eldiario.es

9

Fer país: un llibre sobre el PCPV i la qüestió nacional

Fa molt de temps de tot això. Quaranta anys, si fa no fa. I tanmateix, manté una estranya actualitat. Sí: el llibre de la historiadora Vega Rodríguez-Flores, Fer país. Comunismo valenciano y problema nacional (Institució Alfons el Magnànim), emmarca el seu relat entre el 1970 i el 1982, un temps reculat, però que tanmateix aborda qüestions encara obertes, relatives a la identitat del País Valencià i a la culminació de l’autonomia -encara insuficient- i l’encaix dins l’Estat espanyol, o les relacions amb Catalunya i les Balears, l’àmbit lingüístic i cultural català.

Es tracta d’una recerca modèlica d’una historiadora jove (nascuda a Castelló, el 1984) amb totes les credencials acadèmiques. És investigadora a la Universitat de València i doctora en Història Contemporània amb una tesi sobre el PSOE, la nació espanyola i l’Estat autonòmic entre 1974 i 1982. Val a dir que l’ofici es nota, i és benvingut. Vega Rodríguez-Flores és una historiadora rigorosa. S’ha capbussat en una massa ingent de documentació d’arxiu, de textos d’època, de publicacions de tota mena, clandestines o legals, de missatges confidencials, que ha trobat i ha buscat amb professionalitat i constància. També ha anat a trobar testimonis vius i no ha perdut de vista, en cap moment, la història general del període -i les obres clau al respecte- ben coneguda per ella.

Per tant, estem davant d’un llibre d’història amb tots els ets i uts. No de memòria històrica. Que està molt bé, però que és una altra cosa. La història tal com la practica Vega Rodríguez-Flores, i en general els historiadors rigorosos, compara, comprova, contrasta, trena un fil narratiu, però beu de moltes fonts, és multifocal, apunta versions dispars i contradictòries dels mateixos fets i a la fi en trau l’aigua clara. Amb discerniment i capacitat analítica. Amb la sobrietat d’una visió objectiva, o d’aspiració objectiva en tot cas, que no “es creu” la versió de ningú, sinó que les integra en un quadre de conjunt. Per tant, en primer terme, una lliçó d’història, de mètode, de procediment, de mirada.

Però el fons, el contingut, és allò important. ¿Com es va plantejar el Partit Comunista la qüestió nacional valenciana? ¿Com va encarar el repte autonòmic? És ben sabut que el Partit Comunista era una organització nodrida i molt vital a l’alçada dels anys 70. Va entomar molts reptes amb esperit constructiu i creatiu, en sintonia amb la iniciativa política del PCE de Santiago Carrillo. El Pacte per la Llibertat, l’Aliança de les forces del treball i la cultura, l’assumpció del feminisme, l’acceptació dels cristians al Partit, l’enfocament creatiu del problema nacional, el socialisme en democràcia, el rebuig a la intervenció soviètica a Txecoslovàquia el 1968, les iniciatives unitàries... tot plegat acompanyava i potenciava el compromís bàsic amb el moviment obrer -amb Comissions Obreres- i veïnal, amb les mobilitzacions obreres, populars i estudiantils que corcaven un règim encara fortament repressiu.

Per un moment, el PC va ser l’avantguarda. Al final de 1976 es va transformar en PCPV. i va encarar la legalització i les eleccions del 1977 amb gran optimisme. Editava la revista Cal Dir i va organitzar una Conferència Cultural amb una enorme participació d’intel·lectuals i artistes. Tenia les idees molt clares, fins on es poden tenir davant una realitat en mutació accelerada.

Perquè el País Valencià va viure entre els anys 60 i 70 una eclosió identitària, cultural i nacional, de gran abast. Pense que l’embranzida industrialitzadora de la segona meitat dels seixanta va fer trontollar algunes estructures de fons de la societat valenciana i, com en altres latituds, va induir una presa de consciència nacional profunda. Que es prolonga fins avui mateix. Les societats agràries estantisses no plantegen problemes nacionals. Les societats que pateixen la dislocació industrial, sí.

El PCPV es va trobar al centre de totes les contradiccions. Subordinat al PCE i obligat per tant a seguir-ne les directrius. Presoner d’una cultura política amb data de caducitat. Escindit entre un sector tradicional i oficialista -l’aparell- que brandava un obrerisme de façana i un sector “nacionalista” i renovador on es fonien base popular autòctona, obrers immigrats amb voluntat innovadora i professionals i intel·lectuals que no estaven per ortodòxies desfasades i que apostaven per la construcció d’un País Valencià alliberat d’hipoteques, d’un País que havia de superar les cotilles de la ideologia tradicional de la classe dominant. Com ja va dir Marx, la ideologia dominant és la de la classe dominant, i això es va demostrat fins i tot a l’interior del PC, on alguns sectors eren víctimes d’aquesta ideologia dominant.

