Abans, no sols els llauradors vivien més en harmonia amb la naturalesa, també els artistes, els rapsodes, els periodistes. De la mateixa manera que existia fruita i verdura de temporada, cançons d'estiu i nadales, hi havia columnistes que florien amb l'arribada del bon temps i uns altres que brillaven per Nadal com si els hagueren ficat un endoll pel cul. Una aplanadora va passar per damunt de tota aquella diversitat tan previsible però tan entretinguda, tan en sintonia amb les estacions. També ací es poden percebre els efectes del canvi climàtic. Ara el temari s'imposa d'esquena als cicles naturals des dels think-tank, tant des dels que operen des de la metròpoli de l'imperi global com els que ho fan des de la casa de putes del costat, amb la seua actualitat teledirigida, prefabricada, dissenyada per a acaparar l'atenció del públic, per a absorbir-la com en aquestes històries de fantaciència protagonitzades per zombis imbatibles es deleixen per la massa encefàlica dels que encara són vius o ho semblen.
Al final, després de constatar aquests canvis —aquests i molts més als quals van associats— i de malbaratar les energies que a un li queden intentant comprendre'ls, resta la impotència, exacerbada i mitigada a parts iguals per la nostàlgia, això que ompli com un líquid amable el buit tenebrós amb què la raó ensopega sovint en els temps que corren. I un acaba preguntant-se amb desassossec si les tomaques realment tenen menys sabor que abans o és que un està ja fart de menjar-ne; si és veritat que el cel és ara menys lluminós que abans o és que un està començant a patir de cataractes; si el cine d'ara és més insultant que el d'abans o és cosa d’un, que s'ha tornat més susceptible; si és veritat que hi ha ara menys esperança en l'aire o si és un, que no és capaç d’ensumar-la.
Per si un cas, m'afanye a declarar que no em reconec en els que tenen com a lema que qualsevol temps passat fou millor, però tampoc crec que ho siga el present. Per posar un exemple accessible, admet que la ciència enològica ha avançat una barbaritat i que, malgrat la meua progressiva intolerància a l'alcohol, el vi cada vegada està més bo. Però també és veritat que simultàniament el món dels tastadors i els gastrònoms s'ha anat omplint de moniatos, i vull creure que això no estava necessàriament inclòs en el preu. Em posa a parir que, quan algú evoca amb enyorança algun aspecte del món que anem deixant arrere, un cretí li diga que si preferiria viure sense penicil·lina. Com si Sálvame i els antibiòtics foren dos invents indissolublement lligats. Encara que, pensant-ho bé, potser sí, pot ser que el fet que la selecció natural estiga cada vegada més condicionada per la cultural tinga alguna cosa a veure amb l'assumpte. Però no em ficaré en una camisa tan ampla. Ho deixe per a ments més preclares.
Hi ha coses que no admeten discussió. Un ja no es pot alçar del llit d'un salt perquè en despertar li fa mal tot. I, ja que he mencionat el tema, un ja no es pot trascolar mitja botella perquè és com si se la beguera un okupa aficionat al bombo que s’ha instal·lat en el seu cap. Però, és que això fa que raone amb menys claredat?, li impedeix de veure les coses com són? Quan un arriba a una certa edat, que tampoc és que siga excessiva, ha de ser molt caut en les seues apreciacions per tal de no confondre els efectes de la pròpia corba biològica amb els dels fets objectius, en la mesura que aquests ho són. És una cosa que en bona lògica també hauria d'exigir-se als adolescents, potser encara amb més èmfasi, però el seu judici està salvaguardat per una bateria creixent d'atenuants que ells van incorporant astutament a la seua idiosincràsia. Caldria revisar això, però no es fa, i un sospita que aquesta laxitud a l’hora de calibrar el trellat dels que encara són principiants en l'ofici de viure està orientada a augmentar els estocs de carn de canó.
Davant la pregunta de si tenim dret a exigir a les generacions actuals el que nosaltres no fórem capaços de fer, fa temps que m'incline a pensar que sí, que és de les poques coses que donen o donarien sentit a la nostra mania procreadora. Però no pareix que s’hi donen les condicions. El que aguaita en l'horitzó és un sinistre déjà-vu, una escena que ja s'ha vist diverses vegades al llarg de la història i potser amb més claredat que mai en els anys previs a la I Guerra Mundial: una frustració i un rebuig envers la degradació moral del present i envers tot el que ens ha conduït a ella, que es tradueix en una ruptura acrítica, indiscriminada i voluntàriament traumàtica amb l'ordre heretat. Són moments en què s'imposa la temptació de reconstruir el món a partir de zero, i en els que s'oblida que en la història no hi ha solucions de continuïtat. Els intents d'imposar-ne una han esdevingut invariablement la font d'un patiment que, almenys a curt termini, sempre ha resultat més gran que aquell del qual es pretenia fugir. Els fruits, si n’hi ha hagut, els han arreplegat generacions molt posteriors, no els que s'han pujat precipitadament al tren de la ràbia. Caldria parar-hi esment. Atenció amb els turoperadors de les revolucions prêt-à-porter.
Però dóna igual el que diguen els que, com jo mateix, van perdent la il·lusió pels viatges supersònics a la utopia. Si de cas, passejant o en bicicleta. En el tren exprés d'aquella guerra, com, en major o menor mesura, en el de totes les altres, van pujar molts que anaven enganyats, però també molts que pujaven amb la clara intenció de suïcidar-se, d’immolar-se si voleu dir-ho així. I a aquests no hi ha qui els pare. Cada generació es consuma i es consumeix com vol. O com vol creure que vol.
0