L’historiador de la Universitat de Harvard Chistopher B. Krebs va publicar el 2010 un llibre fascinant: A Most Dangerous Book, traduït l’any següent al castellà, per l’editorial Crítica, amb el títol El libro más peligroso. És fascinant de veritat perquè ressegueix amb una erudició i una habilitat narrativa excepcionals, admirables, la història del llibre Germània de Tàcit, que va actuar com un imant sobre la imaginació més esbojarrada dels nacionalistes alemanys -o dels alemanys en general- al llarg dels segles.
Tanmateix, el poble germànic que descrivia Tàcit, un poble noble i bel·licós, amant de la llibertat, era una invenció. No havia existit. Tàcit se’l va inventar per a posar un espill davant dels romans i criticar-ne usos i costums que, al seu parer, afeblien la força i la cohesió de la societat romana i en promovien la decadència. Havien de mirar-se en l’espill dels guerrers implacables i ferotges, però en el fons de sentiments elevats, que eren els germànics. Els nacionalistes alemanys, per la seua banda, hi trobaven un cant als seus ancestres, una mina per a satisfer una autoestima ferida, un tresor de velles glòries que calia emular. Alemanya -cal recordar-ho- també ha patit un sentiment de frustració i d’inferioritat davant l’Oest més avançat en termes econòmics (Anglaterra), polítics (França) i culturals (França, Itàlia, els grecs). Alemanya era un poble de poetes i pensadors, però endarrerit i que assolí la unitat molt tard: és el que en deien la Deutsche Misere. I ja se sap que l’autoestima ferida és mal assumpte.
Doncs bé, arribat el moment, els nazis, que dominaven Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, van iniciar una recerca impetuosa, van regirar-ho tot, per tal de fer-se amb el manuscrit medieval més antic de la Germània de Tàcit, una còpia (probablement d’una altra còpia), com era habitual en aquell temps, de l’original perdut, que havia vist la llum l’any 98 de la nostra era. Per ordre del pervers Heinrich Himmler -en el temps lliure que li quedava mentre s’encarregava del genocidi dels jueus-, un escamot de les SS fins i tot va assaltar, a la tardor de 1943, quan els aliats ja havien posat peu a Itàlia, la vil·la Fontedàmo, a prop d’Ancona, per mirar de fer-se amb aquella joia.
El llibre de Christopher B. Krebs explica fil per randa aquesta història – que és de novel·la-, i també la de l’escrit de Tàcit, el seu ús ideològic des de Luter, passant per Fichte, fins a Hitler, el sentit real d’aquell antic text romà, i en general anima a reflexionar sobre mites, (un gran tema: recordeu els Borja!), falsificacions i usos de la història. També sobre els llibres perillosos.
Perquè hi ha llibres perillosos. Molt. Alguns pel seu contingut, uns altres per l’ús que se’n pot fer o que se’n fa. Normalment els llibres, així en general i en abstracte, són objecte tothora de d’elogis i de lloances, són -diuen- la cosa més excelsa. Però cal filar més prim. Perquè de vegades són el pretext perfecte per a desplegar les intencions menys recomanables, associades a l’ambivalència fatal dels humans, capaços -ja se sap- del millor i del pitjor. I també poden arribar a ser vehicles del mal, concentrats tòxics, verí en estat pur.
Vet ací el cas, per exemple, de Mein Kampf d’Adolf Hitler, un compendi d’odi racial, un elogi constant de la violència, un projecte esfereïdor de mort programada que els alemanys de l’època, convençuts, intentaren dur a la pràctica amb l’eficiència i el sentit de l’organització proverbials, i amb el resultat ja conegut. D’aquest pamflet d’unes 500 pàgines, o més, ple de desvaris i bajanades, obsessiu però clarament orientat, que no amaga gens les seues intencions, se n’ha fet recentment a Alemanya -ara que els drets han quedat lliures- una edició crítica anotada per historiadors solvents, que en desmunten una a una les fal·làcies i les mentides. També a Holanda s’ha fet una cosa semblant, en traducció al neerlandès. En tots dos casos les vendes han estat considerables, sorprenents fins i tot si es té en compte la densitat acadèmica i erudita de l’aparell de notes d’aquestes edicions crítiques.
Hi ha altres llibres que també tenen “perill”, però que no arriben ni de lluny al nivell bàrbar del libel acabat d’esmentar. Són llibres a tot estirar inquietants, curiosos, sorprenents o interessants de llegir per altres motius. Darrerament l’editorial andalusa Almuzara n’ha publicat uns quants. Torne a dir que ni de lluny vull suggerir paral·lelismes. Que són una cosa molt diferent. Tanmateix, és intrigant. Sobta bastant que l’editorial propietat de Manuel Pimentel, l’ex ministre de Treball amb José Maria Aznar, publique llibres com ara La revolución islámica en Occidente del polemista falangista -o jonsista- Ignacio Olagüe (1903-1974), un afeccionat en termes d’història rigorosa (havia estudiat dret i després s’havia dispersat en altres coses), que manté -amb un parell- que els àrabs mai varen envair Hispània. Un llibre que pertany a l’apartat de l’assagisme d’història-ficció, especulatiu, com algunes coses -la història màgica d’Espanya- de Fernando Sánchez Dragó, un altre que tal.
L’historiador Pierre Guichard ja va desqualificar a fons, i amb arguments de pes, irrefutables per la seua coherència i la recerca que els hi donava suport, aquest llibre escrit ad maiorem gloriam de la continuïtat de la raça des d’Atapuerca (que dirien avui) fins al Caudillo (que tornaran a dir qualsevol dia). Perquè aquesta és la qüestió.
