Joan Esculies, historiador i professor de la UOC, ha guanyat el darrer premi Gaziel de biografies i memòries, promogut per La Vanguardia i RBA editors, amb el llibre Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador. Es pot suposar que el podrem llegir aviat i llavors hi haurà ocasió de formular un judici amb més fonament. Però ja ara es pot dir que és molt bona notícia i se’n poden fer algunes consideracions. D’entrada, la idea d’una biografia d’Ernest Lluch és excel·lent, perquè fou un personatge amb una forta incidència política i cultural, que marcà en certa mesura una època. Professor, investigador, polític, ministre de Sanitat, acadèmic... No devia ser fàcil, fer una biografia del polièdric Ernest Lluch, i ja veurem com se n’ha sortit l’autor. Sí que té raó en una cosa que apuntava en una entrevista: “Hi ha molts lluchs, existeixen visions del Lluch interessat pel País Basc o de València, de l’historiador, però entre ells s’ignoren.”
Una figura complexa, amb moltes vessants. Lluch es va comprometre políticament a fons. Tothom el recorda clamant al País Basc per una eixida civilitzada a l’espiral bàrbara a què l’havia abocat un terrorisme enfollit. I tothom sap que això li va costar la vida. La seua mort injusta, brutal, el seu assassinat a boca de canó un 21 de novembre de l’any 2000, va provocar un calfred emocional i va convocar més de mig milió de persones al carrer, a la Diagonal de Barcelona.
El seu compromís catalanista i socialista venia de lluny. A València hi va deixar una gran petjada. Profunda. En la formació de tota una generació d’economistes, en l’ambient cultural, en la gestació del PSPV que va confluir amb la Federació valenciana del PSOE i va donar lloc a PSPV-PSOE, el partit que va configurar l’autogovern valencià a partir dels anys 80, amb polítiques econòmiques inspirades en el seu pensament -com ara la creació de l’IMPIVA o de l’IVEX, entre altres.
L’etapa valenciana fou molt intensa. A la Facultat d’Econòmiques, Lluch va fer una gran aportació d’exigència i rigor, va promoure els estudis d’història del pensament econòmic, va introduir la controvèrsia sobre l’economia neo-ricardiana i la teoria del capital, així com l’obra de Piero Sraffa. Però sobretot, crec, va estimular un cert estil intel·lectual. Modernitat radical, atenció al context cultural de l’economia, sintonia amb els debats contemporanis. Hi va traslladar, també, la influència d’Estapé, gran admirador de Schumpeter, en la cruïlla de política i economia. Va donar a conèixer un tipus d’economista o científic social en sentit ampli que sempre m’ha interessat molt, com ara, especialment, Paolo Sylos Labini, Albert O. Hirschman o el mateix Sraffa. Així com també Mark Blaug, Robert Skidelsky, Gunnar Myrdal, Ronald Meek o un sociòleg com Arnaldo Bagnasco. Estava molt atent als debats italians sobre la “Terza Italia”, la Itàlia central (ni superindustrialitzada ni subdesenvolupada) on predominen les empreses petites i mitjanes, que tant varen influir en les idees al voltant de la “via valenciana”. Lluch no era un teòric de l’economia, un gran especialista en teoria econòmica, com sí que ho serien alguns deixebles, però n’estava ben informat. El seu interès realment era l’economia aplicada, la història econòmica i la història de les idees. Aquesta manera d’abordar els problemes, la mirada de llarg abast, contrasta molt amb el que vindria després: l’especialització desfermada i la sofisticació tècnica, matemàtica i economètrica, que de cap manera menyspreava, ans al contrari, però que no era el seu terreny.
Més enllà de la Facultat, Lluch va participar activament en l’ambient cultural i la vida social del País Valencià. Hi havia vingut el 1970. Ja poc abans havia participat, com a director tècnic, en l’elaboració d’un llibre cabdal: L’estructura econòmica del País Valencià (L’Estel, 1970). Fou un dels impulsors de la revista Arguments. El diàleg i la discrepància amb Fuster hi va ser un ingredient. El 1975 va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster, dels Premis Octubre, amb La via valenciana (Edicions 3i4, 1976; reedició amb una introducció de Vicent Soler, Afers, 2001) que s’ha de llegir bé per comprovar que no diu exactament el que alguns exegetes diuen que deia. La discrepància amb Fuster és posterior, i em pense que tenia motivacions eminentment polítiques. Perquè Lluch, en el moment de la transició, va adoptar ràpidament postures i maneres d’un rigorós realisme polític que el dugueren al Congrés dels Diputats pel PSC (circumscripció de Girona) el 1977. El PSPV, descol·locat, dividit, desorientat, va fracassar en aquelles primeres eleccions de la democràcia. L’opció per la confluència amb el PSOE, com havia fet ja el PSC, estava cantada.
