eldiario.es

9

L’audiollibre, per què no?

L’audiollibre, el llibre llegit que es pot escoltar a voluntat, pot ser una bona opció, una opció a explorar. Per què no? En països com Alemanya o Holanda, si més no, els audiollibres tenen tradició i acceptació. Se’n venen quantitats importants. Presenten avantatges innegables, i no tan sols per a persones amb dificultats de visió. Fer un llarg viatge en cotxe -o en tren- mentre escoltes la lectura d’una novel·la, d’una narració, d’uns poemes, d’un clàssic de la literatura, presenta matisos insòlitament estimulants en els quals no caldrà insistir. És una experiència que ens retorna a un temps d’oralitat una mica perdut, però de cap manera esvaït. També -podríem dir- evoca temps infantils, quan la mare o el pare llegien un conte abans de dormir, una pràctica sortosament vigent encara. Perquè és bona cosa -en una època de “nadius digitals”- aquesta de llegir als infants, que molts pares actuals practiquen i que no s’hauria de perdre.

Però no cal ser infants per a parar l’orella. La lectura de contes, relats o llibres en viu pot ser una ocasió plaent. Un goig i alhora un enriquiment. Amb el suport dels estris tecnològics actuals, les possibilitats se’n multipliquen.

Recorde ara una pel·lícula, d’altra banda inquietant, que es titulava El lector (The Reader, 2008, dirigida per Stephen Daldry), amb Kate Winslet en un paper protagonista. Una història d’amor, amb gran diferència d’edat inclosa, en la qual la lectura de llibres a una dona que se n’avergonyia, però que mai no ho confessava, de no saber llegir, hi tenia una gran importància. La pel·lícula en realitat plantejava temes molt de fons, la participació inconscient en els moments més tèrbols i brutals de la història d’Alemanya (l’Holocaust), el crim i el càstig ajornat, la culpa i el perdó, el remordiment, la comprensió i la lectura -primer en viu, gravada en cassets- al llarg de tota una vida. Una història metafòrica i pertorbadora.

Seguir leyendo »

Com aconseguim els llibres (elogi de les llibreries)

Hi ha diverses vies per aconseguir llibres. La més normal i habitual és anar a les llibreries i comprar-ne. És la més recomanable, d’altra banda, perquè permet tindre a la vista les novetats, descobrir títols interessants que un no coneixia, i fer una ullada al fons, especialitzat o no, que les llibreries solen mantindre. La recerca sol ser profitosa, vénen a la memòria, o descobreixes, llibres ja coneguts o desconeguts relacionats amb les preocupacions o els interessos del lector curiós, que sempre en traurà alguna cosa positiva. A més les llibreries són a hores d’ara centres culturals i de relació social que fan un gran paper, insubstituïble, d’animació de la vida ciutadana genuïna en un sentit de civilitat. Cal reconèixer tot el que fan per la cultura i per la vida de relació en una època que els posa moltes dificultats. La deriva digital i el comerç electrònic són dos factors que actuen en contra de les llibreries tradicionals, amenaçades per aquests nous demiürgs, com en el seu terreny propi la resta de comerços dit de proximitat.

Panorama ombrívol, com tret d’una distòpia inquietant, aquest d’una ciutat -una “ciutat”?- sense comerços oberts, sense tendes i botigues, sense llibreries. Imaginem-ho. Carrers amb les plantes baixes tancades, sense espais i locals oberts. Si de cas algun bar o cafeteria, o ni tan sols això. Espais absolutament privatitzats. Clubs socials d’accés restringit. Les compres es fan als centres comercials o per ordinador. Empreses de logística avançada -tan “avançada” que sovint envien una mena d’esclaus, els riders, en bicicleta- serveixen les comandes a la porta de casa. Exageració? Un relat apocalíptic?

Dons una mica d’això ja passa en el model d’urbanitzacions extenses que circumda Madrid per la part nord-oest i que han demostrat ser un feu de les polítiques més reaccionàries. Una mena d’antropologia neoliberal, ha dit algú, és el que el PP i la dreta en general hi han assentat amb aquest model d’aïllament social -centres comercials, escoles concertades, urbanitzacions tancades- que els ha donat un rèdit important. És un model social antiurbà i de segregació social que es va escampar per Estats Units i que s’ha difós també a Amèrica Llatina com a hàbitat de les classes socials benestants, de les elits exclusivistes que no es volen barrejar amb indis, negres o mestissos.

Seguir leyendo »

Fer país: un llibre sobre el PCPV i la qüestió nacional

Fa molt de temps de tot això. Quaranta anys, si fa no fa. I tanmateix, manté una estranya actualitat. Sí: el llibre de la historiadora Vega Rodríguez-Flores, Fer país. Comunismo valenciano y problema nacional (Institució Alfons el Magnànim), emmarca el seu relat entre el 1970 i el 1982, un temps reculat, però que tanmateix aborda qüestions encara obertes, relatives a la identitat del País Valencià i a la culminació de l’autonomia -encara insuficient- i l’encaix dins l’Estat espanyol, o les relacions amb Catalunya i les Balears, l’àmbit lingüístic i cultural català.

Es tracta d’una recerca modèlica d’una historiadora jove (nascuda a Castelló, el 1984) amb totes les credencials acadèmiques. És investigadora a la Universitat de València i doctora en Història Contemporània amb una tesi sobre el PSOE, la nació espanyola i l’Estat autonòmic entre 1974 i 1982. Val a dir que l’ofici es nota, i és benvingut. Vega Rodríguez-Flores és una historiadora rigorosa. S’ha capbussat en una massa ingent de documentació d’arxiu, de textos d’època, de publicacions de tota mena, clandestines o legals, de missatges confidencials, que ha trobat i ha buscat amb professionalitat i constància. També ha anat a trobar testimonis vius i no ha perdut de vista, en cap moment, la història general del període -i les obres clau al respecte- ben coneguda per ella.

Per tant, estem davant d’un llibre d’història amb tots els ets i uts. No de memòria històrica. Que està molt bé, però que és una altra cosa. La història tal com la practica Vega Rodríguez-Flores, i en general els historiadors rigorosos, compara, comprova, contrasta, trena un fil narratiu, però beu de moltes fonts, és multifocal, apunta versions dispars i contradictòries dels mateixos fets i a la fi en trau l’aigua clara. Amb discerniment i capacitat analítica. Amb la sobrietat d’una visió objectiva, o d’aspiració objectiva en tot cas, que no “es creu” la versió de ningú, sinó que les integra en un quadre de conjunt. Per tant, en primer terme, una lliçó d’història, de mètode, de procediment, de mirada.

Seguir leyendo »

L'art de presentar llibres

Les “presentacions” de llibres són tot un món. Un món molt variat. I quasi es podria dir que en la mesura que reiteren un guió i un tipus específic de relat, un gènere literari més. No tan sols entre nosaltres: els book launch o les Bücher Präsentierungen són un fenomen molt estès i habitual. En determinades èpoques de l’any se succeeixen sense treva, però a partir d’un moment, quan comença la calor, el ritme decau i desapareixen del panorama. També decau en l’època nadalenca. La represa -la rentrée que diuen els francesos-, tornar agafar el ritme, costa bastant. Gener sol ser un mes dolent per a les presentacions, igual com setembre. Tot torna a començar a l’octubre i al febrer, ja ben entrat el nou any. Però enmig del curs -del curs acadèmic, que en marca el calendari- les presentacions de llibres són un ingredient cabdal de la temporada. Amb punts culminants a la Fira del Llibre i a la Plaça del Llibre. O a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona. Però la meua referència, ara, són sobretot les que es fan de tant en tant, però amb una certa regularitat, en algunes llibreries. I també en centres culturals o en locals en principi més inversemblants, com bars o cafès.

D’entrada, trobe que són una bona cosa. Aplegar gent al voltant d’un llibre acabat de publicar, organitzar un acte a propòsit d’un autor i la seua obra, fer una celebració del llibre i la lectura, al capdavall, són aportacions positives a la convivència de la polis. No se’ns escapa que les presentacions tenen un caire d’acte social -i promocional- on assisteixen, en primer terme, els amics i coneguts de l’autor i del presentador o presentadors, als quals s’hi suma un contingent variable -molt variable- de públic curiós o motivat. De vegades, especialment en casos diguem-ne més mediàtics, hi compareix un públic nombrós on, a més dels amics i coneguts, es fa present un bon grapat de desconeguts. Gent que no se sap ben bé d’on ha eixit però que s’ha sentit atreta per la fama de l’autor o per la temàtica del llibre. Sobretot si ve precedit per un cert ressò -si és polèmic, encara millor- als mitjans de comunicació.

A les poblacions de dimensions més reduïdes les presentacions és costum que siguen agraïdes, perquè la vida social -més densa- s’hi concentra en un punt i moment determinat, a diferència de la dispersió que caracteritza la vida de la gran ciutat.

Seguir leyendo »

L’assaig que no cessa

Més enllà de l’assaig canònic -en la genealogia que portaria de Montaigne a Pla i Fuster, i d’ací a qui s’hi puga sentir concernit-, un tipus de prosa que coneix un bon moment en la literatura catalana, hi ha vida. Una vida que no beu de la ficció, de la narració, de la construcció d’històries, ni de les temptatives intel·lectuals “cap a un tema”, sinó de l’observació i l’anàlisi més directes de la realitat.

Si dic que l’assaig viu un bon moment en les nostres lletres, hauria de referir-me de seguida a títols com els d’Antoni Martí Monterde, dedicats precisament a Josep Pla i a Joan Fuster. El primer, París, Madrid, Nova York. Les ciutats llunyanes de Josep Pla (Tres i Quatre), vindria a ser una poètica del viatge i una reivindicació in extenso de l’obra de Pla, en la seua vessant de viatger i observador perspicaç, en tres escenaris i moments diferents. El segon, Joan Fuster: la paraula assaig (Afers), seria una poètica de l’assaig, una elucidació de la naturalesa del gènere i uns aclariments del tot pertinents sobre l’evolució i la formació del Fuster assagista, que Antoni Martí situa en Les originalitats. Però aquests dos llibres van molt més enllà d’això, i sumats, constitueixen una invitació engrescadora a apropiar-se d’una tradició, treballar-la i projectar-la. Una idea subjacent és que el fonament de la prosa catalana moderna es troba no en la novel·la, sinó en el dietarisme, el memorialisme i l’assagisme.

Per reblar el bon moment de l’assaig caldria apuntar així mateix el llibre de Lluís Calvo, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia), un text sorprenent i verament assagístic on aquest autor, tan interessant, s’endinsa en terrenys poc explorats de dissidència complementaris a l’acció col·lectiva enfront del Leviatan que se’n ha caigut a sobre. I caldria esmentar també els llibres d’Ingrid Guardiola L’ull i la navalla i de Mireia Sellarés  Com una mica d’aigua al palmell de la mà, tots dos publicats per Arcàdia en la col·lecció Deriva. El primer es deté en l’univers de la imatge i la mercantilització de la mirada. El segon, subtitulat “Una investigació sobre l’amor”, és un text d’una enorme originalitat, difícil de circumscriure en pocs mots. L’autora és una artista multidisciplinar que planteja el seu treball com un repte i una interrogació que no deixa indiferent l’espectador o el lector, perquè els interpel·la sense miraments.

Seguir leyendo »

Edició i editorials: una visió qualitativa

Una vegada conclosa la Fira del Llibre de València, que d’alguna manera tanca el cicle d’activitat intensa i molt exigent al voltant del llibre que comença ja setmanes abans del Dia de Sant Jordi (23 d’abril), amb tots els preparatius del cas, és costum d’avaluar-ne l’impacte i la significació. Quanta gent hi ha passat, quin volum de vendes hi ha hagut, quantes activitats s’hi han fet, quants autors hi han concorregut, quins han signat més, quins llibres han tingut més èxit comercial?

Són aspectes interessants, certament, però més aviat decantats del costat quantitatiu. Enguany, des d’aquest punt de vista, la Fira del Llibre ha estat un èxit esclatant: de públic i de vendes, asseguren els organitzadors i em sembla que ho pot confirmar -en termes impressionistes, és clar- qualsevol assistent més o menys amatent i que s’hi haja fixat en els fets més significatius. La Fira ha estat un èxit, amb més autors, més presència de dones, més equilibri de llengües i molt, molt de públic.

Però jo voldria abordar ara una altra vessant. La Fira del Llibre és, entre altres coses, un gran observatori per a qualsevol persona interessada en el món de l’edició i de les editorials, que són un dels ressorts bàsics de la nostra cultura (i també una indústria que genera riquesa i llocs de treball qualificats, no ens n’oblidem!).

Seguir leyendo »

Llibres polítics

Com un subapartat del relatiu auge o proliferació dels llibres d’assaig -que vaig glosar recentment, en un article anterior- es pot considerar la florida -també relativa- de llibres polítics a casa nostra. Són llibres de diversa mena: d’anàlisi de situacions o processos en els diversos escenaris, d’entrevistes amb líders o dirigents connotats o fins i tot de memòria d’un passat més o menys recent contemplat des del prisma de la política. El fet que puguem recollir ací tot un conjunt de llibres polítics, en el context valencià, ja denota que alguna cosa -alguna cosa important- ha canviat. Que el panorama de la lletra impresa, més enllà de la literatura o de l’erudició, va assolint gruix i va conquistant espais i funcions. Recordem que no fa tant -en termes històrics- el to l’havien donat els “llibrets de versos”. Els anys seixanta i setanta capgiraren les coses, però encara havia de passar més temps fins arribar a una certa plenitud. Sempre precària i amenaçada, però certa. Seria insensat no veure-ho.