El conflicte estava servit. I fou dur, molt dur, especialment entre el 1977 i el 1980. Varen guanyar els oficialistes, l’aparell, Palomares, Galán, Zamora i companyia, els qui plantejaven tota mena de reticències davant el desplegament d’una posició nacional ferma, que es feren amb el Partit després de la victòria pírrica del sector nacionalista/renovador en el I Congrés del PCPV que elegí Ernest Garcia com a secretari general. Al final, a còpia de pressions i maltracte, l’obligaren a dimitir. Però en el pecat dugueren la penitència, perquè des d’aleshores el PCPV passà a la irrellevància més absoluta. Propiciaren una gran desbandada. Molts -militants i votants- acabaren al PSPV. Altres a la UPV, el germen de l’actual Compromís, que finalment -després de diversos avatars- ha traduït en política efectiva algunes de les idees seminals que es posaren en joc en aquella època.

Aquesta història és molt més complexa, per descomptat, i té moltes més variables, generals i particulars, incloent els resultats electorals insatisfactoris del 1977 i del 1979, i no diguem ja del 1982. Incloent també la crisi general del PCE, la topada entre renovadors i aparell. A més, s’emmarca en un període històric decisiu marcat pel procés autonòmic i per la presa de consciència nacional a nivell de masses o, si més no, pel plantejament, com mai abans, de la pregunta sobre què som i què podem ser els valencians en una conjuntura històrica de reformulació constitucional i política d’Espanya.

L’anomenada “Batalla” de València, l’anticatalanisme, la violència, les respostes que calia donar, la pregunta sobre si el Partit havia d’apostar o no per la identitat valenciana, si s’havia de mantenir passiu -perquè el podia desgastar- o si havia de lliurar-se a la batalla per l’hegemonia social i per tant si havia de prendre partit de manera conseqüent per una visió progressista del tema nacional a repèl de les forces dominants, que conreaven la ideologia tradicional... tot això planava en aquell temps, i plana sobre aquest llibre tan suggeridor.

Vega Rodríguez-Flores ha aconseguit una narrativa fluïda i integradora de les moltes facetes d’un  procés difícil de copsar i de reconduir o de plasmar en una interpretació de conjunt coherent. D’ací el mèrit del seu treball. Ens recorda un episodi concret de la història recent, un moment de crisi i de configuració. Val la pena tindre’l present. Fins i tot diria que és de lectura obligada per a qui vulga fer-se una idea més completa de la nostra història immediata.

La transició valenciana fou un fracàs. No es va aconseguir un pes decisiu en l’Estat ni es va dur terme a través de l’article 151, conforme a la voluntat majoritària d’aleshores, que aspirava a una autonomia de màxims, com les nacionalitats dites històriques. Els interessos dels partits estatals i de la política estatal -que volien “racionalitzar” el procés”, i que només admeteren l’excepció andalusa- varen prevaldre tothora . Una gran lliçó de cara al futur. Es va confirmar una vegada més la vulnerabilitat valenciana, agreujada per un absurd conflicte intern -artificial en el seu desplegament, tot i que no mancat d’una base preexistent- atiat des de fora, amb grans complicitats mediàtiques (el diari Las Provincias, la seua directora i col·laboradors estrets) i polítiques (AP, UCD), així com una dosi molt considerable de violència mai esclarida (el GAV, les bombes a llibreries i a casa d’intel·lectuals com Fuster o Sanchis Guarner).

Finalment es varen assumir en exclusiva els referents simbòlics del regionalisme i un nom tan anodí i absurd com el de Comunitat Valenciana, que no és gens inspirador. Es podríem preguntar fins a quin punt una bona part dels problemes  actuals -el nul pes a l’Estat i al Govern d’Espanya, l’infrafinançament, el declivi econòmic, la no realització del corredor mediterrani, i fins i tot el fet que durant 20 anys haja governat un partit corrupte- no deriven d’aquell fracàs. Em sembla que alguna cosa hi tenen a veure, com també el rumb mediocre i dubitatiu del govern socialista als anys 80. Però la dialèctica de la història no s’atura i molts contenciosos oberts als anys 70 van trobant, un rere l’altre, replantejaments a hores d’ara. Els ritmes històrics de vegades són molt més lents del que els coetanis s’esperaven. Però a la fi les preguntes troben resposta. O respostes.

Tot això, i molt més, es planteja arran de la lectura d’aquest llibre, que es centra en un microcosmos molt intens i vital en un període de gran dinamisme i en canvi accelerat. D’alguna manera aquest llibre complementa el clàssic d’Alfons Cucó Roig i blau. La transició democràtica valenciana (Tàndem, 2002), que analitza el període centrant-se en el PSPV i la seua trajectòria. L’enyorat Alfons Cucó va expressar -en sóc testimoni- el seu desig que algú fes, un dia, una investigació històrica semblant, sobre el mateix període, però centrada en els avatars del PCPV. Vega Rodríguez-Flores ha complert a la fi aquesta comesa. I li ho hem d’agrair.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha