eldiario.es

9

Escorpiones

De parabel der blinden (Pieter Brueghel, 1568).

Tengo un gato que sale todos los días a ver si encuentra a un enemigo suyo de aspecto temible que ronda por el vecindario, una especie de pantera que le lleva un palmo y pesa un par de quilos más que él. Con frecuencia mi gato vuelve sin collar, lleno de pelados y arañazos, o con un párpado a media asta. Es viejo y está gordo, y no tiene uñas en las garras delanteras (lo encontramos ya así). Algo debe notar que falla cada vez que lanza un gancho supuestamente infalible. Y, sin embargo, cuando ha dormido lo suficiente abandona su confortable rincón dentro de casa y se marcha a afrontar su destino, haga frío o calor. Actúa como un suicida, o como un cretino, pero, ¡ah!, es que eso está en su naturaleza. No le importa quedarse ciego con tal de dejar tuerto al otro. Su caso no es muy diferente al de la fábula popularizada por Orson Welles, por boca de Mr. Arkadin, sobre el escorpión que hinca su aguijón en el irresistible lomo de la rana que le está ayudando a cruzar el río, a pesar de que sabe que se hundirán los dos. Todos los que oyen esa historia se identifican con la rana. Nadie se identifica con el escorpión. Y, sin embargo, ambos son víctimas de su naturaleza. El escorpión de su irrefrenable impulso de matar y la rana de su imprudente piedad, como mi gato lo es de su insondable insensatez. Todos son víctimas de sí mismos tanto como de su némesis particular.

Si hay que creer lo que se oye y lo que se lee, todos estamos escandalizados por el masivo espionaje al que estamos siendo sometidos. Y estamos espantados ante la creciente manipulación de nuestro comportamiento por parte de los que acaparan nuestros datos. En un capítulo de la serie basada en los relatos de Philip K. Dick, Electric Dreams, alguien señala un artilugio y dice refiriéndose a los inconvenientes de la tecnología invasiva: «Es muy fácil, desenchúfalo». Pero no lo hacemos. Tan solo nos quejamos. Nos lamentamos a través de esos mismos móviles con los que somos espiados, y mientras tanto compramos más cacharritos domésticos con los que hablar y que así, alguien, en algún lado, sepa a qué hora nos hemos quedado sin papel higiénico. No hay nadie a estas alturas que no se haya percatado de que el modelo de desarrollo que nos ha llevado hasta aquí es insostenible y presenta visos preocupantes de estulticia. Y cada vez más gente se rasga las vestiduras, clama al cielo, exige a los gobernantes que hagan algo, la cuadratura del círculo, que detengan el deterioro del planeta pero sin erradicar ninguna de las prácticas que lo causan, como por ejemplo la automoción individual. Sí, «nos gusta conducir», astuto publicitario, y no queremos renunciar a ello ni tampoco a que en todos los supermercados haya sushi de atún o a que Amazon nos siga dejando toda clase de chorradas provenientes del otro lado del mundo en la puerta de casa. Y que el ecosistema no dé para todo eso es una engorrosa jodienda. Aquí nadie parece querer renunciar a nada, nadie quiere desenchufar el sistema ni desenchufarse de él, aunque todos sabemos que nos está matando. Los que han sido fumadores contumaces entenderán perfectamente el síndrome. El escorpión de la fábula, también.

Uno se esfuerza en creer, porque así quiere creerlo y la sombra de Rousseau es alargada, que los males irremediables que llaman a nuestra puerta no se deben a algo llamado naturaleza humana, sino al neodesarrollismo global propiciado por un capitalismo desregularizado ante el que el hombre común, convenientemente individualizado, debidamente compartimentado, oportunamente aislado de sus congéneres y, sobre todo, quirúrgicamente separado de sí mismo, nada puede hacer. Pero la duda crece ante el espectáculo cotidiano, que a veces alcanza la dimensión de gran guiñol, como en la última cumbre sobre el clima. Ni cambio climático ni emergencia climática: clima. Lo terrorífico no es lo que nos auguran los diversos oráculos y nigromantes de tertulia, no son los vaticinios que se nos anuncian cada vez con mayor nitidez, sino ver que vamos derechos hacia ello, más que impotentes impertérritos, incapaces de reaccionar, llevados por pulsiones que están por encima de esa voluntad comúnmente considerada una característica distintiva del ser humano. Todo indica que vamos hacia donde vamos arrastrados por esa otra forma de voluntad esencial, pero también banal, de la que hablaba Schopenhauer, sin la que nada existiría pero que despoja lo existente de todo sentido: la voluntad ciega de ser para no dejar de ser lo que sea y con ese único propósito.

Seguir leyendo »

Alacrans

De parabel der blinden (Pieter Brueghel, 1568).

