eldiario.es

Menú

Roberto Calasso, editor i escriptor

En un assaig fascinant (“Els llibres únics”) inclòs al volum L’impromta de l’editore (Adelphi, 2013) Roberto Calasso rememora el procés de fundació i primers anys de l’editorial Adelphi a la Itàlia de la dècada de 1960. L’editorial la varen fundar, a Milà, Roberto Calasso, que n’és el director i continuador, Vittorio Foà, Roberto Olivetti, Roberto Bazlen. “A Itàlia dominava encara una cultura en la qual l’epítet irracional implicava la condemna més severa. I el degà de tota irracionalitat no podia ser cap altre que Nietzsche. D’altra banda, sota l’etiqueta d’aquesta paraula inconvenient, inútil per al pensament, es trobava una part important d’allò essencial. Una part que, en bona mesura, no havia accedit encara a l’edició en italià, també, i sobretot, degut a aqueixa marca infamant.” Irracional, místic, idealista, decadent... eren marques per a denigrar una part important de la cultura moderna -inclòs Kafka o Beckett- que no sintonitzava gens amb el racionalisme extrem d’una certa Il·lustració, eixorca, que havia fet seua com a únic llegat vàlid la cultura del PCI. Una mica, també, la cultura de l’editorial progressista i antifeixista de referència, Einaudi, de Torí. Tot allò que havia passat pel sedàs implacable, i no havia rebut el placet, de György Lukács a La destrucció de la raó, per dir-ho així, no podia interessar i no convenia. Un llibre, aquest de Lukács, afegiré de passada, d’altra banda interessant i encara suggeridor -o que convé conèixer, si més no-, i que és més conegut entre nosaltres com L’assalt a la raó, per la traducció al castellà que en va fer Wencesalo Roces i va publicar l’editor de Gandesa Joan Grijalbo.

Roberto Calasso reprodueix al seu assaig sobre l’origen i la trajectòria de l’editorial Adelphi (traduït al castellà al volum La marca del editor, Anagrama, 2014; i a l’anglès a The Art of the Publisher, Penguin, 2015), algunes invectives que resulten més aviat hilarants llegides avui a càrrec de destacats i respectables intel·lectuals de l’entorn del PCI contra el seu projecte editorial. I recordem, si encara cal, que el PCI era el més avançat, antidogmàtic i culte dels partits comunistes europeus... Imagineu els altres!

El cas és que Adelphi va començar amb l’edició de l’obra completa de Nietzsche, i va continuar incorporant fragments substancials i més o menys negligits de la cultura i del món moderns -de Nietzsche a Kafka, de Schopenhauer a  un etcètera inacabable-  fins assolir amb la “Piccola Biblioteca” un èxit fabulós i sostingut en el temps.

Seguir leyendo »

Una esperada biografia d’Ernest Lluch

Joan Esculies, historiador i professor de la UOC, ha guanyat el darrer premi Gaziel de biografies i memòries, promogut per La Vanguardia i RBA editors, amb el llibre Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador. Es pot suposar que el podrem llegir aviat i llavors hi haurà ocasió de formular un judici amb més fonament. Però ja ara es pot dir que és molt bona notícia i se’n poden fer algunes consideracions. D’entrada, la idea d’una biografia d’Ernest Lluch és excel·lent, perquè fou un personatge amb una forta incidència política i cultural, que marcà en certa mesura una època. Professor, investigador, polític, ministre de Sanitat, acadèmic... No devia ser fàcil, fer una biografia del polièdric Ernest Lluch, i ja veurem com se n’ha sortit l’autor. Sí que té raó en una cosa que apuntava en una entrevista: “Hi ha molts lluchs, existeixen visions del Lluch interessat pel País Basc o de València, de l’historiador, però entre ells s’ignoren.”

Una figura complexa, amb moltes vessants. Lluch es va comprometre políticament a fons. Tothom el recorda clamant al País Basc per una eixida civilitzada a l’espiral bàrbara a què l’havia abocat un terrorisme enfollit. I tothom sap que això li va costar la vida. La seua mort injusta, brutal, el seu assassinat a boca de canó un 21 de novembre de l’any 2000, va provocar un calfred emocional i va convocar més de mig milió de persones al carrer, a la Diagonal de Barcelona.

El seu compromís catalanista i socialista venia de lluny. A València hi va deixar una gran petjada. Profunda. En la formació de tota una generació d’economistes, en l’ambient cultural, en la gestació del PSPV que va confluir amb la Federació valenciana del PSOE i va donar lloc a PSPV-PSOE, el partit que va configurar l’autogovern valencià a partir dels anys 80, amb polítiques econòmiques inspirades en el seu pensament -com ara la creació de l’IMPIVA o de l’IVEX, entre altres.

Seguir leyendo »

Llibre i lectura a l’edat tardana

Sovint les diferències abruptes entre persones que a priori no havien de dissentir, són causa de perplexitat. També les coincidències massa reiterades. En el primer cas la sorpresa està assegurada i el debat s’anima. En el segon, la constatació d’una àmplia coincidència en un cert diagnòstic fa pensar. Tanta unanimitat, no serà deutora d’alguna cosa més profunda que el lloc comú o la reiteració del tòpic? Si una idea és defensada i refermada amb insistència per un seguit de gent que és fiable per altres conceptes, caldrà esbrinar què hi ha del cert en allò que afirma.

En aquest sentit m’ha semblat no sorprenent, però sí reveladora  -d’un estat de coses, d’un estat d’ànim, o potser d’una experiència vital-,  la coincidència molt recent de tres personatges estretament lligats al món del llibre. Tots tres manifesten una opinió, un convenciment o una aprensió idèntics o molt semblants. Tots tres -com molta altra gent, d’altra banda- apunten a l’anacronisme actual de la valoració i la identificació extremes amb els llibres que mostraven les generacions anteriors. És la vella qüestió de la decadència del llibre i la lectura.

No caldrà insistir-hi massa: la percepció d’una davallada en aquest terreny és un fenomen generalitzat, universal. Hi ha signes que apunten a canvis culturals de fons, no exclusius de cap entorn social concret, tot i que amb mesures i proporcions variables.  

Seguir leyendo »

Els llibres del Buc

Han demostrat que és possible imaginar i materialitzar -que és el més difícil- una altra forma d’editar poesia. Des de fa poc temps i títol rere títol, els promotors d’Edicions del Buc – un equip format per Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis- han aconseguit posar en circulació volums atractius, ben editats, originals i diferenciats -inconfusibles-, que aporten un segell distintiu, marcat per la qualitat en la presentació i el rigor editorial. Però el que hi destaca no és tan sols la presentació acuradíssima, que és fonamental, sinó també el contingut, la tria d’autors i de títols, que encadena encerts. En un període relativament breu, Edicions del Buc s’ha fet un lloc propi en un segment del mercat editorial bastant complicat, minoritari, sí, però amb un públic fidel, exigent i informat. I que no està precisament vacant o desproveït pel costat de l’oferta.

