eldiario.es

9
Menú

Espigolant llibres vells

Un fragment a l’atzar de La Biblioteca de Babel de Jorge Luis Borges comença així: “El Universo (que otros llaman la Biblioteca)...” i segueix amb consideracions literàriament molt elaborades i suggeridores sobre el món infinit i inversemblant de les biblioteques, de les grans biblioteques, que són tot un món i sumades, la metàfora de l’Univers. Tot o gairebé es troba als llibres...

Sense anar tan lluny, les sorpreses que pot donar un modest passeig per determinats entorns dedicats a la matèria impresa i relligada, com les llibreries de vell, poden dur també a evocar encadenaments d’autors o de títols que remeten a l’infinit. O a un infinit relatiu. Perquè el món del llibre, i tot el món humà, és finit. Podria ser quantificat i donaria una xifra exacta. Però fa feredat pensar-ho, és del tot inútil, com aquells reculls dels noms de tots i cadascun dels humans dels quals n’hi ha registre que acumulen els mormons -o serà una altra secta?-, per raons ignotes, en uns grans dipòsits subterranis en algun indret d’Utah, als Estats Units. Esperant, potser, passar la llista a qui corresponga el Dia del Judici Final. I segurament esperant que els agrairan els serveis prestats, vés a saber.

De manera molt més limitada, i profitosa, trobe que una ocupació que rescabala sovint és aquesta de tafanejar a les llibreries de vell. A València n’hi ha unes quantes i una que m’agrada especialment és Auca, a la plaça de la Mercè, on es pot remenar llibres i espigolar. Que no és el mateix que anar a per un llibre concret. Sense dubte, les cerques amb objectiu prefixat són avui molt fàcils. Només cal introduir nom i títol, o només un dels elements, i aviat apareix la informació escaient i la manera d’aconseguir el llibre cobejat.

Seguir leyendo »

Els nous llibres del Magnànim: poesia i assaig, història i política

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació -el Magnànim, per abreujar- ha esdevingut en un temps relativament breu un pol editor molt considerable. Ha reprès amb èxit una tradició editorial de qualitat que havia quedat esmorteïda o, més aviat, estroncada i malaguanyada en el període 1995-2015. Ara, de nou, la IAM-CVEI torna a publicar coses interessants, com en l’època de la primitiva IAM o de la IVEI. A enllaçar amb les necessitats de publicació d’un sector de la cultura valenciana que té en l’edició institucional el suport que li escau, per a benefici del conjunt d’agents culturals: creadors, estudiosos, autors, i públic lector.

Els darrers títols publicats per la IAM confirmen amb escreix aquestes apreciacions. D’entrada, els dos nous lliuraments de la col·lecció “Poesia-Obres Completes”, dirigida per Vicent Berenguer. Dos títols molt significatius que venen a sumar-se a l’anterior, de Marc Granell. Són els de Jaume Pérez-Montaner Defensa d’una forma. Poesia Completa 1976-2018 i de Josep Piera Poesia Completa 1971-2018. El primer amb pròleg d’Antoni Martí Monterde i epíleg de Dominic Keown, i el segon amb pròleg de Maria Josep Escrivà i epíleg de Jaume C. Pons Alorda. Edicions molt acurades de dos dels poetes valencians més destacats de les darreres dècades. El primer nascut el 1938, el segon el 1947. En el cim de la seua trajectòria literària, per tant. Difícil exagerar la importància de comptar amb aquestes edicions que fixen una obra i permeten un acostament complet i sistematitzat a dues poètiques complexes, plenes, d’una qualitat extraordinària.

Ja en el terreny de l’assaig i la investigació, cal consignar que a la col·lecció “Adès & Ara” hi han aparegut dos nous volums que no tenen pèrdua. Tono Vizcaíno Estevan assaja una comprensió documentada i incisiva de la representació de la prehistòria -concretament del món dels ibers- en la ideologia i la mentalitat contemporànies al llibre A la recerca dels orígens. El passat iber en l’imaginari col·lectiu valencià, amb un pròleg de Carmen Aranegui, Aquesta manera d’integrar els coneixements del passat remot amb l’ús ideològic que se n’ha fet al llarg del temps és prometedora. Apassionant fins i tot, i plena d’ensenyaments, il·luminadora, perquè contribueix a explicar una mica més aquella densa constel·lació que podríem anomenar “la ideologia valenciana”.

Seguir leyendo »

Mirar, pensar, escriure. L’obra de J. F. Yvars

J. F. Yvars ve recollint d’ençà de fa ja bastants anys, de manera tenaç, la seua obra diríem que dispersa en una sèrie de volums que es van publicant a l’editorial Albatros de València (la benemèrita, i històrica, Arts Gràfiques Soler).  Tinc a l’abast tres d’aquests volums: Al tiempo del arte. Notas de crítica (2000), Modos de persuasión. Notas de crítica (2002, reedició del volum publicat el 1998 per Ediciones Península) i El momento estético . Notas de historia y crítica del arte (2004). L’any 2013 apafregué un altre recull dels seus textos amb el títol La ardilla de Bracque. Notas sobre arte a  Random House- Mondadori. Però hi ha molt més: Jocs sense temps (1992), en català, com algun altre llibre seu, o Buenas maneras. Arte y artistas del siglo XX (2011), per exemple. I monografies -sobre Julio González o Ràfols Casamada, entre altres-, textos de catàleg, pròlegs, més reculls, un volum sobre el collage del 2012... Una obra ja extensa i consistent. Nodrida en bona part dels articles que ve publicant, des de fa molt anys, alguns diumenges al diari La Vanguardia.

Un llarg recorregut al món de l’art, en el terreny de la crítica i la història, dels museus i exposicions -fou director de l’IVAM-, de la docència i de l’activisme cultural en sentit ampli avalen l’obra i el relleu d’aquest valencià d’edat indeterminada, perquè en cap ressenya biogràfica apareix el seu any de naixement. Però ja en són uns quants...

Molt ben portats, per cert. Perquè J. F. Yvars, cada vegada que me’l trobe tot passejant -a València o a Barcelona-  està igual. Igual a ell mateix, tan agut en la conversa i tan tocat i posat com sempre. Un valencià d’aire centreeuropeu, cosmopolita. Amb pis a Londres i a Barcelona, segons temporades. Cosa que meravella, certament, en una època en què l’habitatge s’ha posat pels núvols especialment en aquestes ciutats.

Seguir leyendo »

La darrera aventura literària d’Ignacio Carrión

Diario último

Acaba d’aparèixer aquests dies de final de 2018 el darrer dietari d’Ignacio Carrión, que ja no va poder revisar i editar ell. Publicat a l’editorial Renacimiento, de Sevilla, aquest Diario último (2016) s’ha editat a cura de Carlos García Santa Cecília, que també en fa el pròleg, i de María Jesús Duato, la vídua d’Ignacio Carrión, que va morir a València el 8 d’octubre de 2016, víctima d’un càncer.

El llibre inclou també els darrers articles publicats a Valencia Plaza i les darreres entrades del seu blog, i incorpora també missatges i cartes d’amics. Té per tant un valor documental afegit. Aporta i permet una aproximació al darrer Ignacio Carrión. I també un besllum de la seua trajectòria i el seu tarannà, de la seua aventura vital i literària, tan fora del comú.

Grafòman impenitent, dietarista insomne, periodista, viatger, llibreter i sobretot escriptor, autor de cròniques, novel·les i narracions, membre rebel d’una nissaga de la burgesia valenciana: tot això fou Ignacio Carrión, que es va entestar a documentar dia rere dia el seu pas per aquest món a través d’una escriptura autobiogràfica al llarg de 55 anys i -literalment- de milers de pàgines. Però cal precisar: una escriptura no només autobiogràfica i autoanalítica, sinó també farcida d’opinions, judicis, valoracions i apreciacions sobre el món, la gent, la política i la literatura.

Seguir leyendo »

Llibres, llibres, llibres...

Quan arriben aquestes dates de consum i felicitat obligatòria molta gent -sortosament- fa almenys una cosa ben feta: regala llibres. O se’n compra. És una bona idea. Regalar un llibre, ben mirat, no deixa de ser una operació delicada. No és tan òbvia. S’ha d’haver sospesat, s’ha de triar el títol que versemblantment agradarà o interessarà l’altra persona, la qual cosa implica un coneixement o una intuïció més o menys consistents del contingut del llibre en qüestió i també de l’ànim i els interessos, reals o suposats, del destinatari. És, per tant, un afer una mica més subtil i personal que altres opcions, perquè incorpora una vessant emocional, i cultural, més intensa.