Tinc un gat que cada dia ix a veure si troba un enemic seu d'aspecte temible que ronda pel veïnat, una espècie de pantera que el sobrepassa un pam i pesa un parell de quilos més que ell. Ben sovint el meu gat torna sense collar, ple de clapes i d’arraps, o amb una parpella a mitja asta. És vell i està gros, i no té ungles en les urpes de davant (el vam trobar ja així). Alguna cosa ha de notar que falla cada vegada que llança un ganxo suposadament infal·lible. I no obstant això, quan ha dormit prou abandona el seu confortable racó dins de casa i se'n va a afrontar el seu destí, tant si fa fred com si fa calor. Actua com un suïcida, o com un cretí, però, ah!, és que això està en la seua naturalesa. No li importa quedar-se cec amb tal de deixar tort a l'altre. El seu cas no és molt diferent del de la faula popularitzada per Orson Welles, per boca de Mr. Arkadin, sobre l'alacrà que clava el seu agulló en l'irresistible llom de la granota que li està ajudant a travessar el riu, tot i que sap que s'afonaran els dos. Tots els que senten aquesta història s'identifiquen amb la granota. Ningú s'identifica amb l’alacrà. I, no obstant això, tots dos són víctimes de la seua naturalesa. L’alacrà del seu irrefrenable impuls de matar i la granota de la seua pietat imprudent, com el meu gat ho és de la seua insondable insensatesa. Tots són víctimes de si mateixos tant com de la seua nèmesi particular.

Si cal creure el que se sent i el que es llig, tots estem escandalitzats pel massiu espionatge a què ens estan sotmetent. I estem espantats davant la creixent manipulació del nostre comportament per part dels qui acaparen les nostres dades. En un capítol de la sèrie basada en els relats de Philip K. Dick, Electric Dreams, algú assenyala un dallò i diu referint-se als inconvenients de la tecnologia invasiva: «És molt fàcil, desendolla’l». Però no ho fem. Tan sols ens queixem. Ens lamentem a través dels mateixos mòbils amb què som espiats, i mentrestant comprem més artefactes domèstics amb els quals parlar per tal que algú, en alguna banda, sàpiga a quina hora se’ns ha acabat el paper higiènic. No hi ha ningú que a hores d’ara no s'haja adonat que el model de desenvolupament que ens ha portat fins ací és insostenible i presenta visos preocupants d'estultícia. I cada vegada més gent s'esquinça les vestidures, clama al cel, exigeix als governants que facen alguna cosa, la quadratura del cercle, que detinguen el deteriorament del planeta però sense erradicar cap de les pràctiques que el causen, com ara l'automoció individual. Sí, «ens agrada conduir», astut publicitari, i no volem renunciar-hi ni tampoc al fet que en tots els supermercats hi haja sushi de tonyina o que Amazon ens continue deixant a la porta de casa tota mena de xuminades provinents de l'altra banda del món. I que l'ecosistema no done per a tot això no deixa de ser un enfadós fer la mà. Ací ningú pareix que vol renunciar a res, ningú vol desendollar el sistema ni desendollar-s’hi, encara que tots sabem que ens està matant. Els que han estat fumadors contumaços entendran perfectament la síndrome. L’alacrà de la faula, també.

Un s'esforça a creure, perquè així vol creure-ho i l'ombra de Rousseau és allargada, que els mals irremeiables que toquen a la nostra porta no es deuen a una cosa anomenada naturalesa humana, sinó al neodesenvolupament global propiciat per un capitalisme desregularitzat, davant del qual l'home comú, convenientment individualitzat, degudament compartimentat, oportunament aïllat dels seus congèneres i, sobretot, quirúrgicament separat de si mateix, res no pot fer. Però el dubte creix davant l'espectacle quotidià, que de vegades assoleix la dimensió de gran guinyol, com en l’última cimera sobre el clima. Ni canvi climàtic, ni emergència climàtica: clima. El que és terrorífic no és tot allò que ens auguren els diversos oracles i nigromants de tertúlia, no són els vaticinis que se'ns anuncien cada vegada amb major nitidesa, sinó veure que hi anem rectes, més que impotents impertèrrits, incapaços de reaccionar, menats per pulsions que estan per damunt d'aquesta voluntat comunament considerada una característica distintiva de l’ésser humà. Tot indica que anem cap a on anem arrossegats per aquesta altra forma de voluntat essencial, però també banal, de què parlava Schopenhauer, sense la qual res no existiria però que desposseeix l'existent de qualsevol sentit: la voluntat cega de ser per a no deixar de ser el que siga i amb aquest únic propòsit.

Seguir leyendo »

La mentira es bella

Paolina Borghese (Jorge Ballester, 2011)

Hasta hace bien poco, que algo apareciera en un libro o en los periódicos lo convertía en irrefutable. Ahora ya no es así. La letra impresa se está desacralizando a la carrera. En parte por la institucionalización de la mentira concebida para ser publicada (las fake news) y en parte por el desprestigio de los intelectuales, de los periodistas y de los medios de transmisión cultural. Pero, sobre todo, por el aumento ininterrumpido del caudal de información circulante, que va parejo con el deterioro de sus mecanismos de verificación y el consiguiente desprestigio no ya de la verdad, sino del concepto mismo de realidad. Además de eso, quien más quien menos va acumulando a lo largo de su vida pequeños traumas que aumentan su particular grado de lucidez al respecto. Un día, en la publicación en la que uno más confía aparece un artículo sobre algo que conoce de primera mano, y entonces se da cuenta de la escasa fiabilidad de esa fuente en la que ha bebido durante años. O, leyendo un ensayo o viendo un mal llamado documental, se encuentra con una información que sabe de buena tinta —expresión en desuso— que está equivocada. O ve cómo, sin posibilidad de hacer frente al hecho, o sin ganas de hacerlo, un rumor malicioso del que conoce el origen va tomando forma de certeza entre la opinión pública.