En una enumeració ràpida i atzarosa -i potser escandalosament incompleta- trobaríem un bon nombre de col·leccions dedicades a la poesia. Edicions de la Guerra, animada per Vicent Berenguer, en seria una, amb èxits reiterats, com ara els volums de Montserrat Abelló o d’Antoni Ferrer. “Poesia”, de la Institució Alfons el Magnànim, que ara torna a aparèixer i que havia tingut una trajectòria esplèndida, que incloïa per exemple la traducció d’ Omeros, del premi Nobel Derek Walcott. La col·lecció “Alabatre” de LaBreu edicions, amb una activitat frenètica, entre traduccions i obra original de les noves fornades. La col·lecció “Mitilene” de l’ediorial Mateora, on hi han publicat Àngels Gregori, Anna Aguilar-Amat o Susanna Rafart, entre altres. “Poesia”, de Tres i Quatre, una col·lecció històrica i fonamental que continua -segons sembla- el seu llarg camí llarg. “Bromera Poesia”, on hi va aparèixer, compartint col·lecció amb altres 120 títols -i és diu aviat- Tavernàries del malaguanyat Manel Marí, que havia obtingut el Premi València-Alfons el Magnànim de Poesia 2016. I encara caldria parlar de col·leccions clàssiques com “Els llibres de l’Óssa Menor”, ara a Edicions Proa, tot un referent amb gran prestigi i desenes de títols publicats. O bé propostes de tanta qualitat com “Jardins de Samarcanda”, dirigida per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, una coedició entre Café Central i l’editorial Eumo, de Vic, on aparegué recentment Vinces, de Vicent Alonso, o Llum de ganivet d’Arnau Pons. O les traduccions de primera qualitat que publica Adesiara, amb obres com El meu piano blau d’Else Lasker-Schüler, traduït per Feliu Formosa, i altres de Georg Trakl o T.S Eliot. O els volums d’obra completa que publica Edicions de 1984. O la meritòria col·lecció de plaquetes  “Razef” d’Edicions 96, dirigida per Maria Josep Escrivà. Sense oblidar editorials com Onada o Perifèric, que mantenen col·leccions de poesia o bé Neopàtria, molt activa, o la mateixa Edicions 62, que ja no té l’esplendor d’antany en aquest camp, però que de tant en tant reincideix. I encara caldria tindre presents, no oblidar, les baixes, les col·leccions i editorials (com per exemple Moll, a Mallorca) que no han resistit els embats de l’aspre vent del món i han anat esvaint-se. Tot i que sovint no ha passat massa temps a aparèixer-ne el relleu, com a Mallorca mateix, amb Lleonard Muntaner i altres propostes editorials, promogudes per colles de poetes i activistes joves com Lucia Pietrelli i Jaume C. Pons Alorda i la col·lecció “Els ossos de sol” d’Edicions AdIA.

 L’edició de poesia és un vast continent ple de realitzacions diverses, unes conegudes, altres no tant, amb sorpreses inesperades i monuments consagrats. Amb edicions molt ben resoltes i acurades, molt professionals, i altres a manera d’un tast apressat, com un anunci del que vindrà. Amb poemaris solts, antologies, obres completes, traduccions, commemoracions i recuperacions. També la podríem contemplar com un conjunt d’arxipèlags, en mutació permanent. Astres que apareixen i desapareixen, estrelles fugaces, i també cossos d’una durada i permanència impensades, aspirants a una eternitat d’altra banda sempre incerta.

Seguir leyendo »

Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes: les revistes de la Universitat de València

Més enllà de les publicacions estrictament acadèmiques o d’investigació, farcides de notes i referències, i que empren un llenguatge especialitzat, les revistes culturals acompleixen una funció bàsica, insubstituïble: promoure el debat públic i afavorir la difusió social del saber i el coneixement. La Universitat de València pot mostrar-se legítimament orgullosa de comptar amb algunes d’aquestes revistes, que gaudeixen d’un ampli reconeixement i valoració dins i fora del país. Tinc a la vista els darrers números publicats de Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes, i de veritat que fan goig. Cadascuna en el seu estil i amb la seua personalitat, perquè una revista ha de tindre una personalitat marcada: no és una mera plataforma per publicar, un aparador. Ha de tindre nervi, intensitat, un guió ben fixat del que vol i pretén, si la seua aposta és fer una aportació cultural substancial.

Al costat de les funcions bàsiques de docència i recerca, la Universitat té també una responsabilitat cultural gens negligible. La Universitat és un focus de coneixement i de cultura, i habitualment -sobretot les universitats més antigues- compta també amb un patrimoni històric que ha de preservar i difondre socialment. La Universitat de València, per exemple, que no fa tant celebrà els seus Cinc Segles d’existència, disposa d’un patrimoni bibliogràfic, artístic, arquitectònic i material (objectes, instruments i aparells antics) d’un valor extraordinari. El tracta amb dedicació i molta cura. La Biblioteca Històrica és un dels seus tresors. D’altra banda, i entre moltes altres coses, manté el Centre Cultural de La Nau que proposa un seguit d’activitats de tota mena -debats, conferències, exposicions, recitals, concerts- que aporten molt a la vida cultural ciutadana.

