eldiario.es

9

L'hora de la mentida

La reproduction interdite (fragment), Magritte 1937

La mentida, diuen els experts, és un tret evolutiu de l’ésser humà. Saber mentir ha estat essencial per a sobreviure, una qualitat de les espècies més astutes i del individus més astuts dins de cada espècie. Naturalment, auxiliada sempre per la violència. Però en els processos evolutius els avantatges són temporals, ho són només en relació a determinades situacions, a la presència de determinades amenaces. Quan aquestes desapareixen i són substituïdes per altres, els trets avantatjosos poden tornar-se en contra de l'espècie que han afavorit, poden convertir-se en una debilitat. Potser aquest siga el cas de la mentida, potser fa temps que l'anomenada intel·ligència maquiavèl·lica, que és el que ens ha portat fins ací, se’ns ha girat en contra. Perquè ja no la necessitem per a ensarronar altres espècies —de fet, no existeixen ja altres espècies—, només la podem usar contra els nostres congèneres, i, tal com està configurat el món, la rivalitat grupal acaba perjudicant totes les parts implicades. Ara mateix la relació de forces és tal que en un parell de jugades el rei estarà ofegat i l'únic final de partida raonable seran les taules. Però, com que la violència està deixant de ser útil perquè equival a un suïcidi, encara que aquest no és descartable sembla que haja arribat l'hora de la mentida, i hi ha qui l'està usant intensivament amb un gran èxit aparent. Ens estem acostumant al fet que qualsevol conflicte d’interessos es dirimisca entorn de les mentides, de forma clamorosa en els de caràcter geopolític, però no només en aquests. La primera d'elles, amagar-les totes darrere de la mentida semàntica, darrere de l’eufemisme. Els termes tradicionals, concisos i inequívocs, s’escamotegen i se substitueixen per altres que signifiquen el mateix, encara que volen fer creure que signifiquen una altra cosa, com ara fake news, alternative facts, postveritat, desinformació… I un diria que, per alguna misteriosa raó, no ens sentim especialment incòmodes en aquest escenari.

Potser és perquè la mentida també és inherent al procés de formació de cada un de nosaltres. Fins que no prenem consciència de nosaltres mateixos, no som capaços de mentir ni de descobrir la mentida i viceversa. La mentida és una ferramenta defensiva que tots portem amagada en la faixa quan eixim de l'úter. Mentim primer seguint el nostre instint de conservació, i després com a mitjà per a intentar aconseguir els nostres fins, normalment quan ja hem assajat infructuosament la via de la sinceritat, que sembla la més lògica i segurament ho és, però que, com de seguida ens adonem, xoca amb la lògica del món, aquest del que estem condemnats a formar part vulgues que no. No tardem a adonar-nos que és una necessitat vital, una habilitat necessària per a anar esquivant obstacles fins a arribar a un grau raonable d'autosuficiència. Però la mentida és una arma, i com a tal té efectes col·laterals i és susceptible de provocar accidents funestos. La primera cosa que algú mitjanament sensat percep és que el disparament d'una mentida té retrocés. Els que són incapaços de controlar-lo, si no acaben estampats contra la paret, es troben cavalcant sobre un tigre del qual no hi ha manera de baixar sense fer-se molt de mal o fer-li'n als altres. Com el paio de qui va novel·lar la vida Emmanuel Carrère en L'adversari. Va començar amollant una mentideta, que era com un gra xicotet, i va acabar matant tota la seua família perquè no descobriren l'enorme abscés en què aquest gra inofensiu s'havia convertit. Encara està en la presó. Un guionista de cine hauria fet que se suïcidara, però això no sol entrar en els plans d'un mentider. El mentider prefereix matar els altres perquè no l’enxampen, perquè, fins i tot morts, els altres continuen creient en les seues mentides. I cal recordar que hi ha mentiders que treballen a una escala molt gran.

Un altre efecte secundari de la mentida és el de trencar els límits de la realitat, desdibuixar la realitat per als altres i també per a un mateix. Hi ha a qui això els produeix vertigen i tracten d'evitar-ho, i hi ha a qui els agrada, perquè el que els produeix un vertigen mortal és la perspectiva de topar-se a soles amb la veritat en un carreró estret i fosc. Viure a pèl és fotut. La vida és prou lletja, ha de ser-ho, perquè fem tot el que podem per a no veure-la nua, per a no enfrontar-nos amb ella cara a cara, per simular que no sabem de què va. I per a no saber, no hi ha millor camí que l'autoengany, la ceguera autoimposada. Així que tots ens enganyem en major o en menor mesura i amb major o menor fortuna. Arriba sempre un moment en què comencem a creure'ns les nostres pròpies mentides per a guanyar en convicció i acabem sent els primers enganyats per nosaltres mateixos. De vegades, els únics enganyats. Qui lluita contra el no-res que va descobrint en el seu interior, que va fent-se cada vegada més insondable com més el mira, sol acabar construint una personalitat fictícia per a encobrir el galopant emfisema que buida la seua personalitat, acaba vivint dins d'una mentida enorme, com els sarcòfags que es construeixen damunt de les centrals nuclears avariades, en els que és impossible entrar ni saber el que hi ha dins. Qui és reticent a usar aquestes enganyifes, aquell que es reclama lúcid, se les apanya com pot, normalment sublimant el seu desfici mitjançant això que s'anomena el gaudi estètic, això que Plató va anomenar «l'esplendor de la veritat» en el seu diàleg sobre l'amor, i que els lacanians van identificar com la cobertura d'un buit essencial, la brillantor que desprén la realitat quan ens hi acostem el suficient. L'art ens proporciona trobades virtuals amb aquest buit, ens ajuda a pegar una ulladeta als misteris de la vida des d'una distància prudencial, a practicar el coqueteig profilàctic amb l'inintel·ligible, amb allò que és mortalment opac. Això sí: ha de ser un art mesurat, que no s'acoste massa a aquest abisme, la punteta només, poesia eres tu, perquè sabem que darrere de certs experiments artístics sol aguaitar la bogeria. Per això l’art sol acabar sent una mentida sofisticada i cautelosa.

