Vicent Blasco Ibáñez va nàixer a València el 1867 i va morir a Menton, a la Costa Blava, el 1928. Per consegüent l’any passat, el 2017, es va celebrar el 150 aniversari del seu naixement i enguany cal suposar que es tindrà present el 90 aniversari de la seua mort. S’han succeït diverses commemoracions i publicacions, entre les quals crec que destaca especialment, per la seua significació cultural i “política” (en el sentit més ampli del terme), l’edició de les cinc novel·les del cicle valencià de Blasco –Arròs i tartana, La barraca, Canyes i fang, Flor de maig, Entre tarongers) en traducció al valencià, a la llengua del poble i l’ambient que retratà i que immortalitzà, per iniciativa de l’editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors. Darrere d’aquest nom tan sorprenent i juganer s’amaga una jove editorial valenciana, molt dinàmica, que impulsen Anna i Francesc Bayarri, que ha ja tingut diversos encerts. Aquest n’és un de molt remarcable. Però volia referir-me ara a un buit d’aquestes celebracions. El 2002 es va publicar la que és, sens dubte, la millor biografia de Blasco Ibáñez en format relativament breu. Un llibre d’una gran penetració pel que fa al seu significat en la política, la cultura i la mitologia particular dels valencians, i més enllà. L’autor, l’historiador Ramir Reig, és un dels màxims especialistes en el blasquisme, que ha estudiat molt de prop. I ho fa fet des d’una òptica analítica i amb la metodologia escaient, amb tota la informació disponible, gust literari a l’hora d’escriure i sense manies. Perquè les aproximacions a Blasco, curiosament, solen estar dominades per les manies particulars, tot sovint reduccionistes i no comprensives, dels seus autors... El llibre de Ramir Reig, titulat simplement Vicente Blasco Ibáñez, aparegué a Espasa Calpe (col·lecció Biografías-Vidas de escritores), en castellà, i es troba descatalogat, fora de circulació. Vull dir, que només seria accessible en el mercat secundari de llibres de vell. Una llàstima, sens dubte. Bé pagaria la pena traduir al valencià aquesta petita obra mestra del gènere i posar-la en circulació renovada. S’ho val. Perquè la biografia de Blasco Ibáñez, sobretot si està tan ben escrita i documentada com aquesta, té un gran interès: per la seua vida d’una intensitat i activisme quasi inversemblants, per la seua significació política (un republicanisme assimilable a una esquerra democràtica radical), pel seu impacte literari durador, pel seu “poder taumatúrgic”, que diu Ramir Reig cap al final del llibre.
Molt més recent, del 2017, és l’obra Josep Maria de Casacuberta, de Faust Ripoll, publicada per l’editorial Afers. A la col·lecció “Personatges”, en què apareix aquesta biografia de l’erudit i editor de Barcino Josep Maria de Casacuberta (1897-1985), s’hi han publicat volums sobre Josep Renau, Francesc Layret, Alexandre Cirici-Pellicer o Manuel Brunet, entre altres. Una aportació important, fruit de la tenacitat de l’editor Vicent Olmos, que es complementa amb la sèrie “Biografies parcials” de Xavier Serra, que amplia considerablement l’espectre i excel·leix en l’art del retrat literari. La vida de Josep Maria de Casacuberta no fou gaire accidentada, si tenim en compte l’època que li tocà viure. Però la lectura del llibre és absorbent: hi veiem en acció la voluntat ferma i de pedra picada de reconstruir la cultura catalana i de dotar-la dels textos bàsics del seu patrimoni clàssic, en versions a l’abast. De relligar esforços dispersos i de vincular les diferents terres de parla catalana. Un editor d’una peça i un filòleg competent, que va dedicar la seua vida a un esforç titànic. Faust Ripoll s’hi aproxima amb una narració detallada que restitueix la imatge completa d’un dels artífexs de la pervivència de la cultura catalana malgrat les successives sotragades i desfetes que ha patit. Per a prendre’n nota.
També del 2017 és la darrera de les biografies que vull comentar. Es tracta del volum de J. Benito Fernández El incógnito. Rafael Sánchez Ferlosio. Apuntes para una biografia (Árdora Ediciones, Madrid). El plantejament d’aquesta biografia és –per dir-ho així- positivista, molt centrat en la informació i la concreció extrema quant a noms, moments, situacions, dates, i anècdotes. És un llibre seriós i profund, però. Rafael Sánchez Ferlosio és alhora ben conegut i un gran desconegut. Potser és el més gran assagista castellà viu (i em quede curt). Un prosista extraordinari, amb un domini del castellà sense parió, en temps d’empobriment accelerat d’aquest idioma en els seus usos quotidians, mediàtics i fins i tot literaris. Té un trajectòria molt dilatada (nasqué el 1927) i una vida marcada per la pruïja de l’escriptura com a follia dominadora, però amb capacitat per a fer-se’n finalment l’amo i escriure i publicar un devessall de textos amb cara i ulls.
Marcada també per l’origen familiar com a fill d’un fundador de la Falange altament singular (Rafael Sánchez Mazas), escriptor i poeta, feixista, amic personal de José Antonio Primo de Rivera, i finalment –per herència- terratinent rendista amb finques a Coria (Extremadura) i vida de senyor gens aqueferat. Un personatge que no fa molt va recuperar Javier Cercas en la seua novel·la Soldados de Salamina. L’ambient del Madrid dels anys 40 i 50 desfila per aquestes pàgines, on sobresurten temes com la formació d’un escriptor enmig de l’erm franquista i la ruptura generacional dels fills dels vencedors, que –amb valor indubtable- denunciaren les Grans Mentides del règim (i dels seus pares) i es passaren a l’antifranquisme. Sánchez Ferlosio, de mare italiana, estigué casat amb Carmen Martín Gaite i fou cunyat de Javier Pradera, que durant un temps fou un actiu militant del PCE i col·laborador de Federico Sánchez (Jorge Semprún) en les tasques d’organització del partit en plena dictadura franquista. El seu germà Miguel Sánchez-Mazas, un pioner de la lògica matemàtica i la filosofia de la ciència, director de la mítica revista Theoria, es va fer socialista i marxà a l’exili.
De Rafael Sánchez Ferlosio s’han publicat recentment quatre volums imponents que recullen la seua obra assagística: volums d’unes 650 pàgines cadascun, apareguts a l’editorial Debate. Lluny queda ja l’autor de novel·les com El Jarama o Alfanhuí, tan trencadores al seu temps. Realment l’obra perdurable seran aquests assaigs, aquesta literatura d’idees, que reclamen la nostra atenció, perquè la mereixen: per la qualitat de la prosa, l’heterodòxia respecte de les rutines hispàniques tan recurrents, l’originalitat del seu pensament, la densitat d’idees. Cal ampliar l’horitzó de lectures, de tant en tant.
0