No és que no hi haguera hagut presència de dones en el món cultural valencià. I tant que sí. Només cal recordar Isabel de Villena, la culta autora del Vita Christi, entre els clàssics del segle XV. O Jerònima Galés, la important impressora del segle XVI, una figura molt destacada que era com una editora en aquella època. I més recentment, Matilde Salvador, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez Cutillas (l’autora de Matèria de Bretanya) o la gran Maria Ibars. O bé en temps més acostats que formen part del present, l’escriptora i editora Rosa Serrano, la professora i política -ex directora de l’IVAM- Carmen Alborch, la jurista Anna Castellano, la historiadora de l’arquitectura Trini Simó, la pedagoga Carme Miquel, l’editora Rosa Raga, les periodistes Rosa Solbes i Emília Bolinches, la pintora Carmen Calvo, les filòsofes Neus Campillo i Cèlia Amorós, l’antropòloga Josepa Cucó, l’arqueòloga Carme Aranegui... entre tantes i tantes altres dones que podria esmentar ara i ací. Com ara Isabel-Clara Simó, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Anna Montero o Teresa Pascual.
Però el fenomen actual o més recent és, quantitativament i qualitativa, molt diferent, i cal ser-ne conscients. És una veritable irrupció per la porta gran, amb una empenta sense precedents, de les dones en la literatura i la cultura catalanes del País Valencià.
Un fenomen cridaner i molt important que cal situar en la justa mesura i valorar com cal, sobretot si ens fixem, per exemple i a títol comparatiu, que en tot el volum de l’Antologia de poetes valencians (Del segle XIV al XIX) a cura d’Eduard J. Verger, només hi apareix una dona, una sola: Magdalena Garcia Bravo. Confessaré que n’ignorava l’existència fins que vaig llegir aquest llibre fonamental, publicat fa molt poc per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) i que recull, actualitza i amplia els dos volums d’una primera edició d’aquesta obra, que havien aparegut als anys 80. Entre l’edat mitjana i la Renaixença les dones van gairebé desaparèixer de la cultura del país. No del tot. Només “gairebé”. Perquè com posa de manifest Maria de los Ángeles Herrero al seu estudi L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII (IAM, 2018), podria tractar-se més aviat d’un problema greu de visibilitat. Més d’un centenar d’autores s’han pogut incloure al Catàleg d’escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII. Tanmateix, l’enfocament diria que obligadament “indiciari” d’aquest estudi, la importància de l’espai conventual i en general l’oblit i la postergació marquen una problemàtica més erudita que altra cosa. La presència de les dones a la cultura del País durant tota l’edat moderna i part de la contemporània fou residual i marginal, o bé reprimida i marginada.
Aquesta situació de postergació i invisibilitat -un símptoma clar d’endarreriment social- es va perllongar massa en el temps fins a incloure tot el primer terç del segle XX, i encara després. Va haver-hi una Maria Cambrils, pionera del feminisme socialista, sí, però per exemple, a la revista dels anys trenta La República de les Lletres no hi he pogut localitzar cap dona -cap ni una- entre els col·laboradors: absència total de dones. No hi hagué, en les lletres valencianes, una María Teresa León, una Concha Méndez o una María Zambrano. Tampoc una Caterina Albert (Victor Català), una Maria Antònia Salvà, una Aurora Bertrana o una Mercè Rodoreda... I a la revista Gorg (1969-1972) la presència de dones encara hi fou del tot escadussera: una ressenya de Cèlia Amorós, una entrevista amb Maria Beneyto, alguna carta al director i prou.
El tema de les dones i la llengua mereixeria un comentari a banda, atès que la castellanització s’hi va acarnissar: les dones havien de ser agent actiu en la interrupció de la transmissió familiar del valencià, i ací va actuar a fons l’esquer de la distinció social i de l’ambició d’ascens a través del canvi de llengua en una societat classista. Ni l’accent se’ls hi havia de notar. No feia “fi”. Els homes solien conservar algun rudiment de l’idioma per a comunicar-se planerament amb els subalterns o per amollar alguna brofegada, si es presentava el cas. Com és sabut, el drama -perquè la pèrdua de la llengua és un drama- començà amb l’aristocràcia, després passà a la burgesia i finalment a les capes mitjanes i la petita burgesia. Només se’n van salvar amplis sectors de les capes populars, els llauradors i la gent del camp en pes, part de la burgesia mitjana de les comarques, alguns patricis insubornables (nissagues com els Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez, Gaietà Huguet, Pere Maria Orts i Bosch) i els nuclis conscients que, a partir d’un moment determinat, miraren de revertir el procés. I que en certa mesura hi han reeixit.
Perquè ara les coses s’han capgirat radicalment, i és una gran notícia. Un contingent molt nodrit de dones -quantitativament sense precedents- s’han sumat a l’esforç col·lectiu i s’han abocat de ple a la defensa i el conreu de la cultura del País, o hi mantenen, si més no, una predisposició favorable. Supose que s’entén el matís.
La seua aportació comença a ser no ja significativa, sinó determinant. No tan sols en el camp de la creació literària estricta. En aquest terreny, les presències consolidades i les noves incorporacions són d’una gran entitat. Novel·listes com ara Anna Moner, Maria Folch, Núria Cadenes, Raquel Ricart, Esperança Camps, Carme Manuel o Pepa Guardiola. Narradores com Mercè Climent, Isabel Canet, Anna Lis o Lliris Picó. Poetes com Isabel Garcia Canet, Begonya Pozo (directora de la revista Caràcters), Àngels Gregori, Alba Fluixà, Begonya Mezquita o Maria Josep Escrivà. Crítiques literàries com Lourdes Toledo, Arantxa Bea o Maria José Obiol i les més joves Clàudia Serra i Mireia Ferrando. Un gran nombre d’autores de literatura infantil i juvenil com Teresa Broseta o Maria Jesús Bolta. També periodistes com Violeta Tena, Maria Josep Picó, Kristin Suleng, Adelaida Ferre, Tània de la Torre o Irene Rodrigo (la portentosa presentadora del programa de llibres d’À Punt Una habitació pròpia). Editores com Àfrica Ramirez, Núria Sendra, Anna Bayarri o Dolors Pedrós. Economistes com Anna Torrelles o Dolça Contreras. Filòlogues com Rosanna Cantavella. Pedagogues com Tudi Torró. Estudioses de la literatura com Gemma Lluch i Margarida Castellano. Precisament aquesta, responsable del programa de multilingüisme a la Conselleria, va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster del 2017 amb Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració (Tres i Quatre, 2018), un estudi solvent de les darreres incorporacions extra-europees a la literatura catalana, amb escriptores com Agnès Agboton, Laila Karrouch, Najat El Hachmi o Asha Miró, tractades amb penetració i rigor, que l’autora emmarca en fenòmens semblants o paral·lels d’arreu del món (la literatura postcolonial, la interculturalitat, la literatura xicana).
A més de l’estol de dones polítiques en actiu que marquen el temps present -un temps de paritat- i que en la seua tasca política no perden de vista mai el suport a la cultura pròpia, amb Monica Oltra, Mireia Mollà, Maria Josep Amigó, Marian Campello, Rosa Pérez Garijo, Belén Bachero (diputada i alcaldessa de Vistabella), Amparo Marco Gual (alcaldessa de Castelló), Diana Morant (alcaldessa de Gandia), la secretària autonòmica d’Hisenda Clara Ferrando o Sandra Gómez (regidora a València), d’actrius conegudes com Rosana Pastor (actualment diputada de Podem), de presentadores de ràdio i televisió com Reis Juan, Xelo Miralles, Jèssica Sempere, Carolina Ferre, Clara Castelló, Amàlia Garrigós o Maria Josep Poquet i tantes altres, la notícia és la nova fornada de professores, investigadores i assagistes. Acadèmiques com la politòloga Marina Aparicio, les sociòlogues Anna Martí, Sandra Obiol, Alícia Villar o Zira Box, la filòloga d’Alacant Anna Esteve, les historiadores Aitana Guia, Anna Aguado, Vega Rodríguez Parra o Marta García Carrión, la filòsofa Vanessa Vidal, la comunicòloga Lola Bañon, la jurista Margarita Soler, la investigadora Anna I. López, la científica Anna Lluch, l’arquitecta Marilda Azulay, la rectora Mavi Mestre...
