eldiario.es

9
Menú

De vits, vitets i bitxos

Fa molts anys, de xicot, un amic cullerot em va dir arran d’una broma que li havia fet: “Ves i toca’t el vit”. M’imaginava què volia dir, però, per no passar per ignorant, no li vaig preguntar el significat del terme en qüestió. Temps després, un altre amic suecà em va fer recordar el substantiu quan em va dir que, per als suecans, els cullerots eren “matajutges” I “pelavits”. Ara ja se’m confirmaven les sospites.

Efectivament, com ja deveu suposar, el “vit” és l’òrgan sexual masculí, provinent del llatí “vectis” (barra, palanca). Com es veu, un eufemisme per a designar-lo. Els eufemismes i els termes tabú sempre han sigut una manera de crear lèxic en una llengua, i els òrgans sexuals de tots dos gèneres deuen ser, en totes les llengües, els mots que més denominacions tenen, des dels eufemismes poètics de Virgili quan parlava en els seus poemes eròtics de “l’arada que rompia la terra verge per depositar-hi la llavor” fins a les paraules més barroeres que es poden sentir hui en dia.

Però, tornem al vit!!! Hi ha una mena de pebrera ( Capsicum frutescens) que produeix uns pimentons no gaire grans, ben rojos, allargats com una banya i, això sí, molt coents: els vits o vitets. No cal fer molts malabarismes per a endevinar la procedència d’aquest diminutiu i també és fàcil d’imaginar-ne el perquè. En altres zones valencianes –i tornem als eufemismes– en diuen “ditet”, potser per llevar-li tots els rastres d’una pretesa impudícia.

Seguir leyendo »

Sincronia en estat pur?

Vaig tenir la sort de rebre classes durant dos cursos amb Joan Veny. Eren les assignatures Gramàtica Històrica Catalana i Dialectologia Catalana. Al llarg d’aquelles sessions ens va deixar caure que, tot i que aquestes dues matèries semblaven associar-se a la diacronia la primera –l’estudi de la llengua en un eix temporal– i també la segona a la sincronia –l’estudi de la llengua en un moment determinat–, en realitat, la sincronia en estat pur no existia, perquè sempre hi havia diferències graduals entre la llengua dels parlants de diferents generacions.

El concepte el vaig entendre bé, tot i que els exemples que hi aportava em quedaven llunyans, per tal com jo era de la generació que en aquells moments (dècada dels setanta) estava en la vintena complida.

És ara, que ja forme part de la generació cada vegada menys poblada dels que han conviscut amb gent de tres segles diferents, que he entés del tot aquella afirmació.

Seguir leyendo »

El nom dels peixos, quin embolic!

Fa temps vaig demanar tellines en un restaurant de confiança. El cambrer, també de confiança, em va respondre en castellà que no en tenien perquè no era temporada de tellinas. Li vaig indicar que tellinas (o telinas) no era una paraula gaire estesa en castellà, ja que en aquest idioma eren més conegudes com a coquinas, i així solen comercialitzar-se . No cal dir que desconeixia la paraula, i va voler adobar-ho dient que les tellinas, com les * clóchinas, eren les capturades específicament a les costes valencianes, mentre que els mejillones eren els no valencians.

Això em va retornar a la meua infantesa, en què ma mare comprava de vegades clòtxines a les dues pescateres del poble que pregonaven peix pel carrer amb el seu carretó ple de peix, gel i mosques.

En aquell temps, menjàvem clòtxines quan podíem i si n’hi havia. No sabíem d’on eren (suposàvem que de la llotja de Cullera) ni quina era l’època en què n’hi havia. Una altra cosa a banda eren els * mejillons (pronunciats amb jota castellana), que es compraven als ultramarins del poble en llandes de conserva en escabetx (conserves gallegues la majoria). Era evident que a nosaltres ens havia entrat el castellanisme * mejillons només per al de conserva. Hi tornarem més endavant.

Seguir leyendo »

La llengua dels avis

Quan jo era estudiant universitari, em van explicar un fenomen sociolingüístic que s’havia constatat al llarg del segle XX a la Catalunya francesa (i supose que també en altres indrets) i que tenia a la llarga com a final inevitable la desaparició d’una llengua en un territori determinat (o en algunes àrees d’aquest territori). El fenomen rebia el nom de “la llengua dels avis”. Consistia en el següent: un matrimoni de parla catalana i que feien servir aquesta llengua en les seues relacions decidien parlar als fills en la llengua oficial, el francés, pel fet que consideraven que era un idioma amb prestigi, almenys amb més prestigi que el patués català; els fills es relacionaven entre si i amb els pares en francés, per bé que entenien el català (i de vegades el xampurrejaven) perquè era la llengua de relació habitual entre els seus pares, i entre aquests i els avis. El català, desprestigiat i restringit a àmbits familiars d’abast molt reduït, era, encara, la llengua dels pares, i els fills, si més no, l’entenien.

En la generació següent, el francés continuava el seu camí imparable, però ara el català ja no el xampurrejaven ni l’entenien els néts, perquè el sentien parlar esporàdicament als seus avis: havia esdevingut “la llengua dels avis”. No cal dir que per a la generació següent el català, aquell patués, era una llengua majoritàriament desconeguda.

És meridianament evident que, si totes aquestes generacions hagueren parlat català de manera habitual, fins i tot restringit a l’àmbit més privat i familiar, haurien dominat i conservat aquesta llengua i, alhora, haurien millorat el seu coneixement del francés amb l’ajuda de l’escola, els mitjans de comunicació, etc. L’ús d’una lingua franca no havia de suposar inexorablement la desaparició d’una altra.

Seguir leyendo »