eldiario.es

Menú

Promoció econòmica: un problema d'enfocament

La regidora Sandra Gómez amb el telèfon que publicita un programa d'ocupació de l'Ajuntament de València.

Llig a la premsa que l’Ajuntament dedicarà enguany 400.000 euros a donar suport a l’activitat creativa d’autònoms (València Activa Crea 2018) i a fomentar, impulsar i fes costat a la consolidació empresarial (València Activa Impuls Econòmic 2018). Com és habitual, la regidora de Desenvolupament Econòmic Sostenible i també portaveu del govern local, Sandra Gómez, ha estat l’encarregada de presentar aquestes dues iniciatives. Com que la memòria em diu que ja han eixit en el passat altres ajudes d’aquesta mena, consulte la web de l’ Ajuntament.

La memòria, en aquest cas, no m’havia fallat. En l’apartat d’Ocupació, sota el paraigües de Polítiques Actives d’Ocupació, hi ha un seguit de mesures: Agència de Col·locació València Activa; Programa Anem: Avalem Joves Plus; València Activa Expres; Activa Jove VLC 2017-18; Ajudes València Activa Consolidart; Ajudes València Activa Empren; Ajudes València Activa Emplea; Ajudes València Activa Impuls Econòmic; Càpsules per a Emprendre;cAjudes València Activa Crea; Convocatòria ús "Viver Petxina". Si es consulta l’apartat deValència Activa, hom troba un altre seguit amb no pocs solapaments: Empleo Barris per l'Ocupació; Agència d'ocupació, anem!; Oportunitats Emprendimiento Punto de Atención al Emprendedor (PAE); Ayudas para emprender; VIT Emprende Formación València Activa Exprés; Certificados de Profesionalidad; Formación para emprender; Prácticas para estudiantes, La Dipu Te Beca... I això sense comptar les iniciatives enregistrades en les subàrees de turisme, mercats i Palau de Congresos i Exposicions.

No seré jo qui pose en dubte l’evident dinamisme que demostra l’elevat nombre d’iniciatives. Tanmateix, em sembla necessari fer una petita reflexió sobre els fonaments teòrics d’aquesta classe de promoció econòmica. Diuen que no hi ha millor política que una bona teoria. Encara recorde l’anunci d’ un Congrés sobre l'economia de la ciutat que “marcaria un abans i un després”. Congrés que no s´ha celebrat i que deixa en l’aire la pregunta de quin és el model de creixement econòmic de la ciutat i quina és o hauria de ser la política econòmica (o promoció econòmica) escaient.

Seguir leyendo »

Turisme i ciutat: I la política?

Turistes en la plaça de la Mare-de-déu, a València.

A la ciutat de València ja ha arribat el tsunami de moda: tourist go home. Contra el patètic intent de defensar allò indefensable (Ciutat Vella i Viva) creixen dia rere dia els components del front opositor que denuncia la “turistificació” de la ciutat, mentre que el govern local fa com la cotorra de mercat: segons bufa trauen pit per l'èxit turístic de la ciutat o es posen amb cara de pocs amics anunciant mesures de control i matant mosques a canonades.

Oficialment no s’amaga gens l’alegria que produeixen les estadístiques (nombre de visitants, nombre de pernoctacions, nombre de “cruceristas” i nombre de nombre) i es cau una i altra vegada en el parany de dir, explícitament o implícitament, que tot allò és fruit d'una política, cosa més que discutible, com veurem. Aquesta alegria per les xifres s’adoba, com si fos una bona amanida, amb proclames de suposades intervencions que ens conduiran a la terra promesa del turisme de qualitat. Parole , parole…

Si he de ser sincer, el panorama és tan poc engrescador que si et deixes dur acabes signant el manifest del front opositor. Qualsevol vianant que es prenga la molèstia de visitar les anomenades àrees turístiques de la ciutat (Ciutat Vella, Russafa, una part del front marítim i, en menor mesura, Benimaclet) podrà comprovar personalment alguns fenòmens o epifenòmens que, malgrat la propensió a la hipèrbole i al catastrofisme que ens caracteritza, son aclaparadorament certs i presents i que poden fer una mica esfereïdor un futur que, ja se sap, és un país estrany .

Seguir leyendo »

València, entre la voracitat i el 'guaïsme'

Una escena urbana del barri de Russafa.

L’ estiu del 2018, a un any de les properes eleccions locals, potser siga útil un reflexió sobre l’evident contrast entre la voracitat dels que utilitzen la ciutat com a font de renda -esgrimint sempre l’ argument de la seua “contribució” a l’ocupació- i defensen el “tot val” i els que continuen aplicant el “no passaran” a la seua anàlisi i que pretenen actuar com una “alternativa” ideològica a les “lleis del mercat” en el que hem vingut en anomenar “guaïsme”, conscients de la imperfecció del concepte.

Tot i que el nombre d’interessos extractius que basen la seua estratègia en la conversió en mercaderia de la ciutat és prou ample i divers, centrarem la nostra anàlisi en el bloc composat per l’activitat econòmica que gira al voltant de l’anomenada “turistificació” de la ciutat (apartaments turístics en lloguer, proliferació de les terrasses i creixement igualment exponencial de la restauració).

El primer de tot és reconèixer que des de mitjans de la primera dècada del segle, el creixement de l’activitat turística a la ciutat ha estat molt rellevant, com demostren les xifres disponibles: més de 2 milions de viatgers el 2107, amb 2’4 dies d’estada mitjana i 4’2 milions de pernoctacions. Un creixement de la rendibilitat hotelera del 12% i un increment del nombre de pernoctacions del 6’6. També l’aeroport (3’3 milions de passatgers) i els creuers (411.317 visitants) han registrat increments positius en relació a les dades del 2016.

Seguir leyendo »

Governar la ciutat

Ajuntament de València.

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

Seguir leyendo »

Aprendiendo en el Gulliver

Niños jugando en el parque Gulliver, en Valencia.

Desde mi primer encuentro con él, y todavía ahora en cada visita, el Parque Gulliver, en Valencia, me provoca un montón de reflexiones desordenadas. Lo observo y trato de imaginar la fuerza que debió tener aquel proyecto en el inicio de los noventa, cuando la democracia se sentía ya estabilizada y el afán era comenzar a ser vistos como una sociedad moderna y europea. Más tarde llegaron proyectos mastodónticos que hoy lo empequeñecen, pero el Gulliver debió ser un hito en su momento y me parece muy valiente que un gesto tan decidido tuviese como protagonista a la infancia.

De ahí paso a pensar en el modo en que la gente de València percibe hoy al Gulliver. Tras siete años en la ciudad, yo también lo he asumido como una presencia cotidiana, pero me sigue resultando llamativa la naturalidad con la que se trata a una cosa tan singular y rompedora. Tengo la sensación de que el Gulliver es visto con cariño aunque también como un elemento de nostalgia, porque todos sabemos que hoy día una cosa así estaría totalmente fuera de lugar en otro sitio que no fuese un parque de atracciones…

Mientras observo el Gulliver, voy enlazando reflexiones sobre su historia, su significado, su conveniencia, sobre la posibilidad de que exista un lugar así… Pero en el momento en que los gritos de los niños y las niñas que juegan en él desvían mi atención, pienso que, desde mis ojos de urbanista, quizá esté dándole vueltas a las cosas más intrascendentes. Mientras le hago preguntas al Gulliver de lo más enrevesadas, los niños se lanzan de cabeza a él de manera casi instintiva. Me doy cuenta entonces de que pocos espacios públicos en nuestras ciudades permiten que los pequeños se apropien de ellos de una forma tan intensa, con tanto entusiasmo y entrega. Esto es así porque el Gulliver es, por encima de cualquier otra consideración, un lugar pensado y diseñado desde la empatía con la infancia. Un espacio que no se impone a los niños y las niñas, sino que se ofrece para que ellos lo hagan suyo.

Seguir leyendo »

El Metropol i els arquitectes

Edificio del antiguo cine Metropol, en Valencia.

El passat dilluns 23 , dia de Sant Jordi, tingué lloc en la seu del Col.legi d'Arquitectes una taula rodona sobre el possible enderrocament de l’edifici de l’antic Cinema Metropol, situat tot just enfront de la dita seu  (Hernan Cortés, nº9). Hi hagué molts assistents i fou una taula aclaridora malgrat la inoportuna programació a les 20’30 d’un acte (una coral) en el mateix espai, la qual cosa va impedir que s'allargara un col.loqui amb el públic que prometia més. Tractaré de sintetitzar en uns pocs punts el que considere més il.lustratiu i aprofitable d’aquest acte:

1.- La intervenció (en diferents torns de paraula) del regidor Vicent Sarrià fou, al meu entendre, massa cauta i conservadora. Insistí en que ni a ell ni a l’ equip de govern els agrada enderrocar però que, ja que no està catalogat l’edifici i ha demanant llicència la propietat (sembla que l’ edifici és dels Tarazona Montoro, uns vells coneguts d’abans de la crisi), ara tot depenia del fet  que Activitats (Carlos Galiana) autoritzara el desitjat hotel. Mostrà el seu malestar amb la distorsió que provoquen les xarxes socials i unes quantes vegades reincidí  en  l’argument que calia complir la norma per no caure en prevaricació i risc d'inhabilitació, alhora que advertia del cost econòmic que podria suposar indemnitzar la propietat. Evidentment es va referir als “ informes  técnics”, no sols dels redactors del Catàleg  sinó també de la Conselleria de cultura desestimant l’interés de protegir l’edifici.

2.- Els esmentats informes tècnics s’erigiren com a argument, com si no fos més que evident que la infal.libilitat és cosa del Vaticà i que poden haver-hi (i els hi ha) arguments de sobra per a fer altres sacrosants informes. Sobre l’exigència que en participaren diverses disciplines, fou risible que l’informe de la Conselleria fora elaborat per un arquitecte, una aparellador i, ¡¡oh!!, un historiador sense precisar qualificació. Tampoc cal oblidar que el catàleg del 2005 i l’informe que s'ha demanat ad hoc són feina de tres arquitectes en absència de qualsevol altra aportació de la història, la història de l’art o la sociologia.

Seguir leyendo »

Els arbres i el bosc

Una vista de la Marina de Valencia

Ja fa un cert temps que el projectat hotel de La Marina de València (o més ben dit ,la seua alçària) ocupa un lloc als mitjans de comunicació i, com de costum, ix a la superfície la nostra afició o passió pel foc. Tot són incendis: València s’encén en flames i no sols, ni de lluny, el dia de la cremà.

La discussió sobre el  nombre d’altures que ha de tenir aquest edifici singular ubicat tot just darrere de l’antiga estació marítima és la que té poca altura. Com deia Fuster, no convé fer de la ignorància argument i la història de l’ arquitectura i de l’ urbanisme està farcida  de projectes i edificis de tots els volums i colors ( vegeu , si us plau,  el clàssic llibre de Benevolo, Història de l’ Arquitectura Moderna. 8ª edició de l’ any 2002). Titllar d’ “aberrant“ ( abans de conèixer el projecte) les 30 altures en principi proposades és. com a mínim. precipitat.

Tot depén de l’ oportunitat i qüalitat del projecte i hi ha gratacels d’ impecable factura (el Flatiron  de Burham de New York, el  Toronto Dominion Center o el Seagram de Mies Van de Roe, el Tower East de Walter Gropius o els molt més recents edificis de Norman Foster, per posar  alguns exemples) i hi ha ciutats que no renuncien a combinar ciutat,art i altura https://www.arquitectes.cat/ca/mon/Frankfurt_la_petita_Manhattan_europea.

Seguir leyendo »

La Nau de la València exterior

La modernització de la València exterior

El desmesurat creixement econòmic, demogràfic i urbanístic que varen realitzar “nuestros queridos promotores” a la dècada dels seixanta i dels setanta a València va donar pas a una democràcia, que portava baix del braç un projecte, modern i humanista, impulsat per les forces universitàries, polítiques i veïnals, que durant, al menys 15 anys, varen treballar fins a arribar a transformar, per a sempre, la ciutat exterior dels valencians i valencianes.

Al dir ciutat exterior fem referència a la ciutat del carrer, dels jardins, de la natura i de la indústria, és a dir, tota ciutat que queda fora de les cases de la gent. Podríem dir que la ciutat interior és aquella ciutat d’espais domèstics, privats, inclús de llocs de treball, però amb un caràcter privat. Ciutat de fora i de dins de casa, ciutat interior i ciutat exterior. Continuem amb la història.

Seguir leyendo »

Lliçons des del bus

Ja feia temps que anava jo rondinant com un borinot la idea del profit que se li podria treure a veure la ciutat des de les finestres dels autobusos de l’EMT o del Metrobús  i, complementàriament, el paisatge urbà que ens ofereix els viatges en el trenet (FGV) o en les rodalies de Renfe. No sé si arribaré a parir un paper  basat en aquesta mena de percepció mòbil però, de entrada, dos experiències recents  m’ animen a no abandonar el projecte.

La primera fou farà cosa d’un més  amb motiu d’un viatge que vaig fer a la Fira Mostrari per a escoltar quatre il·lustres  arquitectes magistralment presentats per Fernandez Galiano amb Rafael Moneo com a darrera figura invitada. He de dir que aprofitar CEVISAMA per a fer aquesta mena d’activitats em sembla una gran idea que hauria de proliferar amb altres excuses. Al Saló d’Actes no cabia una agulla -amb gent seguda per tot arreu-  i les més de 500 butaques estaven plenes de gent jove (estudiants d’arquitectura en la seua majoria, obligats o no) que escoltaven les aventures i desventures de projectes arquitectònics originals i valuosos. Malgrat l’edat, Rafael Moneo s’apassionà contant  el seu darrer projecte d’ una bodega de vi al Bierzo de León per als Palacio.

Tot estigué, per tant, fantàstic. Bo, tot no. Agafí la línia 62 de l’EMT en Calvo Sotelo i al llarg de mig hora complida vaig poder “gaudir” del paisatge. Com que el dia era dolent i plovia, el gris del cel accentuava la percepció visual  del regne de la lletjor abans d’entrar en els teixits antics i degradats de Campament o Benimàmet, els successius cargols a diferents cotes (la delícia dels enginyers clàssics) dibuixaven un paisatge insuportable, ple d’espais erms. Els passatgers (molts d’ells estrangers visitants de CEVISAMA), suportàrem amb heroïcitat (i indiferència) un trajecte infame que sols tenia de bo el que ens esperava al final. La meua enhorabona als “planificadors” del territori perquè han aconseguit una fita realment espectacular: degradar el paisatge en el que intervenen sota ,la pressió del suposat progrés, fins a fer- ho colpidor a la vista.

Seguir leyendo »

'Pax romana' al Cabanyal: una història exemplar

Som a l’inici, després de la crida i d’alguns tumultuosos prolegòmens, de les nostres festes falleres. “Som tradició”, com diu el cartell oficial, i no hi ha dubte que açò és “lo nostre” tant o més que els bous al carrer. Ja han passat els Carnestoltes i encara manca quasi un més per a la mona. Cal aprofitar aquesta primera setmana de març (després es fa un parèntesi dominat per el soroll, la barbàrie i l’orgasme de la restauració) per a montar el pollo. I en aquesta rifa, veges tu per on, li ha tocat la grossa al nostre sempitern i benvolgut Cabanyal.

Els representants genuïns de la voluntat popular, Salvem el Cabanyal (sempre salvant!!!), l’ associació de veïns i el col.lectiu “El litoral per al poble” (sic) han posat el crit al cel per l’atreviment dels tècnics encarregats de la redacció del Pla Especial. Algú féu la grossa errada de “fabricar” una simulació grollera en què desapareixia la massa arbòria coneguda com a Parc del Doctor Lluch i en el seu lloc apareixien uns habitatges nous perpendiculars (!!!!) a la mar i no paral.lels com és tota la trama existent. I ja sabem que València vol ser sempre la Roma de Nerón. Els incendis són realment allò nostre. Com que els esdeveniments tenen, al meu parer, moltes lliçons aparellades, més val que anem per parts

Per començar, a qui representen aquests digníssims ciutadans que no han trigat gaire en esquinçar-se la vestimenta? No posaré en dubte els seus mèrits de resistents quan sols hi havia un enemic (Rita Barberà ) que volia imitar Haussmann, tot destrossant el barri. La medalla és seua però hi ha un govern local de signe oposat a l’anterior amb el qual es pot estar en desacord però “no és el mateix” ni cal tornar a les trinxeres, ni a les recollides de signatures.

Seguir leyendo »