eldiario.es

9
Menú

Per a Ibi: Història i raons del premi internacional al desenvolupament

La sede del Instituto Tecnológico del Juguete (AIJU) en Ibi (Alicante)

Seria sobre els anys 1975-1977; feia poc que m’havia llicenciat en València i en aquell moment estava donant classe d’economia en el CEU d’Alacant. M’avisà un amic valencià que anava a vindre per Alacant un professor italià que li deien Giorgio Fuà. Jo havia llegit alguna cosa d’ell en tan que m’interessava la temàtica del desenvolupament econòmic, i Fuà tenia coses escrites i referides al desenvolupament econòmic italià. La trobada seria a la Cambra de Comerç d’Alacant, en tan que Fuà venia per donar una conferència sobre desenvolupament en general. I allí estava jo, a l’hora, en objecte d’ensenyar-me una mica més d’allò que m’interessava.

Giorgio Fuà venia de la mà de Fernando Sintes Obrador, home ben conegut en el mon de l’exportació alacantina, en tan que era el responsable durant molt de temps de la secció de comerç exterior de la Cambra d’Alacant. Estava també José Maria Bernabé Maestre, en aquell moment era un estudiós del procés d’industrialització de la sabata de tota la Vall del Vinalopó; després Bernabé fou catedràtic de Geografia de la Universitat de València i assessor de Joan Lerma prou de temps, tan quan estigué de President de la Generalitat, com quan fou ministre en Madrid. I també hi havia un altre acompanyant de Fuà, que venia de Madrid, era Antonio Vázquez Barquero, en aquell moment era un responsable d’algun departament del Ministeri de la Vivenda i Urbanisme, i que s’ha jubilat fa ara un parell d’anys com a catedràtic de l’Autònoma de Madrid en el departament de Desenvolupament Econòmic.

Faig saber tots aquests antecedents perquè en realitat la idea que movia a Fuà a vindre i estar per Alacant era la de conèixer de mà d’experts del perquè del desenvolupament econòmic de determinats territoris. I resultava que alguns pobles de la província d’Alacant podien ser objecte d’anàlisi per conèixer cóm era possible dur endavant un procés de desenvolupament. La tasca concreta de Fuà, encarregada per l’OCDE en aquell moment, era la de descobrir territoris que en Europa estaven en processos de desenvolupament i perquè era allò possible. La seua tasca era com la del buscador de pebrassos, que busca i busca per l’ombria de la serra, fins que troba, però que difícilment sap com i perquè es troben allí els pebrassos.

Seguir leyendo »

Vidavella Park

Una vista de Vidanova Park, en Sagunto

El dijous 27 de setembre em trobí  amb un especial  dedicat a l’esperada inauguració el mateix dia d’un parc comercial a Sagunt( Vidanova Park) al bell mig del Pla Fusió que volia “cosir” Sagunt i el Port. Una promoció del grup Lar en una ciutat especialment complexa, que va definint el seu futur a cops de logística.

Una inversió de 92 milions d’euros amb el resultat de 1.2oo nous llocs de treball, 40 marques i la previsió de 6 milions de visitants per any. Un projecte ja finalitzat que ha rebut totes les benediccions. La secretaria autonòmica de Economia Sostenible, Serveis Productius y Comerç de la Generalitat Valenciana, Blanca Marín i, of course, l’alcalde de Sagunt, Quico Fernández, de Compromís, encapçalaren la inauguració. L’especial ofereix l’habitual autobombo en el que, a més del promotors, s’anuncien les 40 marques (“operadores” en una innovació lèxica) que s’hi han posat. Com en la botiga, hi ha de tot: alimentació, roba, bricolatge, restauració -molta-, els inevitables cines, automòbil, òptiques, productes per a les mascotes etc... i, és clar, moltes places d’aparcament per allò del park and ride tan modern i nordamericà Dejà vu.

No m’han estranyat gens ni mica els arguments vessats per l’alcalde on hi ha alguna que altra frase a retenir com la que apunta que amb aquesta zona comercial i de serveis Sagunt esdevindrà un lloc de referència per a l’àrea metropolitana, la província de Castellò i  “inclús Terol”. Evidentment ara els saguntins no hauran de desplaçar-se a València o Castelló (millor tot a casa i damunt més sostenible perquè no cal viatjar) i Vidanova reforçarà l’autoestima i tot el que faça falta (oferta cultural, platges...) en un exercici màgic de retroalimentació sense comptar amb la nova ocupació generada “absolutament prioritària”. Arguments coneguts i repetits que sols posen de manifest l’absència d’alternatives. Ja està tot inventat i això és el que la gent vol.

Seguir leyendo »

Tripar... què?