Seguir leyendo »

La hora de la mentira

La reproduction interdite (fragment), Magritte 1937

La mentira, dicen los expertos, es un rasgo evolutivo del ser humano. Saber mentir ha sido esencial para sobrevivir, una cualidad de las especies más astutas y de los individuos más astutos dentro de cada especie. Naturalmente, siempre auxiliada por la violencia. Pero en los procesos evolutivos las ventajas son temporales, lo son solo en relación a determinadas situaciones, a la presencia de determinadas amenazas. Cuando estas desaparecen y son sustituidas por otras, los rasgos ventajosos pueden volverse en contra de la especie a la que han favorecido, pueden convertirse en una debilidad. Tal vez ese sea el caso de la mentira, tal vez hace tiempo que la llamada inteligencia maquiavélica, que es lo que nos ha llevado hasta aquí,  se haya vuelto en contra nuestra. Porque ya no la necesitamos para engañar a otras especies —de hecho, no existen ya otras especies—, solo la podemos usar contra nuestros congéneres, y, tal como está configurado el mundo, la rivalidad grupal acaba perjudicando a todas las partes implicadas. Ahora mismo la relación de fuerzas es tal que en un par de jugadas el rey estará ahogado y el único final de partida razonable serán las tablas. Pero, dado que la violencia está dejando de ser útil porque equivale a un suicidio, aunque este no es descartable parece que haya llegado la hora de la mentira, y hay quien la está usando intensivamente con gran éxito aparente. Nos estamos acostumbrando a que cualquier conflicto de intereses se dirima en torno de las mentiras, de forma clamorosa en los de carácter geopolítico, pero no solo en esos. La primera de ellas, esconderlas todas tras la mentira semántica, tras el eufemismo. Los términos tradicionales, concisos e inequívocos, se escamotean y se substituyen por otros que significan lo mismo, aunque quieren hacer creer que significan otra cosa, como fake news, alternative facts, posverdad, desinformación… mentiras. Y se diría que, por alguna extraña razón, no nos sentimos especialmente incómodos en este escenario.

Tal vez sea porque la mentira también es inherente al proceso de formación de cada uno de nosotros. Hasta que no tomamos conciencia de nosotros mismos, no somos capaces de mentir ni de descubrir la mentira y viceversa. La mentira es una herramienta defensiva que todos llevamos escondida en la faltriquera cuando salimos del útero. Mentimos primero siguiendo nuestro instinto de conservación, y después como medio para intentar conseguir nuestros fines, normalmente cuando ya hemos ensayado infructuosamente la vía de la sinceridad, que parece la más lógica y seguramente lo es, pero que, como enseguida nos damos cuenta, choca con la lógica del mundo, ese del que estamos condenados a formar parte quieras que no. No tardamos en darnos cuenta de que es una necesidad vital, una habilidad necesaria para ir esquivando obstáculos hasta llegar a un grado razonable de autosuficiencia. Pero la mentira es un arma, y como tal tiene efectos colaterales y es susceptible de provocar accidentes funestos. Lo primero que alguien medianamente sensato percibe es que el disparo de una mentira tiene retroceso. Quienes son incapaces de controlarlo, si no acaban estampados contra la pared, se ven cabalgando sobre un tigre del que no hay manera de bajar sin hacerse mucho daño o hacérselo a los demás. Como el tipo cuya vida noveló Emmanuel Carrère en El adversario. Empezó soltando una pequeña mentira, que era como una espinilla, y acabó matando a toda su familia para que no descubrieran el enorme absceso en que ese grano inofensivo se había convertido. Todavía está en la cárcel. Un guionista de cine habría hecho que se suicidara, pero eso no suele entrar en los planes de un mentiroso. El mentiroso prefiere matar a los otros para que no lo pillen, para que, aun muertos, los otros sigan creyendo en sus mentiras. Y hay que recordar que hay mentirosos que trabajan a una escala muy grande.

Otro de los efectos secundarios de la mentira es el de romper los límites de lo real, desdibujar la realidad para los otros y también para uno mismo. Hay a quienes eso les produce vértigo y tratan de evitarlo, y hay a quienes les gusta, porque lo que les produce un vértigo mortal es la perspectiva de encontrarse a solas con la verdad en un callejón estrecho y oscuro. Vivir a pelo es jodido. La vida es bastante fea, debe serlo, pues hacemos todo lo posible para no verla desnuda, para no enfrentarnos con ella cara a cara, para hacer como que no sabemos de que va. Y para no saber, no hay mejor camino que el autoengaño, la ceguera autoimpuesta. Así que todos nos engañamos en mayor o en menor medida y con mayor o menor fortuna. Llega siempre un momento en que empezamos a creernos nuestras propias mentiras para ganar en convicción y acabamos siendo los primeros engañados por nosotros mismos. A veces, los únicos engañados. El que lucha contra la nada que va descubriendo en su interior, que va haciéndose cada vez más insondable cuanto más la mira, suele acabar construyendo una personalidad ficticia para encubrir el galopante enfisema que vacía su personalidad, acaba viviendo dentro de una mentira enorme, como los sarcófagos que se construyen encima de las centrales nucleares averiadas, en los que es imposible entrar ni saber lo que hay dentro. Quien es renuente a usar estas añagazas, aquel que se reclama lúcido, se las arregla como puede, normalmente sublimando su desazón mediante eso que se llama el goce estético, eso que Platón llamó «el esplendor de lo verdadero» en su diálogo sobre el amor, y que los lacanianos identificaron como la cobertura de un vacío esencial, el brillo que desprende la realidad cuando nos acercamos suficientemente a ella. El arte nos proporciona  encuentros virtuales con ese vacío, nos ayuda a echar una ojeadita a los misterios de la vida desde una distancia prudencial, a practicar el coqueteo profiláctico con lo ininteligible, con lo mortalmente opaco. Eso sí: ha de ser un arte comedido, que no se acerque demasiado a ese abismo, la puntita nada más, poesía eres tú, porque sabemos que tras ciertos experimentos artísticos suele acechar la locura. Por eso el arte suele acabar siendo una mentira sofisticada y cautelosa.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, el artista incómodo

