eldiario.es

Menú

Ronald Fraser entre nosaltres. Una evocació

Va viure entre nosaltres els darrers vint-i-cinc anys, després d’una existència bastant agitada i complicada. Fou un gran historiador. La darrera etapa de la seua trajectòria fou assossegada i va transcórrer a la ciutat de València, al costat de la seua segona esposa, la historiadora Aurora Bosch. Vivien en un dels carrers més bonics, per al meu gust, més harmònics i elegants, de València, el carrer de Sorní.

Poca gent se’n recorda o en té consciència, tret del cercle més proper d’historiadors amb els quals mantenia relació. Ronald Fraser (1930-2012) havia estat un home més aviat cosmopolita, però aterrà a València i ací trobà, es pot suposar, la llar que enyorava. Aquesta ciutat tan desagraïda, però, no el va saber valorar prou. Perquè l’esfera pública valenciana -diguem-ho així- deixa bastant que desitjar.

No fou el cas d’alguns historiadors i gent de cultura, que tanmateix també han de sobreviure en un anonimat penós, que sí que el varen considerar com pertocava. Perquè Ronald Fraser, el màxim exponent de la història oral sobre la guerra civil espanyola, va veure traduïts i publicats a València dos dels seus llibres, per iniciativa de Mario Garcia Bonafé, en el marc de la Institució Alfons el Magnànim, als anys 80. També va fer alguna intervenció pública, escadussera, a la Universitat o en algun Congrés de Pensament dels Premis Octubre, quan encara se’n feien.

Seguir leyendo »

Safor literària

Han aparegut dos volums enciclopèdics sobre la literatura de la Safor, la comarca -i no és cap exageració dir-ho- “més literària”, juntament amb la Ribera Alta i Baixa, del País Valencià. Amb el títol Gandia, capital literària, el primer volum, a cura de Josep Piera i Juli Capilla, revisa la història de les lletres en aquest espai excepcional, sota el rètol: Des de l’edat mitjana fins al present. El segon volum, a cura de Juli Capilla i Mercè Climent, es presenta (en el subtítol) com una Antologia de textos actuals de la Safor-Valldigna, on hi trobareu una petita mostra de la producció de les desenes d’autors i autores saforencs en actiu. Alguns tan coneguts com Francisco Brines, Josep Piera o Joan Navarro, i altres més ignots, o no tan coneguts.

Una bona tria, que permet fer descobertes o redescobrir alguns noms que teníem una mica desdibuixats. Impressiona, realment, l’àmplia gamma d’escriptors valuosos que pot exhibir la Safor-Valldigna. Tot un món, tota una literatura s’arrecera en aquest espai, tan ubèrrim i meravellós -entre les altes muntanyes, l’horta i la marjal i la mar- com carregat d’història. I ací poseu els noms que vulgueu: Ausiàs March, Martorell, Jordi de Sant Jordi, els Borja (en aquest cas, Sant Francesc)... 

Però la collita d’autors actuals -a més dels ja esmentats-, la llarga llista que inclou Ferran Garcia-Oliver, Enric Sòria, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Pascual, Rafa Gomar, Francesc Calafat, Christelle Enguix, Àngels Gregori, Àngels Moreno... tants i tants autors i autores admirats, revela una exuberància que realment fa pensar. ¿Com i per què, d’on ve aquesta saba literària tan poderosa, capaç de superar sequeres, parèntesis llargs, guerres i opressió, i rebrotar amb força? Perquè la immensa majoria dels escriptors saforencs ho són en la nostra estimada i maltractada, vexada i discriminada, llengua. I si alguns, pocs, escriuen en castellà, com Paco Brines, per raons que podem entendre, doncs no passa res. Són també autors nostres, si no van en contra nostra. Una qüestió esvarosa, ja ho sé, que algun dia caldria descabdellar amb cura, amb tots els matisos i distincions del cas. Perquè Juan Gil-Albert o Rafael Chirbes són autors nostres, però ja no tant aquells que han anat directament i amb males arts contra la llengua i la cultura discriminades, i els seus defensors, siga des de Las Provincias en èpoques molt dures o, ara mateix, proposant eliminar l’autonomia cultural i educativa (si més no) i volent extirpar l’ensenyament en valencià... per a rematar-lo i rematar-nos.

Seguir leyendo »

Editors i editorials al País Valencià (i 2)

En realitat, la història de l’edició valenciana està per fer. No disposem encara de cap estudi històric extens i aprofundit sobre el món de l’edició al País Valencià, especialment en l’època contemporània.

