eldiario.es

9

Llibres polítics

Com un subapartat del relatiu auge o proliferació dels llibres d’assaig -que vaig glosar recentment, en un article anterior- es pot considerar la florida -també relativa- de llibres polítics a casa nostra. Són llibres de diversa mena: d’anàlisi de situacions o processos en els diversos escenaris, d’entrevistes amb líders o dirigents connotats o fins i tot de memòria d’un passat més o menys recent contemplat des del prisma de la política. El fet que puguem recollir ací tot un conjunt de llibres polítics, en el context valencià, ja denota que alguna cosa -alguna cosa important- ha canviat. Que el panorama de la lletra impresa, més enllà de la literatura o de l’erudició, va assolint gruix i va conquistant espais i funcions. Recordem que no fa tant -en termes històrics- el to l’havien donat els “llibrets de versos”. Els anys seixanta i setanta capgiraren les coses, però encara havia de passar més temps fins arribar a una certa plenitud. Sempre precària i amenaçada, però certa. Seria insensat no veure-ho.

Hi ha una moderada revifalla de llibres d’aquest tipus, darrerament, i ací en donarem compte d’uns quants. Ni de bon tros arribem al nivell de producció que omple les taules de novetats a Catalunya amb llibres sobre “el procés”, una part de la qual -no tota- arriba fins ací, i que és verament espectacular. És clar que les tribulacions de la societat i la política nord enllà són molt considerables, i no es podia esperar una altra cosa. D’entre tota aquesta producció trobe especialment suggeridors els llibres de Joaquim Nadal Catalunya, mirall trencat i el d’Enric Marin i Joan M. Tresserras Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, tots dos publicats per Pòrtic. El primer és el relat sintètic d’una experiència històrica (els antecedents remots i recents) acompanyada d’una anàlisi del procés sobiranista i d’una proposta bastant realista per desencallar una situació envitricollada. Un llibre honest i constructiu d’un dirigent socialista catalanista. El segon és molt més exigent i extens, més profund i ambiciós. Situa el procés sobiranista en el context de crisi de la democràcia espanyola, determinada per la urpada d’un nacionalisme espanyol frenètic, i també en el context més ampli d’Europa i el món. I presenta el projecte de República catalana com una via d’aprofundiment democràtic. Els autors són dos teòrics polítics i de la comunicació, adscrits a Esquerra Republicana,  i representen un pensament post-nacionalista, de republicanisme cívic, integrador. Una anàlisi rigorosa i articulada, gens pamfletària. Un plantejament que ja és molt influent a Catalunya, com s’ha vist darrerament, i que convé conèixer de primera mà.

A escala valenciana cal consignar en primer terme el llibre d’Antonio Montiel i Gonzalo Guillén Acord del Botànic. La via valenciana para el cambio político (Balandra), una reconstrucció del passat recent, de la situació de partida que propicià el canvi de 2015 i de les negociacions -bastant complexes- que desembocaren en la formació del govern del Botànic (PSPV i Compromís) amb el suport parlamentari de Podem. Els autors són membres d’aquesta formació i lògicament donen la seua versió dels fets. Montiel, a més, hi fou un partícip directe. Un llibre interessant, que enriqueix el panorama de la lectura política, i especialment oportú ara que ens adrecem cap a una reedició del govern del Botànic, probablement amb la incorporació de Podem al Consell de la Generalitat.

Seguir leyendo »

La primavera de l’assaig valencià

Avui parlaré d’uns quants llibres bons -excel·lents- acabats d’eixir de les premses valencianes. Pertanyents al ram de l’assaig, només. Perquè si haguérem de fer referència també a la novel·la o a la poesia -i parlar d’obres tan destacades com les de Joan Benesiu, Anna Moner, Teresa Pascual o Jaume Pérez Muntaner, entre molts altres- l’article podria prendre una extensió desmesurada. Hi ha, permeteu-me, una bona collita literària aquesta primavera valenciana del 2019, i és la primera cosa que cal destacar. Una florida, una injecció d’optimisme i de vitalitat, que ha coincidit amb l’afortunada confirmació d’una hipòtesi o, més pròpiament, d’una realitat botànica altament esperançadora. I esperonadora. Els mals presagis, els mals averanys, s’han estavellat contra la muralla humana dels somriures, de la voluntat solidària, de la consciència de ser poble, d’una majoria social.