En aquest context de contribució cívica i cultural s’emmarquen aquestes revistes singulars. Caràcters és una revista de llibres i de cultura que passa pel sedàs de la crítica el conjunt de la producció literària en llengua catalana. Conté un gruix de ressenyes, però inclou també entrevistes, articles de fons, columnes, i unes pàgines centrals dedicades a autors vius que constitueixen a hores d’ara l’arxiu més extens i de referència dedicat als nostres escriptors i escriptores. Unes pàgines, per cert, patrocinades per la Institució de les Lletres Catalanes. El darrer número publicat, el 83, que acaba d’aparèixer, les dedica a l’escriptor i autor teatral valencià Pasqual Alapont. En un panorama de silencis i menyspreus, Caràcters és una finestra oberta a la literatura i a la cultura de les terres de parla catalana. Fa un paper insubstituïble de connector, una funció especialment valuosa que els escriptors reconeixen i saben valorar. Podria anar a més, si comptava amb la plataforma digital escaient, imprescindible en l’època actual.

Seguir leyendo »

La paràbola de José Martínez Guerricabeitia, l’artífex de Ruedo Ibérico

Durant molts anys l’editorial Ruedo Ibérico, amb seu a París, estigué envoltada d’un halo mític. Una editorial independent i de qualitat que proveïa tota mena de materials en el camp de la història, l’anàlisi i el pensament polític per a un públic antifranquista sotmès a una dieta estricta i a grans penúries i privacions. Tingué èxits esclatants, que començaren amb el primer llibre que publicà, La guerra civil española, de Hugh Thomas. I que continuaren amb El laberinto español, de Gerald Brenan, Falange, historia del fascismo español, de Stanley G. Payne, El mito de la cruzada de Franco, de Herbert R. Southworth o -sobretot- La prodigiosa aventura del Opus Dei: génesis y desarrollo de la Santa Mafia, de Jesús Ynfante. També varen fer forat els volums miscel·lanis  España hoy (1963)  i Horizonte español (1966, dos volums, i 1972, tres volums), muntats i dissenyats amb cura i un desplegament gràfic extraordinari que denotava el gran ofici editorial de José Martínez Guerricabeitia, l’inventor i artífex de Ruedo Ibérico.  Una editorial que tingué al seu catàleg obres de Salvador Espriu i de Blas de Otero, de Max Aub i de Castelao, de Joaquín Maurin i d’Andreu Nin, de Juan Goytisolo, de Joan Martínez Alier, de Trotski, de Bujarin, de Kautsky, de Fernando Claudín, de Claude Lefort, d’Ian Gibson, de Franz Borkenau, de Manolo Vázquez Montalban ( El pequeño libro pardo del general) i de Rafael Calvo Serer, de Carlos Franqui, d’Alfonso Sastre... entre desenes més.

A més, l’editorial publicava una revista bimestral amb el mateix nom - Ruedo ibérico- que resultava irresistible per als antifranquistes més inquiets, perquè era molt moderna en la seua concepció i respirava llibertat i independència de criteri. No estava sotmesa a cap ortodòxia de partit, era plural i oberta. Se’n fotia de Franco i el franquisme a consciència i aportava materials d’anàlisi i de debat a càrrec d’autors de l’interior (sovint amb pseudònim, tot i que no sempre) i de l’exili. Estava molt al cas de les “contradiccions” del règim i seguia el fil dels esdeveniments -el moviment obrer, la protesta dels estudiants, la correlació de forces dins del franquisme, l’evolució de l’economia- en un temps que es feia intolerablement llarg. (El franquisme va durar massa: a partir de 1962-1966 estava condemnat, però les elits econòmiques espanyoles i els garants d’Occident li donaren respiració assistida).

A l’equip de Ruedo Ibérico s’hi varen sumar en un moment determinat Fernando Claudín i Jorge Semprún, després del famós conflicte amb Santiago Carrillo que en determinà l’expulsió del PCE. Leguina, Martínez Alier, Solana, Naredo, Juan Goytisolo i molts altres -una nòmina extensa- hi col·laboraven i passaven pel local que l’editorial tenia obert a París (6, rue de Latran), lloc obligat de visita per a qualsevol estudiant o no estudiant de l’interior que fes en aquells anys una escapada a París.

Seguir leyendo »

Les meues llibreries

Fa poc han tancat a València dues llibreries, Ambreta i Leo. A Tarragona n'ha abaixat la persiana una altra, molt veterana, la Llibreria de La Rambla. No són casos aïllats. Podríem esmentar més exemples. Hi ha una certa davallada de les llibreries tradicionals, i no diguem ja dels quioscos de premsa, que viuen una problemàtica molt específica que, de fet, determina que vagen desapareixent un rere l’altre, fins al punt que ja se senten veus d’alarma. El tancament de llibreries és un mal símptoma i sempre una mala notícia. Cada cas és un cas, per descomptat, i no seria aconsellable fer generalitzacions abusives. Perquè al llarg del temps són moltes les llibreries que han desaparegut, però també se n’han obert de noves. I tanmateix...  En l’ambient molt susceptible al voltant de la suposada crisi del llibre i la lectura el tancament d’una llibreria s’interpreta sovint com a símptoma de la decadència de les formes tradicionals de funcionament del sector de llibre. També s’interpreta com a prova d’un mal més general, de la decadència de la lectura: la gent ja no compra llibres, o no llegeix, s’arriba a dir.

És clar que moltes coses han canviat: el comerç electrònic directe permet aconseguir llibres, que arriben en poc temps a casa, sense necessitat de passar per la llibreria. Grans plataformes digitals es dediquen a això. I a més tenim el llibre electrònic, que no ha acabat de reeixir, però que va fent. Tot un conjunt de factors adversos, que se sumen a la minvada capacitat adquisitiva com a herència dels reajustaments associats a la Gran Recessió, a la puixança de les ofertes audiovisuals, a l’escassedat d’espai físic per acumular llibres, i així successivament. Pel cantó oposat, el percentatge de gent amb estudis superiors i, per tant, amb una teòrica predisposició a comprar i llegir llibres, ha augmentat de manera espectacular. Ni punt de comparació amb un temps no tan llunyà de baixos nivells educatius. Però sembla que, tot comptat i debatut, els problemes són crònics i les llibreries -com us ho confirmarà qualsevol llibreter o llibretera- no estan precisament per a tirar coets..

I tanmateix, ben gestionada, una llibreria continua sent un negoci viable. Si sap buscar el seu públic i ajustar l’oferta, a més d’administrar amb eficiència quasi germànica una logística complicada. Els dos casos esmentats més amunt fan pensar. Ambreta era una llibreria magnífica, dirigida per una gran professional (Coco), amb olfacte i cultura per triar el bo i millor de la gran oferta emanada de les editorials, però estava situada en un espai de València particularment aflictiu. L’Eixample burgès més conspicu no és un lloc molt idoni per a difondre qualitat literària. Els seus habitants llegeixen poc o no gens. Si de cas best sellers com els que es troben a les grans superfícies o llibres ultres com els de Jiménez Losantos o de xafardeig tipus Ana Rosa. No és una burgesia culta, ni de bon tros. Algun cadell escadusser sí que s’interessa per la cultura, però no han fet mai massa crítica. La segona de les llibreries esmentades, Leo, hauria pogut reeixir, perquè estava situada en un lloc més central de la ciutat, però no va encertar a trobar el seu públic. L’oferta era bona, però adreçada a un públic que no va acabar d’identificar-se amb la llibreria, mentre que la clientela conservadora que podria haver connectat amb els seus impulsors (procedents del PP, en un cas almenys) no s’hi sentia gaire atreta. Què llegeix el votant del PP? Què llegeix el públic burgès i de dretes de València? Amb Raimon diria: qui pregunta, ja respon.

Seguir leyendo »

L’atzar i els llibres

L’atzar té una importància més gran que no sembla en tots els ordres de la vida. Sovint passen coses imprevistes, contingents, que desencadenen noves situacions, nous escenaris que en principi podien no haver-se produït. Després ve la necessitat a posar-hi ordre, a reconduir el petit caos provocat. Sempre es diu que res passa per casualitat, però això és molt discutible. La casualitat, l’atzar, existeix i marca les nostres vides. La necessitat, també. De tot això parlava, en el terreny de la biologia, el clàssic de Jacques Monod, L’atzar i la necessitat (1970), avui una mica oblidat però que és molt interessant. Perquè deixa clar que qualsevol teleologia -en opinió d’aquest premi Nobel del 1965, que es basava en els avenços en genètica i biologia molecular- s’ha de posar entre parèntesis.

L’atzar i la necessitat també havia estat un tema recurrent en la historiografia marxista, inclinada tothora a insistir en el cantó de les regularitats, de la necessitat, dels imperatius socioeconòmics de fons, que tot ho determinaven “en darrera instància”. La intervenció dels individus, segons aquest enfocament, que cercava sempre lleis fèrries de la història, tenia un paper marginal, i més aviat anecdòtic. L’important era l’estructura, que sempre acabava imposant el seu pes inercial indefectible.

Una cosa semblant -la coexistència d’atzars i de planificacions més o menys conscients o inconscients- passa també amb els llibres. En principi planifiquem les nostres lectures en funció d’interessos molt clars, tant d’ordre intel·lectual com de gustos estètics. Hi ha qui no se n’ix mai del guió i llegeix el que “ha de llegir”, i també n’hi ha persones que es lliuren a la tafaneria i al desordre de lectures més absolut. Ben mirat, però, fins i tot en el caos hi ha un cert ordre. Un ordre de preocupacions i d’inclinacions que mena precisament a la dispersió, però tothora dintre d’un esquema o un arc d’interessos determinat.

Seguir leyendo »

L’editorial Onada de Benicarló

Una de les proves més eloqüents de la unitat de la llengua és l’absència de frontera lingüística entre Catalunya i el País Valencià. Viatjant cap al nord es comprova perfectament que es parla exactament igual a banda i banda de la ratlla administrativa. No hi ha diferències en la parla, entre les Cases d’Alcanar o Ulldecona i Vinaròs o Traiguera. Entre Mas de Barberans i Sant Jordi. La continuïtat hi és absoluta: tots parlen la mateixa variant del català, que és el tortosí. Les continuïtats entre el nord valencià i el sud català -les Terres de l’Ebre- són, de sempre, molt consistents. Les semblances quant a paisatges, activitat econòmica, mentalitat, costums, estructures familiars, parament de la llar, i així successivament, són inequívoques. Al llarg de la història aquestes comarques han format part de la mateixa diòcesi, la de Tortosa, i encara és així ara. Abans el bisbat de Tortosa incloïa tota la província de Castelló, fins Almenara. Actualment, i d’ençà de la creació als anys cinquanta del bisbat de Castelló-Sogorb, la seu tortosina inclou només la part més septentrional de la província castellonenca. La història, però, els intercanvis humans de tota mena, la influència valenciana tan visible al Delta o la catalana cap al sud, hi té un gran pes. Aquestes comarques mostren un alt grau d’unitat. No tan sols lingüística.

I potser per això, ves a saber, ha pogut sorgir i reeixir, que és el més difícil, a Benicarló una editorial que reflecteix i alhora estimula, amb naturalitat, aquest sentiment profund d’unitat en el camp de la cultura. I específicament, en l’àmbit del llibre.

