eldiario.es

Menú

Els llibres de L’Avenç

L’Avenç és una revista mensual ben coneguda, perquè es publica des del 1977 sense interrupció. Al principi -i durant molt de temps- era bàsicament una revista d’història, però arribat el moment, amb sagacitat, el seu director Josep M. Muñoz va saber imprimir un tomb molt considerable a la revista, conscient que les publicacions periòdiques han de reinventar-se de tant en tant. Una comesa gens fàcil, perquè es tracta de ser fidels a elles mateixes i, alhora, de renovar-se amb una certa radicalitat. Renovar-se, sí, però sense trair-se. Una revista és un referent, una marca, una memòria; el lector sap més o menys que hi trobarà i li fa confiança. Però si sap “massa” què hi trobarà, si sempre troba el mateix, malament: alguna cosa falla. Una dosi d’imaginació, de sorpresa, d’innovació, tant formal com de continguts, és indefugible per a evitar la fatiga de materials que en un altre cas serà gairebé indefectible.

  L’Avenç ha gosat renovar-se a temps, diverses vegades. L’any passat, el 2017, va fer 50 anys, una edat respectable, de maduresa. I continua. Tinc davant meu el darrer número, corresponent a octubre de 2018. És el número 450, aviat és dit. Ara és una revista de cultura en sentit ampli, un magazine cultural de gran nivell, amb diversos elements que la fan molt atractiva: l’ull posat en l’actualitat cultural (i política) a través dels bitllets i d’un editorial que es fa llegir; les sèries d’articles encarregats a un escriptor, en aquest cas l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís; l’entrevista en profunditat que signa -número rere número- el director Josep M. Muñoz, d’una entitat extraordinària que en garanteix la perennitat, i que en aquest número té com a protagonista un personatge tan interessant com l’antropòleg Manuel Delgado; els articles de fons, sovint de caire historiogràfic, com els dedicats als exiliats que el 1949 es plantejaven el retorn (els Pi i Sunyer), per Francesc Vilanova, i el debat sobre immigració i identitat als anys 60 (gran article!), per Marta Vallverdú. I, per descomptat, la secció Mirador, amb articles i crítiques de literatura (Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada), d’art (Susanna Portell), de música (Joaquim Rabaseda) i els articles “de tema lliure” d’escriptors com ara Joan Todó, Enric Sòria i Jordi Puntí. Un còctel verament abellidor, seductor, per a qualsevol persona interessada per la cultura. I per la vida, que ve a ser una cosa bastant semblant, si bé es mira, o si entenem per vida alguna cosa més que la mera existència.

Deia al començament, confiat, que L’Avenç és una revista “ben” coneguda. Exagerava, segurament. Potser sí que ho és en els cercles culturals consolidats. Menys entre les generacions més joves i en amplis sectors -potencialment interessats- de fora de Barcelona. A València té seguidors i es pot trobar en alguns quioscos i llibreries (per exemple al del Corte Inglés o al quiosc de la Plaça del Doctor Collado), però em tem que la seua difusió és limitada. Això que us perdeu!

Seguir leyendo »

El País que volem

De vegades em sembla que els valencianistes no som prou clars quant al país que volem. Pel que fa a les nostres aspiracions o als objectius finals del nostre compromís. I això genera de vegades desconfiança o confusió. Sempre hem parlat de “fer País”. Però què volem dir exactament? Jo fa ja molts anys que m’hi vaig identificar amb la idea del País Valencià, amb el projecte d’una societat molt diferent de la que ens tocava viure, però tot era -i és- bastant boirós.

Trobaríem idees implícites en el Fuster de Nosaltres els valencians, sotmès -no ho oblidem- a la censura i a l’autocensura. En aquell temps -1962- calia anar amb peus de plom. De vegades s’oblida aquest “petit” detall. També és cert -ho he insinuat en algun paper- que la no concreció derivada de la censura omnipresent dona als escrits de Fuster una vigència molt més intemporal.

Algunes idees més explícites se’n poden trobar al Concepte doctrinal del valencianisme, un opuscle de Joaquim Reig publicat a la col·lecció “Quaderns d’orientació valencianista” el 1933. Joaquim Reig fou un personatge clau, molt rellevant. Avui totalment oblidat. Un home de centre-dreta, col·laborador d’Ignasi Villalonga, valencianista de cor, burgès, financer. Ànima de la recuperació el 1927 del Banc de València per als interessos valencians. Després, el gran executiu del Banc Central. I entremig, col·laborador de Francesc Cambó. Diputat per la Lliga Catalana, circumscripció de Barcelona, el 1936. Element actiu al dispositiu de propaganda de Cambó i la Lliga favorable al colp militar de Franco en 1936-39, que fou tan important, amb un pamflet sobre la persecució religiosa a la rereguarda republicana, entre altres coses. En aquell dispositiu amb seu a París, que feia espionatge i publicava la revista Occident i llibres i opuscles favorables als militars revoltats de cara a l’opinió francesa i europea, hi actuaven també el mallorquí Joan Estelrich, el pare de Rafael Ribó (actual Síndic de Greuges de Catalunya), Josep Pla i altres lluminàries. La quota valenciana i balear estava coberta. Els Països Catalans, amb Franco.

Seguir leyendo »

Cristians perseguits, una realitat silenciada

Fa un parell de setmanes vaig ser testimoni involuntari d’una escena insòlita. Al cor mateix de la ciutat de València, a la plaça de la Mare de Déu -en l’espai definit per la Seu, la Basílica de la Verge dels Desemparats i el Palau de la Generalitat-, s’hi aplegava un grup nombrós de fidels musulmans que escoltaven la prèdica islàmica d’un xeic sembla que famós. Tendals, altaveus, estores per terra, i un fervor evident de la petita gernació, integrada sobretot per africans del Senegal. El xeic feia un discurs vibrant, del qual no n’entenia ni un borrall, per descomptat. Només de tant en tant hi captava la paraula islam o islamiya. Em va semblar sorprenent. Un exercici singular -insòlit- de llibertat religiosa, de tolerància. Res a objectar.

Ara bé, no vaig poder evitar la reflexió: una escena semblant de cristians resant i predicant seria possible en un país musulmà, o d’herència religiosa i cultural islàmica? A l’Esplana de les Mesquites d’alguna ciutat del territori islàmic? És una pregunta pertinent. Perquè em sembla que la resposta és negativa. Ni a l’Aràbia Saudita ni enlloc dels països islàmics hi ha una tolerància semblant a la que es respira a Europa. Ni per als cristians ni per als laics.

Més aviat passa el contrari. Les esglésies cristianes hi han de dur una vida molt discreta. Res comparable a la gran mesquita que acaba d’inaugurar el president turc Erdogan a la ciutat  alemanya de Colònia. I això quan no hi ha persecució pura i dura, amb atacs sagnants, com a Síria, com a Iraq, a tot el Pròxim Orient, a Àfrica (on el fonamentalisme islamista, per exemple Boko Haram, fa estralls). Tots llocs on el cristianisme malviu enmig de persecucions, extorsions i agressions, com els passa als cristians coptes a Egipte, que de tant en tant pateixen una massacre.

Seguir leyendo »

Les <<Biografies parcials>> de Xavier Serra

Amb el volum Impuls Xavier Serra clou, de moment, la sèrie de les “Biografies parcials” que ha vingut publicant a l’editorial Afers des de l’any 2009. Aquest volum és el quart  de la sèrie i com els anteriors està magníficament il·lustrat amb fotografies de Francesc Vera, que donen valor afegit a una edició molt acurada, norma de la casa. L’editor Vicent Olmos i l’assessor lingüístic Ramon Ramon fan un gran treball, des d’un pis a Catarroja.

Precisament Olmos és un dels protagonistes d’aquest nou volum. Xavier Serra té l’habilitat de triar personatges significatius i d’explicar, arran de la seua trajectòria i aportació, un fragment de la realitat amagada o subterrània d’aquest país amb una esfera pública inconnexa i desconcertant. L’aventura de la revista Afers, un prodigi de l’edició acadèmica centrada en la historiografia amb uns estàndards qualitat plenament homologables, s’hi explica amb detall, així com el descabdellament d’un projecte editorial lligat a la revista que ha retut fruits importants. Darrere dels assoliment en el terreny de la cultura, de l’art o del civisme (en sentit ampli), hi ha persones que s’hi han deixat la pell. Traure aquestes persones de la penombra i explicar la seua raó existencial, els seus orígens, la seua obra, és el propòsit a què s’ha lliurat Xavier Serra en els quatre volums de les “Biografies parcials” publicats.

Podria haver-ho fet amb el to eixut d’un informe o d’una entrada d’enciclopèdia, i no hauria tingut gràcia. En canvi, hi ha desplegat un estil molt personal i assagístic, amb idees molt clares sempre presents en el rerefons, que ha anat plasmant personatge rere personatge, amb la voluntat evident d’articular una aproximació a la història contemporània del País Valencià. Més exactament, a la història cultural i política del darrer mig segle. Una època que arrenca amb força als anys setanta, quan germinen les idees sembrades als anys seixanta (i encara més enrere) i floreix com mai el que havia estat un erm considerable. El primer volum, Els 70 al País Valencià (2009), inclou retrats de Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer i Manuel Boix. El primer és el narrador eficaç i sorprenent de Crim de Germania, la novel·la que ens va enlluernar. Pérez Moragón és el treball constant i sovint amagat, i en aquest cas s’explica la feinada invertida juntament amb Joan Fuster en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i altres aspectes d’una tasca d’una volada que no s’ha reconegut com cal. Josep Maria Bessó és el cooperativisme d’origen catòlic que, a partir de l’Horta sud, i amb sentit de país, ha fet aportacions com ara la cadena de supermercats Consum o Caixa Popular. Lluís Aguiló és la tradició jurídica valenciana, amb intervencions clau en el procés estatutari i contribucions a l’estudi de la política i la sociologia electoral. Robert Archer és el catalanòfil especialitzat en Ausiàs March, molt lligat a València. I Manuel Boix és la pintura viscuda i compromesa amb el país.

Seguir leyendo »

La irrupció de les dones en la cultura valenciana

No és que no hi haguera hagut presència de dones en el món cultural valencià. I tant que sí. Només cal recordar Isabel de Villena, la culta autora del Vita Christi, entre els clàssics del segle XV. O Jerònima Galés, la important impressora del segle XVI, una figura molt destacada que era com una editora en aquella època. I més recentment, Matilde Salvador, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez Cutillas (l’autora de Matèria de Bretanya) o la gran Maria Ibars. O bé en temps més acostats que formen part del present, l’escriptora i editora Rosa Serrano, la professora i política -ex directora de l’IVAM- Carmen Alborch, la jurista Anna Castellano, la historiadora de l’arquitectura Trini Simó, la pedagoga Carme Miquel, l’editora Rosa Raga, les periodistes Rosa Solbes i Emília Bolinches, la pintora Carmen Calvo, les filòsofes Neus Campillo i Cèlia Amorós, l’antropòloga Josepa Cucó, l’arqueòloga Carme Aranegui... entre tantes i tantes altres dones que podria esmentar ara i ací. Com ara Isabel-Clara Simó, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Anna Montero o Teresa Pascual.

Però el fenomen actual o més recent és, quantitativament i qualitativa, molt diferent, i cal ser-ne conscients. És una veritable irrupció per la porta gran, amb una empenta sense precedents, de les dones en la literatura i la cultura catalanes del País Valencià.

Un fenomen cridaner i molt important que cal situar en la justa mesura i valorar com cal, sobretot si ens fixem, per exemple i a títol comparatiu, que en tot el volum de l’ Antologia de poetes valencians (Del segle XIV al XIX) a cura d’Eduard J. Verger, només hi apareix una dona, una sola: Magdalena Garcia Bravo. Confessaré que n’ignorava l’existència fins que vaig llegir aquest llibre fonamental, publicat fa molt poc per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) i que recull, actualitza i amplia els dos volums d’una primera edició d’aquesta obra, que havien aparegut als anys 80. Entre l’edat mitjana i la Renaixença les dones van gairebé desaparèixer de la cultura del país. No del tot. Només “gairebé”.  Perquè com posa de manifest Maria de los Ángeles Herrero al seu estudi L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII (IAM, 2018), podria tractar-se més aviat d’un problema greu de visibilitat. Més d’un centenar d’autores s’han pogut incloure al Catàleg d’escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII. Tanmateix, l’enfocament diria que obligadament “indiciari” d’aquest estudi, la importància de l’espai conventual i en general l’oblit i la postergació marquen una problemàtica més erudita que altra cosa. La presència de les dones a la cultura del País durant tota l’edat moderna i part de la contemporània fou residual i marginal, o bé reprimida i marginada.

Seguir leyendo »

Els llibres de Balandra

Balandra és un projecte jove. Té amb prou feines tres anys. I ja ha encadenat un èxit rere l’altre. Es nota que aquesta editorial respon a una idea molt clara i perfilada de les necessitats i les possibilitats d’un mercat editorial complicat i difícil, desarticulat, en el qual els camins per arribar al lector -i al comprador de llibres- potencialment interessat són -com els designis de la Divina Providència- sovint inescrutables.

I rere les idees, per descomptat, hi ha persones. En aquest cas hi ha una gran professional del món del llibre, que el coneix a fons i des de dins i que compta amb una llarga trajectòria. En efecte, Àfrica Ramirez, l’ànima de Balandra edicions, té una experiència acreditada en el sector, ha passat per editorials com Gregal o Tàndem, ha treballat com a autònoma i ha participat, i participa, en les associacions i els projectes col·lectius de les editorials valencianes. La seua aportació a l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV) o a una iniciativa tan interessant com Va de Llibres és notòria. La seua implicació en la Plaça del Llibre o en la Fira del Llibre, l’activitat incansable en presentacions, clubs de lectura i actes de tota mena, la presència a la Setmana del Llibre en Català acomboiant la Collita Valenciana, no passa desapercebuda, perquè a més hi aporta un segell inconfusible.

Un segell, tan necessari, de confiança i optimisme. En un ambient en què sovint abunden els mals averanys, perquè els colps rebuts i els problemes són incomptables, aquest tarannà encomanadís és molt d’agrair. I darrerament s’ha traduït en aquest projecte editorial incipient, però que ja ha retut fruits tangibles, i del qual es pot legítimament esperar molt, si les condicions ambientals ho permeten.

Seguir leyendo »

Els llibres de Tres i Quatre

Al catàleg de l’editorial valenciana Tres i Quatre s’hi troba pràcticament de tot. És com un bosc, un bosc espès, però no d’aquells d’espècie única, tan uniformes i avorrits, sinó com alguns que abunden per exemple a redós de Penyagolosa, a les terres altes de la comarca de l’Alcalatén, tan agradosos. Uns boscos insòlits, sobretot a les ombries, o obagues, on al costat dels pins negrals de gran alçària hi trobareu també grèvols, teixos, sabines, ginebres, alguna carrasca, i molts més arbres i arbustos de diversa mena.

Tres i Quatre es va fundar l’any màgic de 1968. Enguany ha fet, doncs, cinquanta anys. Una trajectòria densa. S’hi ha publicat una proporció molt elevada dels autors i les obres que han donat forma i sentit, contingut i gruix, a la cultura del País Valencià i a la cultura catalana en general, del darrer mig segle. Repassar aquest catàleg imposa una mica. Per on començar?

Obres de Joan Fuster, de Manuel Sanchis Guarner, de Vicent Andrés Estellés, d’Enric Valor, de  Joan F. Mira, les obres completes de Josep Maria de Sagarra, País perplex de Josep V. Marquès, La pesta blava de Vicent Bello, la Correspondència de Joan Fuster (en múltiples volums i en plena producció editorial), Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas, la col·lecció Poesia que és una font i una mina de la poesia catalana contemporània, Història del País Valencià d’Antoni Furió,   La via valenciana d’Ernest Lluch, els textos inicials de l’anomenada “tercera via”, alguns volums esclaridors de Francesc Pérez Moragón, les obres del pare Batllori, novel·les fonamentals o fundacionals de Josep Lozano o Isa Tròlec, de Martí Domínguez, Toni Cucarella o Ferran Torrent, obres de Mercè Rodoreda, Valencians sense ADN de Ferran Garcia-Oliver, Per què Fuster tenia raó? de Pau Viciano, Pensar històricament de Pierre Vilar, Història de l’art valencià, obres pràctiques i pedagògiques, clàssics, traduccions, teatre, feminisme, ecologisme, memòria, revistes com la primera època de L’Espill, Daina o Treballs de Sociolingüística Catalana, llibres erudits i de divulgació, llibres de servei, llibres dedicats al món escolar i a un públic en formació...

Seguir leyendo »

Els llibres del Magnànim

La Institució Alfons el Magnànim té una llarga història. Enguany s’han complert 70 anys del seu funcionament. El projecte de creació d’aquest organisme fou aprovat el 1947, però la fundació efectiva s’esdevingué l’any 1948. En ple franquisme. Per la Diputació Provincial de València i en sintonia, o més aviat sota el paraigües i la tutela, del CSIC, el Consejo Superior de Investigaciones Científicas en mans de l’Opus, concretament de qui seria, amb el temps, el monseñor Albareda. Un designi reaccionari i alhora utilitarista -la raó instrumental- de reorganització de la cultura i la recerca científica a Espanya, desbaratada i delmada per la gran repressió (“ el atroz desmoche”) que varen patir arran de la brutal escomesa dels falangistes, carlistes, monàrquics i integristes catòlics, que en això anaven tots a l’una. I que actuaren sense miraments a l’empara de l’escut i la urpa anticultural, antiliberal, antidemocràtica i antiilustrada dels africanistes (ajudats pels regulars, els italians i els nazis) i d’una Església catòlica que no s’havia mirat mai a l’espill. En fi, quina història...

El cas és que a València varen impulsar la Institució Alfons el Magnànim personatges afins com Felipe María Garín Ortiz de Taranco i Arturo Zabala, ben situats en el règim. La llarga història de la IAM es reconstrueix detalladament en un llibre de pròxima aparició, commemoratiu dels 70 anys. Cal dir que és una història de llums i ombres, de contradiccions, d’anades i vingudes, i que enmig de l’erm cultural i de la foscor ambiental va també aportar -així són les coses- alguns fruits positius i interessants.

Amb l’arribada de la democràcia la IAM va renàixer i es va potenciar espectacularment, també en l’aspecte editorial. Recordem la magnífica revista Debats dels primers temps. El 1985 es va convertir en IVEI, un consorci amb la Generalitat, i encara es va projectar amb més força en l’àmbit de la investigació, la difusió cultural i l’edició, amb col·leccions com Estudis Universitaris, Biografia, Poesia, la BAV, Politècnica, Arxius i Documents, etc. Va canalitzar un munt de recerques i publicacions de les generacions coetànies, que posaren la cultura valenciana en un nou nivell de rigor i exigència. La IAM i la IVEI conegueren una època d’esplendor, amb Josep Picó i Mario Garcia Bonafé al capdavant, i així fou reconegut per observadors externs. Però també s’havia creat un obscur objecte del desig, molt cobejat per alguns...

Seguir leyendo »

Alfons Roig, un homenot valencià

El pare Alfons Roig (1903-1987) fou un gran personatge. No és una exageració retòrica. Si hi hagués, al nostre País, la tradició de no oblidar, de respectar i honorar els seus homenots, en el sentit planià de la paraula, el capellà Alfons Roig Izquierdo, natural de Bétera, en seria un exemple i un referent cabdal. Mereixeria ser recordat, rellegit i reinterpretat, per la riquesa i complexitat de la seua personalitat, per la seua obra i influència, per la contribució que va fer, a partir de condicions precàries i arriscades -sotmès a la disciplina eclesial- a obrir un horitzó molt tancat, unes estances tan resclosides i opressives que avui costa d’imaginar. Per la seua aportació tan considerable a esbandir les ombres que tenallaven la vida de la gent sota el franquisme, en una València molt diferent de l’actual, però que convé tenir present per a entendre algunes coses del passat, i també d’avui mateix. Passat i present no viuen vides paral·leles i desconnectades.

 A hores d’ara el seu nom dirà poc -o no gens- a la gent de menys edat, però durant tota una època la seua presència es va fer notar a bastament en els ambients culturals i sobretot artístics. En uns anys en què l’interès seriós per la cultura tenia un valor cívic evident, la seua personalitat irradiava independència de criteri i sensibilitat artística. En el context d’una Església tan ofuscada i integrista, tridentina i franquista com la valentina, la seua actitud a contracorrent i el seu tarannà dialogant era un escàndol. Va fer una conferència sobre Picasso a l’Aliança Francesa i no li ho perdonaren...

Tingué molts amics i seguidors, que l’apreciaven amb un component d’afecte i estima fora del comú. Es feia molt amb la gent. Fou professor a l’Escola de Belles Arts i també al Seminari Metropolità. Ensenyava “Litúrgia i cultura cristiana”. Sorprenentment, però, era dels pocs professors que parlava d’art contemporani als alumnes de l’escola. Havia començat amb un interès apassionat per l’art sacre i per la renovació del concepte arquitectònic aplicat a les esglésies de nova construcció, com la imponent capella de Ronchamp, obra de Le Corbusier. Però l’interès apassionat s’estenia a tot l’art contemporani: Picasso, Klee, Mondrian, Kandinsky, Dubuffet, tot l’esclat de formes i colors, l’abstracció, l’informalisme, la neo-figuració, les post-avantguardes que redefinien els llenguatges artístics al segle XX.

Seguir leyendo »

Els llibres i la vida

Un conegut aforisme de Joan Fuster –“els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”- planteja o suggereix un gran tema, que ha estat objecte de discussió i reflexions diverses al llarg del temps. En les seues múltiples dimensions. Es pot imaginar una vida sense llibres? L’experiència humana s’amplia enormement amb la lectura, que ens permet conèixer altres vides i altres mons, però no substitueix -es diu- l’experiència directa del tracte amb la realitat, les persones, els països, la multitud immensa de maneres de ser i de pensar. Un tracte que si es coneix només filtrat a través de la pàgina impresa, no arriba en plenitud. Tan sols n’arribarà un pàl·lid reflex. O una ombra esquifida.

Els intel·lectuals “llibrescos” sempre han tingut mala premsa. Arrosseguen un estigma d’artificialitat, d’insuficiència i malaptesa.  No coneixen la realitat autèntica de la vida. Per tant, les seues especulacions o les seues elucubracions tenen un punt gratuït i poc segur. Els teòrics i científics socials sabran molt de llibres, però poc de la vida. Una manera de relativitzar-los. Amb els científics naturals no hi ha aquest problema: el seu món és per definició abstracte i llunyà, i en la resta de matèries que no són la seua especialitat estricta poden ser uns llecs o uns inútils absoluts, i no se’ls retreu. Poden dir les més grans bajanades o expressar opinions amb escàs fonament, fins i tot anticientífiques, en temes de contingut social, polític o lingüístic. N’hem vist alguns casos.

El problema el tenen els intel·lectuals “de lletres”, els escriptors, els novel·listes, els científics que estudien i parlen de qüestions humanes i socials.

Seguir leyendo »