Vindria així, per a Lluch, l’etapa com a diputat i portaveu parlamentari del PSC a Madrid i, a partir del 1982, com a ministre en el govern de Felipe González. També hi va deixar una gran empremta, amb l’elaboració i promulgació de la Llei General de Sanitat, que va posar les bases del sistema sanitari públic universal tan reeixit. Va ser molt comentat el costum que tenia d’arribar al Ministeri a les 8 hores del matí, cosa insòlita i gairebé escandalosa al Madrid burocràtic. Arribat el moment, va defensar la restrictiva LOAPA, destinada a tranquil·litzar determinats ambients -sobretot castrenses- que no havien vist malament el colp d’estat de Tejero i Milans del Bosch del 23 de febrer de 1981. Una llei per cert, la LOAPA, que després tombà el Tribunal Constitucional. Posteriorment, Lluch, superada l’etapa de primera línia política, seria rector de la Universitat Menéndez Pelayo, retornà a la Universitat, i reprengué la recerca i la tasca publicística, que sempre havia conreat. Durant molt de temps havia sigut col·laborador de Serra d’Or, per exemple. També de la revista Promos (1963-1966) o del diari Tele/exprés. Als anys 90 tindria molt de ressò la seua participació amb Santiago Carrillo i Miguel Herrero de Miñón en el programa de Gemma Nierga a la SER, un trio realment improbable però -s’ha de reconèixer- ben proveït d’agudesa i d’intel·ligència. Un gran contrapunt en l’època cada vegada més ombrívola del PP d’Aznar.
Lluch es va llicenciar en Ciències Econòmiques el 1961 i inicià una fecunda trajectòria acadèmica. Va fer una estada el 1962 a l’École des Hautes Études de la Sorbona, a París, on va estudiar amb Pierre Vilar, entre altres. Va fer una important tesi sobre les idees econòmiques a Catalunya entre els segles XVIII i el XIX publicada amb el títol El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana (Edicions 62, 1973; reedició 2009, amb introducció de Francesc Artal). Controlava molt bé el francès, l’anglès i l’italià. Va traduir al català l’obra de Sraffa, Producció de mercaderies per mitjà de mercaderies (Edicions 62, col·lecció Clàssics del Pensament Modern, 1985). Després de l’etapa més política, quan ja era rector de la UIMP, va fer estades a l’Institut for Advanced Study de Princeton. No s’ofegava, per tant, en cap marasme localista i provincial. Sempre tingué una enorme, inesgotable, curiositat intel·lectual.
Cap al final de la seua vida retornà algunes vegades a València, on hi havia deixat molts amics (també algun enemic, com sol passar). Entre els seus deixebles i col·legues de València sempre esmentava Salvador Almenar, Segundo Bru, Vicent Llombart o Màrius Garcia Bonafé. I per descomptat, Vicent Soler. El darrer any començà a col·laborar a L’Espill i a Pasajes, amb articles sobre llibres plens de contingut i tan sucosos com ell sabia fer-los. Concretament hi va publicar “La España del vasco-españolismo según Fusi” (Pasajes 3, maig-agost 2000) i “Militarisme i castellanització a la València de després de 1707” (L’Espill 5, tardor 2000). Estava previst que aquesta col·laboració s’ampliaria. Ja no va poder ser...
Puc dir que el va sorprendre agradablement trobar-hi aquestes revistes i també publicacions com Caràcters, per exemple, que es va llegir d’una tirada, i constatar els progressos acadèmics i no acadèmics dels seus nombrosos deixebles. Se n’adonà que alguna cosa es movia, bategava, que el País que tant havia estimat no s’havia desfet, tot i les dures proves per les que travessava. Era l’època del Zaplana triomfant, amb Aznar a la Moncloa.
Un tema molt estimat per Lluch, de sempre, fou l’època de la Il·lustració i el començament del període liberal, la clau per a entendre l’Espanya contemporània i també l’encaix de les diferents nacionalitats dins d’un Estat compost i plural, després de la Guerra de Successió 1707-1714 i els decrets de Nova Planta. Li interessava molt l’austriacisme, i no combregava gens amb la idea de la línia única i directa de la modernitat teòricament introduïda amb l’absolutisme borbònic. Encara hi ha qui repeteix -com Sergio del Molino- que la modernitat, a Espanya, va entrar per la Castellana, i que la resta era una mena de desficaci medieval i feudal. Lluch pensava que hi havia hagut altres possibilitats més favorables i adients, al marge de l’absolutisme introduït per la dinastia francesa, vies alternatives, camins de pacte i evolució com els que havien recorregut Anglaterra i Holanda. El model francès ni era l’únic possible ni el més adequat. Fruit d’aquest interès i de les darreres recerques fou el llibre La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (Edicions 62, 1996), dedicat al seu estimat Albert O. Hirschman, que és en realitat un recull de treballs sobre diversos aspectes culturals (com ara la producció de llibres en català 1476-1860, o la Universitat de Cervera), i polítics (l’austriacisme persistent, 1734-1741; els vençuts del segle XVIII) i en general sobre la Il·lustració a Catalunya, sobre les xarxes comercials a l’Espanya del XVIII, sobre Romà i Rossell, tots temes molt cars a un Lluch altament erudit que tanmateix deixa entreveure tothora la dimensió política dels seus estudis i indagacions. Aquest mateix llibre, traduït per la seua filla Rosa Lluch i amb un pròleg nou i molt esclaridor, fou publicat en castellà com Las Españas vencidas del siglo XVIII (Crítica, 1999). Cal destacar la remarcable passió de Lluch per l’erudició, la dada, la recerca minuciosa, els personatges oblidats, els precursors, les institucions recòndites, els supervivents, i en general pels clarobscurs de la història.
Hi ha més dimensions d’Ernest Lluch, a banda de les més personals, singularment la passió pel País Basc, que arribà a conèixer a fons. Tenia pis a Sant Sebastià, i molts amics. Considerava amb ironia que el País Basc havia generat més nacionalisme del que era capaç de consumir, de la mateixa manera que els Balcans han generat més història de lq que poden assimilar, i estava molt al cas del sorprenent origen basc de l’espanyolisme essencialista i ultrancer, casos d’Unamuno, Victor Pradera, Ramiro de Maeztu... fins arribar a Jon Juaristi, Juan Pablo Fusi o Fernando Savater, amb qui tingué una sonada polèmica. L’adalil del no nacionalisme, l’autor de Contra las patrias, l’enemic de tots els nacionalismes, suspenia el judici i feia figa quan la cosa afectava la que considerava (amb el suport gens menyspreable de l’autoridad competente) sacrosanta, una, indivisible i vés a saber què més.
No sabem què hauria pensat o què hauria fet davant del procés sobiranista a Catalunya. De ben segur la seua veu sensata i el seu judici entenimentat haurien aportat dosis considerables, i benvingudes, de sensatesa. ¿S’hauria situat en la línia d’Ernest Maragall o de Miquel Iceta? Es pot especular... No era cap nacionalista, però coneixia molt bé el valor de la nació. Era subtil i coratjós. Podia compaginar una idea d’Espanya (com al seu temps el mateix Jordi Pujol: “Espanya és una realitat entranyable”) amb una aferrissada defensa de Catalunya com a realitat nacional en tots els aspectes i -cas extraordinari- també del País Valencià. Pocs catalans contemporanis s’han identificat més i més a fons, vivencialment, amb el País dels valencians. Amb clarobscurs i divisió d’opinions, evidentment. No tot foren flors i violes, sens dubte. Però és just recordar que Ernest Lluch va fer seua durant molt de temps i per a sempre, aquesta terra. La portava a dins, ja fos a Madrid, a Euskadi o a Maià de Montcal. I crec que això se li ha reconegut. Començant per la que fou durant uns anys decisius la seua Universitat.
Cal esperar ferventment que la biografia que ha escrit Joan Esculies i que es publicarà segurament a la tardor projectarà llum sobre aquests i molts altres aspectes, com ara les raons del seu allunyament de la primera línia política. Ajudarà a situar un personatge cabdal i a entendre millor un temps i un país que ja és un poc nostre i que ja anem fent. O així ho volem creure...
0