Los miembros del Gobierno municipal de Valencia

Quan encara  no m’havia recuperat del ridícul protagonitzat per Sarrià i Grezzi en el Carrer de Sant Vicent (recorden el verd fosfi simulant una vorera i la mútua inculpació), he rebut una altra sotragada i m’he decidit  a posar el crit al cel, cosa que està molt lluny del meu desig. La cosa és ben senzilla i aquesta vegada l’errada prové del banc de proves de El Cabanyal.

No m’interessa gens ni mica entrar en el detall de la proposta feta de la futura ordenació urbanística  tot i que continua sense plantejar- se una visió de conjunt de la façana marítima, no es parla de la permeabilitat de Serradora (un altre mur), la interacció amb la Marina està absent i la aquiescència dels “veïns” (amb la previsible i ridícula oposició a l hotel de 17 plantes) no em tranquil·litza. Vaja, que la proposta no em posa (temps hi haurà de parlar si algú vol) però no és això el que m’ ha sobtat i preocupat.

Al final de la notícia que donava compte de la presentació el divendres  27 del nou pla per part de Sandra Gómez i Vicent Sarrià es diu que aquest darrer  “confiava” que el seus socis de govern Compromís i València en Comú recolzaren el document presentat. Crec que no ho he entès: jo creia que teníem un govern local i que era aquest el que havia de presentar las propostes a la ciutadania que l’ha votat. Estava equivocat. Aquí el costum és que qualsevol regidor vaja per lliure i presente la proposta que li vinga en gana per a, després, discutir-la amb els socis de govern. Si no hi ha acord, doncs més “vidilla” i la premsa la mar de contenta. Ja passà en el PAI de El Grau (es presentà la proposta  abans de discutir-la en Comissió de Govern) i ha tornat a passar. Curiosa pràctica en veritat.

Seguir leyendo »

Massa habitatges?

Proposta original del PAI de Benimaclet, posteriorment modificada.

Si fa no fa, en els darrers mesos s’estén la pregunta del milió. Vista la dinàmica, tornarem a tindre bombolla immobiliària? De moment, tot són ganyotes i somriures dels que saben com va la cosa i crides habituals a la “resistència” contra l’urbanisme especulador i depredador. Com de costum, caldrà tornar a recordar que el sumatori d’accions individuals basades en el benefici propi no tenen perquè derivar en qualsevol mena d’interès general i que un mercat oligopolístic com és el de l’habitatge no entén de llenguatges aliens.

Dita això, potser paga la pena pensar si la planificació d’usos del sòl vigent a la ciutat de València i les operacions “estratègiques” mampreses no estaran inflant massa el globus. Una bombolla especulativa no és més que el resultat del fet que un bé o servei experimenta un encariment sostingut en el temps que el fa desitjable com a objecte d’inversió. Si hi ha finançament i/o excés de liquiditat, les “carteres d’inversió” es reestructuren per a donar cabuda al nou producte estel·lar. Per les seues característiques, l‘habitatge (i el sòl) és un producte sotmès amb molta freqüència a aquesta mena de tensions i ja n'hem “gaudit” de diversos episodis (1986- 1991 i, sobretot, 2008- 2013).

Una bombolla immobiliària descansa en una forta demanda d'habitatges que pressiona sobre una oferta sempre més rígida fent pujar els preus. També, com de costum, les expectatives són una variable clau per a demandants i inversors i els agents es mouen en un mercat oligopolístic cercant posicions guanyadores. Agents que són cada vegada més fons d’inversió a la recerca d’oportunitats i que han substituït en gran mesura a la promoció immobiliària “tradicional”.

Seguir leyendo »

Mobilitat sostenible i futbol

Embús de trànsit.

Com que està lleig inventar la sopa d’all o practicar el "Catarroja descoberta!!", donaré per sabuda la importància que des del 2105 s’atorga a un concepte confús com és el de la mobilitat sostenible. El que pot millorar o no la seua sostenibilitat és el conjunt de la ciutat -Camagni dixit- però cap dels components, encara que siguen tan importants com la mobilitat (sempre metropolitana, please).

Més que un “arma cargada de futuro”, la mobilitat sostenible és una estratègia que alhora millora la qualitat de vida dels ciutadans i fidelitza un electorat propens a aquesta nova religió. M’apressaré a dir que ja fa molts anys que -sense la intensitat de Joan Olmos- he denunciat en classe i en altres mitjans públics, la bestiesa de la dictadura del cotxe en les àrees urbanes denses i els elevats costos directes i indirectes que genera, en baixar la velocitat comercial del  transport públic rodat; contaminar; ocupar espai públic tant en moviment com aparcats; degradar el paisatge urbà; exigie  despeses en sanitat i policia; consumir combustibles fòssils i  generar pèrdues multi-milionàries en embussos i pèrdues de temps.

