eldiario.es

9

Llibres nous, malgrat tot

Un dels efectes de la quarantena i de les limitacions -assumides amb realisme i conseqüència davant una emergència sanitària indefugible- ha estat el tancament de les llibreries, que a poc a poc, amb comptagotes, comencen tot just a recuperar una mínima operativitat. Tant de bo la recuperen en plenitud, com les farmàcies o les botigues de queviures. I si cal entrar-hi amb mascareta i guants com als supermercats, ho farem. Responsabilitat i civisme per damunt de tot -a l’inrevés que els irresponsables que es manifesten al barri de Salamanca de Madrid com si estigueren a Caracas. Som europeus. Ells, no ho sé. Crec que no...

Però el tema seriós és un altre. El sector del llibre ha patit extraordinàriament. Plou sobre mullat, és clar. Caldrà anar a la recerca del temps perdut, com Proust, amb imaginació i ganes, per sobreposar-nos al daltabaix del tancament prolongat i de la supressió de la diada de Sant Jordi i de la Fira del Llibre, de l’anul·lació del llançament i promoció de tantes novetats en les quals autors, editors, llibreries i públic hi havien posat esperances i grans expectatives. Durant uns mesos, massa, els llibres han restat als magatzems. S’han fet invisibles. Els programes de les editorials han sofert un eclipsi, una aturada, un ajornament.  I que només siga això.

Temps de quarantena, doncs, com el títol de Josep Ballester, referit a la cultura valenciana als anys quaranta i primers cinquanta. Temps, també, de rellegir i de recuperar lectures pendents.

Seguir leyendo »

Qui llegeix Lucreci?

“Contra la superstició, llegiu Lucreci” és el títol d’un article recent de Martí Domínguez en el qual parla sobretot de Philip Roth (n’ha llegit aquests dies la novel·la Nèmesi) i aprofita per defensar la ciència contra la superstició, l’escepticisme contra el fanatisme. S’inspira en el gran poema de Lucreci De rerum natura, que recomana i considera un avançat de les idees científiques, de la immanència (enfront d’una fantasiosa transcendència) i la contingència dels fets humans i naturals. Roth havia escrit una ficció inquietant al voltant d’una epidèmia, i les conseqüències nefastes de cerca de falsos culpables i les cabòries esbojarrades a què havia donat lloc. Com ara, en certa mesura. Aquesta lectura li permet traçar un paral·lelisme amb la situació creada pel coronavirus i les seqüeles de misticisme, idees extraviades i improvisacions d’autoajuda.

Però convé destacar que ara la cosa no ha arribat massa lluny, ni de bon tros. Hi ha progrés moral en la humanitat? Potser sí, cosa sorprenent, però hem de celebrar i constatar que la confiança en la ciència i les autoritats sanitàries entre la gran massa de la població ha avançat moltíssim. O no és així? Potser alguns capellans han tret a passejar relíquies, però segurament s’han posat mascaretes...  Fa uns segles hi hauria hagut una cacera de bruixes.

Un article interessant, aquest de Martí Domínguez (El Temps núm. 1872) com tots els seus. Trobe, de tota manera, sensacional la insistència en Lucreci. Aquest poeta llatí del segle I abans de Crist està envoltat de misteri. Les notícies que se’n tenen són indirectes i escasses. L’origen del manuscrit del llarg poema i les interpretacions al respecte són un d’aquells episodis de la història on es barregen l’erudició, els rastres perduts, les troballes, les invectives i les manipulacions. Una mica com en el cas del Germània de Tàcit. ¿Sabem com ens han arribat els textos de l’antiguitat greco-llatina? Doncs per vies atzaroses, de còpia en còpia i en alguns casos en circumstàncies de novel·la.

Seguir leyendo »

La malenconia del lector

El neguit és inevitable. Les seduccions de les lectures possibles són gairebé il·limitades. Tens els prestatges plens de llibres d’un gran interès, i no els pots llegir. Han passat els anys, has acumulat llibres -i tanmateix, només una ínfima part dels que hauria pogut ser- en funció d’un programa implícit de lectura absolutament inabordable o desmesurat. Impossible de dur a la pràctica. Només vivim una vida i la vida són moltes coses. Eixir a passejar o quedar-nos tancats a casa llegint llibres? Anar al cinema, a travessar muntanyes, a “calcigar la terra”, a dispersar-nos, o romandre reclosos, com uns monjos benedictins, passant pàgina rere pàgina? Un dilema, certament. Només la mesura i l’equilibri ajuden en aquests casos, però qui té mesura i equilibri en dosis massives i sostingudes en el temps?

La relació amb la lectura és estranya. Per a uns és merament instrumental, un tràmit professional o un esbarjo, una dissipació. Per a uns altres no. Per a un contingent més o menys reduït de gent és un afer molt seriós.

Hi ha una tradició enciclopèdica que ha influït, en particular en aquells que han volgut aprofundir en el vast continent de la cultura, entesa com a correlat lògic d’una manera d’estar en el món que mou a mirar d’entendre’l -i de vegades a transformar-lo- i a no passar-hi com uns somnàmbuls. Calia saber moltes coses, en camps molt variats, no caure en la “barbàrie de l’especialització”... La visió global de la història, la societat i la cultura, incloent-hi l’art i la ciència, exigeix coneixements molt amplis i diferenciats.

Seguir leyendo »

Els grans llibres d’Occident

La gran catàstrofe d’Europa durant la primera meitat del segle XX, el seguit de guerres devastadores amb milions de víctimes -les dues guerres mundials, 1914-1918 i 1939-1945-, la deriva homicida de l’antisemitisme i la Xoà, el sorgiment del feixisme i el nazisme, la involució del comunisme cap al totalitarisme estalinista i la raó d’estat, la destrucció de la democràcia, l’anul·lació de la llibertat, la negació del que havien estat els ideals europeus d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa, tot plegat fou en un moment determinat, durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment, motiu i estímul -un estímul amarg- per a una reflexió aprofundida, per a l’elaboració d’obres teòriques d’una gran ambició. Les preguntes tallaven com eines esmolades. Calia explicar i traure a la llum els mecanismes pregons, les causes possibles, d’una trajectòria endimoniada, que havia portat a l’autodestrucció d’Europa.

 ¿Com podia ser que el segle del progrés, de la ciència i la tècnica, de la racionalització, de la millora econòmica, en comptes de realitzar les promeses de la Il·lustració havia caigut tan baix, en el fangar del carnatge bèl·lic, del genocidi, de les dictadures, de la repressió salvatge, dels afusellaments, de la tortura, dels camps d’exterminació, de la destrucció de l’adversari, de l’anorreament de la raó i de la vida?

La reflexió sobre aquesta paràbola sinistra no s’ha esgotat, ni de bon tros. Continua encara avui, de fet, en ple segle XXI. I és difícil que s’esgote, atesa la magnitud del drama i la gran complexitat dels factors en joc, que no es poden reduir a factors simples, inscrits en cap ADN, de caire economicista o estratègic.

Seguir leyendo »

Llibres improbables

En cap biblioteca no poden faltar -imagine- els llibres rars, inclassificables, estranys en el sentit d’improbables, que hi han arribat no se sap ben bé com, o que havien restat arrambats i un dia te’ls trobes i t’encurioseixen. Llibres que no obeeixen estrictament a l’ordre implícit que hi ha rere tota biblioteca una mica organitzada. O sí que en formen part, en darrer terme, però potser d’una altra manera.

Un d’aquests volums lleugerament insòlits que tinc a l’abast és El llibre de tothom 1965 (Editorial Alcides), el quart lliurament d’un recull que mirava d’oferir textos, temes i autors que havien restat en una llarga penombra durant la postguerra i que tot just començaven a alçar el cap tímidament.  És cert que ja d’ençà del 1962 s’havia “obert la mà”, però llavors tot era molt relatiu i la Censura franquista encara estava totalment vigent. Podia prohibir llibres, retirar-los de la circulació, imposar supressions als originals. Feia i desfeia.

 El llibre de tothom era una mena de miscel·lània, un garbuix de “poesies, contes, història, divulgació de coneixements, humor, anècdota”, a cura d’Albert Manent i Carme Vilaginés. Aquest tipus de llibre, o anuari tipus revista, tenia sentit en la seua època, com un tast, un mostrari de la cultura catalana després de dècades de proscripció pública.

Seguir leyendo »

L’enigma Trump

Tampoc no és tan gran enigma, es podria pensar. Donald Trump és del tot transparent, d’una expressivitat sense màscara i un exhibicionisme gairebé obscè, perquè no para mai de dir la seua, de ficar cullerada, de fer tuits incontinents, de comparèixer en rodes de premsa, de negociar amb mandataris de tot el món, de menysprear qui es pose per davant, d’ofendre els seus aliats, d’insultar, de dur les coses a l’extrem. Com si fos un xiquet malcriat al qual se li han de permetre i acceptar coses que a ningú més se li perdonarien, com un empresari autoritari i capriciós que imposa la seua autoritat i acolloneix el personal de l’empresa amb el seu ego inflat en les broques de dilluns pel matí...

No, Trump és ja ben conegut i una presència acostumada, fa de manifasser de tot, en temes econòmics, militars i sanitaris, pontifica sense inhibicions a tort i dret, dona faltes i bones, insulta, destitueix (com al capità del portaavions nuclear Theodore Roosevelt,  Brett Crozier), fulmina qui el contradiu, fa negocis amb els amics i coneguts, col·loca el gendre, proposa solucions simplistes per a problemes extremadament complexos,  festeja líders autoritaris tan inquietants com Putin o Bolsonaro... Ha superat un impeachment i s’ha crescut. Mal símptoma. Ni que fos un dictador d’un país de tercera o quarta fila.

Però no és el cas, almenys no encara. Perquè els Estats Units d’Amèrica compten amb un sistema constitucional de contrapesos, equilibris i controls, sòlid i fiable. No és tan fàcil imposar una dictadura, un règim atrabiliari, o deixar fora de joc l’oposició i les veus discrepants als Estats Units. Però l’espectacle de Trump té literalment esmaperduts els demòcrates de mig món. Admetem-ho. Si segons Antonio Machado una de les dues Espanyes t’havia de gelar el cor, aquesta Amèrica de Trump en el glaça de totes passades.

Seguir leyendo »

Música per a una quarantena

Al costat de la lectura de llibres -la millor companyia, la més fidel-, de llibres que havíem deixat aparcats i que ens esperaven i interpel·len (una llarga llista), la música és un dels millors pal·liatius d’una situació estranya i insòlita. Tancats a casa, dia rere dia, cal aguantar i continuar.

No hi ha altra. És difícil, dur, però el consell enraonat és mirar-hi l’aspecte positiu. Ésser disciplinats, responsables, pacients, aprofitar per a fer tot allò que no havíem fet i que volíem, des de reparacions domèstiques, fins a diàlegs a fons... tot i que és difícil. El desassossec i la preocupació per la situació general i per tanta gent que pateix -una experiència compartida- ho fa molt complicat. Costa centrar-se. Però cal fer-ho.

La música acompanya. No hi ha cap dubte. És un llenguatge universal... Hi ha on triar i remenar. Per descomptat, els clàssics. Händel i Mozart, Vivaldi, Beethoven, Haydn, Mompou... Els tenim sempre a prop i a l’abast. Darrerament, però, triomfa el Duo Dinámico amb “Resistiré”, que se sent de vegades al carrer.

Seguir leyendo »

El ressò de les lletres valencianes

El 1933 un crític literari de Barcelona, Rafael Tasis si no vaig errat, ressenyava amb  un cert entusiasme la novel·la de Francesc Carreres El cavaller del dubte, que acabava d’aparèixer, publicada per la Societat Castellonenca de Cultura. El crític es congratulava de la publicació d’aquesta “novel·la urbana” i valorava el fet com un símptoma esperançador de la progressió les lletres valencianes, com a part de la cultura catalana. La revista Mirador i diaris com La Publicitat seguien molt de prop la producció literària valenciana, que anava a un ritme pausat, però que avançava. En aquell temps no hi havia pràcticament editorials. La més destacable seria L’Estel, fundada per Adolf Pizcueta. Però l’ambient cultural feia progressos molt importants, des del temps de Taula de Lletres Valencianes, i posteriorment amb La República de les Lletres, la signatura de les Normes de Castelló el 1932, i tantes altres iniciatives tan prometedores dels anys trenta. Una altra cosa seria l’abast de la repercussió social de tot plegat, que ja sabem que fou limitat.

Però l’interès que despertaven els esforços fets al País Valencià era constant. Així, el 1936, per exemple, J. V. Foix glossava l’aportació valenciana al renaixement literari en termes també cautament entusiastes. “Al desvetllament de la cultura nacional, l’aportació valenciana és cada dia més remarcable. Passen ja de deu els llibres que, durant el segon semestre de l’any corrent, han estat publicats en la nostra llengua al País Valencià...” Ho deia en un comentari titulat “València renaixent” datat el 29 de juny. Per cert que on diu “segon” hi hauria de dir -supose- “primer”: una errada ves a saber de qui, que s’ha anat arrossegant i que apareix al volum 3 de les Obres completes (Edicions 62, publicat el 1985), d’on he tret la citació. Perquè el segon semestre del 1936 va ser tota una altra cosa, certament, en plena revolució i enmig d’una guerra. En tot cas, Foix trobava extraordinari que s’hi hagueren publicat deu llibres en un semestre! Com devia ser el panorama. Tot era tendre i incipient.

La guerra civil del 36-39 ho desballestà tot, i la represa costà dècades. Però arribà. Tot arriba si es posa energia, voluntat i determinació. Si es té sentit de la història i del que cal fer en cada moment, de les inflexions, de les necessàries ruptures i replantejaments. Devers el 1962 es va produir un d’aquests moments de replantejament, entre nosaltres, els valencians. I el 1968, simbòlicament, amb el naixement d’una editorial moderna i amb voluntat de persistència com Tres i Quatre, es va girar full, en certa manera.

Seguir leyendo »

Lectures per a una quarantena

Suspensió de presentacions de llibres, tancament d’escoles i facultats, ajornament de manifestacions festives com les Falles, cancel·lació de la Fira del Llibre, anul·lació de col·loquis i taules rodones, núvols de sospita sobre la celebració de la diada del llibre per excel·lència, el Sant Jordi, amb riuades de gent al carrer. Sí, els llibres també mouen masses. A la Fira del Llibre de València, als Jardins dels Vivers, hi arriben a passar mig milió de persones. La situació exigeix mesures excepcionals per aturar l’expansió d’una pandèmia que causa estralls sanitaris i econòmics d’una magnitud desconeguda. I que afecta molt negativament el sector cultural i, en particular, el del llibre. Què hi farem!

Davant situacions excepcionals, respostes de serenitat i de cooperació, de solidaritat i de confiança. Venen mal dades, però tot això passarà, i es recuperarà.

Ara bé, cal exigir que des de les institucions s’arbitren ajudes per a pal·liar una eventual catàstrofe que toca de ple un teixit cultural i editorial precari. Que les accions de suport no vagen, com és previsible, als més poderosos, que arriben també a les petites editorials i als autònoms, que són els que més patiran!

Seguir leyendo »

Catàlegs per a ser llegits

Quan el 1964 Juan Gil-Albert va publicar en aquella València tan grisa el llibre Concierto en ‘mi’ menor, un volum breu però substancial, i insòlitament elegant, se l’hi va posar una faixa amb la llegenda “Un libro exclusivamente para ser leído”. Aquell petit llibre, “Homenatge a Marcel Proust”, deia a tall de subtítol, havia estat imprès a la Tipografia Quiles “al cuidado del autor”...

La frase no va passar desapercebuda als badocs de l’època i en un “suelto” o gasetilla de la premsa local algú, en un exercici típic de l’estretor mental imperant, va retrucar amb pretensió sorneguera que era molt estrany, perquè “todos los libros son para ser leídos”. Ja se sap que l’esprit de finesse no era el fort dels comentaristes ultres i feixistes que escrivien a la premsa de llavors, ni a la d’ara, presoners d’un parèntesi inacabable en el qual la sorna i el chascarrillo provincians eren la marca i emblema d’una mandra i una pobresa intel·lectual depriments. Una època trista, aquella...

Perquè, certament, no tots els llibres són llegits. No tots són per a ser llegits... N’hi ha fins i tot que serveixen merament finalitats ornamentals o representatives i no està gens clar si algú arribarà mai a llegir-los, i que els qui els han perpetrat tinguen la finalitat de fer-se llegir... Grans volums, patracols, llibres de gran format, enciclopèdies, edicions de clàssics en versió original o traduïts, Obres Completes... poblen les prestatgeries de moltes estances amb efectes simbòlics, d’estatus, de devoció, de decoració, de prestigi, però no pas com a llibres viscuts i llegits, o a l’espera de ser llegits.... És un fet ben conegut.

Seguir leyendo »