Jorge Ballester trabajando en su estudio

Cuando el 21 de enero de 2014 la compuerta del crematorio del Cementerio General de València empezó a abrirse para tragarse el cadáver de Jorge Ballester en medio de un silencio espeso, alguien de entre el público levantó la voz para preguntar si eso era todo y afirmar indignado que la ceremonia había sido una vergüenza y que la sociedad valenciana era otra. Sabía lo que se decía porque había sido uno de sus máximos dirigentes. Y porque conocía muy bien al muerto y su importancia. Este estaba siendo incinerado sin ceremonial alguno. Ningún prócer había pronunciado unas últimas palabras, ningún familiar, ningún amigo. Y, por supuesto, ningún cura. Fue el propio finado quien había protagonizado un simulacro de despedida a través de una grabación, y no por decisión postrera, sino porque a unos cuantos allegados les pareció una buena fórmula para salir del paso, lo que acabó siendo un responso muy particular. Eran palabras suyas que formaban parte de un documental que se le había dedicado un par de años atrás. Allí, entre otras cosas decía: «Cuando haces la ecuación correspondiente y ves lo que pasa, y ves lo que ha pasado históricamente, y ves e intuyes lo que puede seguir pasando, el resultado es negativo a todas luces. Entonces es cuando aparece algo que no sé exactamente de dónde procede, pero seguramente es de lo que he mamado, que viene a decir: “Pues a pesar de todo”. Es decir, aquello de "venceréis pero no convenceréis". No me sale de los cojones el sentirme derrotado».

Amén.

A Jorge Ballester sólo le derrotó la muerte, derrota que no cuenta, pues la sufre hasta el más victorioso de los vencedores. Pero tuvo que renunciar a muchas cosas para mantenerse incólume. Hasta mediados de los años setenta estuvo encaramado en una ola que parecía imparable, la de las libertades que estaban a punto de abrirse con la muerte del dictador. Había luchado por ellas desde su particular trinchera, que era la de la pintura, la de la cultura, poderosa punta de lanza en aquellos años de mudanza que acabó siendo un simple traspaso por liquidación. Formó parte junto a Joan Cardells del Equipo Realidad, duo pictórico que en un momento dado fue considerado punto de inflexión en la historia de la pintura valenciana, y su obra, en opinión de Facundo Tomás y Enrique Tormo, considerada «una de las reflexiones más lúcidas sobre la sociedad española a partir de sus recuerdos históricos conformantes». Practicaron una pintura beligerante, en la que ética y estética iban unidas, vigilándose la una a la otra. Nunca como en aquella época el arte por el arte estuvo tan mal visto, y nunca la vida cultural española, y muy especialmente la valenciana, estuvo tan viva como entonces: Equipo Crónica, Equipo Realidad, Toledo, Genovés, Martí Quinto, Jarque, Calatayud, Boix, Heras, Anzo, Armengol, Rosa Torres, Ramírez Blanco, Carmen Calvo, Gorrís y tantos otros que a Carlos Pérez todavía le hacían pensar que Valencia era una tierra en la que la modernidad era posible. La mayoría de ellos estaban vinculados en sus orígenes al movimiento Estampa Popular o a su reemplazo, Crónica de la Realidad, cuyos postulados ideológicos —realismo social, objetivismo, antifranquismo— pusieron en práctica desde diferentes perspectivas. Hasta que llegó la democracia, quien lo iba a decir. A partir de ese momento la convicción de que había un proyecto colectivo se esfumó, se atomizó en una miríada de pequeños proyectos personales. Porque lo que había llegado bajo el nombre de democracia era el libre mercado.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, l'artista incòmode

Jorge Ballester treballant al seu estudi

Quan el 21 de gener del 2014 la comporta del crematori del Cementeri General de València va començar a obrir-se per a engolir-se el cadàver de Jorge Ballester enmig d'un silenci espés, algú d'entre el públic va alçar la veu per a preguntar si això era tot i afirmar indignat que la cerimònia havia estat una vergonya i que la societat valenciana n’era una altra. Sabia el que es deia perquè n’havia estat un dels seus màxims dirigents. I perquè coneixia molt bé el mort i la seua importància. Aquest estava sent incinerat sense cap cerimonial. Cap personatge eminent havia pronunciat unes últimes paraules, cap familiar, cap amic. I, per descomptat, cap capellà. Va ser el mateix finat qui havia protagonitzat un simulacre de comiat a través d'una gravació, i no per decisió postrema, sinó perquè a uns quants propparents els va paréixer una bona fórmula per a eixir del pas. Va acabar sent un respons molt particular, eren paraules seues que formaven part d'un documental que se li havia dedicat un parell d'anys endarrere. Allí, entre altres coses deia: «Quan fas l'equació corresponent i veus què passa, i veus què ha passat històricament, i veus i intueixes què pot continuar passant, el resultat és negatiu, sens dubte. Llavors és quan apareix una cosa que no sé exactament d'on ve, però segurament ve del que he mamat, que ve a dir: “Doncs a pesar de tot”. És a dir, allò de "vencereu però no convencereu". No m'ix dels collons el sentir-me derrotat».

Amén.

A Jorge Ballester només el va derrotar la mort, derrota que no compta, perquè la pateix fins i tot el més victoriós dels vencedors. Però va haver de renunciar a moltes coses per a mantindre's incòlume. Fins a mitjans dels setanta va estar encimbellat en una onada que pareixia imparable, la de les llibertats que estaven a punt d'obrir-se amb la mort del dictador. Havia lluitat per elles des de la seua particular trinxera, que era la de la pintura, la de la cultura, poderosa punta de llança en aquells anys de mudança que va acabar sent un simple traspàs per liquidació. Va formar part junt amb Joan Cardells de l'Equip Realitat, duo pictòric que en un moment donat fou considerat punt d'inflexió en la història de la pintura valenciana, i la seua obra, segons l'opinió de Facundo Tomás i Enrique Tormo, considerada «una de les reflexions més lúcides sobre la societat espanyola a partir dels seus records històrics conformants». Van practicar una pintura bel·ligerant, en què ètica i estètica anaven unides, vigilant-se l'una a l'altra. Mai com en aquella època l'art per l'art va estar tan mal vist, i mai la vida cultural espanyola, i molt especialment la valenciana, va estar tan viva com llavors: Equip Crònica, Equip Realitat, Toledo, Genovés, Martí Quinto, Jarque, Calatayud, Boix, Heras, Anzo, Armengol, Rosa Torres, Ramírez Blanco, Carmen Calvo, Gorrís i tants altres que a Carlos Pérez encara li feien pensar que València era una terra en què la modernitat era possible. La major part d'ells estaven vinculats en els seus orígens al moviment Estampa Popular o al seu reemplaçament, Crònica de la Realitat, que estaven animats per uns postulats ideològics — realisme social, objectivisme, antifranquisme— que van posar en pràctica des de diferents perspectives. Fins que va arribar la democràcia, qui ho havia de dir. A partir d'aquell moment la convicció que hi havia un projecte col·lectiu es va esfumar, es va atomitzar en una miríada de xicotets projectes personals. Perquè el que havia arribat sota el nom de democràcia era el lliure mercat.

Seguir leyendo »

Epíleg

El lector segurament recordarà aquells llibres falsos que certa gent coent utilitzava per a decorar el seu moble de saló d’estil remordiment. N’hi havia d'una gran qualitat, que aconseguien fer veure garsa per colom si els propietaris de la casa no cometien l'error de posar al seu costat els pocs volums de veritat que atresoraven. Normalment, algun vestigi de les seues lectures infantils, algun manual escolar, un altre de cuina, la guia telefònica i el volum enquadernat en cartoné que regalava Bancaixa per Nadal. La misèria neorealista d'aquesta xicoteta col·lecció delatava la sumptuosa bijuteria dels de cartó pedra. Encara els venen en AliExpress o en Amazon, però a hores d’ara costa d’imaginar qui els compra. Ningú que estiga mínimament al dia —i tots n'estem, ho pretenguem o no— pot voler donar-se to amb això. L'altre recurs per a simular una cultura que no es tenia era comprar les col·leccions de quiosc. Tenien l'avantatge que resultaven més barats i que eren llibres de veritat, o això se suposa, perquè la majoria no han estat oberts mai. En tot cas, és igual.

Ara hi ha webs que proposen obertament comprar llibres per a decorar. Et donen suggeriments per a col·locar-los de manera casual en el terra, al costat de la bicicleta vintage, davall de la col·lecció de panys o de culleres de fusta, damunt dels mobles d'estil ètnic o com a suport d'un llum, per tal de donar «un aire chic, bohemi i intel·lectual» a la teua llar. No es tracta ja d'intentar disfressar les pròpies carències culturals, sinó d'impostar enterament un estil de vida, objectualitzant el llibre i reduint-lo a un element decoratiu, a una antiguitat, a un element més o menys exòtic, més o menys anacrònic. La seua funció primitiva ha esdevingut obsoleta i nosaltres, amb el nostre sofisticat sentit estètic, li’n donem una altra. L'operació ix barata, ara que proliferen les botigues de llibres de segona mà, que pareix que és l'última eixida mitjanament digna que els queda als llibres davant la creixent depreciació de les biblioteques personals, les biblioteques autèntiques que aquells ingenus aspirants a burgés il·lustrat substituïen per un decorat.

El que segurament no sospitaven aquells artistes del kitsch és que el que feien els il·lustrats a qui tractaven d'imitar tenia punts de contacte amb la seua superxeria, perquè, en general, els que han estat seduïts pel llibre i la lectura sempre han comprat molts més títols dels que han pogut llegir mai, menats per un impuls irrefrenable i un pensament tan màgic com el seu. Els uns i els altres, cada un a la seua manera, pintaven en la paret bisons que mai no caçarien. Calculadora en mà, quatre mil llibres és el màxim que una persona raonablement longeva pot llegir al llarg la seua vida. Sent realistes, entre mil i dos mil. Això en el cas que no haja de passar-se dotze hores repartint pizzes per a guanyar-se la vida. Però hi ha biblioteques personals molt per sobre d'aquesta xifra. Umberto Eco en tenia més de 50 000. Saramago, 20 000. I Hitler en va acumular 16 000 després de cremar-ne uns quants, fins que la intensitat del seu treball li va impedir llegir amb l'assiduïtat desitjada, segons conta Lothar Machtan en The Hidden Hitler. Passant per alt aquesta última dada, que als que estan convençuts que la lectura és un hàbit inequívocament positiu segurament resultara pertorbadora, rodejar-se de llibres, tot i saber que no tindràs temps de llegir-los, ha sigut per a molts una espècie de barrera de protecció enfront de la barbàrie, un rebost d'esperances, una forma de consol que pot ser opressiva, perquè ens recorda les nostres limitacions vitals i intel·lectuals, però també alliberadora, perquè crea al nostre voltant un vast espai per explorar que, en certa manera, està sota el nostre control. Així doncs, no cal estranyar-se que alguns, en compte de comprar llibres per a omplir de contingut les seues cases, o simular-ho, hagen comprat cases per a ficar els seus llibres.

Seguir leyendo »

Epílogo

Escultura d'Alicia Martin

El lector seguramente recordará aquellos libros falsos que cierta gente hortera utilizaba para decorar su mueble de salón de estilo remordimiento. Los había de una gran calidad que conseguían dar el pego si los propietarios de la casa no cometían el error de poner al lado los pocos volúmenes de verdad que atesoraban. Normalmente, algún resto de sus lecturas infantiles, algún manual escolar, otro de cocina, la guía telefónica y el volumen encuadernado en cartoné que regalaba Bancaja por Navidad. La miseria neorrealista de esa pequeña colección delataba la suntuosa bisutería de los de cartón piedra. Todavía los venden en AliExpress o en Amazon, pero a estas alturas cuesta imaginar quién los compra. Nadie que esté mínimamente al día —y todos lo estamos, lo pretendamos o no— puede querer darse pisto con eso. El otro recurso para simular una cultura que no se tenía era comprar las colecciones de quiosco. Tenían la ventaja de que salían más baratos y que eran libros de verdad, o eso se supone, porque la mayoría no han sido abiertos nunca. En todo caso, daba igual.

Ahora hay webs que proponen abiertamente comprar libros para decorar. Te dan sugerencias para colocarlos de manera casual en el suelo, al lado de la bicicleta vintage, debajo de la colección de cerraduras o de cucharas de madera, encima de los muebles de estilo étnico o como soporte de una lámpara, y dar así «un aire chic, bohemio e intelectual» a tu hogar. No se trata ya de intentar disfrazar las propias carencias culturales, sino de impostar enteramente un estilo de vida, objetualizando el libro y reduciéndolo a un elemento decorativo, a una antigüedad, a un elemento más o menos exótico, más o menos anacrónico, cuya primitiva función se ha vuelto obsoleta y al que nosotros, con nuestro sofisticado sentido estético, damos otra. La operación sale barata, ahora que proliferan las tiendas de libros de segunda mano, que parece que es la última salida medianamente digna que les queda a los libros ante la creciente depreciación de las bibliotecas personales, las bibliotecas auténticas que aquellos ingenuos aspirantes a burgués ilustrado sustituían por un decorado.

Lo que seguramente no sospechaban aquellos artistas del kitsch es que lo que hacían los ilustrados a los que trataban de imitar tenía puntos de contacto con su superchería, porque, en general, los que han sido seducidos por el libro y la lectura siempre han comprado muchos más títulos de los que han podido leer nunca, llevados por un impulso irrefrenable y un pensamiento tan mágico como el suyo. Unos y otros, cada uno a su manera, pintaban en la pared bisontes que nunca cazarían. Calculadora en mano, cuatro mil libros es lo máximo que una persona razonablemente longeva puede leer a lo largo su vida. Siendo realistas, entre mil y dos mil. Eso en el caso de que no tenga que pasarse doce horas repartiendo pizzas para ganarse la vida. Pero hay bibliotecas personales muy por encima de esa cifra. Umberto Eco tenía más de 50 000. Saramago 20 000.  Y Hitler acumuló 16 000 después de quemar unos cuantos, hasta que la intensidad de su trabajo le impidió leer con la asiduidad deseada, según cuenta Lothar Machtan en The Hidden Hitler. Pasando por alto este último dato, que a los que están convencidos de que la lectura es un hábito inequívocamente positivo seguramente resultara perturbador, rodearse de libros, aun sabiendo que no vas a tener tiempo de leerlos, ha sido para muchos una especie de barrera de protección frente a la barbarie, un depósito de esperanzas, una forma de consuelo que puede ser opresiva, porque nos recuerda nuestras limitaciones vitales e intelectuales, pero también liberadora, porque crea a nuestro alrededor un vasto espacio por explorar que, en cierto modo, está bajo nuestro control. Así pues, no hay que extrañarse de que algunos, en lugar de comprar libros para llenar de contenido sus casas o simularlo, hayan comprado casas para meter sus libros.

Seguir leyendo »

De l'OMO a la IA

'La Anunciación', obra de l’Equip Realitat, de 1967, que s’exhibeix fins a l’1 de setembre com a part de l’exposició Jorge Ballester, entre l’Equip Realitat i el silenci, organitzada per la Fundació Bancaixa.

Recorden L’American way of life? Ningú ja no en parla (bé), però durant algun temps fou un mener que alimentava generosament l’imaginari col·lectiu. El concepte estava present en la publicitat, les arts plàstiques, la literatura, la premsa, el cine i la televisió. I era una envejada meta política i econòmica. En aquella època encara hi havia molts factors que feien que el món fóra ample, vast i distant, però res com la visió d’una cultura que aparentava ser clarament superior a la nostra, quasi tant com aquella extraterrestre que apareixia en El planeta prohibido. Les coses que es veien en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta i seixanta incrementaven l’amplària de l’Atlàntic fins a uns extrems que avui resulten inimaginables. Aquells frigorífics elèctrics enormes, sempre amb una botella de llet fresca en els prestatges de la porta, aquelles cuines de gas, aquelles rentadores, aquelles aspiradores, aquells cotxes d’eslora quilomètrica, tot aerodinàmic com en els tebeos de Flash Gordon, no tenia res a veure amb les nostres neveres de gel (en el millor dels casos; el que hi havia a les cases normalment era una carnera), els foguers de serradura o les cuines econòmiques a llenya, la taula ondulada de rentar roba o aquelles primeres llavadores Jata, que l’únic que feien era pegar voltes, la granera de palma o el carro, que el temps va convertir a poc a poc en una Renault 4F. Res a veure una cosa amb l’altra. La distància entre la vida que es fotia Rock Hudson al costat de Doris Day i la dels nostres pares era sideral. Tot i això, intentàvem escurçar-la.

Al redós de la pseudoindustrialització sense revolució que es donà ací en aquelles dècades, es van produir moviments migratoris dins de la península, uns de llarga distància, «de borreguero» i altres, diguem-ne, «de rodalia». Andalusos, manxecs i extremenys marxaven a buscar fortuna a Catalunya, Madrid o el País Valencià, i els que vivien als pobles petits es desplaçaven a la ciutat que tenien més a prop, fóra gran o xicoteta. De vegades amb una lògica absurda, com passava a l’Horta de València, en què, després d’haver pencat durant generacions per a aconseguir la propietat de la terra, els llauradors abandonaven les alqueries i s’entaforaven en un piset del poble, seguint una moda d’obscures motivacions. Després d’intenses enquestes per tractar d’esbrinar-ne la raó, l’única cosa que un treia en clar és que en un pis no entra tanta pols com en una casa d’horta. Però al darrere de l’intríngulis, hi havia l’omnipresent somni americà. Viure al poble facilitava l’escolarització dels fills, que tots els aixafaterrossos desitjaven convertir en treballadors de la indústria, a poder ser white-collar workers, treballadors de coll blanc. D’altra banda, l’aigua corrent —encara en procés d’implantació— i la concentració de botigues i serveis, facilitava la materialització d’aquelles quimeres importades, la satisfacció d’un consumisme incipient associat a unes necessitats que encara podríem considerar genuïnes. El Viker va substituir la terra d’escurar i l’OMO el sabó de sosa càustica que abans es feia a casa. Les planxes ja podien ser elèctriques, i les neveres també, i amb portes de pany. Després, la ràdio a vàlvules que havia vingut amb el trasllat va ser substituïda per una a transistors i un televisor en blanc i negre, i amb els transistors i els televisors l’espiral consumista va començar a girar però molt a poc a poc, perquè, fins que aquells fills predestinats a ser engolits pel Moloc industrial van començar a dur els primers jornals a casa, el poder adquisitiu de les famílies donava per a poques alegries. Tot i això, aparegué el boom immobiliari de finals dels 60, les lletres, les vendes a crèdit, el 600, i la còpia ronyosa de la via americana cap a la felicitat va anar obrint-se pas: viure per a produir, produir per a consumir i consumir per a sentir-se viu.

Aquesta ensarronada, aquest desvalisament d’existències anava lligat a una determinada fase del capitalisme, la industrial, que com tothom sap, se n’està anant a fer la mà a tota virolla, si més no per aquestes andoles. La producció s’ha desplaçat a llocs molt remots i, el que és més significatiu, s’hi ha concentrat. Els antics consumidors s’estan convertint en força laboral obsoleta cada vegada pitjor retribuïda, i la cadena consumista, que implicava un ventall amplíssim d’estaments socials, s’ha trencat. Per tant, mentre veuen la manera de mantindre la legitimitat del sistema, mentre pensen què fer para a solucionar els problemes que provoquen els seus desequilibris, toca inventar una altra enganyifa.

Seguir leyendo »

Del OMO a la IA

'La Anunciación', obra del Equipo Realidad, de 1967, que se exhibe hasta el 1 de septiembre como parte de la exposición Jorge Ballester, entre el Equipo Realidad y el silencio, organizada por la Fundación Bancaja.

¿Recuerdan el American way of life? Nadie habla ya (bien) de ello, pero durante algún tiempo fue un venero que alimentaba generosamente el imaginario colectivo. El concepto estaba presente en la publicidad, en las artes plásticas, en la literatura, la prensa, el cine y la televisión. Y era una envidiada meta política y económica. En aquella época todavía había muchos factores que hacían que el mundo fuera ancho, vasto y distante, pero nada como la visión de una cultura que aparentaba ser claramente superior a la nuestra, casi tanto como aquella extraterrestre que aparecía en El planeta prohibido. Las cosas que se veían en las películas americanas de los años cincuenta y sesenta incrementaban la anchura del Atlántico hasta unos extremos que hoy resultan inimaginables. Aquellos frigoríficos eléctricos enormes, siempre con una botella de leche fresca en los estantes de la puerta, aquellas cocinas de gas, aquellas lavadoras, aquellas aspiradoras, aquellos coches de eslora kilométrica, todo aerodinámico como en los tebeos de Flash Gordon, no tenía nada que ver con nuestras neveras de hielo (en el mejor de los casos; lo que había en las casas normalmente era una fresquera), los fogones de serrín o las cocinas económicas a leña, la tabla ondulada de lavar ropa o aquellas primeras lavadoras Jata, que lo único que hacían era dar vueltas, la escoba de palma o el carro, que el tiempo convirtió poco a poco en una Renault 4F. Nada que ver una cosa con la otra. La distancia entre la vida que se daba Rock Hudson junto a Doris Day y la de nuestros padres era sideral. Pese a ello, intentábamos acortarla.