Abunden, en canvi, les notícies relatives als orígens de la impremta valenciana, que es remunten als temps heroics de l’expansió d’aquesta nova tècnica arreu d’Europa. L’invent de Johannes Gutenberg va arribar a València de la mà d’impressors alemanys o flamencs, com ara Nicolau Spindeler, establert a València el 1490, i Lambert Palmart, que s’hi establí també al segle XV, potser una mica abans que el primer. Està molt assentada la idea -discutida per alguns, però- segons la qual el primer llibre imprès a la Península, i el primer llibre imprès en català, fou les Trobes en lahors de la Verge Maria,  a cura de Lambert Palmart, cosa que sempre ha afalagat el patriotisme local.

Els orígens de la impremta valenciana sempre han interessat molt. Se suposa que va existir una tradició arrelada d’impressors i fabricants de llibres, amb la seqüela de traductors, correctors, erudits, tipògrafs, mestres impressors, relligadors, etc. I de fet les edicions de la Bíblia valenciana o del Tirant lo Blanch, apunten en aquesta direcció. La Inquisició hi va fer estralls.

Seguir leyendo »

Editors i editorials al País Valencià (I)

La florida i la puixança actual de les editorials valencianes, tot i els problemes i insuficiències que arrosseguen, és vertaderament espectacular si la considerem en termes històrics. Cap a començament dels anys 70 -no fa tant, vist en perspectiva-  la situació era més aviat dramàtica. Sí, el 1962 s’havia publicat Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster a Edicions 62, l’origen de tants replantejaments. El mateix any, Fuster també havia publicat Poetes, moriscos i capellans a l’Editorial L’Estel, a València. El 1970 havia aparegut un llibre important i sense precedents, Estructura econòmica del País Valencià, també a l’Estel, finançat (però sospite que poc: el paper, per exemple, era de la pitjor qualitat) pel banquer Joaquim Reig i sota la direcció tècnica d’un jove economista, Ernest Lluch. Hi participava un bon grapat d’autors i darrere del projecte havien estat Joan Fuster, Vicent Ventura i Adolf Pizcueta (al “Comité de Redacció” figuraven aquests noms i a més Emili Giralt i J.J. Pérez Benlloch). El 1968 es va fundar una editorial amb aires de modernitat, Tres i Quatre, com a projecció de la llibreria del mateix nom, impulsada per Eliseu Climent i Rosa Raga. També havia començat l’editorial Garbí, de la mà de Tomàs Llorens, Alfons Cucó i Valerià Miralles, que publicà un seguit de volums -amb cobertes sovint de l’Equip Crònica- molt interessants i de gran valor formatiu.

Tot era llavors incipient. No hi havia realment estructura editorial. Durant molt de temps, la realitat va ser molt dura. Els anys 30 havien estat esperançadors, però la desfeta fou tan traumàtica que costà dècades no ja superar-la, sinó fins i tot matisar-la.

Una cultura sense llibres, un país sense editorials, vet ací la situació ombrívola amb què es trobaven les generacions ascendents nascudes als anys 40 i 50. Afegiu-hi el retard econòmic relatiu, l’esgotament d’un model basat en l’agricultura exportadora, el conservadorisme social, una Església integrista, la dictadura inclement i persistent, amb una retòrica insuportable -que evocava tothora la “barbàrie” dels rojos- i una repressió cruel i sistemàtica, amb tortures i presó... Afegiu-hi una cultura oficial estantissa, caduca, ridícula en els àmbits acadèmics i para-acadèmics, que contrastava fortament amb la modernitat europea. La tria estava clara. L’antifranquisme esdevingué un esclat desbordant a partir del 1968. Però l’agonia duraria encara una dècada i la transició, com és sabut, no va ser un passeig en barca.

Seguir leyendo »

Dos poetes valencians: Marc Granell i Emili Rodríguez Bernabeu, en bona companyia

L’edició de poesia té un punt de misteri. Es publica molta poesia, però té un públic francament minoritari, si és que en té. El club del poetes vius, tanmateix, no es descoratja fàcilment i és molt actiu. Probablement els mateixos poetes són els lectors més fidels de poesia: es llegeixen els uns als altres. També assisteixen a les presentacions i els recitals que de tant en tant es fan en alguna catacumba. El públic general, fins i tot el més literari, però, en resta al marge, no acaba d’entendre aquest petit món i no sap, o no pot, seguir una producció tan nodrida. Perquè l’edició de poesia viu un bon moment: proliferen les col·leccions i les propostes. Fins i tot hi ha editorials, com Buc, que han nascut amb una vocació exclusivament poètica. Ara bé, la poesia, més enllà d’altres consideracions, gaudeix d’un gran prestigi. És una forma molt depurada de la creació literària, una forma essencial, en la qual ressona l’eco de les paraules del passat, de tota una tradició, alhora que és capaç de crear nous llenguatges. Des del punt de vista dels editors, a més, hi ha la teoria prou estesa -que recollia l’editora Ester Tusquets- que una editorial amb ambició literària només assoleix veritable prestigi quan compta amb una col·lecció de poesia. No és l’única que combregava amb aquesta idea.

