Un conegut aforisme de Joan Fuster –“els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”- planteja o suggereix un gran tema, que ha estat objecte de discussió i reflexions diverses al llarg del temps. En les seues múltiples dimensions. Es pot imaginar una vida sense llibres? L’experiència humana s’amplia enormement amb la lectura, que ens permet conèixer altres vides i altres mons, però no substitueix -es diu- l’experiència directa del tracte amb la realitat, les persones, els països, la multitud immensa de maneres de ser i de pensar. Un tracte que si es coneix només filtrat a través de la pàgina impresa, no arriba en plenitud. Tan sols n’arribarà un pàl·lid reflex. O una ombra esquifida.
Els intel·lectuals “llibrescos” sempre han tingut mala premsa. Arrosseguen un estigma d’artificialitat, d’insuficiència i malaptesa. No coneixen la realitat autèntica de la vida. Per tant, les seues especulacions o les seues elucubracions tenen un punt gratuït i poc segur. Els teòrics i científics socials sabran molt de llibres, però poc de la vida. Una manera de relativitzar-los. Amb els científics naturals no hi ha aquest problema: el seu món és per definició abstracte i llunyà, i en la resta de matèries que no són la seua especialitat estricta poden ser uns llecs o uns inútils absoluts, i no se’ls retreu. Poden dir les més grans bajanades o expressar opinions amb escàs fonament, fins i tot anticientífiques, en temes de contingut social, polític o lingüístic. N’hem vist alguns casos.
El problema el tenen els intel·lectuals “de lletres”, els escriptors, els novel·listes, els científics que estudien i parlen de qüestions humanes i socials.
Per a escriure novel·les, posem per cas, cal haver viscut molt, s’insisteix. No n’hi ha prou amb la imaginació. Una llarga vida plena d’experiències i aventures hauria de ser-hi la base. Ara bé, Kafka tenia molta experiència de la vida? Sí i no. És un terreny absolutament esvarós. No està tan clar com s’assoleix això que se’n diu “experiència”. De vegades una suma de sensibilitat extrema i d’estímuls dispersos però prims, dona grans rendiments. A més de Kafka, en podríem posar molts altres exemples.
També el caràcter de les persones depèn molt de l’experiència vital. El periodista valencià Miquel Àngel Villena, adscrit durant anys a El País, sempre ha dit que el fet d’haver viscut l’adolescència en un poble rural era la clau d’alguns trets de caràcter que ell observava en un personatge com ara Amadeu Fabregat, que l’havia viscuda a Torreblanca abans de marxar a Lleida a estudiar magisteri. Això li havia procurat una astúcia i perspicàcia llegendàries, apreses en bregues de carrer i en una interacció social densa, fora de l’abast dels qui havíem tingut una infantesa i adolescència urbanes, protegides, a recer de la duresa del cara a cara amb la vida.
En un llibre recent es planteja una cosa semblant -però en un altre nivell, molt diferent, és clar- a propòsit dels intel·lectuals de l’Escola de Frankfurt, a qui se’ls ha acusat al llarg de molts anys, per la banda crítica, exactament d’això: de teòrics envoltats de llibres, allunyats de la praxis, de la política i de la realitat obrera. Un pecat imperdonable perquè el seu rerefons marxista no ho podia permetre de cap manera: teoria i praxis hi havien d’anar indestriablement unides. Els iniciadors de l’anomenada Escola de Frankfurt havien començat creant als anys 20 un Institut d’Investigació Social que era una mena de centre d’estudis marxistes amb prou feines camuflat, associat a la Universitat de Frankfurt. La desvinculació de la praxis política i de les vivències dels obrers, els presumptes subjectes d’una Revolució fracassada o inexistent a Alemanya, segellà el destí d’un discurs pessimista, vague, estèril al cap i a la fi. Això és el que es diu.
Ho replega d’alguna manera Stuart Jeffries al seu llibre Gran Hotel Abismo. Biografia coral de la Escuela de Frankfurt (Turner, 2018), traducció de l’original anglès, Grand Hotel Abyss, publicat el 2016 per Verso Books. Aquesta mena de crítiques ja les feien Bertolt Brecht i Hanns Eisler o el mateix Lukács fa dècades. El llibre em sembla fallit. Està farcit d’anècdotes i informacions diverses, de tant en tant divertides o interessants, però naufraga a l’hora de copsar el sentit teòric, filosòfic, i polític al capdavall, de l’Escola de Frankfurt. Naufraga en una confusió molt considerable, per exemple quan tracta d’explicar un pensament tan complex i elusiu com el de Walter Benjamin. No hi ajuda gens una traducció de ressò llatinoamericà que de vegades no restitueix conceptes encunyats i coneguts a bastament (hi compareix, per exemple, un “fetichismo mercantil”) i altres vegades fa calcs inacceptables de l’anglès (“ostensible” quan havia de dir “aparente”). Un problema, quan una traducció genera dubtes i perd credibilitat.
Els membres de l’Escola de Frankfurt “es distanciaven dels partits i mai s’embrutaren els punys en les lluites polítiques (...) eren homes amb feines confortables que prosperaren en l’exili als Estats Units”. Amb poques excepcions (pràcticament només Henryk Grossmann, d’altra banda bastant outsider dins de l’Escola) no havien fet política activa. A més la majoria eren fills de casa bona, que patien una síndrome peculiar: el distanciament d’uns pares jueus enriquits i amb esperit comercial que els havien proporcionat estudis. Pares burgesos, fills rebels, anti-burgesos, teoritzants i en teoria revolucionaris. Però que vivien dels diners dels pares, en molts casos, alhora que es rebel·laven contra l’estretor mental, les limitacions intel·lectuals i la mentalitat mercantil dels progenitors, que els haurien volgut pràctics i dedicats a una vida activa al món dels negocis. A partir d’ací, les especulacions de tota mena, freudianes i tota la resta, sovintegen.
Com he apuntat, l’anecdotari que es troba al llibre de Jeffries és considerable i no mancat d’interès, de vegades, tot i que sovint ja era conegut. Aquest llibre tampoc té grans aspiracions en el pla de la recerca. És com un gran reportatge. De fet, l’autor és un periodista de The Guardian. No fa servir gaires fonts primàries en alemany. Cosa complicada perquè deixa de banda alguns documents cabdals, com ara la fabulosa revista dels frankfurtians, la Zeitschrift für Sozialforschung i altres textos originals. Sovint es troba a la vora, o hi cau de ple, de la trivialització. L’esperit teòric i filosòfic alemany, certament, és bastant difícil de copsar des del prisma pragmàtic i simplificador d’una certa cultura anglosaxona. Tot i que no sempre és així. Per exemple, el llibre de Martin Jay, La imaginació dialèctica, també sobre l’Escola de Frankfurt, no hi cau, i és molt superior a aquest. Per descomptat ho és també la gran història que va escriure Rolf Wiggershaus, L’Escola de Frankfurt. El primer el va publicar en castellà, fa ja bastants anys, el 1988 l’editorial Taurus. El segon el va traduir Fondo de Cultura Económica, a Mèxic, i aparegué el 2011, però em sembla que no ha circulat gens.
La precipitació, l’apressament per obtenir i presentar conclusions directes i llampants -per no dir efectistes- en matèries molt complicades i l’esquematització de debats envitricollats és, em sap greu dir-ho, un tret d’aquest llibre de Stuart Jeffries. Una tendència, d’altra banda, que es pot trobar també en algunes pel·lícules que tracten de reflectir personatges històrics o grans moviments d’idees i que sovint cauen en la caricatura. Era el risc que vorejava constantment una pel·lícula d’altra banda meritòria com El jove Karl Marx, de Raoul Peck. De vegades més que vorejar, s’hi estimbava.
Sovint els novel·listes amb prou feines amaguen el rerefons autobiogràfic de les seues obres, que n’és per dir-ho així la matèria primera. En trauen molt de suc. La capacitat d’observació i una estructura psicològica complexa ben filtrada i adobada amb una narrativa poderosa poden donar grans fruits. La literatura beu de la sensibilitat de l’artista i de la seua aptitud per a emprar i crear llenguatge. Hi ha molts registres, per descomptat, també narratives corals o històriques, tot i que al remat sempre hi ressona el drama individual en la interacció col·lectiva. Una llarga vida de viatges i experiències ajuda en alguns casos, però no en tots i no sempre.
En l’assagista que mira d’entendre el món i parlar-ne amb un llenguatge entenedor i adreçat a un públic general i no especialista (la diferència, en principi, amb el científic social), l’experiència directa és igualment important, però també relativa, perquè es combina amb una experiència indirecta -i sans rivages- que obté de la lectura, de les moltes lectures, tot tamisat per la reflexió personal i amanit amb un llenguatge apte. La capacitat d’articular elements històrics, literaris i vivencials en una trama ben argumentada esdevé una de les claus d’una reflexió reeixida, si es sap comunicar com cal. A la fi l’assagista llança una mirada personal sobre el món i l’expressa amb un llenguatge peculiar, idiosincràtic, si hi arriba. I aconsegueix el seu objectiu si estimula la reflexió personal del lector, si activa un diàleg sense paraules que acompleix una funció cultural -em sembla- bastant convenient i interessant.
Joan Fuster va excel·lir en aquest art, com bé sabem. Quines eren les seues fonts? Per descomptat una capacitat reflexiva de primer ordre i un domini superb del llenguatge. Joan Fuster va saber crear llenguatge. Però i l’experiència? Sovint s’ha dit que era limitada, atesa la seua vida sedentària i retirada. Havia llegit molt, tenia una biblioteca de més de 20.000 volums. Durant molt de temps la seua vida es limitava pràcticament a llegir i escriure. Però no només: la paraula viva, la conversa, l’intercanvi d’idees en directe, també hi varen ser molt importants. Cal comptar així mateix amb una infància i adolescència viscudes en un poble -Sueca- escenari d’interrelacions socials “denses”. A més, Fuster va conèixer de prop el medi universitari de València, on va estudiar Dret, i el periodístic per les seues sovintejades col·laboracions en la premsa de València i Barcelona. També l’ambient dels exportadors de taronja en el seu breu pas per un despatx d’advocats. O el dels burgesos més o menys il·lustrats de Barcelona, a través dels seus contactes i viatges. O el d’alguns patricis valencians, arran de diverses iniciatives o aventures cíviques, editorials i bibliogràfiques. També va fer alguns viatges, escadussers però més nombrosos del que es diu. I va conrear l’amistat amb alguns personatges i nuclis decisius, de Barcelona i València. De Vicent Ventura a Max Cahner, de Josep Pla a Josep Palàcios, d’Eulàlia Duran a Josep Iborra, de Josep Maria Castellet a Manuel Sanchis Guarner o els amics i coneguts de Sueca... La seua correspondència, en curs d’edició a cura d’Antoni Furió, dona compte d’una activitat i uns intercanvis que no coincideixen exactament amb una certa imatge de retraïment.
En una carta al seu germà, Gabriel Ferrater ironitzava una mica sobre Fuster, que es prenia “massa seriosament” coses que a Barcelona no es prenien tan seriosament com ell es pensava. És una reflexió curiosa, que apunta a l’aïllament i el consegüent desenfocament, en alguns aspectes, que podia patir Fuster. Gabriel Ferrater no exagerava la nota, era molt més benvolent i equànime que el seu germà Joan Ferraté, que va mantenir una sorollosa i àcida polèmica amb Fuster. Blasmar els intel·lectuals i acusar-los de “no assabentar-se’n” és un esport molt fàcil. El practica tothom. També els altres intel·lectuals...
0