Uno no puede por menos que pensar en la cantidad de trolas que han prosperado a lo largo del tiempo sin que a estas alturas sea ya posible desenmascararlas. Es una sospecha que convierte la historia en un queso de Gruyère —del emmental francés más bien, porque el auténtico gruyer, a pesar de la creencia generalizada, no tiene agujeros—. Hubo un tipo, William Henry Ireland, que a finales del siglo XVIII se dedicó a falsificar con notable éxito un buen puñado de documentos que supuestamente pertenecían a William Shakespeare y con los que parecía que se iba a poder reescribir su biografía, la de Shakespeare. Los expertos de la época los dieron por buenos y así habrían trascendido si el tal Ireland hubiera sabido contenerse, pero se pasó de la raya «hallando» dos obras inéditas del Bardo y lo pillaron. Sin ir más lejos, los falsos diarios de Hitler también estuvieron a punto de ser validados. Se tardó más de dos años en demostrar que no eran verdaderos contra el criterio de historiadores de prestigio que afirmaban lo contrario. Si no hubiera sido por la relevancia del personaje, es probable que hubieran acabado formando parte del fondo documental del siglo XX. Lo mismo que habría podido pasar con fraudes científicos finalmente desenmascarados, desde el tan falso como famoso «hombre de Piltdown», hasta el Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaurio con alas «descubierto» por un par de pájaros, estos sí, avalados por la National Geographic Society.

El hecho de que estos intentos fracasaran hace pensar que, al igual que el criminal siempre acaba siendo descubierto, se coge antes a un mentiroso que a un cojo, pero nadie puede asegurar que un porcentaje importante de este tipo de iniciativas no hayan colado y las huellas de su falsedad sean ya tan imperceptibles que jamás pueda ser ya demostrada. Ambición, avaricia, manipulación interesada, todo esto se da en estos casos y en otros que, una vez cumplida su misión, son prudentemente sepultados en el olvido o inscritos en los anales con toda su ambigüedad más o menos intacta. Pero no siempre es ese el motor del engaño. El engaño nos atrae por algo más que por razones utilitarias. El fraude de la Sábana Santa de Turín triunfó durante siglos porque se cometió en el marco mental adecuado. Un marco mental que todavía prevalece, porque después de que una prueba con carbono 14 diera como resultado que dicho lienzo data de la Edad media, hay muchos que se resisten a creerlo e incluso anuncian que, si una nueva prueba lo corrobora, da igual, y van a por ella. Tristan Casabianca, el abogado católico que está intentando que se haga una nueva datación lo deja bien claro: «El estudio del sudario de Turín […] nos ofrece un ejemplo concreto a favor de una apologética renovada y desinhibida. ¿Por qué tendríamos miedo a descubrir la verdad y contarla al mundo?» [L’homme nouveau, 9/7/2019]. Las cursivas son mías.

Seguir leyendo »

La mentida és bella

Paolina Borghese (Jorge Ballester, 2011).

Fins fa ben poc, que una cosa apareguera en un llibre o en els periòdics la convertia en irrefutable. Ara ja no és així. La lletra impresa s'està dessacralitzant a la carrera. En part per la institucionalització de la mentida concebuda per a ser publicada (les fake news) i en part pel desprestigi dels intel·lectuals, dels periodistes i dels mitjans de transmissió cultural. Però, sobretot, per l'augment ininterromput del cabal d'informació circulant, que va parell amb el deteriorament dels seus mecanismes de verificació i el consegüent desprestigi no ja de la veritat, sinó del concepte mateix de realitat. A més d'això, qui més qui menys va acumulant al llarg de la seua vida petits traumes que augmenten el seu particular grau de lucidesa respecte d’aquest fet. Un dia, en la publicació en què un més confia apareix un article sobre un succés que coneix de primera mà, i llavors s’adona de l'escassa fiabilitat d'aquella font en què ha begut durant anys. O, llegint un assaig o veient un mal anomenat documental, es topa amb una informació que sap de bona tinta —expressió en desús— que està equivocada. O veu com, sense possibilitat de fer front al fenomen, o sense ganes de fer-ho, un rumor maliciós del que coneix l'origen va prenent forma de certesa entre l'opinió pública.