Activitat i públic minoritaris, sí. Però quan es desborda i arriba al públic, la poesia dona proves d’una força i una capacitat de commoure sense parió. Quan es produeix la comunió entre poeta i públic, quan els versos esdevenen coneguts i populars, quan la gent s’hi reconeix, la poesia -que naix de la intimitat i la concentració- assoleix una projecció extraordinària. El gruix dels poetes són uns desconeguts. Però quan alguns esdevenen figures públiques, perquè el seu art ha estat integrat en l’entranya d’un poble, l’estima del públic i el carisma dels poetes esclaten i l’art poètic esdevé un fenomen de masses. Com pocs fenòmens literaris, certament.

Llavors els noms dels poetes passen a ser àmpliament coneguts i els seus versos esdevenen patrimoni popular. Aquest ha estat el cas, entre nosaltres, de Vicent A. Estellés, per descomptat. També, no n’estic segur, i més bé en el passat, de Teodor Llorente. I sens dubte fou el cas de Jacint Verdaguer, de Josep Carner o de Salvador Espriu. Més recentment, de Miquel Martí Pol o Joan Margarit. I en certa mesura, de Gabriel Ferrater i de Maria Mercè Marçal.

Seguir leyendo »

Polítiques del llibre

Arran de la Fira del Llibre de Valencia s’han alçat algunes veus crítiques pel que fa al que en podríem dir -molt en general- la política del llibre. No tant la política institucional, que també, sinó més en general, la de les editorials i els diversos agents que intervenen en la producció i difusió del llibre valencià. Es fa tot bé? No hi ha dèficits propis i auto-generats mereixedors d’autocrítica? La derivació a culpes alienes al sector, no fa el paper d’un victimisme paralitzant que en dificulta la millora? És tot culpa de la manca o de la insuficiència de les ajudes públiques? En aquest sentit raonablement crític s’han manifestant, amb bones raons, Xavier Aliaga (“Lectors, llibres i llengua: canviem per favor el discurs”)  a El Temps, i Joanjo Garcia (“Adéu, Fira”) a Vilaweb. L’editora Àfrica Ramírez, per la seua banda, ha analitzat recentment amb agudesa els desenfocaments i la feblesa de la política institucional (de la Conselleria) en el terreny del llibre a la revista L’Espill 57, en un article que val la pena llegir detingudament, perquè situa molt bé la qüestió en termes comparatius.

Les ajudes o millor dit, la política pública pel que fa al llibre és i ha estat durant massa temps insuficient, comparada amb altres comunitats amb llengua pròpia. A la qual cosa s’afegeix la disrupció funesta que ha suposat la inexistència, al llarg d’un període crític, d’uns mitjans de comunicació públics que ajudaren, de manera correcta i adequada, al coneixement i a la difusió dels llibres i els autors valencians. Val a dir que aquest darrer aspecte comença a trobar solució i que determinades iniciatives de la Conselleria de Cultura sembla que van en la bona direcció, com ara el Pla de Foment de la Lectura.

Però ací voldria posar el focus precisament en els dèficits auto-generats que dificulten notablement la projecció del llibre valencià, l’entrada en un circuit comercial de més abast, el grau de difusió i penetració social a que té dret i a què cal aspirar. El detonant de tot plegat -dels dubtes i un debat tot just insinuat-  són les xifres ridícules de lectura en valencià derivades d’uns estudis quantitatius d’altra banda sospitosos i contradictoris. Però sobretot de les dades més fefaents de les xifres de venda efectives dels llibres valencians en l’escaló de literatura i assaig, en el sentit més ampli, per adults. Un sentit tan ampli que inclouria tota la no-ficció, l’assaig, la narrativa, les novel·les, la poesia, els llibres de viatges, d’història, els llibres pràctics... en definitiva, el conjunt de la producció que se situaria al marge del llibre infantil i juvenil o dels llibres de text d’ús escolar, que són els capítols on les editorials valencianes tenen una incidència més gran.

