cerimònia havia estat una vergonya i que la societat valenciana n’era una altra. Sabia el que es deia perquè n’havia estat un dels seus màxims dirigents. I perquè coneixia molt bé el mort i la seua importància. Aquest estava sent incinerat sense cap cerimonial. Cap personatge eminent havia pronunciat unes últimes paraules, cap familiar, cap amic. I, per descomptat, cap capellà. Va ser el mateix finat qui havia protagonitzat un simulacre de comiat a través d'una gravació, i no per decisió postrema, sinó perquè a uns quants propparents els va paréixer una bona fórmula per a eixir del pas. Va acabar sent un respons molt particular, eren paraules seues que formaven part d'un documental que se li havia dedicat un parell d'anys endarrere. Allí, entre altres coses deia: «Quan fas l'equació corresponent i veus què passa, i veus què ha passat històricament, i veus i intueixes què pot continuar passant, el resultat és negatiu, sens dubte. Llavors és quan apareix una cosa que no sé exactament d'on ve, però segurament ve del que he mamat, que ve a dir: “Doncs a pesar de tot”. És a dir, allò de "vencereu però no convencereu". No m'ix dels collons el sentir-me derrotat».

Amén.

A Jorge Ballester només el va derrotar la mort, derrota que no compta, perquè la pateix fins i tot el més victoriós dels vencedors. Però va haver de renunciar a moltes coses per a mantindre's incòlume. Fins a mitjans dels setanta va estar encimbellat en una onada que pareixia imparable, la de les llibertats que estaven a punt d'obrir-se amb la mort del dictador. Havia lluitat per elles des de la seua particular trinxera, que era la de la pintura, la de la cultura, poderosa punta de llança en aquells anys de mudança que va acabar sent un simple traspàs per liquidació. Va formar part junt amb Joan Cardells de l'Equip Realitat, duo pictòric que en un moment donat fou considerat punt d'inflexió en la història de la pintura valenciana, i la seua obra, segons l'opinió de Facundo Tomás i Enrique Tormo, considerada «una de les reflexions més lúcides sobre la societat espanyola a partir dels seus records històrics conformants». Van practicar una pintura bel·ligerant, en què ètica i estètica anaven unides, vigilant-se l'una a l'altra. Mai com en aquella època l'art per l'art va estar tan mal vist, i mai la vida cultural espanyola, i molt especialment la valenciana, va estar tan viva com llavors: Equip Crònica, Equip Realitat, Toledo, Genovés, Martí Quinto, Jarque, Calatayud, Boix, Heras, Anzo, Armengol, Rosa Torres, Ramírez Blanco, Carmen Calvo, Gorrís i tants altres que a Carlos Pérez encara li feien pensar que València era una terra en què la modernitat era possible. La major part d'ells estaven vinculats en els seus orígens al moviment Estampa Popular o al seu reemplaçament, Crònica de la Realitat, que estaven animats per uns postulats ideològics — realisme social, objectivisme, antifranquisme— que van posar en pràctica des de diferents perspectives. Fins que va arribar la democràcia, qui ho havia de dir. A partir d'aquell moment la convicció que hi havia un projecte col·lectiu es va esfumar, es va atomitzar en una miríada de xicotets projectes personals. Perquè el que havia arribat sota el nom de democràcia era el lliure mercat.

Seguir leyendo »