Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Les elits, la moció ‘kleenex’ i el populista arrogant

Pedro Sánchez celebra la victòria en les primàries.

Adolf Beltran

Per a mobilitzacions massives, la de les primàries del PSOE. Portar a la urnes un diumenge de maig 150.000 militants, que van acabar ressituant amb contundència Pedro Sánchez com a secretari general, va ser un exercici que superava fins i tot, en èpica i en efectes, l'energia que va desplegar Podemos en la seua segona assemblea ciutadana de Vistalegre, en la qual 130.000 votants van participar uns dies frenètics de febrer a través d'internet en la reelecció de Pablo Iglesias enfront d'Íñigo Errejón com a màxim dirigent.

Tots dos processos tenien un interès indiscutible, que no se centrava només en l'elecció de líder. I com ha revelat l'intent posterior de la formació del cercle, en tornar a convocar al maig una consulta digital de seguiment molt inferior per a fer costat a la moció de censura contra Rajoy, l'estat d'excitació col·lectiva ha declinat en Podemos just quan arribava al seu punt àlgid en el PSOE.

Per part d'aquests últims, la intensitat i l'alta participació eren la millor manera de desactivar les pretensions “tàctiques” d'una moció de censura i una concentració en la Puerta del Sol la intenció de la qual amb prou faenes amagada, donades les dates i els gestos, era aprofundir en l'eventual desencís socialista.

Contra pronòstic, les primàries del PSOE han desautoritzat tota la vella guàrdia del partit i han escalabrat el nodrit aparell de quadres orgànics i càrrecs institucionals que va secundar mesos abans el derrocament del secretari general. Ha estat una autèntica rebel·lió de les masses. Una mobilització política que no necessitava recórrer a metàfores com la casta o la trama per a identificar els seus objectius.

Amb el triomf de Sánchez, la perplexitat de cert elitisme d'inspiració orteguiana, instal·lat fa temps entre creadors d'opinió i dirigents incapaços de copsar la distància cada vegada més gran entre el poder i la gent corrent, s'ha convertit en una mal dissimulada aprensió. Fa autèntica llàstima llegir articles i escoltar anàlisis procedents d'aqueixos sectors que redueixen el problema a una espècie d'epidèmia d'irracionalitat que fa estralls entre la ciutadania pitjor informada. Una actitud irritada en l'argumentació de la qual, victimista i dolguda, es barreja tot dins de la confusa coctelera del populisme, quan allò pertinent seria començar per diferenciar l'extrema dreta de la demagògia més o menys morada, més o menys roja.

Forçar traumàticament l'abstenció del PSOE, en una maniobra que ha fet possible que Mariano Rajoy governe com si tinguera majoria absoluta, no és per ventura una font justificada de malestar i de dissidència? Què hi ha d'irracional a posar les coses en el seu lloc?

D'altra banda, el menyspreu cap a qui consideren arrogant promotor de la moció de censura no fa sinó aprofundir l'abisme obert en la política entre el carrer i les elits. Acusen Pablo Iglesias i el seu partit des d'aqueixa mentalitat conservadora d'esquerres suposadament útils, el major èxit de les quals és fer creure que el canvi és impossible, de voler utilitzar el Parlament per a finalitats propagandístiques.

I no sembla que el de fer propaganda siga un ús menys legítim del Congrés que obstaculitzar la rendició de comptes, impedir la investigació de casos de corrupció, emparar la manipulació indecent de la fiscalia i del poder judicial, donar oxigen a un partit corrupte a canvi de mesquines concessions pressupostàries o sostenir davant el conflicte secessionista en Catalunya una passivitat absurda, ancorada en la defensa d'una llei que segons sembla només es pot reformar quan convé a alguns.

Per descomptat, una moció de censura a Rajoy té tot el sentit i és, per tant, legítima. Fins i tot si està destinada a no aconseguir el seu objectiu. Que siga legítima, no obstant això, no vol dir que no tinga molt més sentit (patriòtic, si es vol) intentar que, a més, siga eficaç en el pols amb la dreta. I això és el que plantegen a Podemos els seus aliats de Compromís, que també ho són del PSOE a València.

Joan Baldoví i Mónica Oltra ho han expressat amb claredat. Preferirien que la iniciativa formara part d'una estratègia més àmplia, amb més recorregut, amb més debat i negociació (que falta fa). Sens dubte, molt més recorregut que el de deixar en evidència als socialistes en un moment en què estan encara tancant el seu procés intern. Una moció kleenex, d'usar i tirar, donarà espectacle, però les circumstàncies demanen més generositat. I més intel·ligència.

Etiquetas
stats