eldiario.es

Menú

Governar la ciutat

Ajuntament de València.

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

Seguir leyendo »

Aprendiendo en el Gulliver

Niños jugando en el parque Gulliver, en Valencia.

Desde mi primer encuentro con él, y todavía ahora en cada visita, el Parque Gulliver, en Valencia, me provoca un montón de reflexiones desordenadas. Lo observo y trato de imaginar la fuerza que debió tener aquel proyecto en el inicio de los noventa, cuando la democracia se sentía ya estabilizada y el afán era comenzar a ser vistos como una sociedad moderna y europea. Más tarde llegaron proyectos mastodónticos que hoy lo empequeñecen, pero el Gulliver debió ser un hito en su momento y me parece muy valiente que un gesto tan decidido tuviese como protagonista a la infancia.

De ahí paso a pensar en el modo en que la gente de València percibe hoy al Gulliver. Tras siete años en la ciudad, yo también lo he asumido como una presencia cotidiana, pero me sigue resultando llamativa la naturalidad con la que se trata a una cosa tan singular y rompedora. Tengo la sensación de que el Gulliver es visto con cariño aunque también como un elemento de nostalgia, porque todos sabemos que hoy día una cosa así estaría totalmente fuera de lugar en otro sitio que no fuese un parque de atracciones…

Mientras observo el Gulliver, voy enlazando reflexiones sobre su historia, su significado, su conveniencia, sobre la posibilidad de que exista un lugar así… Pero en el momento en que los gritos de los niños y las niñas que juegan en él desvían mi atención, pienso que, desde mis ojos de urbanista, quizá esté dándole vueltas a las cosas más intrascendentes. Mientras le hago preguntas al Gulliver de lo más enrevesadas, los niños se lanzan de cabeza a él de manera casi instintiva. Me doy cuenta entonces de que pocos espacios públicos en nuestras ciudades permiten que los pequeños se apropien de ellos de una forma tan intensa, con tanto entusiasmo y entrega. Esto es así porque el Gulliver es, por encima de cualquier otra consideración, un lugar pensado y diseñado desde la empatía con la infancia. Un espacio que no se impone a los niños y las niñas, sino que se ofrece para que ellos lo hagan suyo.

Seguir leyendo »

El Metropol i els arquitectes

Edificio del antiguo cine Metropol, en Valencia.

El passat dilluns 23 , dia de Sant Jordi, tingué lloc en la seu del Col.legi d'Arquitectes una taula rodona sobre el possible enderrocament de l’edifici de l’antic Cinema Metropol, situat tot just enfront de la dita seu  (Hernan Cortés, nº9). Hi hagué molts assistents i fou una taula aclaridora malgrat la inoportuna programació a les 20’30 d’un acte (una coral) en el mateix espai, la qual cosa va impedir que s'allargara un col.loqui amb el públic que prometia més. Tractaré de sintetitzar en uns pocs punts el que considere més il.lustratiu i aprofitable d’aquest acte:

1.- La intervenció (en diferents torns de paraula) del regidor Vicent Sarrià fou, al meu entendre, massa cauta i conservadora. Insistí en que ni a ell ni a l’ equip de govern els agrada enderrocar però que, ja que no està catalogat l’edifici i ha demanant llicència la propietat (sembla que l’ edifici és dels Tarazona Montoro, uns vells coneguts d’abans de la crisi), ara tot depenia del fet  que Activitats (Carlos Galiana) autoritzara el desitjat hotel. Mostrà el seu malestar amb la distorsió que provoquen les xarxes socials i unes quantes vegades reincidí  en  l’argument que calia complir la norma per no caure en prevaricació i risc d'inhabilitació, alhora que advertia del cost econòmic que podria suposar indemnitzar la propietat. Evidentment es va referir als “ informes  técnics”, no sols dels redactors del Catàleg  sinó també de la Conselleria de cultura desestimant l’interés de protegir l’edifici.

2.- Els esmentats informes tècnics s’erigiren com a argument, com si no fos més que evident que la infal.libilitat és cosa del Vaticà i que poden haver-hi (i els hi ha) arguments de sobra per a fer altres sacrosants informes. Sobre l’exigència que en participaren diverses disciplines, fou risible que l’informe de la Conselleria fora elaborat per un arquitecte, una aparellador i, ¡¡oh!!, un historiador sense precisar qualificació. Tampoc cal oblidar que el catàleg del 2005 i l’informe que s'ha demanat ad hoc són feina de tres arquitectes en absència de qualsevol altra aportació de la història, la història de l’art o la sociologia.

Seguir leyendo »

Els arbres i el bosc

Una vista de la Marina de Valencia

Ja fa un cert temps que el projectat hotel de La Marina de València (o més ben dit ,la seua alçària) ocupa un lloc als mitjans de comunicació i, com de costum, ix a la superfície la nostra afició o passió pel foc. Tot són incendis: València s’encén en flames i no sols, ni de lluny, el dia de la cremà.

La discussió sobre el  nombre d’altures que ha de tenir aquest edifici singular ubicat tot just darrere de l’antiga estació marítima és la que té poca altura. Com deia Fuster, no convé fer de la ignorància argument i la història de l’ arquitectura i de l’ urbanisme està farcida  de projectes i edificis de tots els volums i colors ( vegeu , si us plau,  el clàssic llibre de Benevolo, Història de l’ Arquitectura Moderna. 8ª edició de l’ any 2002). Titllar d’ “aberrant“ ( abans de conèixer el projecte) les 30 altures en principi proposades és. com a mínim. precipitat.

Tot depén de l’ oportunitat i qüalitat del projecte i hi ha gratacels d’ impecable factura (el Flatiron  de Burham de New York, el  Toronto Dominion Center o el Seagram de Mies Van de Roe, el Tower East de Walter Gropius o els molt més recents edificis de Norman Foster, per posar  alguns exemples) i hi ha ciutats que no renuncien a combinar ciutat,art i altura https://www.arquitectes.cat/ca/mon/Frankfurt_la_petita_Manhattan_europea.

Seguir leyendo »

La Nau de la València exterior

La modernització de la València exterior

El desmesurat creixement econòmic, demogràfic i urbanístic que varen realitzar “nuestros queridos promotores” a la dècada dels seixanta i dels setanta a València va donar pas a una democràcia, que portava baix del braç un projecte, modern i humanista, impulsat per les forces universitàries, polítiques i veïnals, que durant, al menys 15 anys, varen treballar fins a arribar a transformar, per a sempre, la ciutat exterior dels valencians i valencianes.

Al dir ciutat exterior fem referència a la ciutat del carrer, dels jardins, de la natura i de la indústria, és a dir, tota ciutat que queda fora de les cases de la gent. Podríem dir que la ciutat interior és aquella ciutat d’espais domèstics, privats, inclús de llocs de treball, però amb un caràcter privat. Ciutat de fora i de dins de casa, ciutat interior i ciutat exterior. Continuem amb la història.

Seguir leyendo »

Lliçons des del bus

Ja feia temps que anava jo rondinant com un borinot la idea del profit que se li podria treure a veure la ciutat des de les finestres dels autobusos de l’EMT o del Metrobús  i, complementàriament, el paisatge urbà que ens ofereix els viatges en el trenet (FGV) o en les rodalies de Renfe. No sé si arribaré a parir un paper  basat en aquesta mena de percepció mòbil però, de entrada, dos experiències recents  m’ animen a no abandonar el projecte.

La primera fou farà cosa d’un més  amb motiu d’un viatge que vaig fer a la Fira Mostrari per a escoltar quatre il·lustres  arquitectes magistralment presentats per Fernandez Galiano amb Rafael Moneo com a darrera figura invitada. He de dir que aprofitar CEVISAMA per a fer aquesta mena d’activitats em sembla una gran idea que hauria de proliferar amb altres excuses. Al Saló d’Actes no cabia una agulla -amb gent seguda per tot arreu-  i les més de 500 butaques estaven plenes de gent jove (estudiants d’arquitectura en la seua majoria, obligats o no) que escoltaven les aventures i desventures de projectes arquitectònics originals i valuosos. Malgrat l’edat, Rafael Moneo s’apassionà contant  el seu darrer projecte d’ una bodega de vi al Bierzo de León per als Palacio.

Tot estigué, per tant, fantàstic. Bo, tot no. Agafí la línia 62 de l’EMT en Calvo Sotelo i al llarg de mig hora complida vaig poder “gaudir” del paisatge. Com que el dia era dolent i plovia, el gris del cel accentuava la percepció visual  del regne de la lletjor abans d’entrar en els teixits antics i degradats de Campament o Benimàmet, els successius cargols a diferents cotes (la delícia dels enginyers clàssics) dibuixaven un paisatge insuportable, ple d’espais erms. Els passatgers (molts d’ells estrangers visitants de CEVISAMA), suportàrem amb heroïcitat (i indiferència) un trajecte infame que sols tenia de bo el que ens esperava al final. La meua enhorabona als “planificadors” del territori perquè han aconseguit una fita realment espectacular: degradar el paisatge en el que intervenen sota ,la pressió del suposat progrés, fins a fer- ho colpidor a la vista.

Seguir leyendo »

'Pax romana' al Cabanyal: una història exemplar

Som a l’inici, després de la crida i d’alguns tumultuosos prolegòmens, de les nostres festes falleres. “Som tradició”, com diu el cartell oficial, i no hi ha dubte que açò és “lo nostre” tant o més que els bous al carrer. Ja han passat els Carnestoltes i encara manca quasi un més per a la mona. Cal aprofitar aquesta primera setmana de març (després es fa un parèntesi dominat per el soroll, la barbàrie i l’orgasme de la restauració) per a montar el pollo. I en aquesta rifa, veges tu per on, li ha tocat la grossa al nostre sempitern i benvolgut Cabanyal.

Els representants genuïns de la voluntat popular, Salvem el Cabanyal (sempre salvant!!!), l’ associació de veïns i el col.lectiu “El litoral per al poble” (sic) han posat el crit al cel per l’atreviment dels tècnics encarregats de la redacció del Pla Especial. Algú féu la grossa errada de “fabricar” una simulació grollera en què desapareixia la massa arbòria coneguda com a Parc del Doctor Lluch i en el seu lloc apareixien uns habitatges nous perpendiculars (!!!!) a la mar i no paral.lels com és tota la trama existent. I ja sabem que València vol ser sempre la Roma de Nerón. Els incendis són realment allò nostre. Com que els esdeveniments tenen, al meu parer, moltes lliçons aparellades, més val que anem per parts

Per començar, a qui representen aquests digníssims ciutadans que no han trigat gaire en esquinçar-se la vestimenta? No posaré en dubte els seus mèrits de resistents quan sols hi havia un enemic (Rita Barberà ) que volia imitar Haussmann, tot destrossant el barri. La medalla és seua però hi ha un govern local de signe oposat a l’anterior amb el qual es pot estar en desacord però “no és el mateix” ni cal tornar a les trinxeres, ni a les recollides de signatures.

Seguir leyendo »

El silenci atemporal del solars

En termes generals, la coneguda expressió “tempus fugit” és la  pura constatació d’una tautologia. Doncs clar que passa el temps!! I, a mes, ho fa de forma inexorable sense atendre a raons  ni desitjos. El pas del temps no té, com tantes altres coses, una percepció  homogènia. Quan més gran et fas i menys camí et queda per recórrer, sembla com si el maleït temps s’ accelerés.

Harold Lloyd y el reloj

Tanmateix, a l’igual que Harold Lloyd es quedà penjat de les agulles d’un rellotge, hi ha algunes coses a la ciutat del vianant  (que assumeix el rol del flânneur o rodaire de Walter Benjamin)bque són veritablement irritants: el temps no passa per a elles. De vegades, trobar-se amb microcosmos resistents al pas del temps i enquistats a la trama urbana com a deixalles de temps pretèrits, té el seu punt d’estètica en blanc i negre i de romanticisme. Tanmateix, si aquestes deixalles prenen la forma de solars o espais vacants esperant un destí –normalment tan lleig com les ciutats que anem fent-, aleshores la cosa comença a no tindre gràcia.

