eldiario.es

9
Menú

Populisme o feixisme

Quan apareix un fenomen nou -o relativament nou- en el panorama sociopolític, no sempre s’encerta a entendre’n el significat i a designar-lo de la manera adequada. Sovint se’n descarta la novetat i es recorre a precedents, a exemples històrics, a comparacions amb configuracions ja ben conegudes. Copsar la novetat dels fenòmens sociopolítics en curs no és gens fàcil. Entre altres coses -a més de la mandra intel·lectual- perquè no s’han acabat d’assentar, no han acabat de mostrar la seua vertadera faç, el seu significat i conseqüències de llarg abast.

El franquisme, per exemple, no fou ben entès en la seua especificitat al moment de la seua aparició. ¿Un nou pronunciamiento militar com tants que n’hi havia hagut a Espanya, una dictadura temporal, un règim pretorià o personalista, una dictadura feixista, una variant hispana del totalitarisme llavors en voga? El debat sobre la naturalesa del franquisme s’ha prolongat en el temps. Ho explica molt bé l’historiador Enrique Moradiellos en un llibre fonamental: Franco. Anatomía de un dictador (Turner, 2018) que no només fa una història sintètica i ajustadíssima -però sense perdre mai el fil d’allò essencial- de Franco i el règim, de la transformació del general africanista en Caudillo, de l’evolució del règim polític que va encapçalar entre 1936 i 1975, sinó també de les temptatives de legitimació jurídica-política i religiosa (perquè l’Església nacional-catòlica va sacralitzar la seua figura). Entre altres, les teories que un grapat de catedràtics de Dret Polític anaren descabellant al llarg del temps i segons les conveniències per a justificar, cara endins i cara enfora, un règim nascut d’una guerra civil. I que havia estat patrocinat per l’Alemanya de Hitler i la Itàlia feixista. El punt de partida del franquisme era la negació total i absoluta de l’Altre (la majoria, en realitat), considerat encarnació del Mal i Anti-España. Ni pau, ni pietat, ni perdó. Res de reconciliació. Anul·lació, esborrament, extermini, presó, deportació, afusellaments. I així durant dècades. Ara que el franquisme queda lluny, però que projecta una ombra tan allargada que encara resta pendent què fer-ne amb el cadàver del dictador, aquest llibre és de lectura molt convenient, diria que obligada.

Però els problemes de conceptualització són a hores d’ara urgents i se situen en un altre pla, per bé que no tan allunyat que no presenta alguns elements de continuïtat. En efecte, l’auge dels partits xenòfobs i d’extrema dreta en bona part d’Europa -nous partits o partits que ja porten molts anys intentant fer-se un lloc sota el sol com el Front National a França-, que tenen com a comú denominador el populisme anti-immigració, l’agitació al voltant del sentiment de pèrdua que genera la hipermodernitat, i la defensa de les velles sobiranies nacionals enfront de la construcció europea, ha fet sonar totes les alarmes. Perquè han avançat electoralment, fins i tot determinen coalicions de govern, i han trobat suport entre els sectors socials afectats negativament per la globalització, que resten marginats, desplaçats, laboralment amortitzats. Uns sectors presentats i afalagats com el Poble enfront de les Elits de la globalització. El poble, la nació, contra la Plutocràcia: un vell conegut, una fórmula antiga...

Seguir leyendo »

Homenots valencians: Josep Vicent Marquès, Damià Mollà, Ramir Reig

Al Prefaci d’ Homenots, primera sèrie, Josep Pla explica que havia anomenat de manera genèrica “Homenots” els retrats literaris que havia anat fent al llarg de la seua prolongada activitat “de periodista i d’escriptor” -unes expressions que calia prendre segons deia ell, prudent, cum grano salis. La paraula “homenot” no tenia cap sentit despectiu, com algun malpensat podia sospitar, sinó més aviat al contrari: designava el volum, el relleu, l’entitat, dels personatges que mirava de caracteritzar. La majoria els havia tractat o conegut, de prop o de lluny al llarg de la seua extensa i prolífica trajectòria en el món de les lletres, iniciada als anys 20, que s’acostà a la Penya de l’Ateneu del doctor Borralleras i començà a col·laborar a La Publicidad. Alguns eren retrats retrospectius, evocacions, com es veu en aquest mateix volum i també altres de posteriors de la sèrie i en els Retrats de passaport, que són peces més breus. Els “Homenots” de Pla són una mina de reminiscències, de notícies, d’idees, d’imatges sobre aquella fabulosa aventura que fou el reviscolament cultural i cívic, l’eclosió en tots els àmbits, de Catalunya entre el Modernisme i la Guerra civil. Entre 1888 i 1939. Un món  enfonsat, perdut, obliterat, a l’alçada dels anys 50 i 60, quan Pla començà a recollir els seus retrats literaris, primer a l’editorial Selecta i després ja en l’edició definitiva de l’Obra Completa, a Destino. És  vertaderament un treball exemplar de memòria històrica, a la seua manera, i amb un rendiment literari excel·lent, tot el que va fer Josep Pla en aquests textos i també, al capdavall, en el conjunt de la seua obra, una vegada es va retirar, decebut, de l’escena barcelonina a mitjan anys 40.

Pensem que la postguerra, l’exili i la dictadura havien acabat amb aquell món, l’havien dispersat, ensorrat, amagat, i suplantat en alguns casos. Amb la col·laboració  activa de Pla, tot s’ha de dir, per bé que després se’n va penedir tota la vida... Explicar qui eren o qui havien estat Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Ruyra, Ramon Turró, Gaudí, Nonell, D’Ors, Bofill i Mates, Riba, Creixells, Estelrich i tants altres, era un exercici saludable. En l’estil i amb les intencions, ben conegudes, de Pla, evidentment. Però una cosa no treu l’altra.

Amb el canvi de sensibilitat, allò dels “Homenots” quedava una mica masclista, i Marta Pessarrodona, ben aconsellada per l’editor Joaquim Palau, va publicar el 2006 un volum molt considerable que va titular Donasses (Destino). Admiradora confessa dels Homenots planians -com jo mateix-, no volia emular l’autor de Palafrugell, però és prou clar que s’hi inspira. I dedica pàgines a dones destacades de la cultura catalana que Pla no havia tingut en compte. Un volum magnífic, que fa de molt bon llegir, alhora que informa sobre aspectes i personatges femenins menystinguts, més reculats en el temps (com els retrats dedicats a Dolors Monserdà i Caterina Albert) o més recents (com Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig).

Seguir leyendo »

Testimonis valencians. Dos llibres de Toni Mollà i de Tobies Grimaltos

Deixar testimoni del temps que passa, de la vida que s’esmuny, del país que habitem, de les idees que hem tingut, de les lectures que ens han interessat, dels viatges que hem fet, dels afectes, els amors i les inseguretats que ens sotgen, té el seu encant i el seu interès. No diré que no. Sobretot si els textos resultants estan escrits amb gràcia, humor i alguna espurna d’enginy superlatiu, ací i allà.

No tot han de ser densos assaigs d’idees, estudis eruditíssims, volums aclaparats pel pes del món, o novel·les sobre la lleugeresa del ser i els desenganys que sol comportar el pas de l’adolescència a l’edat adulta. En el ben entès que, a hores d’ara, i en molts casos, allò que en dèiem l’adolescència -no trobeu?- es prolonga fins ben entrats els quaranta o fins i tot els cinquanta anys...

Molt d’això hi ha en la florida recent de la narrativa catalana, bastant decantada darrerament cap a les relacions personals, els fracassos sentimentals o la descripció de la intempèrie emocional a què han de fer front uns personatges -sovint dones- que s’han d’enfrontar a l’aspror de la vida anònima, o tocada d’anòmia, de la gran ciutat i l’àrea metropolitana, a la fredor ambiental i a unes relacions que sovint esdevenen poc plaents.

Seguir leyendo »

Els llibres perillosos

L’historiador de la Universitat de Harvard Chistopher B. Krebs va publicar el 2010 un llibre fascinant: A Most Dangerous Book, traduït l’any següent al castellà, per l’editorial Crítica, amb el títol El libro más peligroso. És fascinant de veritat perquè ressegueix amb una erudició i una habilitat narrativa excepcionals, admirables, la història del llibre Germània de Tàcit, que va actuar com un imant sobre la imaginació més esbojarrada dels nacionalistes alemanys -o dels alemanys en general- al llarg dels segles.

Tanmateix, el poble germànic que descrivia Tàcit, un poble noble i bel·licós, amant de la llibertat, era una invenció. No havia existit. Tàcit se’l va inventar per a posar un espill davant dels romans i criticar-ne usos i costums que, al seu parer, afeblien la força i la cohesió de la societat romana i en promovien la decadència. Havien de mirar-se en l’espill dels guerrers implacables i ferotges, però en el fons de sentiments elevats, que eren els germànics. Els nacionalistes alemanys, per la seua banda, hi trobaven un cant als seus ancestres, una mina per a satisfer una autoestima ferida, un tresor de velles glòries que calia emular. Alemanya -cal recordar-ho- també ha patit un sentiment de frustració i d’inferioritat davant l’Oest més avançat en termes econòmics (Anglaterra), polítics (França) i culturals (França, Itàlia, els grecs). Alemanya era un poble de poetes i pensadors, però endarrerit i que assolí la unitat molt tard: és el que en deien la Deutsche Misere. I ja se sap que l’autoestima ferida és mal assumpte.

Doncs bé, arribat el moment, els nazis, que dominaven Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, van iniciar una recerca impetuosa, van regirar-ho tot, per tal de fer-se amb el manuscrit medieval més antic de la Germània de Tàcit, una còpia (probablement d’una altra còpia), com era habitual en aquell temps, de l’original perdut, que havia vist la llum l’any 98 de la nostra era. Per ordre del pervers Heinrich Himmler -en el temps lliure que li quedava mentre s’encarregava del genocidi dels jueus-, un escamot de les SS fins i tot va assaltar, a la tardor de 1943, quan els aliats ja havien posat peu a Itàlia, la vil·la Fontedàmo, a prop d’Ancona, per mirar de fer-se amb aquella joia.

Seguir leyendo »

Els llibres de L’Avenç

L’Avenç és una revista mensual ben coneguda, perquè es publica des del 1977 sense interrupció. Al principi -i durant molt de temps- era bàsicament una revista d’història, però arribat el moment, amb sagacitat, el seu director Josep M. Muñoz va saber imprimir un tomb molt considerable a la revista, conscient que les publicacions periòdiques han de reinventar-se de tant en tant. Una comesa gens fàcil, perquè es tracta de ser fidels a elles mateixes i, alhora, de renovar-se amb una certa radicalitat. Renovar-se, sí, però sense trair-se. Una revista és un referent, una marca, una memòria; el lector sap més o menys que hi trobarà i li fa confiança. Però si sap “massa” què hi trobarà, si sempre troba el mateix, malament: alguna cosa falla. Una dosi d’imaginació, de sorpresa, d’innovació, tant formal com de continguts, és indefugible per a evitar la fatiga de materials que en un altre cas serà gairebé indefectible.

  L’Avenç ha gosat renovar-se a temps, diverses vegades. L’any passat, el 2017, va fer 50 anys, una edat respectable, de maduresa. I continua. Tinc davant meu el darrer número, corresponent a octubre de 2018. És el número 450, aviat és dit. Ara és una revista de cultura en sentit ampli, un magazine cultural de gran nivell, amb diversos elements que la fan molt atractiva: l’ull posat en l’actualitat cultural (i política) a través dels bitllets i d’un editorial que es fa llegir; les sèries d’articles encarregats a un escriptor, en aquest cas l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís; l’entrevista en profunditat que signa -número rere número- el director Josep M. Muñoz, d’una entitat extraordinària que en garanteix la perennitat, i que en aquest número té com a protagonista un personatge tan interessant com l’antropòleg Manuel Delgado; els articles de fons, sovint de caire historiogràfic, com els dedicats als exiliats que el 1949 es plantejaven el retorn (els Pi i Sunyer), per Francesc Vilanova, i el debat sobre immigració i identitat als anys 60 (gran article!), per Marta Vallverdú. I, per descomptat, la secció Mirador, amb articles i crítiques de literatura (Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada), d’art (Susanna Portell), de música (Joaquim Rabaseda) i els articles “de tema lliure” d’escriptors com ara Joan Todó, Enric Sòria i Jordi Puntí. Un còctel verament abellidor, seductor, per a qualsevol persona interessada per la cultura. I per la vida, que ve a ser una cosa bastant semblant, si bé es mira, o si entenem per vida alguna cosa més que la mera existència.