Les novel·les solen ser una opció. No fallen, sobretot si han rebut bones crítiques i han estat publicades en editorials de referència i de confiança. Si funciona aquell mecanisme tan eficaç que és la recomanació directa d’amics, coneguts o saludats. Sobretot dels amics, en aquest cas... Va per temporades. Ara tocaria, potser, novel·les de Lucia Berlin. O narracions d’Alice Munro. O un llibre impactant com Una educació de Tara Westover (Més Llibres) o un de tan sorprenent i extraordinari com Després de l’amor de Subbash Jaireth (Lletra Impresa). D’autors nostrats n’hi ha per triar: Permagel d’Eva Baltasar (Club editor), Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols (Periscopi), El cel no és per a tothom de Marta Rojals (Anagrama). O bé L’art de portar gavardina de Sergi Pàmies (Quaderns Crema), un llibre vertaderament impressionant. I també caldria tindre molt presents propostes com ara La memòria de les ones de Pepa Guardiola (Balandra),  Heidi, Lenin i altres amics de Joanjo Garcia (Bromera) o, per descomptat, Secundaris de Núria Cadenes (Comanegra). Tots aquests llibres -i molt altres en el camp de la narrativa- són apostes segures. Bons llibres, cadascun en el seu terreny, que aprofundeixen en el món de les relacions i les vivències personals, en els misteris i les incerteses de la vida, en la memòria i les diverses realitats que ens condicionen, en aquell magma sovint fosc dels sentiments que ens arrosseguen.

Però hi ha moltes més ofertes i possibilitats en el món dels llibres. Hi ha més variants de la prosa -també convindria tindre present la poesia, a la qual em referiré més avall- que poden ser suggeridores i bones opcions per a regalar o també, arribat el cas, per autoregalar-se.

Seguir leyendo »

El darrer Carlo Ginzburg

Cada nou llibre de Carlo Ginzburg és un esdeveniment.  Aquest historiador singular -un dels més coneguts historiadors italians i gran impulsor d’un corrent historiogràfic sovint associat amb el seu nom, com és la microhistòria- aporta volum rere volum, llibre rere llibre, indagacions estimulants i pertinents. Nascut a Torí el 1939, Carlo Ginzburg és fill de Natàlia Ginzburg -la llegendària narradora que encara enlluerna els seus descobridors tardans- i de Leone Ginzburg, un heroi de la lluita antifeixista. Natàlia, abans de prendre el nom del marit, era Levi. De la família de Carlo Levi, i de Giovanni Levi.

Un dels llibres més famosos de Carlo Ginzburg és El formatge i els cucs, traduït a la nostra llengua per Publicacions de la Universitat de València (PUV). L’univers mental, la idea del món que es feia un moliner del segle XVI, Menocchio, hi és analitzat amb perspicàcia, amb un mètode sui generis, que permet descobrir en una història concreta i localitzada les pistes de corrents i tendències més generals que ajuden a entendre un món allunyat en el temps. Aquest recerca va suscitar un interès extraordinari i va contribuir a donar-li gran renom a escala internacional.

.

Seguir leyendo »

Un gran llibre de Joaquim Sempere

Hi ha llibres que “cal” llegir. Quan un autor aboca en pàgines denses i compactes el pensament, la informació, la reflexió i la saviesa de tota una vida, quan hi aboca tot el seny -el senderi, el trellat- que ha pogut reunir i també la passió que l’ha fet i el fa vibrar encara, convé llegir-lo. Sobretot si el tema de què tracta és d’una importància cabdal des de qualsevol punt de vista. Joaquim Sempere ha escrit aquesta mena de llibre. És la síntesi atapeïda d’anys de reflexió i de dècades d’esforç per un món millor. I no exagere. Un llibre escrit des de la sinceritat més radical. Com diu l’autor, escrit també des de la por. Però sense avergonyir-se’n. Sí: la por a una situació de catàstrofe ecològica i social pressentida i la por a què la humanitat no estiga en condicions de reaccionar i de trobar les solucions escaients al greu perill a què s’enfronta.

