eldiario.es

9

Lectures de temps

És significativa la dada. L’aparició de llibres que capten l’interès, en la nostra llengua, és persistent. Diria que creixent. Com “el rayo que no cesa”, per dir-ho en castellà. En l’àmbit de l’assaig, en el sentit més ampli del terme, també. L’apreciació segons la qual la llengua catalana és, de les que no tenen el suport d’un Estat, la de més projecció cultural em sembla pertinent i certa. Una vella aspiració de la Renaixença -la “independència literària”- s’ha acomplert, si més no. Malgrat dèficits, insuficiències, precarietats, persecucions i entrebancs. A pesar de les amenaces ambientals i els períodes d’excepció que, històricament, han estat quasi la norma... El català/valencià mostra una sorprenent vitalitat cultural.

No s’explicaria, si no fos així, la publicació simultània d’obres com les que comentaré tot seguit. Obres d’estils i orientacions certament diversos que, en conjunt, remeten a un entrellat cultural dens, ric, ramificat. Seria el reflex d’una cultura dinàmica, sí, però que -per raons ben conegudes- no acaba de trobar el ressò públic i l’accés al contingent de lectors que seria just, necessari i escaient: al ple domini de la terra, que deia el poeta Salvador Espriu. Un altre dia aprofundirem en aquesta qüestió.

Per descomptat que el rerefons d’aquesta problemàtica és objecte d’anàlisi i discussió permanent d’ençà de molt de temps. L’estiu de 1967, per exemple, es va reunir a casa de Baltasar Porcel, a Vallvidrera, prop de Barcelona, un grup d’intel·lectuals per debatre sobre les perspectives de la cultura catalana. Una reunió en la qual varen participar Josep M. Castellet, Josep Ferrater Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i el mateix Porcel. La idea era fer, durant dos dies, debats focalitzats sobre els grans problemes: l’actitud de l’intel·lectual davant la cultura pròpia (replegament o internacionalisme); llengua i cultura; la realitat cultural diferenciada a Catalunya, el País Valencià i les Illes; la relació amb la cultura espanyola; la projecció sobre la pròpia societat, professionalització de l’escriptor i els mitjans de comunicació de masses. Un temari complet, amb qüestions i problemes que encara consideraríem oberts avui. No caldrà subratllar massa l’interès que té comprovar què pensaven i com es manifestaven els intel·lectuals esmentats, de tant de pes en el panorama d’aleshores, i en els anys a venir, en un moment com aquell, encara en ple franquisme. Ara s’ha publicat el contingut d’aquelles converses al volum Debat sobre [la] cultura catalana (L’Avenç), a cura i amb un pròleg explicatiu de Jordi Cerdà Subirachs. Una recuperació oportuna i del màxim interès, diria que apassionant, que suggereix reflexions sobre el procés històric recent i que permet fer comparacions sempre profitoses entre l’ahir i l’avui. Les veus en directe de patums com Fuster, Ferrater Mora, Molas o Castellet hi ressonen. Baltasar Porcel encara no era una patum, només tenia trenta anys. I després es va dispersar bastant, amb una trajectòria erràtica (de l’anarquisme teòric al pujolisme pràctic), però diu coses interessants i hi va fer d’amfitrió i organitzador.

Seguir leyendo »

Una biografia de Pepín Vidal-Beneyto, l’home multidimensional

Hi ha vides portentoses, d’aquelles tan plenes de fets, viatges i replecs, de projecció pública, i alhora de feina discreta, que mai deixen de sorprendre. És el cas de Sant Vicent Ferrer, per descomptat, viatger i taumaturg de dimensió europea, protagonista en una greu crisi política de la Corona d’Aragó, entès en teologia, autor de sermons i de miracles, predicador de masses empès per un zel intemperant, per una mena de fanatisme populista que el situa en la seua època, i més enllà. Un altre cas de vida portentosa seria Vicent Blasco Ibáñez, novel·lista prolífic, viatger per mig món, o pel món tot sencer, escriptor i periodista de fama internacional, i alhora un valencià molt de la seua terra, polític republicà, revolucionari fins i tot, editor, director d’un diari, diputat, i moltes més coses, relacionades amb l’aventura americana o amb Hollywood.

Sense arribar a tant, la vida de José Vidal-Beneyto, conegut per molta gent com Pepín Vidal sense més, nascut a Carcaixent el 1927 i mort a París el 2010, s’aproxima bastant a aquest model d’individu polifacètic i inquiet, capaç de grans empreses, activista de molts registres, julivert omnipresent, autor d’una obra perdurable, que deixa empremta en diverses generacions.

Les tres dimensions bàsiques de Vidal-Beneyto foren la de l’estudi i l’aproximació al saber acadèmic en el camp de la sociologia, la d’un activisme frenètic (i heroic) per la democràcia amb dos moments culminants -la reunió de l’oposició a Munic el 1962 i la transició democràtica-, i la de l’home de negocis que més enllà del negoci familiar basat en l’exportació de la taronja va fer-se un patrimoni propi amb societats d’inversions i participacions diverses en el món financer, en l’immobiliari o, fins i tot, en la fundació d’un banc a València, el Banc de l’Exportació. El “negoci”, com la terra, té un sentit especial per a molts valencians.

Seguir leyendo »

Impremtes i llibreries, memòria i identitat

En l’engranatge tan complex del món del llibre intervenen, com és ben sabut, molts agents, un cúmul de professionals i d’empreses, uns més visibles i altres més discrets o amagats, que són les baules imprescindibles entre els autors i els lectors. Entre qui escriu -un acte solitari i altament individualitzat- i qui llegeix l’escrit, una operació gens innocent o òbvia. La cadena que s’hi acaba formant és més extensa i recargolada del que sembla. Correctors,  maquetadors, dissenyadors d’interior i de cobertes, agents literaris, lectors editorials, editors de taula, editors i distribuïdors en són només alguns dels intermediaris obligats. Però hi ha més encara, a banda dels encarregats d’una logística gens senzilla, que produeix el miracle de fer arribar el producte acabat, enquadernat i retractilat, o no, a les mans del lector o la lectora. N’esmentaré, ara, dos protagonistes fonamentals, les impremtes i les llibreries, que se sumen als anteriors i a uns altres agents igualment rellevants, com els crítics, els ressenyadors o els periodistes culturals. Tots contribueixen a una indústria que té un pes econòmic indubtable però que és, alhora, peça bàsica de la cultura d’un país, i del món.

Impremtes i llibreries han patit i pateixen els efectes d’uns canvis accelerats en els procediments tècnics de la producció de llibres i també de les pautes de consum i de distribució. La renovació tecnològica accelerada, vertiginosa, ha estat imperatiu inexcusable per a les impremtes, que sovint s’han vist impotents per quadrar balanços davant l’allau d’innovacions que deixaven ràpidament obsoletes maquinàries molt cares, sense haver-les pogut amortitzar. Se’n parla poc, però aquest drama -que els ha passat a moltes empreses de tots els rams- s’ha portat per davant impremtes històriques. Com que la indústria del llibre és una mica especial, per la raó al·ludida de la transcendència cultural, la desaparició d’impremtes, per bé que respon a les lleis fèrries de la vida econòmica, és molt de doldre. Què se’n farà dels seus arxius, de les planxes, de les màquines, dels registres escrits, que explicarien tantes històries? Del linotip a l’offset i d’ací al làser i la impressió digital, l’evolució tecnològica en el ram de les impremtes ha irromput com una tempesta i ha desbordat marcs mentals, rutines, procediments establerts d’ençà de molt de temps, amb les pèrdues consegüents. Però també amb avantatges, com ara la reducció de costos, la versatilitat, l’augment de qualitat i de capacitat de producció.

En tot cas, les impremtes històriques, al meu entendre, són una peça cabdal de la memòria cultural del País i de la memòria de les ciutats. A València hi havia, entre moltes més, quatre d’aquestes impremtes: Nàcher al carrer del Miracle, Tipografia Quiles al carrer del Gravador Esteve, Cosmos al carrer del Doctor Sumsi, Arts Gràfiques Soler al carrer de l’Olivereta. Totes quatre són patrimoni cultural, varen cobrir una època, i explicarien aspectes substancials  de la nostra cultura, del seu esplendor i també de les seues limitacions. Sortosament, Arts Gràfiques Soler i la Impremta Nàcher continuen en actiu. A la Tipografia Quiles, per posar un exemple, s’imprimia la revista Nueva Cultura. I molts anys després les primeres obres que Juan Gil-Albert va poder publicar després del seu llarg exili, exterior i interior.

Seguir leyendo »

Els Gaos, una nissaga oblidada (A propòsit de 'Prosa fugitiva' d’Alejandro Gaos)

Hi ha un tipus de llibre sorprenent, inesperat, un llibre improbable. De tant en tant n’apareix algun, un llibre que desconeixies del tot i que no entra en la categoria dels possibles o esperables. I tant se val que s’hi tracte de llibres actuals, recents, novetats o de llibres antics, però d’un passat encara intel·ligible. Perquè les claus que permeten apamar un llibre -també un document, una figura històrica o un fet determinat- s’esvaeixen amb el temps. Això fa que especialment entre els llibres més antics n’abunden els improbables, en el sentit d’escassament entenedors o que costa de situar-los, per manca de referents. Perquè hom no disposa de les claus escaients per a extreure’n tot el sentit.