Un altre volum que no deixa de cridar l’atenció, publicat per l’editorial Almuzara, és la reedició de Defensa de la Hispanidad, de Ramiro de Maeztu, un clàssic del pensament ultraconservador que aparegué originalment el 1934. Ja és simptomàtic reeditar un llibre així. Molts han vist en el grup que comanava Ramiro de Maeztu llavors, al voltant de la revista Acción Española, finançada per grans terratinents i aristòcrates madrilenys, la llavor del feixisme nacional-catòlic que cauria després com una llosa roent i aclaparadora sobre la societat espanyola, i que acabaria amb la República. Amb un seguit molt gran, enorme, de morts i represaliats, de depurats als qui van estroncar la vida, de víctimes sense nom ni reconeixement.
Convé sempre llegir els arguments dels altres, ni que siga a títol informatiu i per a poder discutir-los amb coneixement de causa. Sir Isaiah Berlin, el gran pensador britànic d’origen letó i jueu, anava encara més lluny i vorejava el masoquisme quan deia que ell llegia sobretot, o quasi exclusivament, els seus adversaris i enemics intel·lectuals. Està bé, és interessant, però potser en fa un gra massa. Tampoc cal exagerar.
En aquesta mateixa línia de lectures inhabituals o fora del comú podríem incloure així mateix Idea de la Hispanidad, del filòsof orteguià, que es convertí en sacerdot catòlic, Manuel Garcia Morente (Homo legens, 2008), reedició del llibre publicat originalment el 1938 a Argentina i el 1943 a Espanya. I si anem encara més lluny per aquests viaranys podríem provar amb alguns títols igualment interessants, per diversos conceptes, que he pogut aconseguir recentment en llibreries de vell: España como problema (1949; 2a edició: 1957), de Pedro Laín Entralgo; Defensa del espíritu (1958), un recull pòstum de textos de Maeztu ordit per l’editorial Rialp i amb pròleg d’Antonio Millán Puelles; o Ensayos sobre el sentido de la cultura española (1932) de Federico de Onís, publicat per la Residencia de Estudiantes, que mereixeria un comentari a banda. I tant.
El primer dels esmentats, el de Pedro Laín, és un llibre mític -més citat que llegit- sobre el problema d’Espanya, l’endarreriment, la singularitat respecte d’Europa i l’herència menendezpelayesca. Tímidament crític i regeneracionista, s’hi intueix sovint una cauta dissidència liberal, o almenys l’actitud “comprensiva”, i fou contestat asprament, i de manera fulminant, per Rafael Calvo Serer, prohom de l’Opus Dei i de l’integrisme, amb l’assaig España sin problema (1949), que fou Premio Nacional de Literatura Francisco Franco.
L’editorial Almuzara és bastant singular. És una mica dispersa i desigual, però publica també coses interessants, com l’obra recuperada del periodista Manuel Chaves Nogales, i molts llibres sobre Al-Andalus i al voltant d’allò andalús. Allò andalús -l’especificitat del caràcter andalús- és un tòpic persistent de la cultura espanyola. En van escriure, entre molts altres, Ortega y Gasset i també, vés per on, Juan Gil-Albert, fill dels propietaris d’un magatzem de ferreteria d’Alcoi. Mai ens deixarem de sorprendre.
En sabem molt poc, del debat intern dels andalusos, que es barallen pel control de la història, pel “relat”, que es diria ara. Uns assumeixen amb gran convenciment l’herència àrab d’Al-Andalus. Uns altres la rebutgen i estableixen, esquerps, una filiació romana (o pre-romana) i hispànica sense interrupció. Uns s’inventen una llengua andalusa. Uns altres se’n riuen, d’aquesta pretensió. Però això sí, tots són molt espanyols. Perquè si Castella -com s’ha dit- va fer Espanya, Andalusia la va acabar de pastar i li va donar color, forma i gràcia amb el seu folklore i els seus polítics, que dominen els entrellats de l’Estat, juntament amb els gallecs. Una Espanya només castellana -severa i austera- què voleu que us diga...
Però el cas, convindreu amb mi, és que molts llibres d’història d’Espanya, llegits des d’ací, des d’aquesta vora del Mediterrani, al “seno sucronensis”, plantegen un problema, un enigma. Són una cosa inaferrable. Ja ho va dir Joan Fuster, de Sueca, que s’havia llegit a fons Menéndez Pidal, Américo Castro, Sánchez Albornoz i tota la resta. Els valencians, és que “no hi eixim”. Per bé que convé mirar-se’ls, en aquesta mena de llibres tot sona una mica estrany i llunyà, remot i aliè. Nosaltres -com diria Raimon- no som d’eixe món...
Però és que a més a més -i vet ací el tema de fons- l’època de l’assagisme històric especulatiu, dels llibres d’afeccionats que divaguen o fabulen, o inventen, sense coneixements ni formació especialitzada ja ha passat. En temps d’història rigorosa i crítica, de recerca organitzada, amb tants historiadors professionals de primera fila vius i en actiu a les nostres Universitats, això hauria d’estar clar.
Però és així? Aneu, aneu a mirar les taules de novetats als grans magatzems més propers, secció llibres d’actualitat, i ja em direu. No hi faltaran piles de llibres de Federico Jiménez Losantos o de Pío Moa, i de la munió d’imitadors que també volen sucar d’aquest negoci. Aquests llibres si que tenen perill. Més que un Miura. O que un porc solt en un favar, com es diria a l’Horta.
0