Un fragment a l’atzar de La Biblioteca de Babel de Jorge Luis Borges comença així: “El Universo (que otros llaman la Biblioteca)...” i segueix amb consideracions literàriament molt elaborades i suggeridores sobre el món infinit i inversemblant de les biblioteques, de les grans biblioteques, que són tot un món i sumades, la metàfora de l’Univers. Tot o gairebé es troba als llibres...
Sense anar tan lluny, les sorpreses que pot donar un modest passeig per determinats entorns dedicats a la matèria impresa i relligada, com les llibreries de vell, poden dur també a evocar encadenaments d’autors o de títols que remeten a l’infinit. O a un infinit relatiu. Perquè el món del llibre, i tot el món humà, és finit. Podria ser quantificat i donaria una xifra exacta. Però fa feredat pensar-ho, és del tot inútil, com aquells reculls dels noms de tots i cadascun dels humans dels quals n’hi ha registre que acumulen els mormons -o serà una altra secta?-, per raons ignotes, en uns grans dipòsits subterranis en algun indret d’Utah, als Estats Units. Esperant, potser, passar la llista a qui corresponga el Dia del Judici Final. I segurament esperant que els agrairan els serveis prestats, vés a saber.
De manera molt més limitada, i profitosa, trobe que una ocupació que rescabala sovint és aquesta de tafanejar a les llibreries de vell. A València n’hi ha unes quantes i una que m’agrada especialment és Auca, a la plaça de la Mercè, on es pot remenar llibres i espigolar. Que no és el mateix que anar a per un llibre concret. Sense dubte, les cerques amb objectiu prefixat són avui molt fàcils. Només cal introduir nom i títol, o només un dels elements, i aviat apareix la informació escaient i la manera d’aconseguir el llibre cobejat.
Però la cerca sense objectiu prefixat és una altra cosa. Una ocupació de flanêur de la cultura, diríem, una manera de passar l’estona. O no del tot, perquè també és una manera de descobrir coses, d’establir lligams, de tornar a sorprendre’ns davant l’enginy o l’estupidesa dels humans. O d’aprofundir en el coneixement de coses que ja sabíem però que no sabíem del tot. O que desconeixíem.
D’aquesta manera he anat acumulant alguns llibre vells, de vegades esgrogueïts, altres en perfecte estat de revista. Sense cap pretensió definida. Només perquè els he trobat interessants, informatius i significatius.
Fa temps vaig promoure l’edició d’un volum titulat Els reaccionaris valencians (Afers), en el qual s’hi poden trobar assaigs sobre un seguit de personatges de la branca conservadora i reaccionària. Personatges menors, certament, però no per això menys simptomàtiucs de cara a fer una “catalogació valenciana” (una expressió de Gil-Albert) més exhaustiva o més ajustada a les coses com van ser. Perquè aquesta és una tradició amagada, oblidada, una tradició que ningú reivindica com a pròpia. Tot i que, tal com van les coses, aviat això podria canviar...
Arran d’aquell treball, en el qual l’ajuda de l’editor Vicent Olmos fou molt eficaç, vaig freqüentar una mica obres i autors molt allunyats de les meues tendències naturals, per dir-ho així. I després he continuat la cerca, de manera no sistemàtica. D’aquesta manera tinc a mà ara volums com ara Destino hispano (València, 1939) subtitulat “El Movimiento – La Lucha – La Nueva Vida”). Una nota n’explica el contingut: “Cursillo de formación de propagandistes del Movimiento. Organizado por la Jefatura de Propaganda de Valencia”. L’autor: Román Perpiñá Grau. És un opuscle delirant, feixista i totalitari, que diu coses com aquesta referint-se a les zones industrialitzades d’Espanya: “Las zonas de civilización lo eran de corrupción”. Aquest Romà Perpinyà era un economista interessant, nat a Reus, membre de la Lliga de Cambó, director a València, als anys trenta, de Centre d’Estudis Econòmics Valencians, creat per iniciativa d’Ignasi Villalonga. Als anys setanta i vuitanta fou recuperat per Jordi Palafox i altres i se’n publicà un llibre a la IAM. Prèviament, a la revista Arguments, al núm. 2 (1975), inspirada als primers anys 70 pel PSPV, s’havia recuperat -amb una presentació d’Ernest Lluch- el seu treball “L’interès col·lectiu econòmic a Catalunya i València”, del 1932, que posava les bases d’idees molt assentades posteriorment sobre el corredor mediterrani i la seua lògica econòmica profunda. Ens havien explicat una història parcial. A mitges. Romà Perpinyà fou un feixista.
Sorpreses com aquesta, o no tant, n’hi hauria moltes més. Per exemple, Nueve versos de gesta (València 1940) de Martí Domínguez Barberà, el seu discurs com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1940 en què l’avi de Martí Domínguez compara tothora Franco amb Jaume I, amb una retòrica florida i impressionant que tracta de descriure una València ultratjada pels rojos i finalment alliberada per les tropes franquistes. Inclou dibuixos de Genaro Lahuerta i Pedro de Valencia. O Los valencianos en San Sebastián (València, 1942), de Teodoro Llorente Falcó, el fill de patriarca de la Renaixença, una crònica -això si, molt informativa- sobre la vida i miracles dels franquistes valencians a Sant Sebastià durant la guerra civil, on sobta un petit capítol, “Detenidos por hablar en valenciano”, que explica una anècdota il·lustrativa de com se les gastaven. O bé Falange en Valencia antes del Alzamiento (València, 1939), per Bartolomé Beneyto Pérez i José Maria Herrero Higón, un full de serveis prestats del pare de Mayrén Beneyto, directora durant molts anys del Palau de la Música per encàrrec de Rita Barberà Nolla, alcaldessa que fou de València. Per cert que Bartolomé Beneyto era germà de Joan Beneyto, personatge interessant i camaleònic, també feixista, i abans valencianista un temps, signant de les Normes de Castelló, director de la Censura, sobre el qual va escriure un assaig molt ajustat i precís Pau Viciano a Els reaccionaris valencians.
Són només unes mostres. Podria afegir-ne més. Potser un altre dia... Aquestes coses s’han de prendre a petites dosis. No oblidaré, arribat el cas, el llibre de José Corts Grau El hombre en vilo, publicat el 1959 a la col·lecció “Ensayistas hispánicos” de l’editorial Aguilar, amb pròleg de Pedro Laín Entralgo, ni el volum pòstum de Ramiro de Maeztu a cura d’Antonio Millán Puelles Defensa del espíritu (Rialp, 958). Tampoc España como problema de Pedro Laín, publicat el 1957 a la mateixa col·lecció d’Aguilar, i que fou respost tot seguit per Rafel Calvo Serer amb España sin problema, en el marc de les discussions internes del franquisme entre nacional-catòlics antimoderns defensors de Menéndez Pelayo i falangistes que transitaven, poc a poc, cap a un cert liberalisme. O la darrera adquisició, una hagiografia de Calvo Sotelo, publicada per Espasa Calpe el 1939, obra d’Aurelio Joaniquet (Calvo Sotelo. Una vida fecunda, un ideario político, una doctrina económica).
La vida dels llibres dona molt de joc. Es sobreviuen -i ens sobreviuen- i ens donen moltes sorpreses. Tot-o gairebé- està als llibres...
0