Un no pot estar-se de pensar en la quantitat de boles que han prosperat al llarg del temps sense que a hores d’ara siga ja possible desemmascarar-les. És una sospita que converteix la història en un formatge de Gruyère —de l'emmental francés més aviat, perquè l'autèntic gruyère, malgrat la creença generalitzada, no té forats—. Va haver-hi un paio, William Henry Ireland, que a finals del segle XVIII es va dedicar a falsificar amb notable èxit un bon grapat de documents que suposadament pertanyien a William Shakespeare, amb els que pareixia que s'anava a poder reescriure la seua biografia, la de Shakespeare. Els experts de l'època els van donar per bons i així haurien transcendit si el tal Ireland haguera sabut contindre's, però es va passar de la ratlla «trobant» dues obres inèdites del Bard i el van enxampar. Sense anar més lluny, els falsos diaris de Hitler també van estar a punt de ser validats. Es va tardar més de dos anys a demostrar que no eren vertaders contra el criteri d'historiadors de prestigi que afirmaven el contrari. Si no haguera estat per la rellevància del personatge, és probable que hagueren acabat formant part del fons documental del segle XX. El mateix que hauria pogut passar amb fraus científics finalment desemmascarats, des del tan fals com famós «home de Piltdown», fins a l'Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaure amb ales «descobert» per un parell de pardals, aquests sí, avalats per la National Geographic Society.

El fet que aquests intents fracassaren fa pensar que, igual que el criminal sempre acaba sent descobert, s'agafa abans a un mentider que a un coix, però ningú pot assegurar que un percentatge important d'aquesta mena d'iniciatives no hagen colat i les empremtes de la seua falsedat siguen ja tan imperceptibles que mai no puga ja ser demostrada. Ambició, avarícia, manipulació interessada, tot això es dóna en aquests casos i en altres que, una vegada complida la seua missió, són prudentment sepultats en l'oblit o inscrits en els annals amb tota la seua ambigüitat més o menys intacta. Però no sempre és aquest el motor de l'engany. L'engany no només ens atrau per raons utilitàries. El frau del Sant sudari de Torí va triomfar durant segles perquè es va cometre en el marc mental adequat. Un marc mental que encara preval, perquè després que una prova amb carboni 14 donara com a resultat que el llançol en qüestió data de l'Edat mitjana, hi ha molts que es resisteixen a creure-ho i fins i tot anuncien que, si una nova prova ho corrobora, res no importa, i van per ella. Tristan Casabianca, l'advocat catòlic que està intentant que es faça una nova datació ho deixa ben clar: «L'estudi del sudari de Torí […] ens ofereix un exemple concret a favor d'una apologètica renovada i desinhibida. Per què hauríem de tindre por de descobrir la veritat i contar-la al món?» [L’homme nouveau, 9/7/2019]. Les cursives són meues.

Seguir leyendo »

Desnudos

The Vikings (Richard Fleischer, 1958).

De vez en cuando miro mi librería, a la que ya no alimento como solía, y me doy cuenta de que cada vez lo hago con más nostalgia. Lo primero que constato es que va adquiriendo un aspecto cada vez más desaliñado. Noto que el vínculo que me unía a ella se ha debilitado irremediablemente en los últimos tiempos, que muchos de los libros que contiene se me han ido volviendo ajenos, y otros me remiten a mundos desparecidos, a sensaciones irrepetibles, apelan a convicciones que estaban menos afianzadas de lo que yo pensaba. ¿Para qué los conservo, pues? No encuentro en ellos el mismo consuelo que antes, se han convertido en algo prácticamente inerte, a veces pienso que prescindible, incluso. Es un pensamiento terrible, porque la biblioteca era un ancla que me mantenía firmemente sujeto al mundo. Por no ser demasiado drástico, y porque a estás alturas ya he desarrollado una cierta propensión a evitar lo irreversible, me ronda por la cabeza la idea de quedarme con cincuenta, cien libros a lo sumo, y prescindir de todos los demás. Pero cada vez que abro uno siento la flaqueza del bolchevique ante la hija del zar que le han ordenado fusilar, o la de un vegano que se obliga a sí mismo a degollar un pollo. Hasta en el más insustancial de esos volúmenes encuentro unos ojitos de pena que pretenden hacerme recordar lo que fuimos el uno para el otro. Romper el vínculo que hay entre cada uno de ellos y yo, inevitablemente conlleva traición.

Más allá de circunstancias particulares, hay que recordar que el libro era uno de esos fetiches cuyo poder de atracción, aparentemente, era eterno. El de la música enlatada también, pero los soportes musicales han cambiado tantas veces desde que Edison grabara María tenía un corderito sobre un cilindro de estaño, que como objeto de deseo y de culto resultaban menos carismáticos. De todas maneras, para unas cuantas generaciones, acumular una buena biblioteca, una discoteca y, más recientemente, una videoteca decentes era una buena manera de evitar sentirse una cagarruta levitando en el vacío, era llenarse los bolsillos de objetos cargados de prestigio como quien se los llena de piedras para evitar que el viento lo arrastre. En este caso, el viento de la insustancialidad, del despropósito, de la nada. Los más pudientes, o los más obsesivos, procuraban hacerse también con un surtido de obra gráfica, la suficiente para cubrir la angustia que supuran las paredes en blanco, y de paso darse un poco de pisto. Era algo que conllevada sus riesgos. Una cosa es repartir las claves de tu personalidad entre los volúmenes de una biblioteca, y otra estamparla clamorosamente contra los muros. Pero si estabas un poco al día, era difícil equivocarse demasiado. Recordemos lo que molava tener colgada en el comedor una litografía del Trigal con cuervos de Van Gogh o una del Guernica en el despacho de cualquier profesional liberal.

Todo eso se está yendo al caño. Los libros se están desmaterializando, están volviendo a su estado original de energía informe. Están siendo comprimidos en soportes digitales de modo parecido a como lo estaban en la mente de los que los escribieron, antes del minúsculo big bang que dio origen a su existencia. Lo mismo ocurre con la música, e incluso con la pintura, la fotografía y todo aquello que hasta hace poco necesitaba una diversidad de soportes físicos sobre los que tomar forma. Los productos artísticos se están volviendo incorpóreos e invisibles. Están perdiendo su aura no sólo porque han perdido su condición de objetos únicos, como observó Walter Benjamin en su momento, sino porque han dejado de ser objetos sin más. Y el caso es que, a muchos, los objetos que ocupan un espacio euclídeo nos siguen resultando más familiares que los bytes, por más que nos reclamemos entes espirituales o soñemos con perdurar para siempre dentro de un chip y vivir eternamente junto a las obras completas de Ortega y Gasset, la filmografía de Bruce Lee y la discografía de Rosalía. Dicho sea de paso, es sorprendente cómo el espiritualismo religioso ha acabado convergiendo con el materialismo más extremo.

Seguir leyendo »

Nuets

The Vikings (Richard Fleischer, 1958).

De tant en tant mire la meua llibreria, que ja no alimente com solia, i m’adone que cada vegada ho faig amb més nostàlgia. La primera cosa que constate és que va adquirint un aspecte més i més descurat. Note que el vincle que m'unia a ella s'ha debilitat sense remei en els últims temps, que molts dels llibres que conté se m'han anat tornant estranys, i d’altres em remeten a mons desapareguts, a sensacions irrepetibles, apel·len a conviccions que estaven menys consolidades del que jo pensava. ¿Per a què els conserve, doncs? No hi trobe el mateix consol que abans, s'han convertit en una cosa pràcticament inerta, de vegades pense que prescindible, fins i tot. És un pensament terrible, perquè la biblioteca era una àncora que em mantenia fermament subjecte al món. Per no ser massa dràstic, i perquè a hores d’ara ja he desenvolupat una certa propensió a evitar l'irreversible, em ronda pel cap la idea de quedar-me amb cinquanta, cent llibres com a màxim, i prescindir de tots els altres. Però cada vegada que n’òbric un sent la flaquesa del bolxevic davant la filla del tsar que li han ordenat afusellar, o la d'un vegà que s'obliga a si mateix a degollar un pollastre. Fins en el més insubstancial d'aquests volums trobe uns ullets de pena que pretenen fer-me recordar el que vam ser l'un per a l'altre. Trencar el vincle que hi ha entre cada un d'ells i jo, inevitablement comporta traïció.

Més enllà de circumstàncies particulars, cal recordar que el llibre era un d'aquells fetitxes que tenien un poder d'atracció aparentment etern. El de la música enllaunada també, però els suports musicals han canviat tantes vegades des que Edison va gravar Mary Had a Little Lamb sobre un cilindre d'estany, que com a objectes de desig i de culte resultaven menys carismàtics. De tota manera, per a unes quantes generacions, acumular una bona biblioteca, una discoteca i, més recentment, una videoteca decents era una bona manera d’evitar sentir-se una merda seca levitant en el buit, era omplir-se les butxaques d'objectes carregats de prestigi com qui se les ompli de pedres per a evitar que el vent se l'emporte. En aquest cas, el vent de la insubstancialitat, del despropòsit, del no-res. Els més benestants, o els més obsessius, procuraven fer-se també amb un assortiment d'obra gràfica, la suficient per a cobrir l'angoixa que supuren les parets en blanc, i de pas donar-se una mica de to. Això últim comportada els seus riscos. Una cosa és repartir les claus de la teua personalitat entre els volums d'una biblioteca, i una altra estampar-la clamorosament contra els murs. Però si estaves una mica al dia, era difícil equivocar-s’hi massa. Recordem com molava tindre penjada una litografia de Camp de blat amb corbs de Van Gogh en el menjador, o una del Guernica en el despatx de qualsevol professional lliberal.

Tot això se n’està anant al canyet. Els llibres s'estan desmaterialitzant, estan tornant al seu estat original d'energia informe. Estan sent comprimits en suports digitals de manera semblant a com ho estaven en la ment dels qui els van escriure, abans del minúscul big bang que va donar origen a la seua existència. Passa el mateix amb la música, i fins i tot amb la pintura, la fotografia i tot allò que fins fa poc necessitava una diversitat de suports físics sobre els quals prendre forma. Els productes artístics estan esdevenint incorporis i invisibles. Estan perdent la seua aura no sols perquè han perdut la seua condició d'objectes únics, com va observar Walter Benjamin en el seu moment, sinó perquè han deixat de ser objectes sense més. I el cas és que, a molts, els objectes que ocupen un espai euclidià ens continuen resultant més familiars que els bytes, per més que ens reclamem ens espirituals o somiem de perdurar per sempre dins d'un xip i de viure eternament barrejats amb les obres completes d'Ortega y Gasset, la filmografia de Bruce Lee i la discografia de Rosalía. Dit siga de passada, és sorprenent com l'espiritualisme religiós ha acabat convergint amb el materialisme més extrem.

