Sobre l'horta d'Alboraia —el que queda d'ella— penja l'amenaça de diverses obres promogudes pel govern central, amb l'aquiescència o l'oberta complicitat del govern autonòmic, que amenacen d'acabar definitivament amb aquest espai tan glorificat com maltractat i malmés. L'ampliació d'una autovia, la reforma d'una carretera comarcal, la prolongació d'una altra de quatre carrils en el límit del terme, l'accés nord al port, el traçat de l'AVE, el corredor mediterrani —aquest tòtem mediàtic que ningú pareix atrevir-se a posar en dubte— i altres iniciatives que esperen en un calaix el moment de ser reactivades (encara que va ser conjurada al seu dia, l'amenaça del temible tercer cinturó de ronda segueix activa), estan a punt de deixar el terme —i tota la comarca—, com un eccehomo a punt per a la crucifixió. Ningú pot deixar de veure que tot aquest embull d'infraestructures trossejarà el territori, convertirà els espais entre les interseccions en abocadors i tindrà un efecte multiplicador sobre una sèrie d'activitats especulatives que no són, precisament, les que han donat a l'Horta de València la seua configuració històrica. I a ningú, siga apocalíptic o integrat, se li escapa que aquest colp serà ja el definitiu, el que l'enviarà a l'àmbit de les llegendes susceptibles de ser glossades en uns jocs florals i res més.
Enmig d'aquesta situació ens assabentem que l'ajuntament d'Alboraia, amb els vots del PP i del PSPV-PSOE, qui ho hauria imaginat, està a punt d'aprovar, justament ara, un pla urbanístic que preveu l'ocupació de pràcticament tota l'horta del terme que no haja quedat sota la protecció expressa de la controvertida llei de l’Horta. Els detalls d’aquest pla municipal estan en la premsa, però no precisament en la primera plana ni en tots els mitjans, així que els resumisc ací breument: ampliació d'un polígon industrial i d'un ecoparc, trasllat de dos col·legis públics, l'actual ubicació dels quals passarà a ser residencial, ampliació dels nuclis urbans de la Patacona i Saplaya, i trasllat d'un hipermercat que no sabem on anirà a parar. En total, més de dos-cents cinquanta mil metres quadrats d'horta segellats amb ciment, i quasi tres mil vivendes més que faran d'esquer per a set mil nous habitants. Només cal pegar una ullada a alguns indicadors actuals (descens de la natalitat, descens del nivell adquisitiu, crisi econòmica estructural…) per a veure l'ànim recaptatori que anima aquest pla.
I vet ací que, entrevistada per La Vanguardia, la regidora d'urbanisme d’aquest municipi diu que «Alboraia sempre ha crescut sobre la seua horta».
No és així, senyora regidora. Alboraia no ha crescut mai sobre la seua horta, Alboraia ha sigut i encara és l'horta mateixa. Fins fa ben poc, la majoria de la població vivia escampada en les alqueries, que precisament ara estan tornant a ser habitades, i el que vosté confon amb Alboraia tan sols era el lloc on es concentraven certs serveis i residia una menestralia que subministrava al seu entorn algunes de les coses que necessitava per a desenvolupar-se, cosa que feia segons les seues pròpies normes i necessitats, que eren molt específiques. Certament i per desgràcia, ara és també una ciutat dormitori que cotitza a l’alça, però creure que entre el nucli urbà i el territori que es gestiona des d'allí hi ha una relació de subordinació denota, en el millor dels casos, una preocupant dificultat per a entendre la naturalesa del que u porta entre mans, i en el pitjor, tindre molt mala idea. Si alguna cosa o algú creu que pot créixer sobre l'horta, és que es reconeix com un cos estrany a ella, com un ens paràsit amb dret a ocupar-la i a fagocitar-la. I tan sols en la comarca de l'Horta Nord hi ha més de vint inquilins d’aquesta espècie, començant per la mateixa capital, que és pionera a tractar la seua àrea periurbana amb notable prepotència, un vici que no ha deixat mai de perfeccionar (segons el parer d’alguns, hi ha aspectes de la llei de l’Horta que en són una bona mostra). En total són més de vint ajuntaments sempre a punt de caure en la temptació de tractar cada un dels seus termes municipals com a una unitat de negoci a la qual traure rendibilitat per qualsevol mitjà i amb qualsevol excusa.
L'autonomia local no pot ser això. L'Horta és un tot interrelacionat que necessita recuperar uns criteris de gestió unificats com els que, en altres èpoques, s'implementaven en aquest territori de forma natural i coherent amb la seues necessitats específiques. Tot el tragí que podem observar en qualsevol instantània presa ací amb anterioritat als anys seixanta el generaven els seus habitants anant d'ací d'allà dins d'un sistema productiu autoregulat, exercint unes activitats que rares vegades requerien desplaçar-se més enllà d'uns pocs quilòmetres. Tot el que es movia dins d'aquest territori ho feia en virtut d'una tasca relacionada amb la seua subsistència, que a més assegurava la sobirania alimentària del conjunt, també dels nuclis urbans. Fins a mitjan del segle passat, les infraestructures eren exactament les que la comarca necessitava, les que la seua activitat demandava i ni una més. I no són poques. No cal més que parar esment en la miríada de xicotets camins i servituds que transcorren entre les parcel·les. Ho fan sobre sòl privat, malgrat alguns intents d'apropiació, i són fruit d'acords entre veïns per a donar-se accés els uns als altres, sense que els ajuntaments corresponents hagen tingut art ni part en la seua configuració. L'Horta, que ara molts veuen com a simple lloc de pas, d’esbargiment, o com a cobejat Lebensraum, era i continua sent un complex ecosistema humà que ha evolucionat segons una dinàmica eminentment local durant molts anys, potser massa, perquè aquest és un dels factors que el van deixar indefens quan li va caure al damunt la pseudoindustrialització del desenrotllisme franquista i va patir els primers embats de l'especulació immobiliària, precisament els factors que feren emergir, en la partida del Miracle d'Alboraia, que era un tros de terra especialment fèrtil, contra tota lògica, el caòtic polígon que el govern municipal vol ampliar ara, just quan el pes de l'activitat industrial ha descendit i en tota la comarca hi ha altres trenta polígons que estan sent infrautilitzats.
El que l'Horta ha patit al llarg de l'últim mig segle no difereix substancialment d'allò que ha succeït en determinades àrees del planeta en què es va aplicar l'anomenada Teoria de la modernització, que exigia relegar l'agricultura i debilitar les estructures socials existents en virtut d'una idea de progrés eminentment depredadora, a fi de facilitar la penetració del mercat capitalista. Resumint-ho molt, un procés que va convertir als membres de la societat tradicional ací assentada en indígenes colonitzats que es veien abocats de sobte a una disjuntiva: o apuntar-se activament al desballestament de la seua forma de vida ancestral, o llanguir lentament fins a desaparéixer. Un fenomen que té el seu correlat invers en la progressiva despoblació de l'Espanya interior. A més d'això, ara l'Horta està patint les nefastes conseqüències de la concentració de la demanda per part de les grans cadenes de distribució alimentària, capitanejades per uns nous herois empresarials que troben suport en l'agricultura industrial i en una logística d'àmbit planetari. Així és com hem arribat a considerar l'Horta com un simple tros de terra sobre el qual créixer, ningú sap molt bé per a què, excepte els que busquen rèdits a curt termini i quasi sempre a recer d'oportunitats conjunturals. Abans va ser la industrialització i l’esclafit urbanístic, ara la dinàmica de dispersió de la ciutat de València, la gentrificació i l'intent d'aprofitar un al·luvió turístic que ningú sap quant durarà ni quin impacte acabarà tenint.
El drama de l'Horta de València rau precisament en el fet que no hi ha hagut un procés de transformació de caràcter endogen, sinó que ha patit en tots els seus àmbits una substitució sobrevinguda, imposada per forces alienes a la seua pròpia dinàmica interna davant de les quals, per les seues pròpies característiques, s'ha vist indefensa. Però, així i tot, bona part d'aquest ecosistema ha resistit i encara resisteix, encara que tot indica que per poc de temps. No es tracta de recuperar paradisos perduts, encara ningú no ha trobat la fórmula i quel che è fatto è fatto. Però hem de decidir si acabem de rematar aquest complex espai carregat de valors històrics, culturals, econòmics i socials —també paisatgístics, però aquest concepte el carrega el dimoni— mentre practiquem un còmode i hipòcrita conservacionisme folklorista, o ens atrevim a revertir uns processos suïcides i gestionem el que queda de manera pragmàtica però sense comprometre la seua supervivència i la nostra, que va implícita en ella. Si optem per la segona opció, res no és tan urgent com detindre als que pretenen afegir als estralls d'aquell desenvolupament caòtic i sapastre de l’última meitat del segle XX, els d'una globalització econòmica que ja fa temps que va començar a mostrar, de manera obscena, els seus aspectes més sinistres.
