Nuets

De tant en tant mire la meua llibreria, que ja no alimente com solia, i m’adone que cada vegada ho faig amb més nostàlgia. La primera cosa que constate és que va adquirint un aspecte més i més descurat. Note que el vincle que m'unia a ella s'ha debilitat sense remei en els últims temps, que molts dels llibres que conté se m'han anat tornant estranys, i d’altres em remeten a mons desapareguts, a sensacions irrepetibles, apel·len a conviccions que estaven menys consolidades del que jo pensava. ¿Per a què els conserve, doncs? No hi trobe el mateix consol que abans, s'han convertit en una cosa pràcticament inerta, de vegades pense que prescindible, fins i tot. És un pensament terrible, perquè la biblioteca era una àncora que em mantenia fermament subjecte al món. Per no ser massa dràstic, i perquè a hores d’ara ja he desenvolupat una certa propensió a evitar l'irreversible, em ronda pel cap la idea de quedar-me amb cinquanta, cent llibres com a màxim, i prescindir de tots els altres. Però cada vegada que n’òbric un sent la flaquesa del bolxevic davant la filla del tsar que li han ordenat afusellar, o la d'un vegà que s'obliga a si mateix a degollar un pollastre. Fins en el més insubstancial d'aquests volums trobe uns ullets de pena que pretenen fer-me recordar el que vam ser l'un per a l'altre. Trencar el vincle que hi ha entre cada un d'ells i jo, inevitablement comporta traïció.

Més enllà de circumstàncies particulars, cal recordar que el llibre era un d'aquells fetitxes que tenien un poder d'atracció aparentment etern. El de la música enllaunada també, però els suports musicals han canviat tantes vegades des que Edison va gravar Mary Had a Little Lamb sobre un cilindre d'estany, que com a objectes de desig i de culte resultaven menys carismàtics. De tota manera, per a unes quantes generacions, acumular una bona biblioteca, una discoteca i, més recentment, una videoteca decents era una bona manera d’evitar sentir-se una merda seca levitant en el buit, era omplir-se les butxaques d'objectes carregats de prestigi com qui se les ompli de pedres per a evitar que el vent se l'emporte. En aquest cas, el vent de la insubstancialitat, del despropòsit, del no-res. Els més benestants, o els més obsessius, procuraven fer-se també amb un assortiment d'obra gràfica, la suficient per a cobrir l'angoixa que supuren les parets en blanc, i de pas donar-se una mica de to. Això últim comportada els seus riscos. Una cosa és repartir les claus de la teua personalitat entre els volums d'una biblioteca, i una altra estampar-la clamorosament contra els murs. Però si estaves una mica al dia, era difícil equivocar-s’hi massa. Recordem com molava tindre penjada una litografia de Camp de blat amb corbs de Van Gogh en el menjador, o una del Guernica en el despatx de qualsevol professional lliberal.

Tot això se n’està anant al canyet. Els llibres s'estan desmaterialitzant, estan tornant al seu estat original d'energia informe. Estan sent comprimits en suports digitals de manera semblant a com ho estaven en la ment dels qui els van escriure, abans del minúscul big bang que va donar origen a la seua existència. Passa el mateix amb la música, i fins i tot amb la pintura, la fotografia i tot allò que fins fa poc necessitava una diversitat de suports físics sobre els quals prendre forma. Els productes artístics estan esdevenint incorporis i invisibles. Estan perdent la seua aura no sols perquè han perdut la seua condició d'objectes únics, com va observar Walter Benjamin en el seu moment, sinó perquè han deixat de ser objectes sense més. I el cas és que, a molts, els objectes que ocupen un espai euclidià ens continuen resultant més familiars que els bytes, per més que ens reclamem ens espirituals o somiem de perdurar per sempre dins d'un xip i de viure eternament barrejats amb les obres completes d'Ortega y Gasset, la filmografia de Bruce Lee i la discografia de Rosalía. Dit siga de passada, és sorprenent com l'espiritualisme religiós ha acabat convergint amb el materialisme més extrem.

És un fet que el nostre entorn se simplifica, les parets es despullen i deixen al descobert la seua llisor inquietant, i per a veure els quadros que abans hi penjaven de manera serena i estable en virtut de la indefectible força de la gravetat, ara hem d’abocar-nos a una pantalla en què s'endevina la tensió que la manté encesa, un inquietant estrés que fa que pressentim que tot el que allí apareix pot dissoldre's instantàniament amb un esclafit. La música i els llibres s'encripten en arxius virtuals i els portem embotits a dotzenes en unes modernes llànties d'Aladí que a penes fan embalum en la butxaca. I ja pot haver-hi allí dins un centenar d’òperes interminables i milers o milions d'obres d'art, de pel·lícules o de llibres: portem el que hi portem, tot pesa el mateix, que és pràcticament no-res. I aquesta falta de pes es tradueix en una falta de valor percebut, que minva de manera ostensible.

Mentre els circuits dels moderns suports electrònics responguen, podrem accedir a qualsevol d’aquestes obres, a la seua holografia més aviat, i retrobar part del consol que abans ens produïa el seu tacte, la seua olor o la seua simple presència, però no és el mateix. Ens han desposseït d'aquella pell amb què ens anàvem cobrint a mesura que creixíem, que ens adaptàvem als imperatius de l'existència, que ens preparàvem per a l'última derrota. I de sobte, ens trobem nuets. D'ací que un mire la seua biblioteca, la seua col·lecció de discos, els ja obsolets DVD que omplin les estanteries de sa casa —aquests mobles també tocats per l'obsolescència—, i senta com un fred letal li recorre els ossos. Per això crec que em quedaré amb tota la morralla produïda per la indústria cultural d'un segle ja periclitat que tinc acumulada. I, com sé molt bé quin serà el seu destí quan jo ja no hi seré, estic pensant a disposar en el meu testament que la utilitzen com a combustible en el meu funeral viking.