Seguir leyendo »

Les moltes vides d’Ernest Nabàs

Hi ha llibres que diuen, ensenyen i suggereixen molt més del que potser l’autor s’havia proposat i havia fixat a l’hora de posar per escrit els seus pensaments, somnis o cabòries. Aquest llibre d’Ernest Nabàs ( Memòries d’un roder, editorial Vincle, 2018) em sembla que n’és un. No és un llibre d’elucubracions teòriques ni tracta de formalitzar un plantejament o una formulació política, més enllà de definir en un moment donat la “socialdemocràcia avançada” com la versió d’un “marxisme modern”, cosa que donaria peu a una conversa ben animada. Més aviat ens trobem amb un doll de fets viscuts, d’episodis molt concrets, narrats amb un pols inequívocament periodístic. Com un gran reportatge sobre una vida.

Però no tan sols una. Perquè Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941) n’ha viscut moltes. I això li dona una visió complexa i matisada, francament interessant i fa que el seu llibre es faça llegir. Imperiosament. Un llibre que sens dubte hauria millorat estilísticament amb la intervenció d’un editor literari, tot i que precisament el fa molt atractiu la manera tan expeditiva i concatenada d’explicar esdeveniments, fets històrics i anècdotes personals. Una manera molt directa, doncs, i sense inhibicions. ¿Com n’hauria de tindre aquest esperit lliure -de roder, diu ell- a l’alçada dels seus 76 anys, que ja en són 77?

Ernest Nabàs prové d’una família molt catòlica de la Vall d’Uixó, i es va fer sacerdot després de passar pel Seminari de Tortosa. Les seues germanes es varen fer monges. Algun parent va patir la repressió dels “rojos” a la rereguarda. Fou un capellà compromès i modern, d’aquells que volien transformar vells hàbits i estructures eclesials en sintonia amb el Concili Vaticà, amb el pacifisme de Pax Christi, amb l’ecumenisme de Taizè. Va fer molt en aquest sentit als diversos pobles on fou destinat. Però el compromís social anà aprofundint-se i el dugué el 1969 a Xile, a la ciutat de Concepción, on va ajudar tot el que va poder la gent més necessitada que, a més, vivia un moment de gran esperança amb l’arribada al poder de la Unitat Popular. Mentrestant, el procés intern i personal de canvi havia produït els seus efectes. Es va secularitzar el 1973 i s’hi va casar, a Xile, amb la seua dona, tan apassionada i determinada com ell, Cora. El colp d’estat de Pinochet, el mateix 1973, el va enganxar allà, passà per un camp de concentració i, sortosament, fou expulsat del país. Passà un gran perill, sense cap mena de dubte. La narració és trepidant.

Seguir leyendo »

L’encert de les Publicacions de la Universitat d’Alacant

El darrers títols apareguts a la col·lecció “Ordit” de Publicacions de la Universitat d’Alacant no tenen pèrdua. Són vertaderament apassionants -per moltes raons- per a un públic lector general. Però en particular són apassionants per als apassionats de la història i la realitat física, social i humana de les terres valencianes. L’un versa sobre Jesuïtes valencians, editat a cura de Francesc-Joan Monjo i Dalmau, l’altre sobre La Via Augusta pel País Valencià, obra de Ferran Arasa i Gil.

El primer inclou un conjunt de treballs, de diversos autors, sobre els jesuïtes i la seua presència valenciana entre els segles XVI i XIX. Ple de notícies i de dades, erudit i divulgatiu alhora, aquest recorregut històric permet entendre molt millor la realitat d’un orde religiós que ha estat cabdal i molt influent en la nostra història. Els jesuïtes són l’elit intel·lectual de l’Església. Foren expulsats d’Espanya amb Carles III. Retornaren. No fou l’única vegada que foren expulsats o dissolts. Una història molt complexa, envitricollada, que ací s’explica de manera entenedora. “Jesuïtisme” ha passat a ser un terme eloqüent i d’ús comú, a l’alçada de “maquiavel·lisme”, per a denotar hipocresia o coses pitjors... Però els jesuïtes són una cosa molt seriosa, molt més que això. Dels valencians en destaquen Sant Francesc de Borja i Joan Andrés Morell (Planes, 1740), un il·lustrat molt considerable i per redescobrir. A hores d’ara, el papa Francesc, que pertany a l’orde, fa veure, de nou, l’alçada moral i intel·lectual dels jesuïtes, potser el recurs més eficaç i creïble de l’Església catòlica. El tombant des de l’educació de les elits dominants i la defensa de l’ordre capitalista cap al compromís social amb els més pobres, els ha definit en temps recents.