Onada és una editorial bastant singular que, sense massa soroll, va fent i ha consolidat una trajectòria ascendent des de la seua fundació el 2003. Amb 460 títols al seu catàleg i moltes col·leccions, una quarta part de la seua producció es pot encabir en el rètol infantil i juvenil. La resta inclou ficció i narrativa general i una bona part -la meitat del catàleg, si fa no fa- correspon a no-ficció. Els àlbums il·lustrats hi tenen una certa importància, a l’igual que els llibres de lectura escolar o de vocació pedagògica. Però una característica peculiar d’aquesta editorial són els llibres vinculats al seu territori, fins al punt que, com diuen els seus editors, Onada “ha esdevingut l’editorial de referència en aquest espai central, i a la vegada perifèric, que s’estén entre Castelló i Tarragona”. I això vol dir publicació d’autors d’aquestes contrades i també llibres sobre viles i ciutats del territori, sobre fets històrics o gastronomia local. Història, societat, natura, temes de llengua, tot allò relacionat amb les comarques que comparteixen tantes coses al nord i al sud de la Sènia (aquest riuet esquifit que -com deia Vicent Ventura amb sornegueria- no és precisament l’Amazones...) hi té cabuda.

Seguir leyendo »

El nostre Julià Guillamon

Julià Guillamon és un dels nostres crítics literaris més influents, en el sentit de llegit i valorat. Publica regularment al suplement Cultures de La Vanguardia ressenyes i comentaris crítics de literatura catalana. Sempre informat, amb atenció al context de l’obra considerada, amb respecte pels autors, però amb una independència de judici absoluta i un criteri ferm sobre què és i què ha de ser una obra literària reeixida. Són crítiques útils, que miren d’orientar i ajudar el lector i també sovint els autors. Jo les busque tots els dissabtes, que és el dia que apareix el Cultures, ho confesse, i m’admira tothora la seua traça per a la síntesi, la mirada rigorosa però no inclement ni superba, i la capacitat que té per a construir-se un mapa mental de la literatura catalana, on va encaixant les peces, i on situa, amb perspectiva històrica, les noves incorporacions, que celebra amb satisfacció gens dissimulada.

Però Julià Guillamon és moltes més coses. És també escriptor, una mica tot terreny, i sobretot -diria- un formidable explorador i arqueòleg de la literatura catalana, amb especial atenció a l’edat d’or, al paradís arrabassat, que fou el període que va del començament del segle XX, amb l’esclat del noucentisme -una temptativa radical de modernitat cultural-  a la desfeta de 1939 i l’exili posterior.

Darrerament ha publicat un llibre singular i extraordinari, al qual ja m’he referit en una Nota de Lectura anterior:   El Barri de la Plata (L’Avenç), un llibre que està aconseguint un èxit merescut. Evocació familiar, recerca dels orígens, reconstrucció d’un passat: són pàgines que traspuen una intensitat gens habitual i una honestedat fora del comú on l’autor tracta d’entendre com era el seu pare i com era sa mare, d’on venien, com es relacionaven, què varen fer amb les seues vides, el desencontre final, i on se situava ell enmig de tot plegat. Alhora presenta amb gran cura pel detall i sensibilitat, els “escenaris de la memòria”, que són sobretot el Barri de la Plata, al Poblenou, un entorn urbà obrer marginal on hi havien anat a raure molts valencians immigrats. Perquè també hi ha una Barcelona valenciana. Alhora, situa els orígens de sa mare, al barri més mesocràtic de Gràcia, i la peripècia familiar amb l’hostal que regentaven a Arbúcies els mesos d’estiu. Però sobretot impera la figura del pare, que tenia arrels familiars al municipi de Toga (l’Alt Millars) i es va casar amb una catalana. Obrer d’ofici, esperit inquiet, es sentia “molt valencià” i tenia idealitzat el seu poble, la província de Castelló i tot allò valencià (les falles, la música, les traques, els bous de carrer, etc.).

Seguir leyendo »