Hi ha una moderada revifalla de llibres d’aquest tipus, darrerament, i ací en donarem compte d’uns quants. Ni de bon tros arribem al nivell de producció que omple les taules de novetats a Catalunya amb llibres sobre “el procés”, una part de la qual -no tota- arriba fins ací, i que és verament espectacular. És clar que les tribulacions de la societat i la política nord enllà són molt considerables, i no es podia esperar una altra cosa. D’entre tota aquesta producció trobe especialment suggeridors els llibres de Joaquim Nadal Catalunya, mirall trencat i el d’Enric Marin i Joan M. Tresserras Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, tots dos publicats per Pòrtic. El primer és el relat sintètic d’una experiència històrica (els antecedents remots i recents) acompanyada d’una anàlisi del procés sobiranista i d’una proposta bastant realista per desencallar una situació envitricollada. Un llibre honest i constructiu d’un dirigent socialista catalanista. El segon és molt més exigent i extens, més profund i ambiciós. Situa el procés sobiranista en el context de crisi de la democràcia espanyola, determinada per la urpada d’un nacionalisme espanyol frenètic, i també en el context més ampli d’Europa i el món. I presenta el projecte de República catalana com una via d’aprofundiment democràtic. Els autors són dos teòrics polítics i de la comunicació, adscrits a Esquerra Republicana,  i representen un pensament post-nacionalista, de republicanisme cívic, integrador. Una anàlisi rigorosa i articulada, gens pamfletària. Un plantejament que ja és molt influent a Catalunya, com s’ha vist darrerament, i que convé conèixer de primera mà.

A escala valenciana cal consignar en primer terme el llibre d’Antonio Montiel i Gonzalo Guillén Acord del Botànic. La via valenciana para el cambio político (Balandra), una reconstrucció del passat recent, de la situació de partida que propicià el canvi de 2015 i de les negociacions -bastant complexes- que desembocaren en la formació del govern del Botànic (PSPV i Compromís) amb el suport parlamentari de Podem. Els autors són membres d’aquesta formació i lògicament donen la seua versió dels fets. Montiel, a més, hi fou un partícip directe. Un llibre interessant, que enriqueix el panorama de la lectura política, i especialment oportú ara que ens adrecem cap a una reedició del govern del Botànic, probablement amb la incorporació de Podem al Consell de la Generalitat.

Seguir leyendo »

La primavera de l’assaig valencià

Avui parlaré d’uns quants llibres bons -excel·lents- acabats d’eixir de les premses valencianes. Pertanyents al ram de l’assaig, només. Perquè si haguérem de fer referència també a la novel·la o a la poesia -i parlar d’obres tan destacades com les de Joan Benesiu, Anna Moner, Teresa Pascual o Jaume Pérez Muntaner, entre molts altres- l’article podria prendre una extensió desmesurada. Hi ha, permeteu-me, una bona collita literària aquesta primavera valenciana del 2019, i és la primera cosa que cal destacar. Una florida, una injecció d’optimisme i de vitalitat, que ha coincidit amb l’afortunada confirmació d’una hipòtesi o, més pròpiament, d’una realitat botànica altament esperançadora. I esperonadora. Els mals presagis, els mals averanys, s’han estavellat contra la muralla humana dels somriures, de la voluntat solidària, de la consciència de ser poble, d’una majoria social.

Però vull parlar de literatura, de literatura d’idees més concretament. És evident que venim d’uns dies de tensió política innegable, ja m’enteneu, i se’m fa difícil amagar una certa joia, una certa alegria. Tot i que la descartava, m’havia fet a la pitjor hipòtesi. La del retorn a les trinxeres. Si calia, ho faríem. I tant. N’estem avesats! Però afortunadament per a tothom, uns i altres, no ha calgut. Alegrem-nos-en.  Espanya ha donat un bon exemple a la Unió Europea. I el País Valencià ha estat a l’altura. Per una vegada, hipercrítics, accepteu que la realitat circumdant també pot ser -i és- raonable, assenyada, progressista i cada dia més valencianista, conscient, democràtica i avançada. Malgrat totes les xacres i ferments reaccionaris que ja sabem. Malgrat tot. I contra tot això.

La literatura d’idees ens ofereix aquests dies aportacions interessants i verament considerables, que serien un luxe en qualsevol literatura. Per començar, el dietari de Ferran Archilés Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014 (Edicions del Bullent). Un devessall de fragments breus, incloent aforismes, d’esbossos analítics, de referències històriques, de notes personals, que al llarg de 500 pàgines retraten el món interior d’aquest historiador i pensador valencià. Difícil fer-ne la caracterització, per l’enorme dispersió temàtica, però en qualsevol cas un llibre important, un fresc de cultura viscuda, llegida i comentada. Archilés, no es pot negar, viu en un món d’alta cultura, on sovintegen noms com els de Jules Renard, Sartre, Bacehlard, Virginia Woolf, Blanchot, Valéry, Chamfort, Pasolini, Adorno, Montaigne, Pascal, Milosz, Pavese, Queneau, Eliot, Quginard, Fuster, Pla, Gaziel... i així desenes més. Als quals cal afegir músics i cineastes. De tant en tant, espurnes d’una lucidesa impressionant, i referències a l’ofici d’historiador o a la realitat valenciana, o a la vida personal -un tant desencantada- de l’autor, o als viatges i a la llarga estada a París. Alguns -o molts!- apunts mereixerien comentari a banda, que ací no és possible fer. Incitacions al debat i a la reflexió, sens dubte, d’alt nivell, tot adobat amb citacions i consideracions pertinents, embolcallat en un món de cultura europea i universal sense concessions. Tantes pàgines, tantes referències, però, acaben fent a la fi una vaga impressió d’embarras de richesses... que no és obstacle per a apuntar que ens trobem davant d’un dels millors dietaris dels darrers anys.

Seguir leyendo »

Amb Artur Heras, a Xàtiva

Gustau Muñoz

En quatre espais extraordinaris de la ciutat de Xàtiva s’hi pot veure aquests dies, i fins el 29 de maig, una d’aquelles exposicions que cap persona sensible, interessada en l’art i la cultura, s’hauria de perdre. A Xàtiva, aquesta primavera, s’ha organitzat un esdeveniment artístic de primera magnitud. No sé exactament com funciona això de les capitals culturals, aquests títols honorífics atorgats amb bona voluntat promocional per alguna Conselleria. Sí que sé, però, que amb aquesta gran exposició d’Artur Heras, Xàtiva s’ha guanyat per dret propi -i al marge de designacions oficials- la consideració de capital cultural valenciana del 2019.

Una exposició antològica i retrospectiva. Desenes d’obres d’art. Quatre espais expositius. “Sura com el desig i el destí en la memòria” és el rètol genèric que engloba quatre propostes, al voltant i de la mà d’Artur Heras, en commemoració dels seus cinquanta-cinc anys de dedicació a la pintura. La iniciativa és audaç i compromesa, però plenament reeixida i seductora, com comprova de seguida qui s’hi atansa.

Al Museu de Belles Arts (Casa de l’Ensenyança) hi trobarem la mostra titulada “Origen”, que inclou peces inicials i obres molt representatives de l’evolució d’Artur Heras, on es pot observar la progressió no exactament d’un estil, sinó d’una mirada. En una de les sales estan penjades 365 obres de petit format i de factura molt diversa -dibuixos, apunts, gravats, provatures, quadres menuts- que realment impressionen, que et deixen literalment bocabadat per la força, la diversitat, la imaginació, la factura, la capacitat de suggeriment. Qui contempla aquesta mostra de la creativitat inaudita d’Artur Heras al llarg del temps es queda sense alè, corprès. Quina descoberta!

Seguir leyendo »

Contra Sergio del Molino

Un greu pecat en l’escriptura de la història -en la historiografia- és el que hom ha anomenat el “presentisme”, és a dir, interpretar i jutjar fets del passat no en funció del context, les categories i la dinàmica d’una època passada, del seu temps, sinó d’acord amb les preocupacions, les obsessions i el tarannà de l’època present. Això porta a greus deformacions en la visió del passat, a interpretacions errades, esbiaixades o, encara pitjor, a utilitzacions interessades.

Cosa que passa molt sovint. L’excursió al passat sol obeir a les seduccions o els interessos del present. No hi ha tanta distància entre passat i present. Fins i tot es podria dir que el present no existeix, que és només la transició momentània, evanescent, entre el passat i el futur. El futur tampoc no existeix, s’ha de configurar. I Construir-lo és el que realment importa. Tots els interessos i les passions s’aboquen a això: a configurar el futur.

El futur, tanmateix, és imprevisible. No està escrit, diuen. Per definició és una pàgina en blanc. No està tan clar. En un moment donat, entre 1989 i 2001, semblava que el futur ja estava escrit, que la història havia arribat a la fi, o això afirmaven alguns hegelians de darrera generació. El que de debò era imprevisible era el passat. Reinterpretat, reexaminat, revisat, podria deparar moltes sorpreses. I així va ser.

Seguir leyendo »