Participació o talent?

He utilitzat aquesta expressió amb el permís del meu bon amic Adrián Torres, que fa ben poc escrigué amb el mateix títol un article interessantíssim que em ve de gust recomanar. L’article de referència té un rigor poc freqüent i planteja el tema de la participació amb seny i fermesa. Jo em permetré, en la mateixa línia, fer algunes reflexions personals per tal d’obrir un debat ben necessari.

Quin són els interlocutors de la participació? Aquest és un dels problemes més punyents, perquè sols una part dels ciutadans pertanyen a associacions de veïns o altres classes d’associacions. Per tant, aquestes associacions representen molt imperfectament la població. Per exemple, no hi ha eleccions democràtiques per a escollir els representants dels veïns. A més, sempre (també en l’àmbit de la política) es presenta el que es podria denominar “distorsió” de la mediació, entenent per aquesta la doble “motivació” que té tot representant: mantenir-se en el seu paper de representant i representar els interessos dels seus representats. Sovint la primera preval sobre la segona i això pot generar problemes. Aquesta distorsió de la representació (a qui representen els representants?) afecta totes les organitzacions, però és especialment punyent en l’àmbit de la política.

Estretament lligat amb aquesta qüestió hi ha el tema de “l’eficiència” i la seua relació amb la participació. En aquest sentit, l’experiència viscuda en ajuntaments i governs regionals des de les eleccions del 2015 és especialment reveladora. Com és públic i notori, molts ajuntaments i governs regionals resultants de pactes d’esquerra han posat com a element central de la política la participació ciutadana, la qual cosa, en principi, és molt positiva, perquè els governs precedents de la dreta tenien el bon costum de no fer ni cas de les contínues demandes de participació de la població.

La matisació “en principi” no és casual. És indiscutible que la pràctica habitual de la participació comporta “un retard” en els processos, però això és un cost de transacció. És a dir, val més participació que no despotisme (il·lustrat o no) i si això suposa un cert retard en la presa de decisió, és un cost que paga la pena. Aleshores, on rau el problema? Doncs, en dos fenòmens diferents. El primer és que una cosa és un “cert” retard i altra de ben diferent una parsimònia exasperant. Caldrà acurtar els temps i exigir també rapidesa als representants veïnals. El segon és una derivada un tant perversa, com ara utilitzar la participació com a substitutiu del mandat electoral. És a dir, correspon als polítics democràticament escollits proposar les solucions que estimen oportunes i posar-les a discussió. Però és inadmissible “delegar” en el procés de participació allò que és una responsabilitat indiscutible. Sota l’excusa de ser fidels a l’objectiu de la participació, de vegades s’amaga la manca d’idees. O, pitjor encara, la por dels atacs mediàtics i de la dreta si s’ensenyen les cartes… També he sentit la idea peregrina que avançar la proposta minva l’ interés de la participació

Per tant, a parer meu, cal acceptar com un avanç indiscutible la sensibilitat més alta envers la participació ciutadana com a element de millora i pràctica democràtica. Però cal fer-la compatible amb l’eficiència i, sobretot, cal esporgar aquesta pràctica d’elements que ja comencen a ser coneguts: la manca de propostes clares i definides que ajuden que la participació faça fruit; que no hi haja confusió de papers i una consciència clara dels problemes de la distorsió en la mediació a fi de no sacralitzar-la i detectar els interessos que hi ha en joc, sempre legítims, però sempre discutibles i no sempre progressistes.

A més, convé sempre recordar allò de les “escales”. Mentre que a escala de barri o de districte és més fàcil instrumentar la participació, quan parlem de l’escala global de la ciutat o de l’àrea metropolitana, la participació pot –i cal– produir-se, però és imprescindible que el poder polític formule amb claredat les seues opcions com a pas previ a una discussió organitzada.