eldiario.es

9

Llibres amb errades

El món del llibre també ofereix de vegades sorpreses gens agradables. No tant pel contingut del llibre -d’un llibre concret- perquè més o menys abans de comprar-lo, ja devies saber de què anava, te n’havies informat o te n’havien parlat en termes positius... La qual cosa no evita les decepcions.

 L’assaig que semblava a priori ben estructurat i seductor no compleix les expectatives, és prim, repeteix idees rebudes de manera poc crítica o és grandiloqüent i insofrible. La novel·la que havies pensat d’entrada que t’enganxaria per la trama, l’estil o l’atmosfera, se’t cau de les mans, la trobes falsa i artificial, avorrida. O bé el llibre d’història que semblava tan interessant, no aporta res de substancial, es dispersa, és prescindible. O l’autobiografia o el dietari que prometia perquè alguna cosa en sabies de la peripècia de l’autor, revela una buidor que fa mal als ulls, es perd en l’anecdotari i amaga el que realment podria ser revelador...

Són coses que passen, què hi farem. Són les regles del joc i per això l’olfacte del lector avesat és clau. I per això també la funció de la crítica és -o era- tan important en un sistema literari i, en general, en una cultura ben organitzada.

Però ara volia referir-me a una altra mena de decepcions. Que a més són especialment ominoses perquè molts llibres van retractilats i no ens parem a traure’ls la funda i fullejar-los. És poc recomanable procedir així, però passa quan el tema o l’autor, i les notícies que en teníem, són ja tota una garantia. I compres el llibre a ulls clucs. I el desemboliques, l’obres i comences a llegir. Ja a les primeres pàgines t’envaeix una sensació estranya, d’incomoditat. Alguna cosa no funciona. L’operació de llegir es veu seriosament entrebancada. El text no flueix i no pots copsar sense obstacles inoportuns les idees que l’autor volia expressar, la seua veu, el seu pensament.

És fet i fet la decepció -la cruel decepció- que provoca un llibre mal traduït o mal corregit. Que no ha passat per la preceptiva correcció editorial. Un requisit bàsic de l’edició de qualitat -la correcció o revisió- que ha de funcionar a tres nivells, si es tracta d’una traducció: control de la qualitat de la traducció (comparada amb l’original); revisió d’estil;  correcció ortotipogràfica.

¿Què es pot pensar quan un llibre que t’interessa, que té un contingut substancial, que voldries llegir i assimilar, està ple de nyaps? Nyaps com ara -el llibre en aquest cas està en castellà-  “una ley que preserve con recelo la propiedad privada”, “en un sentido u en otro”, “una doctrina que reniega de la libertad y la sustituye con el autoritarismo”, “hacia todo lo que afecte a solucionar”, “adopta caso por caso cualquier política”, “procuce” (per produce), “los suscritos al partido”, “era vigente todavía”, “nuevísima clase” etc., etc.

Els exemples podrien multiplicar-se indefinidament. Calcs sintàctics de la llengua d’origen -en aquest cas l’italià-, paraules equivocades, metàfores inadequades, construccions que grinyolen, explicacions sobreres i altres d’importants -en un text històric- que falten, errades de puntuació, frases mal construïdes, guionets després de coma... En fi, una antologia del que no s’ha de fer en termes editorials.

La qualitat formal i de continguts és o hauria de ser l’objectiu prioritari d’una indústria editorial incipient que té enfront competidors molt poderosos. Fer-se un lloc en un mercat tan disputat com el dels llibres només s’aconsegueix creant imatges de marca distintives i de qualitat. Les cobertes són molt importants, més del que sembla, i sovint en trobem de tan antiestètiques que tomben de tos, que dissuadeixen. Fer cobertes de llibres, per exemple, no és feina d’aficionats. Sinó de professionals. I aquest és el tema, els professionals. No es pot editar sense editors (literaris, en el sentit anglès de la paraula), sense correctors, sense maquetadors i dissenyadors. Tot està més o menys inventat en el món del llibre, però cal saber importar i interpretar, redefinir i resignificar. Innovar només es pot fer a partir de la tradició, d’una tradició sòlida i ben assimilada. Sens dubte això ho saben molt bé els nostres editors i editores i la majoria, em consta, treballen i s’esforcen -alguns o algunes es deixen la pell, literalment- per millorar en tots els aspectes.  Tot i així, un llibre com ara el que acaba de publicar Enric Jardí: Así se hace un libro (editorial Arpa), bé mereixeria atenció.

Guanyar prestigi editorial és difícil, però és imprescindible. Perdre’l és bastant fàcil. Només cal perpetrar alguns d’aquests llibres plens d’errades, sense correcció, mal traduïts o mal escrits, sense una bona edició, i ja ho tens.

I què pot fer el lector afectat per un d’aquests llibres? Realment se sent una mica com traït. Ha d’intuir què volia dir exactament l’autor, perquè el filtre de la traducció hauria de ser invisible i no ho és, es deixa veure massa i posa les coses difícils. Ara bé, tampoc voldria exagerar la nota.

Sap que editar en els temps actuals és complicat i de vegades ruïnós, però això no és excusa. Sap que traduir és bastant més difícil del que sembla i tan ingrat com es pot suposar. Per a traduir s’han de reunir tres requisits que no sempre coincideixen. Coneixement del tema o el rerefons del llibre que es tradueix, coneixement de la llengua de partida i domini de la llengua d’arribada. Uns dèficits es poden compensar amb una bona provisió en altres aspectes, però si fallen els tres, la cosa pot ser catastròfica. En qualsevol cas, també en aquest cas comptar amb professionals és absolutament recomanable. Però sobretot ha de ser una prioritat la responsabilitat editorial d’oferir un producte sense defectes, de qualitat. O amb els mínims possibles...

Per això són tan importants, imprescindibles, els correctors escrupolosos. Capaços de fer veritables obres d’art, a partir d’originals prèviament impublicables. N’he conegut uns quants -Eduard Verger, Paco Sellés, Elvira Íñigo, Rubén Luzón, Ramon Ramon, entre altres- i des d’ací voldria retre’ls l’homenatge que mereixen. Si traduir és un ofici ingrat i poc reconegut, la feina dels correctors -imprescindible, com hem vist- encara té menys reconeixement. I és molt injust.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha