eldiario.es

9

Les meues llibreries

Fa poc han tancat a València dues llibreries, Ambreta i Leo. A Tarragona n'ha abaixat la persiana una altra, molt veterana, la Llibreria de La Rambla. No són casos aïllats. Podríem esmentar més exemples. Hi ha una certa davallada de les llibreries tradicionals, i no diguem ja dels quioscos de premsa, que viuen una problemàtica molt específica que, de fet, determina que vagen desapareixent un rere l’altre, fins al punt que ja se senten veus d’alarma. El tancament de llibreries és un mal símptoma i sempre una mala notícia. Cada cas és un cas, per descomptat, i no seria aconsellable fer generalitzacions abusives. Perquè al llarg del temps són moltes les llibreries que han desaparegut, però també se n’han obert de noves. I tanmateix...  En l’ambient molt susceptible al voltant de la suposada crisi del llibre i la lectura el tancament d’una llibreria s’interpreta sovint com a símptoma de la decadència de les formes tradicionals de funcionament del sector de llibre. També s’interpreta com a prova d’un mal més general, de la decadència de la lectura: la gent ja no compra llibres, o no llegeix, s’arriba a dir.

És clar que moltes coses han canviat: el comerç electrònic directe permet aconseguir llibres, que arriben en poc temps a casa, sense necessitat de passar per la llibreria. Grans plataformes digitals es dediquen a això. I a més tenim el llibre electrònic, que no ha acabat de reeixir, però que va fent. Tot un conjunt de factors adversos, que se sumen a la minvada capacitat adquisitiva com a herència dels reajustaments associats a la Gran Recessió, a la puixança de les ofertes audiovisuals, a l’escassedat d’espai físic per acumular llibres, i així successivament. Pel cantó oposat, el percentatge de gent amb estudis superiors i, per tant, amb una teòrica predisposició a comprar i llegir llibres, ha augmentat de manera espectacular. Ni punt de comparació amb un temps no tan llunyà de baixos nivells educatius. Però sembla que, tot comptat i debatut, els problemes són crònics i les llibreries -com us ho confirmarà qualsevol llibreter o llibretera- no estan precisament per a tirar coets..

I tanmateix, ben gestionada, una llibreria continua sent un negoci viable. Si sap buscar el seu públic i ajustar l’oferta, a més d’administrar amb eficiència quasi germànica una logística complicada. Els dos casos esmentats més amunt fan pensar. Ambreta era una llibreria magnífica, dirigida per una gran professional (Coco), amb olfacte i cultura per triar el bo i millor de la gran oferta emanada de les editorials, però estava situada en un espai de València particularment aflictiu. L’Eixample burgès més conspicu no és un lloc molt idoni per a difondre qualitat literària. Els seus habitants llegeixen poc o no gens. Si de cas best sellers com els que es troben a les grans superfícies o llibres ultres com els de Jiménez Losantos o de xafardeig tipus Ana Rosa. No és una burgesia culta, ni de bon tros. Algun cadell escadusser sí que s’interessa per la cultura, però no han fet mai massa crítica. La segona de les llibreries esmentades, Leo, hauria pogut reeixir, perquè estava situada en un lloc més central de la ciutat, però no va encertar a trobar el seu públic. L’oferta era bona, però adreçada a un públic que no va acabar d’identificar-se amb la llibreria, mentre que la clientela conservadora que podria haver connectat amb els seus impulsors (procedents del PP, en un cas almenys) no s’hi sentia gaire atreta. Què llegeix el votant del PP? Què llegeix el públic burgès i de dretes de València? Amb Raimon diria: qui pregunta, ja respon.

Seguir leyendo »

L’atzar i els llibres

L’atzar té una importància més gran que no sembla en tots els ordres de la vida. Sovint passen coses imprevistes, contingents, que desencadenen noves situacions, nous escenaris que en principi podien no haver-se produït. Després ve la necessitat a posar-hi ordre, a reconduir el petit caos provocat. Sempre es diu que res passa per casualitat, però això és molt discutible. La casualitat, l’atzar, existeix i marca les nostres vides. La necessitat, també. De tot això parlava, en el terreny de la biologia, el clàssic de Jacques Monod, L’atzar i la necessitat (1970), avui una mica oblidat però que és molt interessant. Perquè deixa clar que qualsevol teleologia -en opinió d’aquest premi Nobel del 1965, que es basava en els avenços en genètica i biologia molecular- s’ha de posar entre parèntesis.

L’atzar i la necessitat també havia estat un tema recurrent en la historiografia marxista, inclinada tothora a insistir en el cantó de les regularitats, de la necessitat, dels imperatius socioeconòmics de fons, que tot ho determinaven “en darrera instància”. La intervenció dels individus, segons aquest enfocament, que cercava sempre lleis fèrries de la història, tenia un paper marginal, i més aviat anecdòtic. L’important era l’estructura, que sempre acabava imposant el seu pes inercial indefectible.

Una cosa semblant -la coexistència d’atzars i de planificacions més o menys conscients o inconscients- passa també amb els llibres. En principi planifiquem les nostres lectures en funció d’interessos molt clars, tant d’ordre intel·lectual com de gustos estètics. Hi ha qui no se n’ix mai del guió i llegeix el que “ha de llegir”, i també n’hi ha persones que es lliuren a la tafaneria i al desordre de lectures més absolut. Ben mirat, però, fins i tot en el caos hi ha un cert ordre. Un ordre de preocupacions i d’inclinacions que mena precisament a la dispersió, però tothora dintre d’un esquema o un arc d’interessos determinat.

Seguir leyendo »

L’editorial Onada de Benicarló

Una de les proves més eloqüents de la unitat de la llengua és l’absència de frontera lingüística entre Catalunya i el País Valencià. Viatjant cap al nord es comprova perfectament que es parla exactament igual a banda i banda de la ratlla administrativa. No hi ha diferències en la parla, entre les Cases d’Alcanar o Ulldecona i Vinaròs o Traiguera. Entre Mas de Barberans i Sant Jordi. La continuïtat hi és absoluta: tots parlen la mateixa variant del català, que és el tortosí. Les continuïtats entre el nord valencià i el sud català -les Terres de l’Ebre- són, de sempre, molt consistents. Les semblances quant a paisatges, activitat econòmica, mentalitat, costums, estructures familiars, parament de la llar, i així successivament, són inequívoques. Al llarg de la història aquestes comarques han format part de la mateixa diòcesi, la de Tortosa, i encara és així ara. Abans el bisbat de Tortosa incloïa tota la província de Castelló, fins Almenara. Actualment, i d’ençà de la creació als anys cinquanta del bisbat de Castelló-Sogorb, la seu tortosina inclou només la part més septentrional de la província castellonenca. La història, però, els intercanvis humans de tota mena, la influència valenciana tan visible al Delta o la catalana cap al sud, hi té un gran pes. Aquestes comarques mostren un alt grau d’unitat. No tan sols lingüística.

I potser per això, ves a saber, ha pogut sorgir i reeixir, que és el més difícil, a Benicarló una editorial que reflecteix i alhora estimula, amb naturalitat, aquest sentiment profund d’unitat en el camp de la cultura. I específicament, en l’àmbit del llibre.

Onada és una editorial bastant singular que, sense massa soroll, va fent i ha consolidat una trajectòria ascendent des de la seua fundació el 2003. Amb 460 títols al seu catàleg i moltes col·leccions, una quarta part de la seua producció es pot encabir en el rètol infantil i juvenil. La resta inclou ficció i narrativa general i una bona part -la meitat del catàleg, si fa no fa- correspon a no-ficció. Els àlbums il·lustrats hi tenen una certa importància, a l’igual que els llibres de lectura escolar o de vocació pedagògica. Però una característica peculiar d’aquesta editorial són els llibres vinculats al seu territori, fins al punt que, com diuen els seus editors, Onada “ha esdevingut l’editorial de referència en aquest espai central, i a la vegada perifèric, que s’estén entre Castelló i Tarragona”. I això vol dir publicació d’autors d’aquestes contrades i també llibres sobre viles i ciutats del territori, sobre fets històrics o gastronomia local. Història, societat, natura, temes de llengua, tot allò relacionat amb les comarques que comparteixen tantes coses al nord i al sud de la Sènia (aquest riuet esquifit que -com deia Vicent Ventura amb sornegueria- no és precisament l’Amazones...) hi té cabuda.

Seguir leyendo »

El nostre Julià Guillamon

Julià Guillamon és un dels nostres crítics literaris més influents, en el sentit de llegit i valorat. Publica regularment al suplement Cultures de La Vanguardia ressenyes i comentaris crítics de literatura catalana. Sempre informat, amb atenció al context de l’obra considerada, amb respecte pels autors, però amb una independència de judici absoluta i un criteri ferm sobre què és i què ha de ser una obra literària reeixida. Són crítiques útils, que miren d’orientar i ajudar el lector i també sovint els autors. Jo les busque tots els dissabtes, que és el dia que apareix el Cultures, ho confesse, i m’admira tothora la seua traça per a la síntesi, la mirada rigorosa però no inclement ni superba, i la capacitat que té per a construir-se un mapa mental de la literatura catalana, on va encaixant les peces, i on situa, amb perspectiva històrica, les noves incorporacions, que celebra amb satisfacció gens dissimulada.

Però Julià Guillamon és moltes més coses. És també escriptor, una mica tot terreny, i sobretot -diria- un formidable explorador i arqueòleg de la literatura catalana, amb especial atenció a l’edat d’or, al paradís arrabassat, que fou el període que va del començament del segle XX, amb l’esclat del noucentisme -una temptativa radical de modernitat cultural-  a la desfeta de 1939 i l’exili posterior.

Darrerament ha publicat un llibre singular i extraordinari, al qual ja m’he referit en una Nota de Lectura anterior:  El Barri de la Plata (L’Avenç), un llibre que està aconseguint un èxit merescut. Evocació familiar, recerca dels orígens, reconstrucció d’un passat: són pàgines que traspuen una intensitat gens habitual i una honestedat fora del comú on l’autor tracta d’entendre com era el seu pare i com era sa mare, d’on venien, com es relacionaven, què varen fer amb les seues vides, el desencontre final, i on se situava ell enmig de tot plegat. Alhora presenta amb gran cura pel detall i sensibilitat, els “escenaris de la memòria”, que són sobretot el Barri de la Plata, al Poblenou, un entorn urbà obrer marginal on hi havien anat a raure molts valencians immigrats. Perquè també hi ha una Barcelona valenciana. Alhora, situa els orígens de sa mare, al barri més mesocràtic de Gràcia, i la peripècia familiar amb l’hostal que regentaven a Arbúcies els mesos d’estiu. Però sobretot impera la figura del pare, que tenia arrels familiars al municipi de Toga (l’Alt Millars) i es va casar amb una catalana. Obrer d’ofici, esperit inquiet, es sentia “molt valencià” i tenia idealitzat el seu poble, la província de Castelló i tot allò valencià (les falles, la música, les traques, els bous de carrer, etc.).

Seguir leyendo »

Els llibres d’In Púribus

És probablement una de les editorials menys conegudes de les que han sorgit darrerament, en quantitat (sortosament!) molt abundosa, com els bolets al bosc després d’un temps de pluja. No sé si en el cas de les editorials valencianes i catalanes -la proliferació de petits segells com a via per a donar eixida a energies latents i com a resposta davant la concentració editorial, molt marcada en el cas planetari de Catalunya- es complirà o no aquella “llei” de la dialèctica que ens parla d’un salt de la quantitat a la qualitat, el famós salt qualitatiu. Potser sí, qui sap, i a partir de la dispersió quallaran unes quantes editorials sòlides i ben plantejades, viables i amb capacitat de presència pública sostinguda i penetració comercial. Siga com vulga, benvinguda la proliferació que dona com a resultat projectes editorials tan sorprenents i de tanta qualitat cultural com In Púribus. O com alguns altres segells que ens han ocupat o ens ocuparan en aquestes “Notes de Lectura”.

In Púribus és un projecte molt personal del seu fundador, Joan Dolç. Creada en 2014, començà a publicar el 2015. El primer llibre és del mateix Joan Dolç, Balanç d’existències. Un llibre espectacular, certament, compost per fotografies de l’arxiu personal de l’autor, molt diverses i majorment d’autor desconegut, acompanyades d’una reflexió incisiva a partir del que suggereix la imatge. Segons Joan Dolç assistim a una època de trivialització de la fotografia, de pèrdua de respecte davant de la fotografia. Relaciona això amb els canvis socials i morals dels darrers vint-i-cinc anys, i du a terme una temptativa de balanç fet a manera d’il·luminacions benjaminianes...  Joan Dolç aconsegueix moments de gran intensitat i l’encerta en l’acarament de fotografies enormement dispars, però suggeridores, o pertorbadores, i una reflexió personal literàriament molt ben resolta. Difícil d’entendre -o, ai las!, no tant- l’escàs ressò d’aquest llibre.

L’ànima d’In Púribus té una llarga trajectòria en el món dels projectes editorials, del disseny gràfic, de la producció i direcció de documentals, del periodisme i de la fotografia. Entre altres coses, fou director editorial d’una revista única i malauradament desapareguda: Lars, cultura y ciudad. El format i la presentació, la maquetació i la producció (el paper, l’interlineat...) dels llibres, tots els elements tècnics, estan molt cuidats, cosa que es nota i s’agraeix. Joan Dolç compta amb la complicitat d’un seguit d’escriptors i intel·lectuals gens negligibles, com Amadeu Viana, Josep J. Conill o Guillem Calaforra. Inicialment  tingué la col·laboració de l’incombustible activista de la cultura Rafa Arnal. Vet ací un nucli interessant, cultural i editorial, de l’Horta Nord. Joan Dolç és d’Alboraia, Rafa Arnal de Tavernes Blanques. (Francesc Bayarri, promotor d’Austrohongaresa, d’Almàssera).

Seguir leyendo »

La facècia com a instrument defensiu: de J.V.Foix a Salvador Dalí

Al Congrés del PEN Club celebrat el maig de 1933 a Dubrovnik, en la costa dàlmata, enmig d’una Europa sotjada per les premonicions de catàstrofe, es va dirimir si s’acceptava una resolució que refermava els principis constitutius del PEN i que, en coherència amb això, condemnava l’actitud i les decisions del PEN Club alemany, plenament arrenglerat amb els nazisme. Recordem que Hitler havia arribat a la cancelleria del Reich justament el gener d’aquell any. Aviat es varen cremar llibres d’autors desafectes o no acceptables (jueus, marxistes, esquerrans, demòcrates...) i es varen redefinir les normes d’ingrés al Centre alemany del PEN  Club, amb base a Berlín, per a excloure’n els “comunistes”, que ja se sap què vol dir en un context feixista: tots els que no combreguen amb el seu totalitarisme.

La història d’aquesta trobada a Dubrovnik és apassionant i altament significativa. L’explica àmpliament en un article excel·lent Simona Skrabec a L’Espill 58, que apareixerà a final del mes de juny d’enguany. En aquest Congrés el delegat del PEN Club català es va fer famós. Sí, en efecte, J.V. Foix va votar en veu alta la resolució (la bona, l’antifeixista) amb aquestes paraules: “La Catalogne et sa femme toujous d’acord”. La sala va riure de valent. Fou un moment de distensió.

El poeta J.V. Foix -que com el catalanisme en general, a l’hora de la veritat, fou clarament antifeixista-  hi anava acompanyat amb la seua dona de llavors, i en aquell context encara no tan brutal com esdevindria poc després, la seua intervenció fou molt celebrada. Com totes les bromes involuntàries. Una mena de facècia que treu ferro en un ambient carregat de mals averanys. Perquè el que s’hi dirimia era molt seriós. La intervenció d’Ernst Toller va decantar la balança, no sense grans dificultats, com explica molt bé Simona Skrabec. L’antifeixisme, que avui sembla obvi, no era la posició majoritària, llavors, ni tan sols als PEN clubs! Havien de passar unes quantes catàstrofes terribles encara -la invasió de França, el Blitz sobre Anglaterra, el domini pràcticament total sobre el continent europeu, la invasió de l’URSS, l’Holocaust...-  fins que Europa (i el món) obriren els ulls. I això fa pensar: ens ha de fer pensar.

Seguir leyendo »

Ronald Fraser entre nosaltres. Una evocació

Va viure entre nosaltres els darrers vint-i-cinc anys, després d’una existència bastant agitada i complicada. Fou un gran historiador. La darrera etapa de la seua trajectòria fou assossegada i va transcórrer a la ciutat de València, al costat de la seua segona esposa, la historiadora Aurora Bosch. Vivien en un dels carrers més bonics, per al meu gust, més harmònics i elegants, de València, el carrer de Sorní.

Poca gent se’n recorda o en té consciència, tret del cercle més proper d’historiadors amb els quals mantenia relació. Ronald Fraser (1930-2012) havia estat un home més aviat cosmopolita, però aterrà a València i ací trobà, es pot suposar, la llar que enyorava. Aquesta ciutat tan desagraïda, però, no el va saber valorar prou. Perquè l’esfera pública valenciana -diguem-ho així- deixa bastant que desitjar.

No fou el cas d’alguns historiadors i gent de cultura, que tanmateix també han de sobreviure en un anonimat penós, que sí que el varen considerar com pertocava. Perquè Ronald Fraser, el màxim exponent de la història oral sobre la guerra civil espanyola, va veure traduïts i publicats a València dos dels seus llibres, per iniciativa de Mario Garcia Bonafé, en el marc de la Institució Alfons el Magnànim, als anys 80. També va fer alguna intervenció pública, escadussera, a la Universitat o en algun Congrés de Pensament dels Premis Octubre, quan encara se’n feien.

Seguir leyendo »

Safor literària

Han aparegut dos volums enciclopèdics sobre la literatura de la Safor, la comarca -i no és cap exageració dir-ho- “més literària”, juntament amb la Ribera Alta i Baixa, del País Valencià. Amb el títol Gandia, capital literària, el primer volum, a cura de Josep Piera i Juli Capilla, revisa la història de les lletres en aquest espai excepcional, sota el rètol: Des de l’edat mitjana fins al present. El segon volum, a cura de Juli Capilla i Mercè Climent, es presenta (en el subtítol) com una Antologia de textos actuals de la Safor-Valldigna, on hi trobareu una petita mostra de la producció de les desenes d’autors i autores saforencs en actiu. Alguns tan coneguts com Francisco Brines, Josep Piera o Joan Navarro, i altres més ignots, o no tan coneguts.

Una bona tria, que permet fer descobertes o redescobrir alguns noms que teníem una mica desdibuixats. Impressiona, realment, l’àmplia gamma d’escriptors valuosos que pot exhibir la Safor-Valldigna. Tot un món, tota una literatura s’arrecera en aquest espai, tan ubèrrim i meravellós -entre les altes muntanyes, l’horta i la marjal i la mar- com carregat d’història. I ací poseu els noms que vulgueu: Ausiàs March, Martorell, Jordi de Sant Jordi, els Borja (en aquest cas, Sant Francesc)... 

Però la collita d’autors actuals -a més dels ja esmentats-, la llarga llista que inclou Ferran Garcia-Oliver, Enric Sòria, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Pascual, Rafa Gomar, Francesc Calafat, Christelle Enguix, Àngels Gregori, Àngels Moreno... tants i tants autors i autores admirats, revela una exuberància que realment fa pensar. ¿Com i per què, d’on ve aquesta saba literària tan poderosa, capaç de superar sequeres, parèntesis llargs, guerres i opressió, i rebrotar amb força? Perquè la immensa majoria dels escriptors saforencs ho són en la nostra estimada i maltractada, vexada i discriminada, llengua. I si alguns, pocs, escriuen en castellà, com Paco Brines, per raons que podem entendre, doncs no passa res. Són també autors nostres, si no van en contra nostra. Una qüestió esvarosa, ja ho sé, que algun dia caldria descabdellar amb cura, amb tots els matisos i distincions del cas. Perquè Juan Gil-Albert o Rafael Chirbes són autors nostres, però ja no tant aquells que han anat directament i amb males arts contra la llengua i la cultura discriminades, i els seus defensors, siga des de Las Provincias en èpoques molt dures o, ara mateix, proposant eliminar l’autonomia cultural i educativa (si més no) i volent extirpar l’ensenyament en valencià... per a rematar-lo i rematar-nos.

Seguir leyendo »

Editors i editorials al País Valencià (i 2)

En realitat, la història de l’edició valenciana està per fer. No disposem encara de cap estudi històric extens i aprofundit sobre el món de l’edició al País Valencià, especialment en l’època contemporània.

Abunden, en canvi, les notícies relatives als orígens de la impremta valenciana, que es remunten als temps heroics de l’expansió d’aquesta nova tècnica arreu d’Europa. L’invent de Johannes Gutenberg va arribar a València de la mà d’impressors alemanys o flamencs, com ara Nicolau Spindeler, establert a València el 1490, i Lambert Palmart, que s’hi establí també al segle XV, potser una mica abans que el primer. Està molt assentada la idea -discutida per alguns, però- segons la qual el primer llibre imprès a la Península, i el primer llibre imprès en català, fou les Trobes en lahors de la Verge Maria,  a cura de Lambert Palmart, cosa que sempre ha afalagat el patriotisme local.

Els orígens de la impremta valenciana sempre han interessat molt. Se suposa que va existir una tradició arrelada d’impressors i fabricants de llibres, amb la seqüela de traductors, correctors, erudits, tipògrafs, mestres impressors, relligadors, etc. I de fet les edicions de la Bíblia valenciana o del Tirant lo Blanch, apunten en aquesta direcció. La Inquisició hi va fer estralls.

Seguir leyendo »

Editors i editorials al País Valencià (I)

La florida i la puixança actual de les editorials valencianes, tot i els problemes i insuficiències que arrosseguen, és vertaderament espectacular si la considerem en termes històrics. Cap a començament dels anys 70 -no fa tant, vist en perspectiva-  la situació era més aviat dramàtica. Sí, el 1962 s’havia publicat Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster a Edicions 62, l’origen de tants replantejaments. El mateix any, Fuster també havia publicat Poetes, moriscos i capellans a l’Editorial L’Estel, a València. El 1970 havia aparegut un llibre important i sense precedents, Estructura econòmica del País Valencià, també a l’Estel, finançat (però sospite que poc: el paper, per exemple, era de la pitjor qualitat) pel banquer Joaquim Reig i sota la direcció tècnica d’un jove economista, Ernest Lluch. Hi participava un bon grapat d’autors i darrere del projecte havien estat Joan Fuster, Vicent Ventura i Adolf Pizcueta (al “Comité de Redacció” figuraven aquests noms i a més Emili Giralt i J.J. Pérez Benlloch). El 1968 es va fundar una editorial amb aires de modernitat, Tres i Quatre, com a projecció de la llibreria del mateix nom, impulsada per Eliseu Climent i Rosa Raga. També havia començat l’editorial Garbí, de la mà de Tomàs Llorens, Alfons Cucó i Valerià Miralles, que publicà un seguit de volums -amb cobertes sovint de l’Equip Crònica- molt interessants i de gran valor formatiu.

Tot era llavors incipient. No hi havia realment estructura editorial. Durant molt de temps, la realitat va ser molt dura. Els anys 30 havien estat esperançadors, però la desfeta fou tan traumàtica que costà dècades no ja superar-la, sinó fins i tot matisar-la.

Una cultura sense llibres, un país sense editorials, vet ací la situació ombrívola amb què es trobaven les generacions ascendents nascudes als anys 40 i 50. Afegiu-hi el retard econòmic relatiu, l’esgotament d’un model basat en l’agricultura exportadora, el conservadorisme social, una Església integrista, la dictadura inclement i persistent, amb una retòrica insuportable -que evocava tothora la “barbàrie” dels rojos- i una repressió cruel i sistemàtica, amb tortures i presó... Afegiu-hi una cultura oficial estantissa, caduca, ridícula en els àmbits acadèmics i para-acadèmics, que contrastava fortament amb la modernitat europea. La tria estava clara. L’antifranquisme esdevingué un esclat desbordant a partir del 1968. Però l’agonia duraria encara una dècada i la transició, com és sabut, no va ser un passeig en barca.

Seguir leyendo »