Deia al començament, confiat, que L’Avenç és una revista “ben” coneguda. Exagerava, segurament. Potser sí que ho és en els cercles culturals consolidats. Menys entre les generacions més joves i en amplis sectors -potencialment interessats- de fora de Barcelona. A València té seguidors i es pot trobar en alguns quioscos i llibreries (per exemple al del Corte Inglés o al quiosc de la Plaça del Doctor Collado), però em tem que la seua difusió és limitada. Això que us perdeu!

Seguir leyendo »

El País que volem

De vegades em sembla que els valencianistes no som prou clars quant al país que volem. Pel que fa a les nostres aspiracions o als objectius finals del nostre compromís. I això genera de vegades desconfiança o confusió. Sempre hem parlat de “fer País”. Però què volem dir exactament? Jo fa ja molts anys que m’hi vaig identificar amb la idea del País Valencià, amb el projecte d’una societat molt diferent de la que ens tocava viure, però tot era -i és- bastant boirós.

Trobaríem idees implícites en el Fuster de Nosaltres els valencians, sotmès -no ho oblidem- a la censura i a l’autocensura. En aquell temps -1962- calia anar amb peus de plom. De vegades s’oblida aquest “petit” detall. També és cert -ho he insinuat en algun paper- que la no concreció derivada de la censura omnipresent dona als escrits de Fuster una vigència molt més intemporal.

Algunes idees més explícites se’n poden trobar al Concepte doctrinal del valencianisme, un opuscle de Joaquim Reig publicat a la col·lecció “Quaderns d’orientació valencianista” el 1933. Joaquim Reig fou un personatge clau, molt rellevant. Avui totalment oblidat. Un home de centre-dreta, col·laborador d’Ignasi Villalonga, valencianista de cor, burgès, financer. Ànima de la recuperació el 1927 del Banc de València per als interessos valencians. Després, el gran executiu del Banc Central. I entremig, col·laborador de Francesc Cambó. Diputat per la Lliga Catalana, circumscripció de Barcelona, el 1936. Element actiu al dispositiu de propaganda de Cambó i la Lliga favorable al colp militar de Franco en 1936-39, que fou tan important, amb un pamflet sobre la persecució religiosa a la rereguarda republicana, entre altres coses. En aquell dispositiu amb seu a París, que feia espionatge i publicava la revista Occident i llibres i opuscles favorables als militars revoltats de cara a l’opinió francesa i europea, hi actuaven també el mallorquí Joan Estelrich, el pare de Rafael Ribó (actual Síndic de Greuges de Catalunya), Josep Pla i altres lluminàries. La quota valenciana i balear estava coberta. Els Països Catalans, amb Franco.

Seguir leyendo »

Cristians perseguits, una realitat silenciada

Fa un parell de setmanes vaig ser testimoni involuntari d’una escena insòlita. Al cor mateix de la ciutat de València, a la plaça de la Mare de Déu -en l’espai definit per la Seu, la Basílica de la Verge dels Desemparats i el Palau de la Generalitat-, s’hi aplegava un grup nombrós de fidels musulmans que escoltaven la prèdica islàmica d’un xeic sembla que famós. Tendals, altaveus, estores per terra, i un fervor evident de la petita gernació, integrada sobretot per africans del Senegal. El xeic feia un discurs vibrant, del qual no n’entenia ni un borrall, per descomptat. Només de tant en tant hi captava la paraula islam o islamiya. Em va semblar sorprenent. Un exercici singular -insòlit- de llibertat religiosa, de tolerància. Res a objectar.

Ara bé, no vaig poder evitar la reflexió: una escena semblant de cristians resant i predicant seria possible en un país musulmà, o d’herència religiosa i cultural islàmica? A l’Esplana de les Mesquites d’alguna ciutat del territori islàmic? És una pregunta pertinent. Perquè em sembla que la resposta és negativa. Ni a l’Aràbia Saudita ni enlloc dels països islàmics hi ha una tolerància semblant a la que es respira a Europa. Ni per als cristians ni per als laics.

Més aviat passa el contrari. Les esglésies cristianes hi han de dur una vida molt discreta. Res comparable a la gran mesquita que acaba d’inaugurar el president turc Erdogan a la ciutat  alemanya de Colònia. I això quan no hi ha persecució pura i dura, amb atacs sagnants, com a Síria, com a Iraq, a tot el Pròxim Orient, a Àfrica (on el fonamentalisme islamista, per exemple Boko Haram, fa estralls). Tots llocs on el cristianisme malviu enmig de persecucions, extorsions i agressions, com els passa als cristians coptes a Egipte, que de tant en tant pateixen una massacre.

Seguir leyendo »

Les <<Biografies parcials>> de Xavier Serra

Amb el volum Impuls Xavier Serra clou, de moment, la sèrie de les “Biografies parcials” que ha vingut publicant a l’editorial Afers des de l’any 2009. Aquest volum és el quart  de la sèrie i com els anteriors està magníficament il·lustrat amb fotografies de Francesc Vera, que donen valor afegit a una edició molt acurada, norma de la casa. L’editor Vicent Olmos i l’assessor lingüístic Ramon Ramon fan un gran treball, des d’un pis a Catarroja.

Precisament Olmos és un dels protagonistes d’aquest nou volum. Xavier Serra té l’habilitat de triar personatges significatius i d’explicar, arran de la seua trajectòria i aportació, un fragment de la realitat amagada o subterrània d’aquest país amb una esfera pública inconnexa i desconcertant. L’aventura de la revista Afers, un prodigi de l’edició acadèmica centrada en la historiografia amb uns estàndards qualitat plenament homologables, s’hi explica amb detall, així com el descabdellament d’un projecte editorial lligat a la revista que ha retut fruits importants. Darrere dels assoliment en el terreny de la cultura, de l’art o del civisme (en sentit ampli), hi ha persones que s’hi han deixat la pell. Traure aquestes persones de la penombra i explicar la seua raó existencial, els seus orígens, la seua obra, és el propòsit a què s’ha lliurat Xavier Serra en els quatre volums de les “Biografies parcials” publicats.

Podria haver-ho fet amb el to eixut d’un informe o d’una entrada d’enciclopèdia, i no hauria tingut gràcia. En canvi, hi ha desplegat un estil molt personal i assagístic, amb idees molt clares sempre presents en el rerefons, que ha anat plasmant personatge rere personatge, amb la voluntat evident d’articular una aproximació a la història contemporània del País Valencià. Més exactament, a la història cultural i política del darrer mig segle. Una època que arrenca amb força als anys setanta, quan germinen les idees sembrades als anys seixanta (i encara més enrere) i floreix com mai el que havia estat un erm considerable. El primer volum, Els 70 al País Valencià (2009), inclou retrats de Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer i Manuel Boix. El primer és el narrador eficaç i sorprenent de Crim de Germania, la novel·la que ens va enlluernar. Pérez Moragón és el treball constant i sovint amagat, i en aquest cas s’explica la feinada invertida juntament amb Joan Fuster en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i altres aspectes d’una tasca d’una volada que no s’ha reconegut com cal. Josep Maria Bessó és el cooperativisme d’origen catòlic que, a partir de l’Horta sud, i amb sentit de país, ha fet aportacions com ara la cadena de supermercats Consum o Caixa Popular. Lluís Aguiló és la tradició jurídica valenciana, amb intervencions clau en el procés estatutari i contribucions a l’estudi de la política i la sociologia electoral. Robert Archer és el catalanòfil especialitzat en Ausiàs March, molt lligat a València. I Manuel Boix és la pintura viscuda i compromesa amb el país.

Seguir leyendo »

La irrupció de les dones en la cultura valenciana

No és que no hi haguera hagut presència de dones en el món cultural valencià. I tant que sí. Només cal recordar Isabel de Villena, la culta autora del Vita Christi, entre els clàssics del segle XV. O Jerònima Galés, la important impressora del segle XVI, una figura molt destacada que era com una editora en aquella època. I més recentment, Matilde Salvador, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez Cutillas (l’autora de Matèria de Bretanya) o la gran Maria Ibars. O bé en temps més acostats que formen part del present, l’escriptora i editora Rosa Serrano, la professora i política -ex directora de l’IVAM- Carmen Alborch, la jurista Anna Castellano, la historiadora de l’arquitectura Trini Simó, la pedagoga Carme Miquel, l’editora Rosa Raga, les periodistes Rosa Solbes i Emília Bolinches, la pintora Carmen Calvo, les filòsofes Neus Campillo i Cèlia Amorós, l’antropòloga Josepa Cucó, l’arqueòloga Carme Aranegui... entre tantes i tantes altres dones que podria esmentar ara i ací. Com ara Isabel-Clara Simó, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Anna Montero o Teresa Pascual.

Però el fenomen actual o més recent és, quantitativament i qualitativa, molt diferent, i cal ser-ne conscients. És una veritable irrupció per la porta gran, amb una empenta sense precedents, de les dones en la literatura i la cultura catalanes del País Valencià.

Un fenomen cridaner i molt important que cal situar en la justa mesura i valorar com cal, sobretot si ens fixem, per exemple i a títol comparatiu, que en tot el volum de l’ Antologia de poetes valencians (Del segle XIV al XIX) a cura d’Eduard J. Verger, només hi apareix una dona, una sola: Magdalena Garcia Bravo. Confessaré que n’ignorava l’existència fins que vaig llegir aquest llibre fonamental, publicat fa molt poc per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) i que recull, actualitza i amplia els dos volums d’una primera edició d’aquesta obra, que havien aparegut als anys 80. Entre l’edat mitjana i la Renaixença les dones van gairebé desaparèixer de la cultura del país. No del tot. Només “gairebé”.  Perquè com posa de manifest Maria de los Ángeles Herrero al seu estudi L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII (IAM, 2018), podria tractar-se més aviat d’un problema greu de visibilitat. Més d’un centenar d’autores s’han pogut incloure al Catàleg d’escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII. Tanmateix, l’enfocament diria que obligadament “indiciari” d’aquest estudi, la importància de l’espai conventual i en general l’oblit i la postergació marquen una problemàtica més erudita que altra cosa. La presència de les dones a la cultura del País durant tota l’edat moderna i part de la contemporània fou residual i marginal, o bé reprimida i marginada.

Seguir leyendo »

Els llibres de Balandra

Balandra és un projecte jove. Té amb prou feines tres anys. I ja ha encadenat un èxit rere l’altre. Es nota que aquesta editorial respon a una idea molt clara i perfilada de les necessitats i les possibilitats d’un mercat editorial complicat i difícil, desarticulat, en el qual els camins per arribar al lector -i al comprador de llibres- potencialment interessat són -com els designis de la Divina Providència- sovint inescrutables.

I rere les idees, per descomptat, hi ha persones. En aquest cas hi ha una gran professional del món del llibre, que el coneix a fons i des de dins i que compta amb una llarga trajectòria. En efecte, Àfrica Ramirez, l’ànima de Balandra edicions, té una experiència acreditada en el sector, ha passat per editorials com Gregal o Tàndem, ha treballat com a autònoma i ha participat, i participa, en les associacions i els projectes col·lectius de les editorials valencianes. La seua aportació a l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV) o a una iniciativa tan interessant com Va de Llibres és notòria. La seua implicació en la Plaça del Llibre o en la Fira del Llibre, l’activitat incansable en presentacions, clubs de lectura i actes de tota mena, la presència a la Setmana del Llibre en Català acomboiant la Collita Valenciana, no passa desapercebuda, perquè a més hi aporta un segell inconfusible.

Un segell, tan necessari, de confiança i optimisme. En un ambient en què sovint abunden els mals averanys, perquè els colps rebuts i els problemes són incomptables, aquest tarannà encomanadís és molt d’agrair. I darrerament s’ha traduït en aquest projecte editorial incipient, però que ja ha retut fruits tangibles, i del qual es pot legítimament esperar molt, si les condicions ambientals ho permeten.

Seguir leyendo »