Seguir leyendo »

Estupefacció

A Juan Bautista Soler li correspon l’honor d’haver popularitzat allò del “pelotazo”, molt apropiat per altre costat per a una operació com la de Mestalla per a la que cal tindre moltes pilotes en forma de poca vergonya. Tanmateix de “pelotazos” (antics i recents) en sabem prou en aquesta castigada ciutat ( Sorribes, J. València 1940-2014. Construcción y destrucción de la ciudad. PUV 2015) i la voracitat immobiliària no és virtut exclusiva de l’ex president del València CF. Enrique Ballester (Guadaqlmedina, IGSA...) és un bon exemple.

Llixc amb estupor (no trobe millor adjectiu) que Guadalmedina exigeix a l’Ajuntament 45 milions d’ euros (quatre xavos) per l’ anul·lació de la llicència d’ obres concedida en temps de Rita Barberà sota el paraigües d’ un conveni  de jutjat de guàrdia (pgs. 281-284) perpetrat el 2005. En paraules senzilles i tendres la jugada fou de llibre: Ballester es quedava amb l’edifici del Centre Sanitari Municipal de la Plaça d’ Amèrica (valorat a preu molt inferior al pagat per la Generalitat per a la venda de l’edifici del Jutjats a LUBASA)  i li  cedía a l’Ajuntament l’edifici de la Tabacalera que previament era  destrossat i mutilat  per a permetre dos edificis de luxe en la trasera que dona a Mícer Mascó.

Per a tancar l’0peració  Ballester  abonava 17 milions d’ euros que suposadament servirien per a financiar el cost del trasllat de les oficines públiques (en realitat el cost superà els 50 milions). Al remat,  la fàbrica adquirida per Ballester a Altadis per 13 milions li proporcionà a l’empresa de Ballester 30.000 metres quadrats d’edificabilitat residencial (230 habitatges) d’ excel·lent localització

Seguir leyendo »

La solitud dels ametlers en flor

En aquesta vall del cor de les Muntanyes Valencianes, a la vall de les Marines i l’Alcoià-Comtat, els ametlers ja estan en flor, alguns amb una floració magnífica, delicada i suau, com cada any succeïx als dies dels sants barbuts, entre sant Antoni i sant Blai. 

Després de tres anys de pluges minses, absència de fred i molt de vent -“ aigó us demanem i vos ens dau vent”, de sobte, amb el to tràgic i calamitós dels mitjans de comunicació, ens anuncien l’arribada d’una ciclogènesi explosiva. Les pluges, aquesta vegada molt civilitzades, han fet una bona saó en uns bancals assedegats i han omplit el terra de pètals rosacis i translúcids, com si de petits papers de seda posats a remull es tractara.  Ja veurem que en resta de la collita.

L’ametler, un arbre tant comú a les nostres terres de secà, ja fa anys que està en franc retrocés. És un arbre oriental -citat al Paradís Terrenal- que per a viure ací necessitat d’unes atencions periòdiques i sàvies. L’arbre ha perdut les pluges, l’esporgada, el adobs i la rella fa temps i ha anat desapareixent lentament i inexorable del nostre paisatge. En aquestes valls la mitjana d'edat de les persones està al voltant del 80 anys. En algun moment, algú urbanita ben intencionat volgué fer la seua contribució al medi natural i introduí un quants esquirols que s’han multiplicat com a conills. Ara, aquest simpàtic i golós animalet -” mira iaio, un altre que s‘enfila a un arbre”, es menja l’ametla, sense distingir entre comunes i marcones, amb un delit delictiu. Si alguns pocs llauradors encara aguantaven: -" més per la dignitat heretada de mantindre de bon veure el bancal que no per guanyar diners”-, ara, atesa l'edat i els insuportables preus de les importacions d'Amèrica, (el nostre frai Juníper Serra els hi va introduir l’arbre), cal pensar-s’ho.

Seguir leyendo »