A València això es podria concretar -n’estic convençut- en la figura de Ramir Reig. Capellà jesuïta i dirigent de Comissions Obreres i del PCPV, historiador, especialista en Blasco Ibáñez i en història econòmica i del sindicalisme. I una persona estimada i admirable en tots els sentits, amb el qual els laics -agnòstics o fins i tot ateus, per no edulcorar- ens podem identificar fins al moll de l’os. Amb ell, per dir-ho així, aniríem on fos. Com han canviat les coses! Que inútil mantenir les velles rutines de pensament i els tòpics! I ara evocaria també la figura, de gran tremp moral i cultural, d’un altre jesuïta valencià admirable: Ximo Garcia Roca. Persones, intel·lectuals, trajectòries vitals compromeses, que fan pensar.

Seguir leyendo »

Pre-textos, una editorial reeixida

València és una ciutat estranya. Des de fora no deu ser fàcil d’entendre. Ho comprovem  sovint, en els comentaris de gent que se la mira des de lluny, que no la coneix massa. “No entenen res”, penses de seguida. Una ciutat capaç de la barroeria extrema i del mal gust més espaterrant i, alhora, delicada i amb una recòndita estima per l’art i la cultura. Es pot observar en les cúpules blaves, el gòtic o els edificis modernistes de l’Eixample o del carrer de la Pau, en les finques d’estil francès de Gravador Esteve i Historiador Martínez Ferrando o, a un altre nivell, en un lloc amb tanta aura com l’IVAM. L’arquitectura més recent, per cert, després del racionalisme, ben representat, no ha estat gens fecunda. Un predomini excessiu del negoci, probablement.

Per descomptat, hi ha moltes Valències. La qüestió és quina predomina en cada moment històric. Crec que hi ha dos moments d’intens desig de cultura i modernització: els anys trenta i els anys seixanta. Als setanta i als vuitanta es varen posar en pràctica moltes idees covades al llarg dels anys anteriors, aquells anys de penitència després de la gran desfeta. Però aviat vingueren temps molt difícils, amb una anti-cultura militant que va enrarir l’ambient fins a l’extenuació. Les darreres dues dècades han estat ominoses, dedicades a desfer el poc que s’havia aconseguit.

Els anys setanta foren vibrants. S’hi varen programar moltes coses. En 1976, per exemple, es va fundar a València una editorial del tot singular, que al llarg del temps ha destil·lat les ambicions i aspiracions culturals més sorprenents i exigents. Una editorial de gran qualitat.

Seguir leyendo »

Tres autors d’Alacant

Els autors dels quals vull parlar són molt diferents en la seua producció, trajectòria i també, en un dels casos, adscripció generacional, però tots tres són vertaderament considerables i excel·lents. Tenen en comú la seua naixença a la ciutat d’Alacant i la seua identificació profunda amb l’avatar col·lectiu valencià, al qual han fet aportacions d’una vàlua extraordinària. En som conscients, de València estant? No, sens dubte, en tota la dimensió del fet. En són conscients a Alacant? No ho sabria dir, però em sembla que tampoc.

En tot cas, es quasi segur que en aquell Alacant de no fa tant, on et trobaves sovint amb expressions d’incredulitat o d’allunyament, pel que fa a l’adscripció valenciana, hauran estat considerats una mena de rara avis, gent que havia fet una tria inversemblant. Avui afortunadament han canviat molt les coses, tant en termes culturals com polítics. I és una bona nova. A hores d’ara a Alacant hi ha vida cultural, persones i equips que treballen amb una clara consciència de País, en molts àmbits i terrenys. Per raons ben explicables, la ciutat d’Alacant –la meravellosa ciutat d’Alacant, que tant li agradava a mon pare, amb una Esplanada millor que la Promenade des Anglais, deia ell-, ha tingut èpoques diguem-ne de desconnexió. Grups de pressió, poderosos, que han actuat i actuen en aquest sentit. Però també ha tingut l’energia suficient per no deixar-se endur per camins que no menarien enlloc. Noms com Manuel Alcaraz, Faust Ripoll, Carles Cortès, Josep Balaguer, Josep Forcadell, Mariano Sánchez Soler, Josep Bernabeu, Ferran Isabel, Ximo Caturla, Joan Borja o Anna Esteve (una professora de Filologia Catalana, lúcida i magnífica), entre tants i tantes altres, són exemples de compromís cívic i de treball cultural solvent, que s’ha de reconèixer com cal. Un estol de gent de cultura que han recollit la flama de J.V. Mateo, Josep Bevià, Ernest Contreras (quin gran tipus!) o Josep Maria Perea en temps més foscos.

Potser la creació i la consolidació de la Universitat d’Alacant ha afavorit un retrobament ajornat. Siga com siga, Alacant, l’Alacant de la PIC i del desacomplexament, és ara una altra cosa.

Seguir leyendo »