Al socaire de la pseudoindustrialización sin revolución que tuvo lugar aquí en aquellas décadas, se produjeron movimientos migratorios dentro de la península, unos de larga distancia, «de borreguero» y otros, digamos, «de cercanías». Andaluces, manchegos y extremeños marchaban a buscar fortuna a Cataluña, Madrid o el País Valenciano, y los que vivían en los pueblos pequeños se desplazaban a la ciudad que tenían más cerca, fuera grande o pequeña. A veces con una lógica absurda, como pasaba en la Huerta de Valencia, donde, después de haber currado durante generaciones para hacerse con la propiedad de la tierra, los labradores abandonaban las alquerías y se encovaban en un pisito del pueblo, siguiendo una moda de oscuras motivaciones. Después de intensas encuestas para tratar de averiguar la razón de aquella muda, la única cosa que uno sacaba en claro es que en un piso no entra tanto polvo como en una casa de huerta. Pero detrás del intríngulis, estaba el omnipresente sueño americano. Vivir en el pueblo facilitaba la escolarización de los hijos, que todos los destripaterrones deseaban convertir en trabajadores de la industria, a poder ser white-collar workers, trabajadores de cuello blanco. Por otro lado, el agua corriente —aún en proceso de implantación— y la concentración de tiendas y servicios, facilitaba la materialización de aquellas quimeras importadas, la satisfacción de un consumismo incipiente asociado a unas necesidades que aún podríamos considerar genuinas. El Viker sustituyó al asperón, y el OMO al jabón de sosa cáustica que antes se hacía en casa. Las planchas ya podían ser eléctricas, y las neveras también, y dotadas de cerradura. Después, la radio a válvulas que había venido con el traslado fue sustituida por una a transistores y un televisor en blanco y negro, y con los transistores y los televisores la espiral consumista empezó a girar pero muy poco a poco, porque, hasta que aquellos hijos predestinados a ser engullidos por el Moloch industrial empezaron a llevar los primeros jornales a casa, el poder adquisitivo de las familias daba para pocas alegrías. Pese a ello, apareció el boom inmobiliario de finales de los 60, las letras, las ventas a plazos, el 600, y la copia cutre de la vía americana hacia la felicidad fue abriéndose paso: vivir para producir, producir para consumir y consumir para sentirse vivo.

Este embaucamiento, este desvalijamiento de existencias iba ligado a una determinada fase del capitalismo, la industrial, que como todo el mundo sabe, se está yendo al garete a toda leche, al menos por estos parajes. La producción se ha desplazado a lugares muy remotos y, lo que es más significativo, se ha concentrado allí. Los antiguos consumidores se están convirtiendo en fuerza laboral obsoleta cada vez peor retribuida, y la cadena consumista, que implicaba a un abanico amplísimo de estamentos sociales, se ha roto. Por lo que, mientras ven la manera de mantener la legitimidad del sistema, pensando qué hacer para solucionar los problemas que provocan sus desequilibrios, toca inventar otro tocomocho.

Seguir leyendo »

Escombros

El tercer hombre (Carol Reed, 1949)

El otro día echaron El tercer hombre por un canal de televisión de esos de baratillo a la hora de la comida. Lo de «echar» pocas veces ha estado mejor dicho. Era algo que provocaba una tristeza infinita. La copia era mala, borrosa, el formato inadecuado, achatado para que encajara en el marco de un televisor actual, y el sonido tan malo que apenas se entendía nada. Pero la tristeza no venía por eso. Los cinéfilos de mi generación hemos visto películas sentados en el palo de un gallinero. Hemos asistido con arrobo a sesiones infames de cineclub cuyos proyectores carecían de lentes anamórficas y hacían que los personajes parecieran figurantes de Encuentros en la tercera fase, espantosa muestra de cine comercial que estaba felizmente por rodar. Hemos visto copias piratas en 16 mm de obras prohibidísimas, como una de Viridiana que circuló clandestinamente durante años y cuya imagen estaba tan contrastada que parecía de dibujos animados. Por no citar las legendarias proyecciones de El acorazado Potemkin en una copia de 8 mm a la que no le faltaba ninguna raya. La tristeza ante esas imágenes degradadas de El tercer hombre no la producía, pues, la mala calidad de la emisión televisiva. Me atrevo a decir que era una melancolía similar a que la que debió llevar a Stefan Zweig al suicidio. En su caso fue el dolor ante destrucción de la cultura europea de la primera mitad del siglo XX. En este, el que produce ver como algunos insensatos destruyen lo que quedó de aquella mitad, lo que produjo la otra y el concepto mismo de cultura.

En algún tiempo, el pase por televisión de El tercer hombre, de Ciudadano Kane, de El crepúsculo de los dioses, de Solo ante el peligro, de El Ladrón de bicicletas, o incluso de King Kong, la del 33, suponía un acontecimiento que tenía un gozoso efecto socializador. Estábamos en el franquismo, así que recordaré prudentemente que correlación no implica causalidad. Hablo de un tiempo en que la televisión era aquí un monopolio público, como en el resto de Europa, que funcionaba bajo un férreo control político. Pero también era un tiempo en que, tanto aquí como en el resto del mundo, la era de la información todavía no había trastocado fatalmente la vida de las gentes. Se pasaban dos o tres películas a la semana, como mucho, que los encargados de programarlas procuraban que tuvieran un cierto barniz de prestigio, siempre dentro del marco impuesto por la censura. Y su visionado era una celebración colectiva. Quien no tenía televisor iba al casino o lo buscaba entre el vecindario. El pase finalizaba antes de la medianoche, tras lo cual la emisión se apagaba y todos a planchar la oreja. A la mañana siguiente, a la hora del almuerzo, media población estaba hablando del turbador discurso sobre la relación entre maldad y progreso, que Orson Welles/Harry Lime había pronunciado junto a la noria del Prater de Viena. Conversaciones similares tenían lugar todos los días, y podían versar, como en este caso, sobre a una película, sobre la última obra de teatro de Estudio 1, o sobre el episodio semanal de Historias para no dormir. El efecto sociológico era el mismo.

