eldiario.es

9

Simfonia d'estiu

Luigi Russolo. Il Profumo, 1910.

Luigi Russolo. Il Profumo, 1910.

Dins del marc de la nostra cultura, tots entenem, si fa no fa, en què consisteix l'espai personal, i percebem clarament quan algú està interferint en el nostre o quan som nosaltres els que irrompem en el d’altri. Des d'una mirada indiscreta a un contacte no desitjat, hi ha una gradació d'agressions que, de manera consensuada, considerem des de censurables i reprensibles fins a altament punibles. A ningú se li acut anar per la vida escrutant descaradament els altres i encara menys palpant sense més ni més a aquell que, per una raó o una altra, ens desperta el desig de fer-ho. Tampoc escopim a ningú, per molt de fàstic que ens done, i ens ho pensem dues vegades abans de fer-li un bony al proïsme, encara que siga un que ens està fotent la vida. De manera més o menys intuïtiva, sabem que trencar aquest consens entorn de la necessitat preservar l'espai personal, fins i tot el dels individus més detestables, seria perdre la garantia que, en última instància, preserva el nostre.

Això mena a situacions que inviten a reconsiderar, si més no teòricament, aquesta part específica del contracte social. No poques vegades, els que frueixen d’un grau elevat de poder s'aprofiten de la impunitat que propicia aquest consens. Un banquer sap que pot arruïnar legalment a milers de famílies, i encara així, el risc que algun desesperat li suque una nespla és molt baix. Molt probablement, el desposseït iracund pagaria molt més cara la seua agressió que el consumat delinqüent el seu espoli. Però, en general, valorem fins a tal punt la preservació de l'espai personal, que donem per bons aquests desajustos. D'ací que acabem tancant tots els nostres instints vesànics en la nostra esfera més íntima, la dels somnis, i d'ací, també, la nostra gran addicció a la violència literària i cinematogràfica. Si tots els homicidis imaginats es dugueren a terme, aniríem pel carrer xafant tolls de sang. Segons sembla, la pau social requereix una dosi important d'hipocresia estructural. Amb tot i això, és un alleugeriment, després de segles de desenvolupament basat en una violència explícita cada vegada més difícil de justificar i de suportar, però també és un indicatiu que la violència, entesa com la invasió de l'àmbit alié per a ampliar il·lícitament el propi, continua estant present, cada vegada més monopolitzada, s’expressa de manera diferent i és i més difícil de predir.

L'assumpte, per al ciutadà comú, consisteix a no traspassar els límits de la fantasia. L'insult és el límit a partir del qual s'estableix clarament l'agressió, a pesar que la majoria de les vegades no és sinó la manera com es manifesta la nostra impotència per a exercir una violència efectiva. I, d'una manera molt discutible, també ho són certes opinions a contracorrent, que quan et descuides esdevenen insults col·lectius. En general, es considera una arma capaç de penetrar en els espais personals qualsevol so amb càrrega semàntica. Però no deixa de ser curiós que el soroll, aquesta versió impersonal i paroxística del so, no tinga la mateixa consideració. A l'hora de prendre mesures contra tot el que amenaça l'espai vital del ciutadà, pel que fa al soroll, aquest so de característiques tan físiques o més que una bufetada, que s’introdueix sense permís en les nostres vides, es fa una excepció aparentment incomprensible, més tenint en compte que els esperits més preclars han exalçat sempre el valor del silenci, fins i tot en èpoques que, ens fa l’efecte, eren insuportablement silencioses comparades amb l'actual.

A primera vista, costa d’imaginar, per exemple, de quina classe de mundanal ruido sentia la necessitat de fugir Fray Luis de León en el segle XVI. La lectura dels seus versos ens aclareix un poc l'assumpte («no quiero ver el ceño / vanamente severo / de quien la sangre ensalza o el dinero»), però salta a la vista que hi ha una gran diferència entre aquell soroll de què fugia el poeta renaixentista, format per missatges perfectament intel·ligibles provinents de fonts perfectament identificables, i l'estrèpit, ara indesxifrable, ara repetitiu, que avui ens envolta. Schopenhauer diria al segle XIX sobre la permissivitat dels seus contemporanis amb aquesta plaga —que nosaltres només podem imaginar com incipient encara en aquells moments—, que «la quantitat de soroll que un pot suportar sense que li moleste està en relació inversa a la seua capacitat mental» [El món com a voluntat i representació, Llibre II, Cap. 3]. I més recentment, Chumy Chúmez va il·lustrar aquesta mateixa idea amb una vinyeta on apareixen conversant dos paisans. «A mi no em molesta el soroll, sóc sord», diu un. I l'altre, que va armat amb un tambor, contesta: «A mi tampoc, sóc idiota».

Amb el temps, el soroll no ha fet més que augmentar de nivell i, sobretot, ampliar la seua presència fins a inundar àmbits que pareixien estar-li vedats. És pràcticament impossible fugir d’ell, i tant els idiotes com els sords —físics i funcionals aquests últims— van en augment. Avui, el terme «soroll» s'utilitza per a referir-se a la redundància o l'excés d'informació en qualsevol àmbit de la comunicació humana, però aquesta definició pot donar a entendre que és un fenomen casual, una conseqüència indesitjada del nostre moment de desenvolupament, i no és això, sinó una part substancial d’aquest. El soroll és ara mateix allò que camufla els missatges per a invisibilitzar-los o amplificar-los segons convinga, l'excipient en què es dilueixen els principis actius de la manipulació, el massatge que dissimula el dolor de les injeccions que ens administren diàriament, o fins i tot la descàrrega elèctrica que ens atordeix en l'escorxador abans de procedir a la nostra liquidació. Vegeu, a manera d'il·lustració gens metafòrica, com alguns polítics valencians es vantaven no fa molt, en vespres d'eleccions, d'haver fet de la televisió un servei gratuït dins dels hospitals. Quina il·lusió, refer-se o agonitzar acaronat —gratis— pel dolç guirigall d'una tertúlia televisiva o el fragor d'una retransmissió esportiva. Gràcies, moltes gràcies… L'opció dels llibres la vau arribar a considerar? Si més no, podríeu haver-li demanat parer a aquella dolça infermera del pòster, que no fa molt ens invitava a servar silenci amb un dit als llavis. I, ja posats a revertir serveis, un hauria preferit que ho haguéreu fet amb el de bugaderia, perquè a certes hores de la vesprada, en certs pavellons, ja no hi ha llençols. Però de tota manera, gràcies.

On abans hi havia plantat un senyal de circulació que prohibia als cotxes tocar el clàxon perquè a prop hi havia un hospital, ara, a les nits, hi ha una bulliciosa terrassa. No és difícil veure una correspondència entre la proliferació de gent aficionada o insensible al soroll, i la tolerància que hi mostren les autoritats. I com no l’havien de mostrar, si els gestors públics són els principals adalils de l'estrèpit, l'algaravia, l'aldarull i la cridòria? Cada vegada més, fien el seu accés al poder i la seua permanència en ell a l'elogi i el foment de la festa, l'extraversió i la sociabilitat desencadenada del que s'anomena gent senzilla, que cada vegada és més senzilla. Una cosa que troba un caldo de cultiu idoni en els mesos estivals que —Déu mos guard— porten traça d'allargar la seua duració gràcies al canvi climàtic. Resulta que l'Apocalipsi no venia acompanyat de trompetes, sinó d'una caixa de ritmes de discoteca mòbil ressonant en la matinada.

«La vida antiga va ser tota silenci. En el segle dènou, amb la invenció de les màquines, va nàixer el Soroll. Avui, el Soroll triomfa i domina sobirà sobre la sensibilitat dels homes». Així començava el manifest futurista de Luigi Russolo —i potser siga pertinent recordar ací que el futurisme va ser un moviment indissolublement vinculat al feixisme—, manifest que acabava reclamant «la conquista de la varietat infinita dels sons-soroll» per part de la música. «Triant, coordinant i dominant tots els sorolls, enriquirem els homes amb una nova voluptuositat insospitada», s'hi deia. Tot indica que ja hem arribat a aquest punt. I més que voluptuositat és borratxera, una bufa com un piano, una immensa melopea que ens impedeix saber ni tan sols el que nosaltres mateixos estem dient. El soroll no sols és tolerat, sinó que es procura mantindre sempre en un llindar d'intensitat òptim, es vigila atentament perquè no s'extingisca, com el foc de la tribu. El soroll es programa, es regula, es dosifica. És la cortina que permet maniobrar als que porten el timó sense que ningú sàpiga ben bé què fan, la boira entre la qual ens porten a on potser ni ells mateixos saben. A saber què apareixeria davant de les nostres orelles i davant dels nostres ulls si alguna vegada es fera el silenci.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha