Al Congrés del PEN Club celebrat el maig de 1933 a Dubrovnik, en la costa dàlmata, enmig d’una Europa sotjada per les premonicions de catàstrofe, es va dirimir si s’acceptava una resolució que refermava els principis constitutius del PEN i que, en coherència amb això, condemnava l’actitud i les decisions del PEN Club alemany, plenament arrenglerat amb els nazisme. Recordem que Hitler havia arribat a la cancelleria del Reich justament el gener d’aquell any. Aviat es varen cremar llibres d’autors desafectes o no acceptables (jueus, marxistes, esquerrans, demòcrates...) i es varen redefinir les normes d’ingrés al Centre alemany del PEN Club, amb base a Berlín, per a excloure’n els “comunistes”, que ja se sap què vol dir en un context feixista: tots els que no combreguen amb el seu totalitarisme.
La història d’aquesta trobada a Dubrovnik és apassionant i altament significativa. L’explica àmpliament en un article excel·lent Simona Skrabec a L’Espill 58, que apareixerà a final del mes de juny d’enguany. En aquest Congrés el delegat del PEN Club català es va fer famós. Sí, en efecte, J.V. Foix va votar en veu alta la resolució (la bona, l’antifeixista) amb aquestes paraules: “La Catalogne et sa femme toujous d’acord”. La sala va riure de valent. Fou un moment de distensió.
El poeta J.V. Foix -que com el catalanisme en general, a l’hora de la veritat, fou clarament antifeixista- hi anava acompanyat amb la seua dona de llavors, i en aquell context encara no tan brutal com esdevindria poc després, la seua intervenció fou molt celebrada. Com totes les bromes involuntàries. Una mena de facècia que treu ferro en un ambient carregat de mals averanys. Perquè el que s’hi dirimia era molt seriós. La intervenció d’Ernst Toller va decantar la balança, no sense grans dificultats, com explica molt bé Simona Skrabec. L’antifeixisme, que avui sembla obvi, no era la posició majoritària, llavors, ni tan sols als PEN clubs! Havien de passar unes quantes catàstrofes terribles encara -la invasió de França, el Blitz sobre Anglaterra, el domini pràcticament total sobre el continent europeu, la invasió de l’URSS, l’Holocaust...- fins que Europa (i el món) obriren els ulls. I això fa pensar: ens ha de fer pensar.
Situem-nos ara al París també dels anys trenta. Gala i Salvador Dalí han estat convidats a sopar a casa del vescomte de Noailles. El que havia de ser un sopar en petit comitè, com els havien assegurat, era de fet un sopar d’alt voltatge amb més de 40 convidats i una taula parada de manera impressionant. Els Noailles, “aristòcrates i grans banquers” eren uns dels primers compradors i gairebé mecenes d’un Dalí que feia els primers passos, amb l’ajuda imprescindible d’una dona extraordinària, Gala, que havia deixat Paul Eluard (i Max Ernst) per Salvador, un jove pintor de Figueres amb greus problemes psicològics, i una inseguretat patològica. Tremolava, suava, no podia parlar en públic, patia una greu agorafòbia. I tanmateix en aquell sopar, on no va tastar cap menja de les que s’hi oferien, va triomfar contra tot pronòstic. L’amfitrió, astorat, el va preguntar per què no menjava... i ell va respondre en el seu francès catastròfic (amb un fort accent català) que “a casa s’havia menjat un moble bar, inclosos la fusta i el mirall; però que allò que li carregava l’estómac era la fusta, sobretot la fusta li dificultava la digestió!”. Tots estupefactes, ambient molt carregat, fins que la muller del vescomte, Marie-Louise de Noailles, va esclafir a riure i va fer veure que ella havia entès el número surrealista que havia muntat el jove pintor, el seu protegé. Llavors sí, tots varen riure, i l’ambient es va alleujar. Dalí fou molt celebrat per això. Gala li llançà una confortadora mirada admirativa: havia nascut el showman que era capaç de superar les tensions i el pànic a l’exhibició pública amb la facècia més desenfrenada. Aquesta història la conta de manera magistral Monika Zgustova en un llibre recent i de gran interès: La intrusa. Retrat íntim de Gala (Galàxia Gutenberg, 2018).
És xocant el paral·lelisme entre aquestes dues situacions. Tot una mica en la línia del més prolífic creador de facècies de la Catalunya d’aleshores, que fou, com és ben sabut, Francesc Pujols. Que influí, sens dubte, tant en l’un com en l’altre -i especialment en l’escriptor Josep Pla, molt amic seu, fins que se’n distancià per exigències del guió que s’havia traçat el Pla traumatitzat per la República i la revolució. Pujols acabà després de la guerra civil a l’exili, a Montpeller, on mantingué llargues converses amb el gran escriptor de Benissanet (la Ribera d’Ebre) Artur Bladé Desumvila que aquest plasmaria en un llibre divertidíssim i imprescindible (Francesc Pujols per ell mateix, Pòrtic, 1967), que hauríeu de buscar i llegir. Posteriorment retornaria a Catalunya per a recloure’s en un exili interior a sa casa, a la Torre de les Hores, a Martorell. Pujols parlava en broma, amb un enorme sentit de l’humor, feia facècies, però en el fons deia coses serioses. La facècia com a arma defensiva.
Em recorda molt l’actitud i el tarannà de tants valencians que “fan el valencià” en les ocasions més diverses (una reunió social, un sopar, un míting, un congrés de partit) i que, en aquesta condició, intenten fer gràcia, fer-se el graciós, expliquen acudits, apareixen com la contra-figura de l’heroi o l’apòstol, seriosos i tràgics, de la causa. Una actitud defensiva, en darrera instància. Treure solemnitat, desemmascarar les grans convencions i els formalismes, reduir les altes ocasions i la gran retòrica a realitats més arran de terra, exposar el revés de la trama... ha estat de sempre una estratègia. Però és una estratègia ambivalent. Pròpia de qui, desposseït de poder, ha de reduir a l’absurd la vanitat o la solemnitat dels altres, perquè en la seua pròpia confia poc, o no gens.
“En frases solemnes no hem cregut mai”. D’acord. Però hi ha alguna cosa més...
0