Recorden L’American way of life? Ningú ja no en parla (bé), però durant algun temps fou un mener que alimentava generosament l’imaginari col·lectiu. El concepte estava present en la publicitat, les arts plàstiques, la literatura, la premsa, el cine i la televisió. I era una envejada meta política i econòmica. En aquella època encara hi havia molts factors que feien que el món fóra ample, vast i distant, però res com la visió d’una cultura que aparentava ser clarament superior a la nostra, quasi tant com aquella extraterrestre que apareixia en El planeta prohibido. Les coses que es veien en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta i seixanta incrementaven l’amplària de l’Atlàntic fins a uns extrems que avui resulten inimaginables. Aquells frigorífics elèctrics enormes, sempre amb una botella de llet fresca en els prestatges de la porta, aquelles cuines de gas, aquelles rentadores, aquelles aspiradores, aquells cotxes d’eslora quilomètrica, tot aerodinàmic com en els tebeos de Flash Gordon, no tenia res a veure amb les nostres neveres de gel (en el millor dels casos; el que hi havia a les cases normalment era una carnera), els foguers de serradura o les cuines econòmiques a llenya, la taula ondulada de rentar roba o aquelles primeres llavadores Jata, que l’únic que feien era pegar voltes, la granera de palma o el carro, que el temps va convertir a poc a poc en una Renault 4F. Res a veure una cosa amb l’altra. La distància entre la vida que es fotia Rock Hudson al costat de Doris Day i la dels nostres pares era sideral. Tot i això, intentàvem escurçar-la.
Al redós de la pseudoindustrialització sense revolució que es donà ací en aquelles dècades, es van produir moviments migratoris dins de la península, uns de llarga distància, «de borreguero» i altres, diguem-ne, «de rodalia». Andalusos, manxecs i extremenys marxaven a buscar fortuna a Catalunya, Madrid o el País Valencià, i els que vivien als pobles petits es desplaçaven a la ciutat que tenien més a prop, fóra gran o xicoteta. De vegades amb una lògica absurda, com passava a l’Horta de València, en què, després d’haver pencat durant generacions per a aconseguir la propietat de la terra, els llauradors abandonaven les alqueries i s’entaforaven en un piset del poble, seguint una moda d’obscures motivacions. Després d’intenses enquestes per tractar d’esbrinar-ne la raó, l’única cosa que un treia en clar és que en un pis no entra tanta pols com en una casa d’horta. Però al darrere de l’intríngulis, hi havia l’omnipresent somni americà. Viure al poble facilitava l’escolarització dels fills, que tots els aixafaterrossos desitjaven convertir en treballadors de la indústria, a poder ser white-collar workers, treballadors de coll blanc. D’altra banda, l’aigua corrent —encara en procés d’implantació— i la concentració de botigues i serveis, facilitava la materialització d’aquelles quimeres importades, la satisfacció d’un consumisme incipient associat a unes necessitats que encara podríem considerar genuïnes. El Viker va substituir la terra d’escurar i l’OMO el sabó de sosa càustica que abans es feia a casa. Les planxes ja podien ser elèctriques, i les neveres també, i amb portes de pany. Després, la ràdio a vàlvules que havia vingut amb el trasllat va ser substituïda per una a transistors i un televisor en blanc i negre, i amb els transistors i els televisors l’espiral consumista va començar a girar però molt a poc a poc, perquè, fins que aquells fills predestinats a ser engolits pel Moloc industrial van començar a dur els primers jornals a casa, el poder adquisitiu de les famílies donava per a poques alegries. Tot i això, aparegué el boom immobiliari de finals dels 60, les lletres, les vendes a crèdit, el 600, i la còpia ronyosa de la via americana cap a la felicitat va anar obrint-se pas: viure per a produir, produir per a consumir i consumir per a sentir-se viu.
Aquesta ensarronada, aquest desvalisament d’existències anava lligat a una determinada fase del capitalisme, la industrial, que com tothom sap, se n’està anant a fer la mà a tota virolla, si més no per aquestes andoles. La producció s’ha desplaçat a llocs molt remots i, el que és més significatiu, s’hi ha concentrat. Els antics consumidors s’estan convertint en força laboral obsoleta cada vegada pitjor retribuïda, i la cadena consumista, que implicava un ventall amplíssim d’estaments socials, s’ha trencat. Per tant, mentre veuen la manera de mantindre la legitimitat del sistema, mentre pensen què fer para a solucionar els problemes que provoquen els seus desequilibris, toca inventar una altra enganyifa.
I ací és on apareix la mandanga de la «Intel·ligència Artificial» a tall de nova via cap a la felicitat personal i col·lectiva que, com aquella altra American way of life, naix d’un escenari de daltabaix social. En un cas va ser el món posterior a la Gran Depressió i la II Guerra Mundial, i en aquest la nomenada crisi financera del 2008, la fallida de l’economia productiva, l’auge de l’especulativa i la consegüent devaluació de la figura del treballador en tant que «productor», com li agradava dir a aquell de manera bastant precisa, val a dir. Darrere de qualsevol innovació en el terreny de la IA, darrere dels seus agents virtuals, de les seues machine learnig, de la seua automatització de processos, de la tecnologia biomètrica, la de compliance, la de processament de llenguatge natural…, darrere de cada nou enginy que fa ús d’aquests romanços hi ha una promesa de felicitat semblant a la que hi havia —i continua havent-hi, d'això no ens en desfarem mai— darrere de qualsevol innovació en l’àmbit del consumisme tradicional. Més enllà d’això: el que abans era un incentiu per a continuar vivint, la felicitat, ara n’és l’objecte mateix. La felicitat és Déu i la Intel·ligència Artificial el seu profeta. L’home feliç ha substituït l’home piadós, la persona d’ordre. Hi ha països que ja no només calculen el PIB (Producte Interior Brut)), també fan estadístiques de la FNB o el BLI (la Felicitat Nacional Bruta o el Better Life Index), i no és conya. Alguns espavilats han descobert que la felicitat és un estat subjectiu i, com a tal, es pot deslligar de conceptes complicats, conflictius i de mala solució, com ara la justícia social, l’emancipació individual o el lliure exercici de l’esperit crític. No cal sinó aconseguir que ens deixem dur. I per a aconseguir això, la IA és una droga poderosa, ja saben, un constructe que ens promet la superintel·ligència, la superlongevitat —l’eternitat, fins i tot— i el superbenestar. Com resistir-se’n?
Només cal saber com podem pagar tot això, com accedir-hi. Consumir ja no és la paraula. És més exacta l’expressió «ser consumits». Donat que no produïm ja res monetitzable, l’objectiu és monetitzar-nos nosaltres mateixos, cada part de la nostra personalitat, del nostre cos, dels nostres actes, fins i tot els més íntims i aparentment irrellevants. Abans llogàvem la força dels nostres braços, i el que n’extréiem (la part que ens quedava després que ens descomptaren la plusvàlua), la retornàvem en forma de consum: resultat zero i torna a començar, així anava la cosa. Ara que això ja no val res, ara que ja no tenim res per a oferir en l’àmbit productiu, que des d’aquesta perspectiva som robots anacrònics de carn —ja ens ho diuen—, no ens queda altre que esdevindre producte nosaltres mateixos. Ja no estem en un procés circular, ja no anem enlloc ni tenim possibilitats de tornar al punt de partida, ni que siga per a tornar a començar, ara som objecte d’una extracció unidireccional, vampírica. La nostra intel·ligència no té altra finalitat que alimentar els algoritmes de la Intel·ligència Artificial i convertir-nos en el seu instrument, en els seus semovents, no tenim altra opció que lliurar-nos-en, delegar en ella les nostres decisions, els nostres desitjos, la nostra sort, esdevindre'n part. Fer el que ens manen, en definitiva, com s'ha fet tota la vida. I el nostre cos ja obsolet… bé, amb IA o sense, aquest té el destí que ha tingut des del principi dels temps, i mentre arriba, alguns tornaríem ben de gust a l’alqueria a tocar-se la ganya i deixar que se'ns despinte dolçament la memòria, però ja no tenim recursos o no tenim alqueria, i les que queden les estan comprant quatre urbanites solvents, d'anhels bucòlics, que les restauren i rebategen, de manera que ca Quelo ha esdevingut Villa Colasa. Per aquesta banda, res a fer.
0