Sense anar tan lluny, en absolut, perquè és del tot entenedor, m’ha sobtat un llibre que per atzar he trobat fa poc en una llibreria de vell. Es tracta de Prosa fugitiva. Entrevistas, d’Alejandro Gaos, publicat a l’Editorial Colenda, de Madrid, l’any 1955.

Els Gaos foren una nissaga influent a València i més enllà. Cinc membres d’aquesta família esdevingueren bastant -o molt- coneguts. Fills d’un notari gallec establert a València, els germans José, Alejandro, Angel, Vicente i Lola Gaos -nascuts entre 1900 (José), 1906 (Alejandro), 1908 (Angel), 1919 (Vicente) i 1921 (Lola)- deixaren petja.

Seguir leyendo »

L’audiollibre, per què no?

L’audiollibre, el llibre llegit que es pot escoltar a voluntat, pot ser una bona opció, una opció a explorar. Per què no? En països com Alemanya o Holanda, si més no, els audiollibres tenen tradició i acceptació. Se’n venen quantitats importants. Presenten avantatges innegables, i no tan sols per a persones amb dificultats de visió. Fer un llarg viatge en cotxe -o en tren- mentre escoltes la lectura d’una novel·la, d’una narració, d’uns poemes, d’un clàssic de la literatura, presenta matisos insòlitament estimulants en els quals no caldrà insistir. És una experiència que ens retorna a un temps d’oralitat una mica perdut, però de cap manera esvaït. També -podríem dir- evoca temps infantils, quan la mare o el pare llegien un conte abans de dormir, una pràctica sortosament vigent encara. Perquè és bona cosa -en una època de “nadius digitals”- aquesta de llegir als infants, que molts pares actuals practiquen i que no s’hauria de perdre.

Però no cal ser infants per a parar l’orella. La lectura de contes, relats o llibres en viu pot ser una ocasió plaent. Un goig i alhora un enriquiment. Amb el suport dels estris tecnològics actuals, les possibilitats se’n multipliquen.

Recorde ara una pel·lícula, d’altra banda inquietant, que es titulava El lector (The Reader, 2008, dirigida per Stephen Daldry), amb Kate Winslet en un paper protagonista. Una història d’amor, amb gran diferència d’edat inclosa, en la qual la lectura de llibres a una dona que se n’avergonyia, però que mai no ho confessava, de no saber llegir, hi tenia una gran importància. La pel·lícula en realitat plantejava temes molt de fons, la participació inconscient en els moments més tèrbols i brutals de la història d’Alemanya (l’Holocaust), el crim i el càstig ajornat, la culpa i el perdó, el remordiment, la comprensió i la lectura -primer en viu, gravada en cassets- al llarg de tota una vida. Una història metafòrica i pertorbadora.

Seguir leyendo »

Com aconseguim els llibres (elogi de les llibreries)

Hi ha diverses vies per aconseguir llibres. La més normal i habitual és anar a les llibreries i comprar-ne. És la més recomanable, d’altra banda, perquè permet tindre a la vista les novetats, descobrir títols interessants que un no coneixia, i fer una ullada al fons, especialitzat o no, que les llibreries solen mantindre. La recerca sol ser profitosa, vénen a la memòria, o descobreixes, llibres ja coneguts o desconeguts relacionats amb les preocupacions o els interessos del lector curiós, que sempre en traurà alguna cosa positiva. A més les llibreries són a hores d’ara centres culturals i de relació social que fan un gran paper, insubstituïble, d’animació de la vida ciutadana genuïna en un sentit de civilitat. Cal reconèixer tot el que fan per la cultura i per la vida de relació en una època que els posa moltes dificultats. La deriva digital i el comerç electrònic són dos factors que actuen en contra de les llibreries tradicionals, amenaçades per aquests nous demiürgs, com en el seu terreny propi la resta de comerços dit de proximitat.

Panorama ombrívol, com tret d’una distòpia inquietant, aquest d’una ciutat -una “ciutat”?- sense comerços oberts, sense tendes i botigues, sense llibreries. Imaginem-ho. Carrers amb les plantes baixes tancades, sense espais i locals oberts. Si de cas algun bar o cafeteria, o ni tan sols això. Espais absolutament privatitzats. Clubs socials d’accés restringit. Les compres es fan als centres comercials o per ordinador. Empreses de logística avançada -tan “avançada” que sovint envien una mena d’esclaus, els riders, en bicicleta- serveixen les comandes a la porta de casa. Exageració? Un relat apocalíptic?

Dons una mica d’això ja passa en el model d’urbanitzacions extenses que circumda Madrid per la part nord-oest i que han demostrat ser un feu de les polítiques més reaccionàries. Una mena d’antropologia neoliberal, ha dit algú, és el que el PP i la dreta en general hi han assentat amb aquest model d’aïllament social -centres comercials, escoles concertades, urbanitzacions tancades- que els ha donat un rèdit important. És un model social antiurbà i de segregació social que es va escampar per Estats Units i que s’ha difós també a Amèrica Llatina com a hàbitat de les classes socials benestants, de les elits exclusivistes que no es volen barrejar amb indis, negres o mestissos.

Seguir leyendo »

Fer país: un llibre sobre el PCPV i la qüestió nacional

Fa molt de temps de tot això. Quaranta anys, si fa no fa. I tanmateix, manté una estranya actualitat. Sí: el llibre de la historiadora Vega Rodríguez-Flores, Fer país. Comunismo valenciano y problema nacional (Institució Alfons el Magnànim), emmarca el seu relat entre el 1970 i el 1982, un temps reculat, però que tanmateix aborda qüestions encara obertes, relatives a la identitat del País Valencià i a la culminació de l’autonomia -encara insuficient- i l’encaix dins l’Estat espanyol, o les relacions amb Catalunya i les Balears, l’àmbit lingüístic i cultural català.

Es tracta d’una recerca modèlica d’una historiadora jove (nascuda a Castelló, el 1984) amb totes les credencials acadèmiques. És investigadora a la Universitat de València i doctora en Història Contemporània amb una tesi sobre el PSOE, la nació espanyola i l’Estat autonòmic entre 1974 i 1982. Val a dir que l’ofici es nota, i és benvingut. Vega Rodríguez-Flores és una historiadora rigorosa. S’ha capbussat en una massa ingent de documentació d’arxiu, de textos d’època, de publicacions de tota mena, clandestines o legals, de missatges confidencials, que ha trobat i ha buscat amb professionalitat i constància. També ha anat a trobar testimonis vius i no ha perdut de vista, en cap moment, la història general del període -i les obres clau al respecte- ben coneguda per ella.

Per tant, estem davant d’un llibre d’història amb tots els ets i uts. No de memòria històrica. Que està molt bé, però que és una altra cosa. La història tal com la practica Vega Rodríguez-Flores, i en general els historiadors rigorosos, compara, comprova, contrasta, trena un fil narratiu, però beu de moltes fonts, és multifocal, apunta versions dispars i contradictòries dels mateixos fets i a la fi en trau l’aigua clara. Amb discerniment i capacitat analítica. Amb la sobrietat d’una visió objectiva, o d’aspiració objectiva en tot cas, que no “es creu” la versió de ningú, sinó que les integra en un quadre de conjunt. Per tant, en primer terme, una lliçó d’història, de mètode, de procediment, de mirada.

Seguir leyendo »

L'art de presentar llibres

Les “presentacions” de llibres són tot un món. Un món molt variat. I quasi es podria dir que en la mesura que reiteren un guió i un tipus específic de relat, un gènere literari més. No tan sols entre nosaltres: els book launch o les Bücher Präsentierungen són un fenomen molt estès i habitual. En determinades èpoques de l’any se succeeixen sense treva, però a partir d’un moment, quan comença la calor, el ritme decau i desapareixen del panorama. També decau en l’època nadalenca. La represa -la rentrée que diuen els francesos-, tornar agafar el ritme, costa bastant. Gener sol ser un mes dolent per a les presentacions, igual com setembre. Tot torna a començar a l’octubre i al febrer, ja ben entrat el nou any. Però enmig del curs -del curs acadèmic, que en marca el calendari- les presentacions de llibres són un ingredient cabdal de la temporada. Amb punts culminants a la Fira del Llibre i a la Plaça del Llibre. O a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona. Però la meua referència, ara, són sobretot les que es fan de tant en tant, però amb una certa regularitat, en algunes llibreries. I també en centres culturals o en locals en principi més inversemblants, com bars o cafès.

D’entrada, trobe que són una bona cosa. Aplegar gent al voltant d’un llibre acabat de publicar, organitzar un acte a propòsit d’un autor i la seua obra, fer una celebració del llibre i la lectura, al capdavall, són aportacions positives a la convivència de la polis. No se’ns escapa que les presentacions tenen un caire d’acte social -i promocional- on assisteixen, en primer terme, els amics i coneguts de l’autor i del presentador o presentadors, als quals s’hi suma un contingent variable -molt variable- de públic curiós o motivat. De vegades, especialment en casos diguem-ne més mediàtics, hi compareix un públic nombrós on, a més dels amics i coneguts, es fa present un bon grapat de desconeguts. Gent que no se sap ben bé d’on ha eixit però que s’ha sentit atreta per la fama de l’autor o per la temàtica del llibre. Sobretot si ve precedit per un cert ressò -si és polèmic, encara millor- als mitjans de comunicació.