Visto en perspectiva, estábamos en la fase supernova de la cultura de transmisión oral, cuya desaparición iba a dar lugar a algo muy diferente. Hoy cada uno llega al trabajo (quien lo tiene) con los oídos taponados por su particular música tribal. Y si se da el caso de que se pongan a hablar entre sí, se produce un efecto babélico, porque unos vieron anoche la serie de moda de Netflix, otros la de Movistar, otros la de Amazon Prime y algunos hicieron compañía a la yaya y vieron el concurso de Telecinco. Aquel efecto centrípeto que tenía la televisión inicialmente, reuniendo a familia y vecinos a su alrededor por las noches, y a los compañeros de trabajo alrededor de una conversación por las mañanas, los modernos medios de comunicación de masas lo han convertido en una poderosa fuerza centrífuga. Antes estábamos todos dentro del mismo corral pero más o menos en sintonía aun en las discrepancias más feroces. Sin llegar a suscribir que «contra Franco vivíamos mejor», hay que reconocer que por lo menos hablábamos un lenguaje común, nos entendíamos con relativa facilidad. Ahora ya no. Continuamos encerrados todos en una misma cochiquera, pero convenientemente compartimentados en universos paralelos. La rebelión en la granja es más difícil que se produzca en las actuales circunstancias que en la famosa sátira imaginada por Orwell (Animal Farm) o en algunas realidades que se le parecían más y resultaron ser más duraderas que la que le había servido de inspiración.

Seguir leyendo »

Runes

El tercer home (Carol Reed, 1949)

L'altre dia van emetre El tercer home per un canal de televisió d'aquests d’arrapa i fuig a l'hora del dinar. Era una cosa que provocava una tristesa infinita. La còpia era dolenta, borrosa, el format inadequat, aplatat perquè encaixara en el marc d'un televisor actual, i el so tan roín que a penes s'entenia res. Però la tristesa no venia per això. Els cinèfils de la meua generació hem vist pel·lícules asseguts en el pal d'un galliner. Hem assistit embadalits a sessions infames de cineclub amb el projector sense lent anamòrfica, de manera que els personatges pareixien figurants d’Encontres a la tercera fase, espantosa mostra de cine comercial que estava feliçment per rodar. Hem vist còpies pirates en 16 mm d'obres prohibidíssimes, com una de Viridiana que va circular clandestinament durant anys, amb una imatge tan contrastada que pareixia de dibuixos animats. Per no citar les llegendàries projeccions d'El cuirassat Potemkin en una còpia de 8 mm en què no faltava cap ratlla. La tristesa davant d’aquestes imatges degradades d’El tercer home no la produïa, per tant, la mala qualitat de l'emissió televisiva. M'atrevisc a dir que era una melancolia semblant a la que degué impulsar Stefan Zweig al suïcidi. En el seu cas fou el dolor davant la destrucció de la cultura europea de la primera meitat del segle XX. En aquest, el que produeix veure com alguns insensats destrueixen el que va quedar d'aquella meitat, el que va produir l'altra i el concepte mateix de cultura.

En algun temps, la projecció per televisió d'El tercer home, de Ciutadà Kane, de Sunset Boulevard (El crepúsculo de los dioses), de High Noon (Solo ante el peligro), d’El lladre de bicicletes, o fins i tot de King Kong, la del 33, suposava un esdeveniment que tenia un gojós efecte socialitzador. Érem al franquisme, així que recordaré prudentment que correlació no implica causalitat. Parle d'un temps en què ací la televisió era un monopoli públic, com en la resta d'Europa, que funcionava sota un ferri control polític. Però també era un temps en què, tant ací com a la resta del món, l’era de la informació encara no havia trastornat fatalment la vida de les persones. S’hi passaven dues o tres pel·lícules a la setmana, com a màxim, que els encarregats de programar-les procuraven que tingueren un cert vernís de prestigi, sempre dins del marc imposat per la censura. I el seu visionat era una celebració col·lectiva. Qui no tenia televisor anava al casino o el buscava entre el veïnat. La projecció finalitzava abans de la mitjanit, i després l'emissió s'apagava i tots a xafar l’orella. L’endemà, a l'hora de l'esmorzar, mitja població estava parlant del torbador discurs sobre la relació entre la maldat i el progrés, que Orson Welles/Harry Lime havia pronunciat en baixar de la sínia del Prater de Viena. Converses similars tenien lloc tots els dies, i podien versar, com en aquest cas, sobre una pel·lícula, sobre l'última obra de teatre d'Estudio 1, o sobre l’episodi setmanal d'Historias para no dormir. L’efecte sociològic era el mateix..

Vist en perspectiva, estàvem en la fase supernova de la cultura de transmissió oral, que en desaparéixer donaria lloc a una cosa molt diferent. Avui cada un arriba al treball (qui en té) amb les orelles taponades per la seua particular música tribal. I si es dóna el cas que es posen a parlar entre si, es produeix un efecte babèlic, perquè uns van veure anit la sèrie de moda de Netflix, altres la de Movistar, altres la d'Amazon Prime i alguns van fer companyia a la iaia i van veure el concurs de Telecinco. Aquell efecte centrípet que tenia la televisió inicialment, reunint a les nits família i veïns al seu voltant, i als companys de treball al voltant d'una conversació als matins, els moderns mitjans de comunicació de masses l'han convertit en una poderosa força centrífuga. Abans estàvem tots dins del mateix corral però més o menys en sintonia, fins i tot en les discrepàncies més ferotges. Sense arribar a subscriure que «contra Franco vivíem millor», cal reconéixer que almenys parlàvem un llenguatge comú, ens enteníem amb relativa facilitat. Ara ja no. Continuem tancats tots en una mateixa porquera, però convenientment compartimentats en universos paral·lels. La rebel·lió del animals és més difícil que es produïsca en les actuals circumstàncies que en la famosa sàtira imaginada per Orwell (Animal Farm) o en algunes realitats que se li assemblaven més i resultaren ser més duradores que aquella que li havia servit d'inspiració.

Seguir leyendo »