Però vull parlar de literatura, de literatura d’idees més concretament. És evident que venim d’uns dies de tensió política innegable, ja m’enteneu, i se’m fa difícil amagar una certa joia, una certa alegria. Tot i que la descartava, m’havia fet a la pitjor hipòtesi. La del retorn a les trinxeres. Si calia, ho faríem. I tant. N’estem avesats! Però afortunadament per a tothom, uns i altres, no ha calgut. Alegrem-nos-en.  Espanya ha donat un bon exemple a la Unió Europea. I el País Valencià ha estat a l’altura. Per una vegada, hipercrítics, accepteu que la realitat circumdant també pot ser -i és- raonable, assenyada, progressista i cada dia més valencianista, conscient, democràtica i avançada. Malgrat totes les xacres i ferments reaccionaris que ja sabem. Malgrat tot. I contra tot això.

La literatura d’idees ens ofereix aquests dies aportacions interessants i verament considerables, que serien un luxe en qualsevol literatura. Per començar, el dietari de Ferran Archilés Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014 (Edicions del Bullent). Un devessall de fragments breus, incloent aforismes, d’esbossos analítics, de referències històriques, de notes personals, que al llarg de 500 pàgines retraten el món interior d’aquest historiador i pensador valencià. Difícil fer-ne la caracterització, per l’enorme dispersió temàtica, però en qualsevol cas un llibre important, un fresc de cultura viscuda, llegida i comentada. Archilés, no es pot negar, viu en un món d’alta cultura, on sovintegen noms com els de Jules Renard, Sartre, Bacehlard, Virginia Woolf, Blanchot, Valéry, Chamfort, Pasolini, Adorno, Montaigne, Pascal, Milosz, Pavese, Queneau, Eliot, Quginard, Fuster, Pla, Gaziel... i així desenes més. Als quals cal afegir músics i cineastes. De tant en tant, espurnes d’una lucidesa impressionant, i referències a l’ofici d’historiador o a la realitat valenciana, o a la vida personal -un tant desencantada- de l’autor, o als viatges i a la llarga estada a París. Alguns -o molts!- apunts mereixerien comentari a banda, que ací no és possible fer. Incitacions al debat i a la reflexió, sens dubte, d’alt nivell, tot adobat amb citacions i consideracions pertinents, embolcallat en un món de cultura europea i universal sense concessions. Tantes pàgines, tantes referències, però, acaben fent a la fi una vaga impressió d’embarras de richesses... que no és obstacle per a apuntar que ens trobem davant d’un dels millors dietaris dels darrers anys.

Seguir leyendo »

Amb Artur Heras, a Xàtiva

Gustau Muñoz

En quatre espais extraordinaris de la ciutat de Xàtiva s’hi pot veure aquests dies, i fins el 29 de maig, una d’aquelles exposicions que cap persona sensible, interessada en l’art i la cultura, s’hauria de perdre. A Xàtiva, aquesta primavera, s’ha organitzat un esdeveniment artístic de primera magnitud. No sé exactament com funciona això de les capitals culturals, aquests títols honorífics atorgats amb bona voluntat promocional per alguna Conselleria. Sí que sé, però, que amb aquesta gran exposició d’Artur Heras, Xàtiva s’ha guanyat per dret propi -i al marge de designacions oficials- la consideració de capital cultural valenciana del 2019.