A les poblacions de dimensions més reduïdes les presentacions és costum que siguen agraïdes, perquè la vida social -més densa- s’hi concentra en un punt i moment determinat, a diferència de la dispersió que caracteritza la vida de la gran ciutat.

Seguir leyendo »

L’assaig que no cessa

Més enllà de l’assaig canònic -en la genealogia que portaria de Montaigne a Pla i Fuster, i d’ací a qui s’hi puga sentir concernit-, un tipus de prosa que coneix un bon moment en la literatura catalana, hi ha vida. Una vida que no beu de la ficció, de la narració, de la construcció d’històries, ni de les temptatives intel·lectuals “cap a un tema”, sinó de l’observació i l’anàlisi més directes de la realitat.

Si dic que l’assaig viu un bon moment en les nostres lletres, hauria de referir-me de seguida a títols com els d’Antoni Martí Monterde, dedicats precisament a Josep Pla i a Joan Fuster. El primer, París, Madrid, Nova York. Les ciutats llunyanes de Josep Pla (Tres i Quatre), vindria a ser una poètica del viatge i una reivindicació in extenso de l’obra de Pla, en la seua vessant de viatger i observador perspicaç, en tres escenaris i moments diferents. El segon, Joan Fuster: la paraula assaig (Afers), seria una poètica de l’assaig, una elucidació de la naturalesa del gènere i uns aclariments del tot pertinents sobre l’evolució i la formació del Fuster assagista, que Antoni Martí situa en Les originalitats. Però aquests dos llibres van molt més enllà d’això, i sumats, constitueixen una invitació engrescadora a apropiar-se d’una tradició, treballar-la i projectar-la. Una idea subjacent és que el fonament de la prosa catalana moderna es troba no en la novel·la, sinó en el dietarisme, el memorialisme i l’assagisme.

Per reblar el bon moment de l’assaig caldria apuntar així mateix el llibre de Lluís Calvo, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Arcàdia), un text sorprenent i verament assagístic on aquest autor, tan interessant, s’endinsa en terrenys poc explorats de dissidència complementaris a l’acció col·lectiva enfront del Leviatan que se’n ha caigut a sobre. I caldria esmentar també els llibres d’Ingrid Guardiola L’ull i la navalla i de Mireia Sellarés  Com una mica d’aigua al palmell de la mà, tots dos publicats per Arcàdia en la col·lecció Deriva. El primer es deté en l’univers de la imatge i la mercantilització de la mirada. El segon, subtitulat “Una investigació sobre l’amor”, és un text d’una enorme originalitat, difícil de circumscriure en pocs mots. L’autora és una artista multidisciplinar que planteja el seu treball com un repte i una interrogació que no deixa indiferent l’espectador o el lector, perquè els interpel·la sense miraments.

Seguir leyendo »

Edició i editorials: una visió qualitativa

Una vegada conclosa la Fira del Llibre de València, que d’alguna manera tanca el cicle d’activitat intensa i molt exigent al voltant del llibre que comença ja setmanes abans del Dia de Sant Jordi (23 d’abril), amb tots els preparatius del cas, és costum d’avaluar-ne l’impacte i la significació. Quanta gent hi ha passat, quin volum de vendes hi ha hagut, quantes activitats s’hi han fet, quants autors hi han concorregut, quins han signat més, quins llibres han tingut més èxit comercial?

Són aspectes interessants, certament, però més aviat decantats del costat quantitatiu. Enguany, des d’aquest punt de vista, la Fira del Llibre ha estat un èxit esclatant: de públic i de vendes, asseguren els organitzadors i em sembla que ho pot confirmar -en termes impressionistes, és clar- qualsevol assistent més o menys amatent i que s’hi haja fixat en els fets més significatius. La Fira ha estat un èxit, amb més autors, més presència de dones, més equilibri de llengües i molt, molt de públic.

Però jo voldria abordar ara una altra vessant. La Fira del Llibre és, entre altres coses, un gran observatori per a qualsevol persona interessada en el món de l’edició i de les editorials, que són un dels ressorts bàsics de la nostra cultura (i també una indústria que genera riquesa i llocs de treball qualificats, no ens n’oblidem!).

Seguir leyendo »