Potser això de llançar cols i tomaques als actors no és més que una llegenda, però des dels temps d'Aristòfanes el sentit crític de l'espectador es va mantindre viu durant segles i ben sovint s'expressava d'una manera rotunda i sonora, amb patades, escridassant, boicotejant l'obra i insultant el comediant de la manera més despietada. L'espectador era l'amo de la funció, aquell a qui anava destinada, el que pagava per ella, aquell a qui se li prometia el goig, l'èxtasi i la catarsi, i o bé els obtenia o els reclamava enfurismat. L'espectador era algú a qui el pagament de l'entrada li atorgava el dret de jutjar, sentenciar i, arribat el cas, embrear als farsants. Durant la representació esdevenia, literalment, l'amo del teatre, un monstre policèfal a qui dramaturgs i empresaris observaven temorosos des de darrere de les cortines o escoltaven acatxapats en les bambolines, mentre els actors s'exposaven davant seu, coratjosament, a la llum dels cresols. Naturalment, el monstre també aprovava quan se sentia complagut i era aquell rugit de plaer la recompensa que justificava el risc.
Això ha anat canviant progressivament i de manera dràstica. Ara les esbroncades es deixen sentir rares vegades, i sol ser, paradoxalment, en els àmbits més exquisits, com l'òpera o els grans concerts, i per part dels públics més cultivats, quasi mai en certs aparatosos auditoris provincians. Només aquells que se senten hereus d'aquella tradició immemorial, investits de l'autoritat de l'entés, s'atreveixen a exigir el respecte de còmics i executants. En àmbits més plebeus, avui l'espectador se sent desposseït de tots els seus drets seculars, és dòcil i agraït, i amb entusiasme més o menys fingit sol aplaudir de manera ritual. El cel ens ha anat enviant senyals d'aquest canvi de comportament tan radical. Els que a principis dels setanta van veure aterrar ací a Gabi, Fofo i Miliki van tindre l'ocasió de contemplar les primeres mostres d'aquesta transformació. Els programes de l'anomenat Gran Circo de TVE es feien en directe, davant d'un públic infantil, i quan algun executant la marrava, els xiquets, amb la seua crueltat proverbial, aücaven i es burlaven del desgraciat de manera espontània, fent-li el favor d'assenyalar la seua manifesta mediocritat i la conveniència que deixés les malles i es dediqués al cultiu de la mandarina. Doncs bé, en aquell moment, «els pallassos de la tele» posaven fre i amonestaven el seu públic tot fent-li veure que expressar-se de tal manera era de mala educació, que calia reconéixer l'esforç de l'artista, fos quin fos el resultat, i que, en conseqüència, calia aplaudir amb independència de la qualitat de l'espectacle. Ja en aquella època els regidors indicaven al públic adult, mitjançant cartells, quan aplaudir, quan riure i quan guardar silenci. Però els xiquets, lògicament, estaven més pendents de si al paio de les birles li queia una al cap que del que poguera dir el que sostenia els rètols. De manera que els molt pedagògics pallassos se sentien obligats a amonestar-los amb un sermó, i així és com, a poc a poc, aquella generació d'espectadors i les que estaven per arribar es van convertir en foques ensinistrades.
Perquè no era una simple qüestió d'urbanitat. El que estaven fent aquells pallassos era començar a desbastar un sentit cívic incipient que altres acabarien deixant llis com la superfície d’un vàter. I no era més que un indici dels nous temps que s'acostaven. És una transformació que té el seu correlat en molts altres àmbits de la vida. Aquella era l'època en què el públic —i el client— sempre tenia la raó, les gasolineres eren estacions de servei, els directors de banc t'obrien personalment la porta del seu establiment doblegant lleugerament el llom i per Nadal et regalaven un calendari, el botiguer del cantó et posava una rodanxa extra de pernil després de la pesada, i el del bar no canviava cada setmana i sabia quanta llet havia de posar-te en el tallat. Era l'època en què ací es feia befa de les cues soviètiques, el nostre sistema econòmic presumia que qui pagava, manava, i exhibia aquest principi a manera de divisa. Estàvem lluny d'imaginar que acabaríem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina, que en un taller no t'atendrien si no tenies cita, encara que el teu cotxe estiguera cremant-se en la porta de l'establiment mateix, que en els bancs t'humiliarien atenent-te de mala gana en horaris restringits o instant-te a què te les entengueres amb una màquina escurabutxaques, o que per a trobar qui t'atenga en una gran superfície hagueres de telefonar al 112. Sí, ens hem convertit en foques ensinistrades i submises, dotades d'una paciència sobrenatural. Un tret que va acompanyat de molts altres, la conjunció dels quals fa que la cosa funcione.
Un d'ells, la caiguda en desgràcia de la sinceritat. De ser considerada una virtut, ha passat a ser una mostra de mala educació imperdonable. Està tàcitament prohibit dir el que un pensa de l’altre, i totalment vedat convertir-ho en manifestació pràctica. La farisaica por d'ofendre preval sobre l'honest impuls de donar bons consells. Les relacions interpersonals, fins i tot les més íntimes, es fonamenten en l'acceptació acrítica de l'altre, en el tracte hipòcrita i mentider, en la reserva sistemàtica i l'afalac fraudulent. Pocs diuen què pensen quan el metre s'acosta a preguntar què tal el menjar. Diem que era excel·lent, no tornem més i procurem espantar com més clients potencials millor. Així el restaurant no veu acostar-se la seua ruïna. El pallasso no té ni puta gràcia i al mag li cauen les cartes de la mànega, però nosaltres aplaudim preceptivament. Estem molt lluny d'aquell espectador que Ortega va identificar amb el ciutadà que tracta amb el món, es dirigeix a ell, actua en ell i s'ocupa d'ell. Ens hem convertit en espectadors passius, hipòcrites i deslleials, que eixim de la funció malparlant-ne entre dents i buscant un enemic a qui recomanar-li-la, enemic que no sap que ho és perquè la bona educació ens impedeix de dir-li-ho. Així les coses, els comediants que busquen el favor de l’auditori en l’escena política, rematadament roïns en general, no s'han d'estranyar si les enquestes preelectorals fallen cada vegada més. No saben qui els vota, i, el que és encara pitjor, no saben per què els voten els que ho fan o per què no els voten els que no ho fan. D'on creuen que ve això de tapar-se el nas a l’hora d’introduir la papereta en l’urna? Cada vegada els hi costa més contrastar el seu discurs amb la realitat i per això es fan servir dels espies cibernètics, aquests nigromants moderns que els venen unes certeses que segurament no existeixen. Entre els amos de l’espectacle i nosaltres, el públic, s’ha creat una barrera de mentides impenetrable. Ens hem tornat cínics, fal·laços i traïdorencs, li estem prenent gust a la venjança silent i imprevisible, som artefactes explosius carregats de mala llet i la descarreguem quan ningú ens veu, és el nostre consol, l'únic que ens queda, el caliu d'aquells respectats i al mateix temps nobles espectadors que vam ser en algun temps.
0