Seguir leyendo »

Una palmera cae

La lámpara del filósofo - René Magritte 1936.

El jubilado, el viejo carcamal superviviente de un mundo analógico, se pasa el día delante del televisor como un yogui concentrado en su pito. Lo conoce todo sobre el universo de la fama y los protagonistas de las series de ficción, y se refiere a ellos como si de parientes más o menos cercanos se tratara. Los documentales y sobre todo los anuncios le proporcionan información complementaria sobre las cosas de este mundo, y los telediarios, sobre lo que pasa. Todo desfila ordenadamente ante sus ojos como en una cinta de Moebius que no para de girar, y nosotros nos compadecemos del pobre infeliz porque nos hemos liberado de esa fuente pasiva de información, de esa caja tonta, y nos nutrimos de otras fuentes interactivas, como las redes sociales y los foros de opinión, unos medios de comunicación cada vez más ágiles, permanentemente actualizados —actualizados hasta la histeria—, y unas ficciones cada vez más abundantes, que escogemos de acuerdo a nuestros gustos y que vemos no a una hora y un lugar establecidos por quienes las emiten, sino dónde, cuando y como queremos. Aparentemente, el jubilado es un títere en manos de un puñado de manipuladores y nosotros individuos autónomos, porque todo lo que hacemos parece depender de nuestra voluntad.

El jubilado, sin embargo, conserva una antigua ventaja. En cuanto se va la luz, en cuanto desconecta el televisor, ve la realidad, la ve tan claramente que corre a arreglar el fusible o se toma una pastilla y se va a dormir, porque esa visión le aterra. Nosotros ya no. Pasamos de una pantalla a otra, de un estímulo a otro, de la vigilia al sueño sin hacer ningún paréntesis, y nos parece que todo cuanto percibimos es lo real. Necesitamos creerlo. Es un nuevo estadio del malestar en la cultura que nos afecta a todos. Seguramente nunca como hasta ahora el individuo ha estado más sepultado por el modelo civilizatorio que lo contiene, nunca como ahora se ha visto tan dificultado para escapar de las restricciones impuestas por su medio cultural que, naturalmente, no se presentan como tales, i, lo que es más turbardor, nunca como ahora ha sentido tan pocas ganas de escapar de ellas. Es en ese sentido como habría que entender eso que se llama «posverdad», ese neologismo aparentemente extravagante que se obstina en cuajar, en aposentarse permanentemente en nuestro vocabulario. Para entenderlo, hay que dejar de señalar como posverdades a aquellos bulos más o menos elaborados que se lanzan para condicionar de manera puntual a la opinión pública. Para definir eso existen términos más precisos. «Posverdad» es un concepto que no tiene plural y denomina un fenómeno más amplio y difuso. Se refiere a un estado alienante en el que ya no podemos contrastar nuestro universo mental, ese desde el que construimos criterios y tomamos decisiones, con un referente externo supuestamente objetivo, probatorio de la veracidad de nuestras opiniones y la oportunidad y la moralidad de nuestras acciones.

Hemos pasado de ser los receptores pasivos de la comunicación unidireccional denunciada por los teóricos de la escuela de Frankfurt, a formar parte de una barata, dócil y eficiente red de repetidores de las emisiones de información centralizada. La multidireccionalidad de la información es un espejismo. Lo que está ocurriendo no tiene nada que ver con la retroalimentación emancipadora que propugnaban los pioneros de la teoría crítica. Definitivamente, nos hemos convertido todos en intelectuales orgánicos, de pacotilla pero de una eficiencia sin parangón en la historia de las servidumbres, al servicio de un sistema sellado, que no tiene vigas maestras ni muros de carga, que se sustenta en todas y cada una de sus moléculas. Sin salirnos de la escaleta, de manera perfectamente sincronizada y con una convicción que haría dudar a las más conspicuas lumbreras del pasado cuando estas dominaban la Tierra, nos pronunciamos sobre si hay que volver o no a la Luna, sobre si determinada sentencia judicial se ajusta o no a derecho, sobre como se han de abordar determinados problemas políticos (y como se tienen que enunciar), o sobre la fecha exacta del fin del mundo. Lo que no se pronuncia y, por tanto, los que no se pronuncian, devienen cosas y seres quiméricos, se convierten en una de esas hipotéticas palmeras que caen en una lejana isla desierta. Ni hacen ningún ruido ni seguramente existen. La posverdad da la razón al subjetivismo más radical: solo existe lo que somos capaces de percibir y solo mientras somos capaces de percibirlo.