En un estudi recent sobre l’assaig Gonçal López-Pampló s’exclamava davant l’absència escandalosa de dones en l’assaig valencià de les darreres dècades. Tenia molta raó. El valencianisme teòric i pràctic havia estat un món molt masculí, per no dir-ne masclista, fins fa quatre dies. Encara me’n recorde de l’estranyesa -venint d’una experiència molt més igualitària- en constatar com els col·lectius de la Unitat del Poble Valencià (germen de l’actual Compromís) que s’anaven formant als pobles i comarques reproduïen les colles o quadrilles d’amics, mentre que les dones restaven en un segon pla i no s’hi incorporaven. La política era cosa d’ells. A les reunions només hi parlaven ells. Això, ara, ha canviat radicalment i resulta del tot impensable, inversemblant. La iniciativa en molts llocs ha passat i pertany a les dones, que són regidores, alcaldesses o diputades, dirigents, activistes i militants. Una veritable revolució. Tranquil·la i silenciosa (o no tant!), benvinguda i molt positiva per a la nostra societat. Assagistes? Doncs, Carme Gregori, Maria Lacueva, Margarida Castellano, Anna Esteve, Fina Cardona, Gemma Lluch o també -per què no?- Simona Skrabec, eslovena-catalana que publica regularment a València... Un volum com Nosaltres les fusterianes (Tres i Quatre, 2017) ens donaria moltes pistes en aquest aspecte, i estic segur que ben aviat la nòmina de dones assagistes, dietaristes, conreadores de la literatura d’idees, s’enriquirà sensiblement.
I tot plegat per no parlar del món variadíssim i bigarrat de les arts plàstiques, escèniques o de la cançó, ple de creadores en tots els terrenys i de tots els matisos cromàtics. No acabaríem mai. I tampoc es tracta d’això. Esmentaré tan sols Mireia Vives, Eva Dénia i Clara Andrés, que són una meravella. O la il·lustradora Paula Bonet, que també ho és.
És evident que aquesta irrupció de les dones en la nostra cultura, aquest salt quantitatiu i qualitatiu de la seua presència i aportació, és paral·lel a un canvi social d’una gran entitat que s’esdevé a tot el món occidental. La incorporació de la dona a l’activitat laboral, professional i social en tots els àmbits -incloent les forces amades, esports “durs” com el rugby o l’escalada, o les muixerangues-, ha transformat la societat. Per a bé. Perquè possibilita una convivència més igualitària i perquè permet desplegar les immenses energies latents d’aquesta meitat de la humanitat que històricament romania confinada a l’àmbit domèstic. Hi havia hagut pioneres i lluitadores a contracorrent, dones excepcionals, casos aïllats. Des de fa un temps el procés s’ha accelerat considerablement, i a hores d’ara assistim a una presa de consciència col·lectiva i a una mena de celebració conjunta i massiva, com es va poder constatar festivament en les impressionants manifestacions del 8 de març del 2018.
¿Quants hospitals, departaments de tot tipus, serveis, escoles, instituts, centres de salut, entitats, empreses, basen la seua existència i activitat en l’aportació de les dones o estan dirigits per dones? En són una infinitat. I no sense problemes, com és ben sabut, perquè encara resta molt de camí a recórrer en termes de paritat, conciliació i repartiment equitatiu de les tasques domèstiques i de cura. Però hem assistit i assistim a un gran canvi social. En la cultura del País Valencià s’hi ha reflectit amb força, n’és un dels trets més poderosos i significatius del moment actual, del temps que vivim, i cal reconèixer-ho i celebrar-ho. Però no és tan sols un reflex, perquè en un moviment dialèctic ha esdevingut alhora vector transformador per ell mateix. És una mena de revulsiu, aquesta incorporació, sens dubte una mica tardana, a una certa modernitat que se’ns havia resistit. Per una vegada, no hem perdut el tren. El segle XXI, també entre nosaltres el segle de les dones.
0