El volum en qüestió, Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018), és un llibre informat i compromès. No només descriu, amb dades i arguments seriosos, el progressiu esgotament de recursos i de fonts d’energia fòssil i símptomes tan angoixants com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat, o la sobrecàrrega de deixalles i residus tòxics com a fruit de la cursa desbocada d’un capitalisme enfollit, sinó també els efectes socials patològics de l’acceleració de tots els mals apuntats arran de les darreres dècades de neoliberalisme i globalització. No només circumscriu causes i efectes, sinó que fa propostes en la línia d’una alternativa ecosocialista democràtica i d’una urgent transició a una societat post-carboni. Parla de transició energètica i de decreixement, però tothora hi compareix l’home polític que es qüestiona la factibilitat de les propostes. També analitza críticament els pal·liatius, que considera del tot insuficients, del tipus de la modernització ecològica o el capitalisme verd. L’alternativa ha de ser global, completa, de fons. Una alternativa socialista i ecològica.

¿Té sentit parlar de socialisme després de tot el que ha passat al segle XX? ¿Després del gran fracàs en tots els aspectes dels experiments de socialisme real, que es varen saldar en tiranies industrialistes que menystenien el medi ambient i els drets i llibertats de les persones, que varen fer retrocedir fins anul·lar-les les conquestes democràtiques de la revolució burgesa, cosa que hauria horroritzat Marx? Vet ací el dilema, el drama, la gran aposta, el tema del nostre temps.

Seguir leyendo »

Arrels del neoliberalisme

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació –“el Magnànim”, per a simplificar- ha publicat recentment un volum molt interessant sobre la història del neoliberalisme. Es publiquen molts llibres, certament, i alguns poden passar injustament desapercebuts. Per evitar-ho els grans grups editorials posen a punt estratègies poderoses i promocionen també, de passada, coses bastant fluixes. Les editorials petites i mitjanes no tenen tants recursos i han de ser imaginatives. I les editorials públiques s’han d’espavilar molt i maldar perquè les seues propostes arriben al públic.

Perquè seria una llàstima que qui l’hauria de llegir no s’assabentés de l’existència d’un llibre tan seriós i apassionant com el de Daniel Stedman Jones Els amos del món. Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal. Un estudi ampli i documentat sobre les idees i plantejaments neoliberals al llarg del temps, des dels seus inicis als anys d’entreguerres, la hibernació davant el triomf de la revolució keynesiana, els esforços per mantenir viva la flama de l’escola austríaca, les noves aportacions monetaristes i el paper de Milton Friedman, i l’esclat final amb Reagan, Thatcher i la resta.

El neoliberalisme és una ideologia contrària a l’intervencionisme i a les regulacions estatals, contrària a l’Estat del Benestar, contrària al sector públic. Entén que només el mercat pur i dur, sense traves, és portador d’eficiència econòmica. Té els seus orígens en els debats teòrics dels anys vint sobre la viabilitat del socialisme, quan precisament es debatia no ja l’experiment soviètic, sinó la hipòtesi d’una implantació de modalitats socialistes al cor d’Europa, després de la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial i la crisi del capitalisme i de la societat burgesa tal com s’havia conegut. La idea és que l’assignació racional i eficient de recursos només la pot fer el mercat. Qualsevol altra opció condueix al malbaratament i a la ineficiència. A més, un Estat fort i redistributiu esdevé un monstre burocràtic i paternalista que limita la llibertat individual i condueix a una nova servitud, com apuntava el títol del manifest d’un dels cappares de l’escola, Friedrich von Hayek ( Camí de servitud, 1944).

Seguir leyendo »

La València jueva

Hi hagué una València jueva? Evidentment que sí. Fa molt de temps... La presència jueva en terres valencianes és molt antiga, secular, derivada d’una diàspora primerenca i de la difusió del judaisme al Mediterrani. És anterior i posterior a la València islàmica. I confirmada explícitament arran de la conquesta de Jaume I el 1238. Durant els regnats de Jaume I, Pere III i Jaume II la vida comunitària i l’aportació al conjunt -tan destacada en vessants com la medicina, les lletres, el comerç o la presència en la Cort- fou rellevant i reconeguda. Ara bé, en la segona meitat del segle XIV, època de crisi a Europa -la pesta negra-, el panorama es va enfosquir. L’animositat i la derivació demagògica dels odis i l’ansietat de la gent comú contra els jueus -la judeofòbia cristiana i “la ira popular”- es concretaren en l’assalt a la jueria de València un 9 de juliol de 1391. Morts, gent maltractada, saqueig, incendi del call, destrucció de la sinagoga, en foren el resultat.

Les prèdiques arravatades d’alguns clergues i taumaturgs com sant Vicent Ferrer hi ajudaren. El 1392 la jueria fou reestructurada i reduïda. Dels 2000 jueus que hi vivien a penes en restaren uns 300, que anaren minvant pel perill que implicava la convivència amb conversos.  Molts es traslladaren al castell de Morvedre, un refugi més segur, i ací tingueren un llarg període de pau, com bé va analitzar Manuel Civera al seu llibre Morvedre hebreu (Afers, 2009, pròleg d’Enric Guinot). Finalment els jurats de València varen resoldre el 1428 l’expulsió dels jueus que havien restat a la ciutat.

.

Després del 1391 la persecució i l’observació estricta es centraria en els conversos, sempre sospitosos. Una situació que es va exacerbar després de l’expulsió definitiva signada per Ferran d’Aragó i Isabel de Castella el 1492. L’alternativa era: conversió a la fe cristiana o eixida immediata dels regnes de la Monarquia. Violència sobre la consciència personal o expulsió, deportació, desarrelament. Els que hi restaren i es convertiren de grat o per la força, sobretot per la força, hagueren d’enfrontar-se a la vigilància amenaçadora de la Inquisició.

Seguir leyendo »

Populisme o feixisme

Quan apareix un fenomen nou -o relativament nou- en el panorama sociopolític, no sempre s’encerta a entendre’n el significat i a designar-lo de la manera adequada. Sovint se’n descarta la novetat i es recorre a precedents, a exemples històrics, a comparacions amb configuracions ja ben conegudes. Copsar la novetat dels fenòmens sociopolítics en curs no és gens fàcil. Entre altres coses -a més de la mandra intel·lectual- perquè no s’han acabat d’assentar, no han acabat de mostrar la seua vertadera faç, el seu significat i conseqüències de llarg abast.

El franquisme, per exemple, no fou ben entès en la seua especificitat al moment de la seua aparició. ¿Un nou pronunciamiento militar com tants que n’hi havia hagut a Espanya, una dictadura temporal, un règim pretorià o personalista, una dictadura feixista, una variant hispana del totalitarisme llavors en voga? El debat sobre la naturalesa del franquisme s’ha prolongat en el temps. Ho explica molt bé l’historiador Enrique Moradiellos en un llibre fonamental: Franco. Anatomía de un dictador (Turner, 2018) que no només fa una història sintètica i ajustadíssima -però sense perdre mai el fil d’allò essencial- de Franco i el règim, de la transformació del general africanista en Caudillo, de l’evolució del règim polític que va encapçalar entre 1936 i 1975, sinó també de les temptatives de legitimació jurídica-política i religiosa (perquè l’Església nacional-catòlica va sacralitzar la seua figura). Entre altres, les teories que un grapat de catedràtics de Dret Polític anaren descabellant al llarg del temps i segons les conveniències per a justificar, cara endins i cara enfora, un règim nascut d’una guerra civil. I que havia estat patrocinat per l’Alemanya de Hitler i la Itàlia feixista. El punt de partida del franquisme era la negació total i absoluta de l’Altre (la majoria, en realitat), considerat encarnació del Mal i Anti-España. Ni pau, ni pietat, ni perdó. Res de reconciliació. Anul·lació, esborrament, extermini, presó, deportació, afusellaments. I així durant dècades. Ara que el franquisme queda lluny, però que projecta una ombra tan allargada que encara resta pendent què fer-ne amb el cadàver del dictador, aquest llibre és de lectura molt convenient, diria que obligada.

Però els problemes de conceptualització són a hores d’ara urgents i se situen en un altre pla, per bé que no tan allunyat que no presenta alguns elements de continuïtat. En efecte, l’auge dels partits xenòfobs i d’extrema dreta en bona part d’Europa -nous partits o partits que ja porten molts anys intentant fer-se un lloc sota el sol com el Front National a França-, que tenen com a comú denominador el populisme anti-immigració, l’agitació al voltant del sentiment de pèrdua que genera la hipermodernitat, i la defensa de les velles sobiranies nacionals enfront de la construcció europea, ha fet sonar totes les alarmes. Perquè han avançat electoralment, fins i tot determinen coalicions de govern, i han trobat suport entre els sectors socials afectats negativament per la globalització, que resten marginats, desplaçats, laboralment amortitzats. Uns sectors presentats i afalagats com el Poble enfront de les Elits de la globalització. El poble, la nació, contra la Plutocràcia: un vell conegut, una fórmula antiga...

Seguir leyendo »