Seguir leyendo »

Una palmera cau

El llum del filòsof - René magritte 1936

El jubilat, el vell arrossinat supervivent d’un món analògic, es passa el dia davant del televisor com un iogui concentrat en el seu pardal. Ho coneix tot sobre l'univers de la fama i els protagonistes de les sèries de ficció, i es refereix a ells com si foren parents seus. Els documentals i sobretot els anuncis li proporcionen informació complementària sobre les coses d'aquest món, i els telediaris, sobre tot el que hi passa. Tot desfila ordenadament davant dels seus ulls com en una cinta de Moebius que no para de girar, i nosaltres ens compadim del pobre canelobre perquè ens hem alliberat d'aquesta font passiva d'informació, d'aquesta caixa bova, i ens nodrim d’altres fonts interactives, com ara les xarxes socials i els fòrums d'opinió, uns mitjans de comunicació cada vegada més àgils, permanentment actualitzats —actualitzats fins a la histèria—, i unes ficcions cada vegada més abundants, que triem d'acord amb els nostres gustos i que veiem no a una hora i un lloc establerts per aquells que les emeten, sinó on, quan i com volem. Aparentment, el jubilat és una titella en mans d'un grapat de manipuladors i nosaltres individus autònoms, perquè tot el que fem sembla que depén de la nostra voluntat.

El jubilat, no obstant això, conserva un antic avantatge. Si se'n va la llum, o quan desconnecta el televisor, veu la realitat, la veu tan clarament que corre a arreglar el fusible o es pren una pastilla i se'n va a dormir, perquè la visió l'aterreix. Nosaltres ja no. Passem d'una pantalla a una altra, d'un estímul a un altre, de la vigília al son sense fer cap parèntesi, i ens pareix que tot el que percebem és la realitat. Necessitem creure-ho. És un nou estadi del malestar en la cultura que afecta tothom. Segurament mai com ara l'individu ha estat més sepultat pel model civilitzatori que el conté, mai com ara s'ha vist tan dificultat per a escapar de les restriccions imposades pel seu medi cultural que, naturalment, no es presenten com a tals, i, el que és més torbador, mai com ara ha sentit tan poques ganes d’escapar-hi. És en aquest sentit com caldria entendre això que s'anomena «postveritat», aquest neologisme aparentment extravagant que s'obstina a quallar, a aposentar-se permanentment en el nostre vocabulari. Per a entendre’l, cal deixar d'assenyalar com a postveritats aquelles falsedats més o menys elaborades que es llancen per a condicionar de manera puntual l'opinió pública. Per a denominar això hi ha termes més precisos. «Postveritat» és un concepte que no té plural i denomina un fenomen més ampli i difús. Es refereix a un estat alienant en què ja no podem contrastar el nostre univers mental, aquest des del que construïm criteris i prenem decisions, amb un referent extern suposadament objectiu, probatori de la veracitat de les nostres opinions i l’oportunitat i la moralitat de les nostres accions.

Hem passat de ser els receptors passius de la comunicació unidireccional denunciada pels teòrics de l'escola de Frankfurt, a formar part d'una barata, dòcil i eficient xarxa de repetidors de les emissions d'informació centralitzada. La multidireccionalitat de la informació és un miratge. El que està ocorrent no té res a veure amb la retroalimentació emancipadora que propugnaven els pioners de la teoria crítica. Definitivament, ens hem convertit tots en intel·lectuals orgànics, de pacotilla però d'una eficiència sense parangó en la història de les servituds, al servei d'un sistema segellat, que no té bigues mestres ni murs de càrrega, que se sustenta en totes i cada una de les seues molècules. Sense eixir-nos de l’escaleta, de manera perfectament sincronitzada i amb una convicció que faria dubtar les més conspícues llumeneres del passat quan aquestes dominaven la Terra, ens pronunciem sobre si cal tornar o no a la Lluna, sobre si determinada sentència judicial s'ajusta o no a dret, sobre com s’han d’abordar determinats problemes polítics (i com s’han d’enunciar), o sobre la data exacta de la fi del món. Allò que no s’hi pronuncia i, per tant, els que no s’hi pronuncien, esdevenen coses i éssers quimèrics. Com tot el que queda a l'altre costat del mur erigit per la postveritat, es converteixen en una d'aquestes hipotètiques palmeres que cauen en una llunyana illa deserta. Ni fan gens de soroll ni segurament existeixen. La postveritat dóna la raó al subjectivisme més radical: només existeix allò que som capaços de percebre i només mentre som capaços de percebre-ho.

Seguir leyendo »

La edad no perdona (ninguna)

Autorretrat de Théodore Géricault c. 1820 (detalle)

Antes, no solo los campesinos vivían más acorde con la naturaleza, también los artistas, los rapsodas, los periodistas. Del mismo modo que existía fruta y verdura de temporada, canciones de verano y villancicos, había columnistas que florecían con la llegada del buen tiempo y otros que brillaban por Navidad como si les hubieran metido un enchufe por el culo. Una aplanadora pasó por encima de toda aquella diversidad tan previsible pero tan entretenida, tan en sintonía con las estaciones. También aquí se pueden percibir los efectos del cambio climático. Ahora el temario se impone a espaldas de los ciclos naturales desde los think-tank, tanto desde los que operan desde la metrópoli del imperio global como desde los que lo hacen desde la casa de putas de al lado, con su actualidad teledirigida, prefabricada, diseñada para acaparar la atención del público, para absorberla como en esas historias de fantaciencia protagonizadas por zombis imbatibles que se pirran por la masa encefálica de los que todavía están vivos o lo parecen.

Al final, después de constatar esos cambios —esos y otros muchos a los que van asociados— y de malgastar las energías que a uno le quedan en intentar comprenderlos, queda la impotencia, exacerbada y mitigada a partes iguales por la nostalgia, eso que rellena como un líquido amable el vacío tenebroso con el que la razón se encuentra a menudo en los tiempos que corren. Y uno acaba preguntándose con desasosiego si los tomates realmente tienen menos sabor que antes o es que uno está ya harto de comerlos; si es verdad que el cielo es ahora menos luminoso que antes o es que uno está comenzando a tener cataratas; si el cine de ahora es más insultante que el de antes o es cosa de uno, que se ha vuelto más susceptible; si es verdad que hay ahora menos esperanza en el aire o si es uno, que no es capaz de olerla.

Por si acaso, me apresuro a declarar que no me reconozco en esos que tienen como lema que cualquier tiempo pasado fue mejor, pero tampoco creo que el presente lo sea. Por poner un ejemplo asequible, admito que la ciencia enológica ha avanzado una barbaridad y que, pese a mi progresiva intolerancia al alcohol, el vino cada vez está más bueno. Pero también es verdad que simultáneamente el mundo de los catadores y los gastrónomos se ha llenado de idiotas, y quiero creer que eso no estaba necesariamente incluido en el precio. Me pone a parir que, cuando alguien evoca con añoranza algún aspecto del mundo que vamos dejando atrás, un cretino le diga que si preferiría vivir sin penicilina. Como si Sálvame y los antibióticos fueran dos inventos indisolublemente ligados. Aunque, pensándolo bien, puede que sí, puede que el hecho de que la selección natural esté cada vez más condicionada por la cultural tenga algo que ver con el asunto. Pero no voy a meterme en esa camisa tan holgada. Lo dejo para mentes más preclaras.

Seguir leyendo »

L'edat no perdona (cap ni una)

Autorretrato de Théodore Géricault c. 1820 (detalle)

Abans, no sols els llauradors vivien més en harmonia amb la naturalesa, també els artistes, els rapsodes, els periodistes. De la mateixa manera que existia fruita i verdura de temporada, cançons d'estiu i nadales, hi havia columnistes que florien amb l'arribada del bon temps i uns altres que brillaven per Nadal com si els hagueren ficat un endoll pel cul. Una aplanadora va passar per damunt de tota aquella diversitat tan previsible però tan entretinguda, tan en sintonia amb les estacions. També ací es poden percebre els efectes del canvi climàtic. Ara el temari s'imposa d'esquena als cicles naturals des dels think-tank, tant des dels que operen des de la metròpoli de l'imperi global com els que ho fan des de la casa de putes del costat, amb la seua actualitat teledirigida, prefabricada, dissenyada per a acaparar l'atenció del públic, per a absorbir-la com en aquestes històries de fantaciència protagonitzades per zombis imbatibles es deleixen per la massa encefàlica dels que encara són vius o ho semblen.

Al final, després de constatar aquests canvis —aquests i molts més als quals van associats— i de malbaratar les energies que a un li queden intentant comprendre'ls, resta la impotència, exacerbada i mitigada a parts iguals per la nostàlgia, això que ompli com un líquid amable el buit tenebrós amb què la raó ensopega sovint en els temps que corren. I un acaba preguntant-se amb desassossec si les tomaques realment tenen menys sabor que abans o és que un està ja fart de menjar-ne; si és veritat que el cel és ara menys lluminós que abans o és que un està començant a patir de cataractes; si el cine d'ara és més insultant que el d'abans o és cosa d’un, que s'ha tornat més susceptible; si és veritat que hi ha ara menys esperança en l'aire o si és un, que no és capaç d’ensumar-la.

Per si un cas, m'afanye a declarar que no em reconec en els que tenen com a lema que qualsevol temps passat fou millor, però tampoc crec que ho siga el present. Per posar un exemple accessible, admet que la ciència enològica ha avançat una barbaritat i que, malgrat la meua progressiva intolerància a l'alcohol, el vi cada vegada està més bo. Però també és veritat que simultàniament el món dels tastadors i els gastrònoms s'ha anat omplint de moniatos, i vull creure que això no estava necessàriament inclòs en el preu. Em posa a parir que, quan algú evoca amb enyorança algun aspecte del món que anem deixant arrere, un cretí li diga que si preferiria viure sense penicil·lina. Com si Sálvame i els antibiòtics foren dos invents indissolublement lligats. Encara que, pensant-ho bé, potser sí, pot ser que el fet que la selecció natural estiga cada vegada més condicionada per la cultural tinga alguna cosa a veure amb l'assumpte. Però no em ficaré en una camisa tan ampla. Ho deixe per a ments més preclares.

Seguir leyendo »