Al Prefaci d’Homenots, primera sèrie, Josep Pla explica que havia anomenat de manera genèrica “Homenots” els retrats literaris que havia anat fent al llarg de la seua prolongada activitat “de periodista i d’escriptor” -unes expressions que calia prendre segons deia ell, prudent, cum grano salis. La paraula “homenot” no tenia cap sentit despectiu, com algun malpensat podia sospitar, sinó més aviat al contrari: designava el volum, el relleu, l’entitat, dels personatges que mirava de caracteritzar. La majoria els havia tractat o conegut, de prop o de lluny al llarg de la seua extensa i prolífica trajectòria en el món de les lletres, iniciada als anys 20, que s’acostà a la Penya de l’Ateneu del doctor Borralleras i començà a col·laborar a La Publicidad. Alguns eren retrats retrospectius, evocacions, com es veu en aquest mateix volum i també altres de posteriors de la sèrie i en els Retrats de passaport, que són peces més breus. Els “Homenots” de Pla són una mina de reminiscències, de notícies, d’idees, d’imatges sobre aquella fabulosa aventura que fou el reviscolament cultural i cívic, l’eclosió en tots els àmbits, de Catalunya entre el Modernisme i la Guerra civil. Entre 1888 i 1939. Un món enfonsat, perdut, obliterat, a l’alçada dels anys 50 i 60, quan Pla començà a recollir els seus retrats literaris, primer a l’editorial Selecta i després ja en l’edició definitiva de l’Obra Completa, a Destino. És vertaderament un treball exemplar de memòria històrica, a la seua manera, i amb un rendiment literari excel·lent, tot el que va fer Josep Pla en aquests textos i també, al capdavall, en el conjunt de la seua obra, una vegada es va retirar, decebut, de l’escena barcelonina a mitjan anys 40.
Pensem que la postguerra, l’exili i la dictadura havien acabat amb aquell món, l’havien dispersat, ensorrat, amagat, i suplantat en alguns casos. Amb la col·laboració activa de Pla, tot s’ha de dir, per bé que després se’n va penedir tota la vida... Explicar qui eren o qui havien estat Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Ruyra, Ramon Turró, Gaudí, Nonell, D’Ors, Bofill i Mates, Riba, Creixells, Estelrich i tants altres, era un exercici saludable. En l’estil i amb les intencions, ben conegudes, de Pla, evidentment. Però una cosa no treu l’altra.
Amb el canvi de sensibilitat, allò dels “Homenots” quedava una mica masclista, i Marta Pessarrodona, ben aconsellada per l’editor Joaquim Palau, va publicar el 2006 un volum molt considerable que va titular Donasses (Destino). Admiradora confessa dels Homenots planians -com jo mateix-, no volia emular l’autor de Palafrugell, però és prou clar que s’hi inspira. I dedica pàgines a dones destacades de la cultura catalana que Pla no havia tingut en compte. Un volum magnífic, que fa de molt bon llegir, alhora que informa sobre aspectes i personatges femenins menystinguts, més reculats en el temps (com els retrats dedicats a Dolors Monserdà i Caterina Albert) o més recents (com Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig).
Més d’una vegada he defensat públicament que caldria fer retrats literaris d’aquesta mena sobre homenots i donasses valencians. No és que no n’hi hagen. Sortosament podríem establir una llista ja prou nodrida -tot i que no atapeïda- d’obres que s’hi aproximen. I la primera de totes les Biografies parcials que ha vingut publicant Xavier Serra a l’editorial Afers, del tot convincents i molt ben enfocades. Fan ja quatre volums. També l’editorial Tàndem, en un altre registre, va fer aportacions importants amb la col·lecció “Tàndem de la memòria”.
Però hi ha moltes més dones i homes destacats del País Valencià que bé mereixerien retrats literaris. Necessitem consideracions detingudes -llegidores, solvents, ben escrites- sobre l’obra, la personalitat, el context i l’època d’una sèrie de persones que han marcat la vida valenciana, que hi han fet aportacions d’interès, que han destacat en algun sentit, en algun camp de l’art, la cultura, l’economia, el civisme, la ciència o la política. Per a conèixer-nos millor, per a donar densitat i profunditat a una realitat històrica i cultural que tendeix a l’esborrament, de vegades per deixadesa pròpia i, en general, per la síndrome de la subalternitat provinciana o pels interessos aliens tan condicionadors. I no.
Vaig esbossar, en aquesta mateixa secció, una peça d’aquestes característiques, però d’una manera insuficient, a propòsit d’Alfons Roig. I tinc clar que uns altres personatges que bé podria ser-ne objecte serien, a més d’Alfons Roig, homenots i donasses com ara Ignasi Villalonga, Emili G. Nadal, Josep Renau, Joaquim Reig, Joan B. Peset, Max Aub, Josep Melià, Doro Balaguer, Vicent Andrés Estellés, Eliseu Climent, Vicent Ventura, Lluís V. Aracil, Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Ibars, Emili Rodríguez Bernabeu, Manuel Vicent, Josep Espasa, Antoni Seva, Pedro Ruiz Torres, Antoni Bru, Artur Heras, Carles Santos, Ximo Puig, Carmen Alborch, Ferran Garcia-Oliver, Martí Domínguez o Tomàs Llorens. Entre tants i tantes altres. Del passat o del present, sortosament vius o que ja ens han deixat.
Jo mateix he assajat aquesta variant de l’escriptura en textos dedicats a Valerià Miralles, Rosa Serrano, Josep Bertomeu, Ronald Fraser o Carles Jorro, per exemple. Almenys hi fet temptatives, i no seré jo qui dirà si reeixides o no. En tot cas, insuficients...
Perquè el fet és que em sembla molt interessant, o més aviat imperatiu, mantenir viu el record, la memòria, dels nostres contemporanis: els “contemporanis capitals”. D’aquells que han deixat petja, que han marcat una mica -o molt- el nostre temps, i han contribuït a construir, cadascú a la seua manera, el projecte de País més normal i més agradable de viure del qual comencem a gaudir ja en part. En una part petita, mínima, certament, però gens menyspreable. Sobretot en termes relatius i si tenim present com eren les coses no fa tant de temps. No hem d’oblidar mai d’on venim...
Recentment han aparegut alguns llibres que ofereixen materials útils, informacions aprofitables, guies practicables, per a marcar dreceres o establir aquesta mena de retrats literaris pel que fa a uns quants personatges valencians. Retrats que algú hauria d’escriure. El primer als quals vull al·ludir és el volum a cura de Pedro García Pilán Tots els colors de Josep Vicent Marquès (Institució Alfons el Magnànim, 2018). El segon és Damià Mollà Beneyto. L’home, el mestre i la nació (Ajuntament de Bocairent, 2018). I el tercer Crónicas obreras de Ramiro Reig, a cura de Pere J. Beneyto (FEIS-CCOO PV, 2018).
Marquès fou com a mínim un personatge singular. I brillant. Sociòleg que havia estudiat Dret, com tants en la seua època, molt interessat en la història de la Dreta Regional Valenciana al principi, temptat radicalment per la política. Pioner de l’ecologisme i del feminisme, en particular de la reformulació de la masculinitat, que s’havia d’aliar amb la nova actitud rebel i afirmativa de les dones. Instigador d’un grup polític tan sui generis com Germania Socialista. I posteriorment amb una trajectòria erràtica, que no el va permetre assentar-se ni en la universitat, ni en la política, ni enlloc, després d’esdevenir un columnista àcid i una figura quasi mediàtica en els ambients madrilenys. Fins i tot fou tertulià al programa de Maria Teresa Campos. Tenia un gran sentit de l’humor. Però deixà una obra significativa i una empremta inesborrable. Una obra més aviat d’intuïcions, perquè era un gran intuïtiu, d’esbossos, com es pot veure en un dels seus millors llibres, País perplex, del 1974, que encara val la pena llegir. En el llibre editat pel Magnànim, un seguit d’autors ressegueixen les moltes facetes de Marquès, que no era l’home unidimensional de Marcuse precisament: el sociòleg (Rafael Castelló), l’home feminista que volia redefinir la masculinitat (Fàtima Perelló, Hilario Sáez), el columnista o col·laborador regular en premsa (Anna Mateu), el narrador (Jesús Peris Llorca), el militant i activista (Joan Francesc Peris) i el pioner de l’ecologisme valencià (Enric Amer). Calidoscòpic Marquès, que fou professor meu de Sociologia a la Facultat d’Econòmiques i també un influencer -com diríem avui- en termes polítics entre finals dels anys 60 i començament dels 70.
Damià Mollà fou un gran amic i col·laborador de Marquès. Tots dos signaren un article a Ruedo Ibérico sobre el País Valencià i la revolució socialista, com a Vicent Peris i Guillem Sorolla -els herois de les Germanies- el 1972. Estaven molt preocupats per la deriva dretana (!) del Partit Comunista. I per la seua al·lèrgia al fet nacional valencià. Per això Marquès va escriure el pamflet clandestí “Per què com a marxistes som valencianistes”, que va influir bastant. No abonaven l’estratègia de Pacte per la Llibertat i d’aliances del PCE. Què carai! Tiraven pel dret, a la revolució socialista sense etapes intermèdies... En fi, quina època.
Mollà volia ser més empíric que Marquès. I barrejava l’estudi detallat del cens de població (rudimentari, en aquell temps) amb els conceptes de Marta Harnecker, un marxisme més aviat primari. Però tenia encant. I tant que en tenia.
Al llibre que li ha dedicat l’Ajuntament del seu poble -Bocairent- es troben coses molt interessants. Damià en sabia, però no en va traure gran profit. Fill d’una comarca industrial, esclatava contra qualsevol visió agrària del País. Els seus estudis sobre la Mariola i la indústria dispersa en aquelles contrades són considerables. Després s’alià amb el seu cunyat Eduard Mira per a, suposadament, revisar el fusterianisme i sumar-se a la Tercera Via amb el llibre, premiat als Octubre, Impura natione. Que alguns malèvols rebatejaren com “Ni puta notione”. Amb estil florit i arcaïtzant, ampul·lós, tenia el problema que legitimava d’alguna manera la barbàrie anticatalanista, i es volia equidistant. Sempre he pensat que amagava un gir cap a la dreta, com sol passar, en alguns casos, quan s’ateny una certa edat. Eduard Mira va seguir els passos del seu admirat Lluís Racionero (també sociòleg urbanista imaginatiu) i avui escriu novel·la històrica. Racionero l’enlluernà segurament amb l’obra Cercamón. El PP el nomenà membre de l’AVL. Mollà, malaguanyat, fou membre d’un estrambòtic Consell Municipal de Cultura impulsat per Rita Barberà, que tot ho aprofitava, i del qual se’n saberen ben poques coses després de la presentació. Amb el pas del temps i els grans desenganys, també a la Universitat, es va recloure en si mateix.
Finalment, Ramir Reig, mort recentment, ha deixat un gran record. Jesuïta, capellà obrer, sindicalista, dirigent de CCOO i del PCPV, professor d’història a la Facultat d’Econòmiques, historiador, escriptor. En el llibre que ha editat Pere Beneyto i que es va presentar recentment a l’Aula Magna de la Universitat de València, s’hi recullen escrits seus sobre el moviment obrer, i més coses. Van precedits per una àmplia presentació de Beneyto (“Un intel·lectual comprometido con la classe obrera”) que el situa en la seua època, alhora que circumscriu la seua personalitat tan atractiva. Ramir Reig escrivia molt bé. Tenia una gran cultura i gust literari. Era d’una falta extrema de presumpció, car sumava el sentit de modèstia i feina esforçada de l’antiga escola comunista als mandats d’humilitat interioritzada que li venien de la seua condició religiosa. Amb un 10% del que ell va fer i escriure altres haurien construït uns currículums impressionants. Ramir Reig va ser un historiador molt estimable del blasquisme i de la València de finals del segle XIX i principis del XX. Tenia visió històrica. I una formació teòrica indubtable. A més, com a persona, era d’una enteresa i una bondat que impressionaven. Un gran tipus. En la presentació d’aquest volum d’escrits seus, la historiadora Dolores Sánchez hi va fer un gran parlament sobre Ramir Reig -segons fonts del tot fiables, perquè jo, degut a altres compromisos, no hi vaig poder assistir, molt al meu pesar-, que s’hauria de publicar. Dolores Sánchez és una dona admirable, amb una gran credibilitat, sensata i sòlida. Va explicar fil per randa el sentit últim de l’esforç, la lluita i la vida de Ramir Reig.
Tres homenots valencians, molt diferents, però amb punts en comú. L’antifranquisme, la transició, les grans esperances, la renovació de la cultura, el País, l’aggiornamento en tots els camps, la Facultat d’Econòmiques. Un temps, un país...
0