Per tant, benvingut siga el canvi de paradigma, el canvi de prioritats i la passió ciclista. La llibertat de circulació és, com la llibertat d’ensenyament, una broma de molt mal gust. No té res de “liberal” ( sempre s’utilitza aquest terme com pejoratiu quan hauria de ser tot el contrari) i molt d’egoisme i d'insolidaritat. Dita la qual cosa en elogi i defensa de les noves polítiques, hi ha, tanmateix, alguns punts negres. El primer de tots és l’empanada galega que s'ha format amb el negoci de la mobilitat en termes de concessions de Valenbisi, de patinets elèctrics que també volen utilitzar l’espai públic per a aparcar i fer negoci, de motos elèctriques en lloguer. Una moda de “libertad, libertad, sin ira, libertad” que queda molt guai si no fóra perquè potser no hi cabem tots i això del predomini del vianant no està precisament garantit. Les més de 3.000 terrasses fan que les voreres no sempre siguen practicables. Alguns ciclistes (i ara els polèmics patinets) imiten Fraga amb allò de “la calle es mía” i tothom vol utilitzar les voreres per a “aparcar” la mobilitat pagada i que les apps facen la resta. Ja ho regularan i aclariran de qui és l’espai públic. Un espai que, òbviament, mai no ha estat ni serà “neutre” en cap dels significants del terme.

Seguir leyendo »

Promoció econòmica: un problema d'enfocament

La regidora Sandra Gómez amb el telèfon que publicita un programa d'ocupació de l'Ajuntament de València.

Llig a la premsa que l’Ajuntament dedicarà enguany 400.000 euros a donar suport a l’activitat creativa d’autònoms (València Activa Crea 2018) i a fomentar, impulsar i fes costat a la consolidació empresarial (València Activa Impuls Econòmic 2018). Com és habitual, la regidora de Desenvolupament Econòmic Sostenible i també portaveu del govern local, Sandra Gómez, ha estat l’encarregada de presentar aquestes dues iniciatives. Com que la memòria em diu que ja han eixit en el passat altres ajudes d’aquesta mena, consulte la web de l’ Ajuntament.

La memòria, en aquest cas, no m’havia fallat. En l’apartat d’Ocupació, sota el paraigües de Polítiques Actives d’Ocupació, hi ha un seguit de mesures: Agència de Col·locació València Activa; Programa Anem: Avalem Joves Plus; València Activa Expres; Activa Jove VLC 2017-18; Ajudes València Activa Consolidart; Ajudes València Activa Empren; Ajudes València Activa Emplea; Ajudes València Activa Impuls Econòmic; Càpsules per a Emprendre;cAjudes València Activa Crea; Convocatòria ús "Viver Petxina". Si es consulta l’apartat deValència Activa, hom troba un altre seguit amb no pocs solapaments: Empleo Barris per l'Ocupació; Agència d'ocupació, anem!; Oportunitats Emprendimiento Punto de Atención al Emprendedor (PAE); Ayudas para emprender; VIT Emprende Formación València Activa Exprés; Certificados de Profesionalidad; Formación para emprender; Prácticas para estudiantes, La Dipu Te Beca... I això sense comptar les iniciatives enregistrades en les subàrees de turisme, mercats i Palau de Congresos i Exposicions.

No seré jo qui pose en dubte l’evident dinamisme que demostra l’elevat nombre d’iniciatives. Tanmateix, em sembla necessari fer una petita reflexió sobre els fonaments teòrics d’aquesta classe de promoció econòmica. Diuen que no hi ha millor política que una bona teoria. Encara recorde l’anunci d’ un Congrés sobre l'economia de la ciutat que “marcaria un abans i un després”. Congrés que no s´ha celebrat i que deixa en l’aire la pregunta de quin és el model de creixement econòmic de la ciutat i quina és o hauria de ser la política econòmica (o promoció econòmica) escaient.

Seguir leyendo »

Turisme i ciutat: I la política?

Turistes en la plaça de la Mare-de-déu, a València.

A la ciutat de València ja ha arribat el tsunami de moda: tourist go home. Contra el patètic intent de defensar allò indefensable (Ciutat Vella i Viva) creixen dia rere dia els components del front opositor que denuncia la “turistificació” de la ciutat, mentre que el govern local fa com la cotorra de mercat: segons bufa trauen pit per l'èxit turístic de la ciutat o es posen amb cara de pocs amics anunciant mesures de control i matant mosques a canonades.

Oficialment no s’amaga gens l’alegria que produeixen les estadístiques (nombre de visitants, nombre de pernoctacions, nombre de “cruceristas” i nombre de nombre) i es cau una i altra vegada en el parany de dir, explícitament o implícitament, que tot allò és fruit d'una política, cosa més que discutible, com veurem. Aquesta alegria per les xifres s’adoba, com si fos una bona amanida, amb proclames de suposades intervencions que ens conduiran a la terra promesa del turisme de qualitat. Parole , parole…

Si he de ser sincer, el panorama és tan poc engrescador que si et deixes dur acabes signant el manifest del front opositor. Qualsevol vianant que es prenga la molèstia de visitar les anomenades àrees turístiques de la ciutat (Ciutat Vella, Russafa, una part del front marítim i, en menor mesura, Benimaclet) podrà comprovar personalment alguns fenòmens o epifenòmens que, malgrat la propensió a la hipèrbole i al catastrofisme que ens caracteritza, son aclaparadorament certs i presents i que poden fer una mica esfereïdor un futur que, ja se sap, és un país estrany .

Seguir leyendo »

València, entre la voracitat i el 'guaïsme'

Una escena urbana del barri de Russafa.

L’ estiu del 2018, a un any de les properes eleccions locals, potser siga útil un reflexió sobre l’evident contrast entre la voracitat dels que utilitzen la ciutat com a font de renda -esgrimint sempre l’ argument de la seua “contribució” a l’ocupació- i defensen el “tot val” i els que continuen aplicant el “no passaran” a la seua anàlisi i que pretenen actuar com una “alternativa” ideològica a les “lleis del mercat” en el que hem vingut en anomenar “guaïsme”, conscients de la imperfecció del concepte.

Tot i que el nombre d’interessos extractius que basen la seua estratègia en la conversió en mercaderia de la ciutat és prou ample i divers, centrarem la nostra anàlisi en el bloc composat per l’activitat econòmica que gira al voltant de l’anomenada “turistificació” de la ciutat (apartaments turístics en lloguer, proliferació de les terrasses i creixement igualment exponencial de la restauració).

El primer de tot és reconèixer que des de mitjans de la primera dècada del segle, el creixement de l’activitat turística a la ciutat ha estat molt rellevant, com demostren les xifres disponibles: més de 2 milions de viatgers el 2107, amb 2’4 dies d’estada mitjana i 4’2 milions de pernoctacions. Un creixement de la rendibilitat hotelera del 12% i un increment del nombre de pernoctacions del 6’6. També l’aeroport (3’3 milions de passatgers) i els creuers (411.317 visitants) han registrat increments positius en relació a les dades del 2016.

Seguir leyendo »

Governar la ciutat

Ajuntament de València.

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

Seguir leyendo »

Aprendiendo en el Gulliver

Niños jugando en el parque Gulliver, en Valencia.

Desde mi primer encuentro con él, y todavía ahora en cada visita, el Parque Gulliver, en Valencia, me provoca un montón de reflexiones desordenadas. Lo observo y trato de imaginar la fuerza que debió tener aquel proyecto en el inicio de los noventa, cuando la democracia se sentía ya estabilizada y el afán era comenzar a ser vistos como una sociedad moderna y europea. Más tarde llegaron proyectos mastodónticos que hoy lo empequeñecen, pero el Gulliver debió ser un hito en su momento y me parece muy valiente que un gesto tan decidido tuviese como protagonista a la infancia.

De ahí paso a pensar en el modo en que la gente de València percibe hoy al Gulliver. Tras siete años en la ciudad, yo también lo he asumido como una presencia cotidiana, pero me sigue resultando llamativa la naturalidad con la que se trata a una cosa tan singular y rompedora. Tengo la sensación de que el Gulliver es visto con cariño aunque también como un elemento de nostalgia, porque todos sabemos que hoy día una cosa así estaría totalmente fuera de lugar en otro sitio que no fuese un parque de atracciones…

Mientras observo el Gulliver, voy enlazando reflexiones sobre su historia, su significado, su conveniencia, sobre la posibilidad de que exista un lugar así… Pero en el momento en que los gritos de los niños y las niñas que juegan en él desvían mi atención, pienso que, desde mis ojos de urbanista, quizá esté dándole vueltas a las cosas más intrascendentes. Mientras le hago preguntas al Gulliver de lo más enrevesadas, los niños se lanzan de cabeza a él de manera casi instintiva. Me doy cuenta entonces de que pocos espacios públicos en nuestras ciudades permiten que los pequeños se apropien de ellos de una forma tan intensa, con tanto entusiasmo y entrega. Esto es así porque el Gulliver es, por encima de cualquier otra consideración, un lugar pensado y diseñado desde la empatía con la infancia. Un espacio que no se impone a los niños y las niñas, sino que se ofrece para que ellos lo hagan suyo.

Seguir leyendo »