Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Sobre la utilitat de l'esquerra

Adolf Beltran

0

Alguns polítics tenen tendència a la inanitat discursiva. Els que estan a la defensiva, encara més. La presidenta andalusa i candidata en primàries a liderar el PSOE, Susana Díaz, repeteix fins a la sacietat que ix a guanyar, però no deixa de llançar manotades nervioses a la seua esquerra mentre emfatitza el seu patriotisme de partit.

Amb poca cintura per a fer front a una realitat política canviant, insisteix que el PSOE ha aconseguit les seues grans victòries quan s'ha acostat al centre polític. Però això va ser en un altre temps i ara la seua base de votants s'enfonsa precisament a babord, un fenomen que es dóna en quasi tota Europa, on la socialdemocràcia es veu desbordada elecció després d'elecció (vegeu les presidencials a Àustria, les generals a Holanda, el referèndum a Itàlia, les presidencials a França, les municipals al Regne Unit i el que està per venir).

Educada en una cultura orgànica especialment prepotent, Díaz no sembla capaç d'entendre què està passant fora d'Andalusia, ni fora de la seua organització, potser tampoc dins, i qualifica d'“esquerra inútil” Podemos i també Compromís, una formació tan “centrada” que fa compatible el seu acord de govern amb el socialista Ximo Puig en la Generalitat Valenciana i el suport a Podemos en el Congrés.

No cal ser un linx per a adonar-se que la “utilitat” de Compromís per al PSPV-PSOE de Ximo Puig està fora de tot dubte, menys en dubte amb diferència que la utilitat de Podemos per al també socialista Javier Lambán quan intenta aprovar per fi els Pressupostos d'Aragó.

Díaz va governar un temps amb Izquierda Unida, amb la qual va acabar malament, i es porta fatal amb Podemos a Andalusia. Ha hagut de recolzar-se parlamentàriament en Ciutadans. Però és d'esperar que no siga tan ingènua de pensar que, si donaren els números, els de Albert Rivera no optarien per atorgar el poder al PP, com han fet on els ha vingut bé. Per exemple a Múrcia, comunitat en la qual després de la caiguda del president per corrupció han revalidat de seguida la seua aposta per la dreta.

Una qüestió, aquesta última, que pot traslladar-se a l'àmbit estatal. Li haguera passat pel cap a Rivera la possibilitat d'assajar un pacte amb el PSOE si el vot de Ciutadans haguera resultat suficient perquè Rajoy governara? De veritat poden els socialistes trepitjar tan fort com pretén Díaz després d'haver deixat governar Rajoy mitjançant una abstenció vergonyant que ha dinamitat la convivència en el seu partit?

Diu Pedro Sánchez, víctima propiciatòria d'aquella maniobra, reencarnat ara en heroic candidat sorpresa en les primàries, que “en la socialdemocràcia a Espanya, com a Europa, hi ha dues vies, no hi ha una tercera via; o la via portuguesa o la via de la gran coalició”.

Com dirien els de Siniestro Total, encara sort que ens queda Portugal. En el país veí, al quual solem mirar poc, el socialista António Costa lidera un govern recolzat en una aliança d'esquerres (amb el Partit Comunista i el Bloco de Esquerda) que funciona contra tot pronòstic. En canvi, està per veure quin destíi oferirà al SPD el cicle electoral que es desplega a Alemanya després del seu ferri govern de gran coalició amb la democràcia cristiana de la canceller Merkel. És l'última esperança de la vella guàrdia socialista.

Al·ludeix Sánchez a l'aliança portuguesa com a referència en el seu nou paper de portaveu d'unes bases certament indignades, però té exemples útils encara més a prop: en el Pacte del Botànic que sosté al seu enemistat coreligionari Ximo Puig, en els ajuntaments de les principals ciutats (Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Corunya) que governen les noves forces d'esquerra, en els centenars d'alcaldies socialistes apuntalats per plataformes com En comú, Guanyar i similars… També pel que queda d'Esquerra Unida, sense entrar en els detalls de les particularitats de nacionalitats i regions.

“Amb els resultats que hem tingut en les municipals i autonòmiques tenim governs autonòmics, hem recuperat diputacions, milers d'ajuntaments, liderem la Federació Espanyola de Municipis i Províncies…”, enumerava Pedro Sánchez a Irene Castro i Ignacio Escolar en una entrevista recent. I afegia: “Per què va passar tot això? Perquè no renunciem a vertebrar el canvi polític en les comunitats i ajuntaments”.

Bé, la realitat és que tot això va passar “malgrat el PSOE”. I Sánchez ho sap. Amb els pitjors resultats de la seua història, els socialistes van tornar a governar un munt d'institucions i es van implicar en governs d'esquerres en moltes altres gràcies a l'embranzida de les noves formacions. Es pot demanar major utilitat política? Parafrasejant de nou el títol de la mítica banda de Vigo, encara sort que no sols ens queda Portugal.

En bona mesura aqueixa proliferació de forces d'esquerra es va produir també “malgrat Podem”, que les amaga sota el mantell abusiu de les “confluències” i que ha evitat entrar en qualsevol govern perquè no té intenció alguna de fer-ho a mitjà termini. El seu líder, Pablo Iglesias, es mou com un d'aqueixos vampirs de True Blood tan extravertits com amenaçadors quan ensumen a sang.

Utilitat? Per a Iglesias no hi ha conquesta que puga prevaldre a la consecució del seu objectiu màxim. Res té suficient importància mentre no s'haja aconseguit el poder. El missatge inequívoc sorgit del pols que va viure la formació morada en la segona assemblea de Vistalegre consisteix a no valorar avanç algun que no es puga atribuir a l'escalada cap a l'hegemonia en l'esquerra espanyola.

Moció de censura contra Rajoy mitjançant, Iglesias solament considerarà útil allò que puga posar en dificultats els altres en nom del poble i la decència. I això exigeix no tacar-se les mans amb el fang de la gestió concreta. Íñigo Errejón hauria de preguntar-se què té reservat per a ell el seu amic Pablo quan el llança de candidat a presidir la Comunitat de Madrid. Què tindrà pensat, clar, si l'altre no arriba a conquerir el cel.

Etiquetas
stats