Una exposició antològica i retrospectiva. Desenes d’obres d’art. Quatre espais expositius. “Sura com el desig i el destí en la memòria” és el rètol genèric que engloba quatre propostes, al voltant i de la mà d’Artur Heras, en commemoració dels seus cinquanta-cinc anys de dedicació a la pintura. La iniciativa és audaç i compromesa, però plenament reeixida i seductora, com comprova de seguida qui s’hi atansa.

Al Museu de Belles Arts (Casa de l’Ensenyança) hi trobarem la mostra titulada “Origen”, que inclou peces inicials i obres molt representatives de l’evolució d’Artur Heras, on es pot observar la progressió no exactament d’un estil, sinó d’una mirada. En una de les sales estan penjades 365 obres de petit format i de factura molt diversa -dibuixos, apunts, gravats, provatures, quadres menuts- que realment impressionen, que et deixen literalment bocabadat per la força, la diversitat, la imaginació, la factura, la capacitat de suggeriment. Qui contempla aquesta mostra de la creativitat inaudita d’Artur Heras al llarg del temps es queda sense alè, corprès. Quina descoberta!

Seguir leyendo »

Contra Sergio del Molino

Un greu pecat en l’escriptura de la història -en la historiografia- és el que hom ha anomenat el “presentisme”, és a dir, interpretar i jutjar fets del passat no en funció del context, les categories i la dinàmica d’una època passada, del seu temps, sinó d’acord amb les preocupacions, les obsessions i el tarannà de l’època present. Això porta a greus deformacions en la visió del passat, a interpretacions errades, esbiaixades o, encara pitjor, a utilitzacions interessades.

Cosa que passa molt sovint. L’excursió al passat sol obeir a les seduccions o els interessos del present. No hi ha tanta distància entre passat i present. Fins i tot es podria dir que el present no existeix, que és només la transició momentània, evanescent, entre el passat i el futur. El futur tampoc no existeix, s’ha de configurar. I Construir-lo és el que realment importa. Tots els interessos i les passions s’aboquen a això: a configurar el futur.

El futur, tanmateix, és imprevisible. No està escrit, diuen. Per definició és una pàgina en blanc. No està tan clar. En un moment donat, entre 1989 i 2001, semblava que el futur ja estava escrit, que la història havia arribat a la fi, o això afirmaven alguns hegelians de darrera generació. El que de debò era imprevisible era el passat. Reinterpretat, reexaminat, revisat, podria deparar moltes sorpreses. I així va ser.

Seguir leyendo »

Jorge Semprún i els usos del kitsch

Dues vegades, com a mínim, però d’una manera que impressiona, fa servir Jorge Semprún l’expressió kitsch al seu llibre testimonial i memorialístic Federico Sánchez se despide de ustedes, publicat el 1993. I escrit -diu- originàriament en francès, perquè així es distanciava de minúcies. La primera fa referència a l’estil particular del franquisme –“una barreja de protocol fúnebre i de retòrica imperial, de mal gust kitsch”-, que va impregnar les llargues setmanes d’agonia del general Francisco Franco, l’any 1975, gestionades per la camarilla de familiars i beneficiaris més propers. Per cert, que la caracterització que fa Semprún del Valle de los Caídos -un tema i un indret tan actual, on encara jau Franco, tot i que quan apareixerà aquest article potser ja no serà així- no pot ser més precisa i més exacta. Considera que aquell mausoleu demencial, la basílica subterrània i monumental, construïda amb mà esclava de presoners polítics republicans, és l’únic testimoni de desmesura arquitectònica del règim. (S’oblida, diria jo, del Seminari Metropolità de Montcada, a València, totalment desmesurat). Ara bé, la desmesura,  segons Semprún, amb els ossaris i la creu enorme, gegantina, que presideix el conjunt a Cuelgamuros, tenia una finalitat molt concreta: “Fer perdurar l’imperi de la mort sobre la consciència col·lectiva dels espanyols”.

La segona vegada que empra l’expressió kitsch fa referència a Alfonso Guerra. L’aproximació a la personalitat de qui era el vicesecretari del PSOE i  vicepresident del govern del qual formava part per invitació de Felipe González, és implacable. És un dels elements cabdals d’un llibre en el qual Semprún barreja, com sol fer, realitat  més o menys veraç i realitat  més aviat ficcionada, sempre al voltant de la seua trajectòria i experiència vital: l’exili, la Resistència, el camp de concentració de Buchenwald, la clandestinitat a l’interior d’Espanya durant el franquisme, l’expulsió del PCE...

Com en Montaigne, però encara més, molt més, ell mateix és la matèria de la seua obra. Una recerca obsessiva dels seus orígens, de les seues peripècies, de les seues vivències, de la seua identitat.

Seguir leyendo »

Un nou llibre de Simona Skrabec

Simona

Acaba d’aparèixer un llibre singular, molt especial. Es publiquen moltíssims llibres, ja ho sé, però pocs de tan intensos i subtils -tan de literatura d’alt voltatge- com aquest. Simona Skrabec acaba de publicar Torno del bosc amb les mans tenyides, a l’editorial L’Avenç. Amb una  coberta bellíssima a partir d’una fotografia que va fer ella mateixa. Sabia que el llibre apareixeria, me n’havia parlat, en coneixia alguns dels textos, però no tots i a més no sabia que es publicaria tan aviat. Una vegada llegit el llibre sencer, la sensació és de descoberta, de trobar-me davant una lectura corprenedora i imprescindible.

Conec Simona Skrabec des de fa una pila d’anys, no sé ja quants, que la vaig convidar a publicar un dels seus articles a L’Espill. I posteriorment, d’acord amb Antoni Furió, a incorporar-se al consell de redacció de la revista, on hi ha fet una feina excepcional, insòlita i molt d’agrair, que ens ha connectat amb la Mitteleuropa, perquè coneix de prop el món germànic i eslau. Simona Skrabec té una sensibilitat especial. Subtil, un punt misteriosa. I una lucidesa teòrica i històrica completa.

És d’origen eslovè. Va nàixer a Liubliana el 1968.  Ha fet tot just 50 anys. Manté la llengua i els lligams amb la seua terra d’origen i hi torna sovint, certament, però és catalana, de fet i de dret, d’ençà de fa ja trenta anys, els que fa que viu i treballa a Barcelona. També és una mica valenciana pels forts vincles que manté amb el País Valencià, on ha publicat diversos llibres i on fa una aportació tan significativa a les nostres revistes i publicacions, i participa en la vida cultural de manera regular, habitual, amb una naturalitat que potser és deutora de la seua condició. Per a ella Catalunya, València i les Illes són, pam dalt, pam baix, el mateix. Passa sovint, això, en realitat, quan s’ha vist món.

Seguir leyendo »

Silenci, mentida, repressió, genocidi: tres llibres importants

Els nazis alemanys encunyaren una expressió eloqüent per a donar compte d’una manera de procedir expeditiva però silenciosa: “Nacht und Nebel”, nit i boira, que vol dir que cal dur a terme les accions més execrables sense fer-ne publicitat, en silenci, per la via dels fets, sense complicacions jurídiques. Es fan i prou. S’elimina, s’assassina, es fan desaparèixer els rastres i avant. El terror que inspira aquesta manera de procedir entre els potencials opositors ja s’escamparà molecularment i retrà els fruits desitjats.

Les dictadures totalitàries basades en el terror fan servir aquesta tècnica, però la combinen també amb les amenaces públiques i les execucions exemplars, amb la repressió anunciada en termes genèrics i els càstigs àmpliament difosos per a escarment i advertència. Per una banda la legislació explícita i els acords en Consell de Ministres. Per una altra banda l’acció silenciosa i amagada. Secret i publicitat en una dialèctica infernal, com dues rodes de molí, que literalment esclafen i redueixen a pols els opositors heroics que defensen la dignitat i la llibertat en condicions de terror.

Una mica d’això podem trobar en alguns llibres recents que val molt la pena llegir. Relatius a contextos diversos, però amb punts comuns. Perquè les dictadures basades en el terror no anuncien a plena llum les seues intencions i les seues pràctiques. Si l’historiador es queda en la superfície de les declaracions oficials, de les lleis, de la retòrica institucional, dels llibres d’actes, no entendrà res. Així ho apuntava Piero Calamandrei (1989-1956) al llibre El fascismo como régimen de la mentira (Tirant lo Blanch, 2019) pel que fa al feixisme italià, règim que va conèixer molt directament. Aquest jurista i polític italià -un dels pocs catedràtics italians, que renuncià per no haver de signar fidelitat a Mussolini i que fou després un dels pares de la Constitució italiana del 1948- ho diu molt clarament: “el règim feixista... [es basava en] la legalitat oficial i en la legalitat extraoficial... se sustentava en les lleis i en la infracció de les mateixes”. El feixisme era la hipocresia, l’arbitrarietat, la façana legalista i la contravenció per la via dels fets de la retòrica i la legalitat proclamada, amb les actuacions de la policia política (l’OVRA), de la Milícia i quan convenia dels escamots assassins. Aquest llibre de Calamandrei és important. Ajuda a entendre millor el feixisme, aspectes de la resistència cultural i moral (com la figura de Benedetto Croce) i altres qüestions no menors com per exemple les limitacions de “la interpretació d’inspiració marxista”, que “no va entendre el fenomen en tots els seus aspectes i veié en el feixisme només una fracció delegada per la ‘burgesia’ per a apropiar-se de manera violenta de les institucions”. Era molt més complex, com també va ser molt més complexa la resistència antifeixista, amb el concurs i la presència d’una dreta democràtica -demòcratacristiana i liberal o d’esquerra laica (el Partito d’Azione)- que després configurà, amb socialistes i comunistes, la Itàlia renaixent que hem admirat. Sobretot en comparació amb la durada i les absències opositores constatades en la dictadura que ens va tocar patir, que projecta encara una ombra massa allargada sobre la cultura política dominant a Espanya.

Seguir leyendo »

Llibres amb errades

El món del llibre també ofereix de vegades sorpreses gens agradables. No tant pel contingut del llibre -d’un llibre concret- perquè més o menys abans de comprar-lo, ja devies saber de què anava, te n’havies informat o te n’havien parlat en termes positius... La qual cosa no evita les decepcions.

 L’assaig que semblava a priori ben estructurat i seductor no compleix les expectatives, és prim, repeteix idees rebudes de manera poc crítica o és grandiloqüent i insofrible. La novel·la que havies pensat d’entrada que t’enganxaria per la trama, l’estil o l’atmosfera, se’t cau de les mans, la trobes falsa i artificial, avorrida. O bé el llibre d’història que semblava tan interessant, no aporta res de substancial, es dispersa, és prescindible. O l’autobiografia o el dietari que prometia perquè alguna cosa en sabies de la peripècia de l’autor, revela una buidor que fa mal als ulls, es perd en l’anecdotari i amaga el que realment podria ser revelador...

Són coses que passen, què hi farem. Són les regles del joc i per això l’olfacte del lector avesat és clau. I per això també la funció de la crítica és -o era- tan important en un sistema literari i, en general, en una cultura ben organitzada.

Seguir leyendo »

La temptació de la memòria

En un article recent feia una referència incompleta a un personatge valencià que mereix molta consideració. No es pot explicar tot en un text breu, evidentment, però de vegades la síntesi apressada pot provocar inexactituds inconvenients, i donar peu a visions esbiaixades i injustes. La referència, ni que siga sumària, hauria d’il·luminar i no confondre. Hauria d’indicar pistes més elaborades i consistents, sobretot en matèries greus.

En efecte, després dels entusiasmes frenètics de la immediata postguerra alguns, pocs, s’adonaren de la naturalesa exacta d’un règim de tancament, obscurantisme, tirania i opressió. I començaren a reflexionar. Alguns, no molts, evolucionaren en un sentit positiu de respecte, reconciliació i contribució pràctica a un canvi que s’entreveia molt difícil. La guerra civil fou molt dura, la revolució provocà crims i grans arbitrarietats, l’Església ferida beneí la revenja i la repressió en nom d’una croada contra els infidels, als quals no se’ls havia d’atorgar cap consideració, cap reparació. Així era molt difícil construir una societat inclusiva, habitable, generosa i justa. Amb la humiliació permanent dels vençuts, no s’anava enlloc. Amb un règim totalitari enmig de l’Europa democràtica, tampoc. I amb un centralisme uniformador i atroç, els valencians s’havien d’encarar, atesos els canvis socials en curs, al desdibuixament o fins i tot a la desaparició com a poble. Una triple exigència així doncs -ètica, de futur polític viable i de valencianisme-, va motivar el canvi d’actitud, tan lloable, d’algunes figures públiques molt representatives que s’havien sumat al franquisme, a València, en els temps convulsos de la guerra civil. Entre ells, per citar-ne alguns, Joaquín Maldonado Almenar i Martí Domínguez Barberà.

Aquest darrer -a qui em referiré- es va plantar una vegada, arran de la riuada del 1957, contra la incúria de les autoritats i la deixadesa per a resoldre problemes vitals dels valencians, i li va costar car. Li costà el càrrec de director del diari degà i la proscripció de l’escena periodística i dels àmbits públics oficials de l’època. L’europeisme el dugué també a esmenar posicions davant un règim que impedia l’aproximació i l’entrada al Mercat Comú, el germen de la Unió Europea. El liberalisme i la civilitat el dugueren a assumir postures democràtiques convençudes. Una evolució molt positiva i primerenca, per tant, que contrastava al seu favor amb altres exponents del seu entorn social.

Seguir leyendo »

Espigolant llibres vells

Un fragment a l’atzar de La Biblioteca de Babel de Jorge Luis Borges comença així: “El Universo (que otros llaman la Biblioteca)...” i segueix amb consideracions literàriament molt elaborades i suggeridores sobre el món infinit i inversemblant de les biblioteques, de les grans biblioteques, que són tot un món i sumades, la metàfora de l’Univers. Tot o gairebé es troba als llibres...

Sense anar tan lluny, les sorpreses que pot donar un modest passeig per determinats entorns dedicats a la matèria impresa i relligada, com les llibreries de vell, poden dur també a evocar encadenaments d’autors o de títols que remeten a l’infinit. O a un infinit relatiu. Perquè el món del llibre, i tot el món humà, és finit. Podria ser quantificat i donaria una xifra exacta. Però fa feredat pensar-ho, és del tot inútil, com aquells reculls dels noms de tots i cadascun dels humans dels quals n’hi ha registre que acumulen els mormons -o serà una altra secta?-, per raons ignotes, en uns grans dipòsits subterranis en algun indret d’Utah, als Estats Units. Esperant, potser, passar la llista a qui corresponga el Dia del Judici Final. I segurament esperant que els agrairan els serveis prestats, vés a saber.

De manera molt més limitada, i profitosa, trobe que una ocupació que rescabala sovint és aquesta de tafanejar a les llibreries de vell. A València n’hi ha unes quantes i una que m’agrada especialment és Auca, a la plaça de la Mercè, on es pot remenar llibres i espigolar. Que no és el mateix que anar a per un llibre concret. Sense dubte, les cerques amb objectiu prefixat són avui molt fàcils. Només cal introduir nom i títol, o només un dels elements, i aviat apareix la informació escaient i la manera d’aconseguir el llibre cobejat.

Seguir leyendo »