Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Saviesa política per al dia després del referèndum

Mariano Rajoy, davant del Congrés, amb els milions de signatures que va recollir el PP el 2007 contra l'Estatut català.

Adolf Beltran

“El que vam viure va ser una mena de saviesa política que va permetre el 2014 que els escocesos pogueren tenir un referèndum ben organitzat i en un bon ambient amb la resta de Gran Bretanya”. Així explicava fa uns dies Timothy Garton Ash l'experiència escocesa en una entrevista amb el meu homònim de Catalunya Ràdio Adolf Beltran (que algú s'anomene com tu i tinga el mateix ofici dóna motiu a equívocs tan curiosos com gratificants si l'altre resulta ser un bon periodista).

Garton Ash va passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per a parlar de la llibertat d'expressió però era inevitable, en una Catalunya en estat d'excitació independentista, que li preguntaren sobre la qüestió. L'historiador britànic va prendre precaucions en assenyalar que “òbviament, és important el respecte a la Constitució, a les lleis del país”, però va deixar entreveure la seua actitud favorable als referends pactats, no sense advertir, tot usant el Brexit de contraexemple, que si no són fruit d'un ampli consens poden “deixar el país perfectament dividit”.

Com a referent d'aqueixa “història del present” que combina el periodisme en viu amb l'anàlisi de processos històrics de major abast, en la línia de Tony Judt, que va ser amic seu, Garton Ash ha viscut processos d'autodeterminació en temps real que es van plasmar en les revolucions de finals del segle passat contra règims comunistes a Ucraïna, Letònia o Lituània. No cal explicar-li, doncs, què és una nació perquè les ha conegut en persona i en moments d'especial dramatisme, com Kosovo. Per això no cal menysprear tampoc el seu elogi de la “saviesa política”.

Siga el que siga allò que vulga dir (una certa capacitat d'entendre els corrents de fons que conflueixen en un conflicte, supose, i de gestionar raonablement la seua negociació), és evident que la saviesa política resulta un bé escàs en la vida pública espanyola, en general, i en el procés català, en particular.

Mariano Rajoy, aquell senyor que es va fotografiar el 2007 davant del Congrés dels Diputats envoltat de palets carregats de signatures contra l'Estatut fruit d'una infame campanya anticatalana del PP, no ha fet més que confirmar que era la persona menys adequada per a resoldre el repte d'un independentisme convertit, gràcies a una formulació cada vegada més doctrinària, en el millor aliat de la seua incapacitat. La paradoxa rau aquí, en la retroalimentació de dues postures intransigents la dubtosa victòria de les quals queda emplaçada al resultat d'una espècie de pugilat més que al desenllaç d'un enfrontament polític civilitzat.

El referèndum que el govern de Carles Puigdemont s'obstina a celebrar coste el que coste el pròxim 1 d'octubre, amb la inversemblant llei de desconnexió unilateral com a corol·lari, sembla perseguir un escenari que emula els fets del 6 d'octubre del 1934, en els quals després de la declaració de l'Estat Català va acabar empresonat Lluís Companys i es va suspendre la Generalitat. Sembla evident que pretén escenes de repressió, aquesta vegada sense morts, que justifiquen d'alguna manera l'exacerbació de posicions que ha portat fins a ací.

Però el conflicte, a hores d'ara, no té marxa arrere i cal anar pensant com afrontar aqueix temps posterior en el qual no hauran desaparegut els independentistes, ni s'haurà esfumat l'aclaparadora voluntat dels catalans de votar, ni haurà declinat el descontentament majoritari amb l'estatus autonòmic actual. Aleshores haurem de suplir el buit existent ara com ara d'una alternativa practicable al xoc pujat de to i a la demagògia d'anada i tornada entre el secessionisme catalanista i l'espanyolisme centralista. L'esquerra, fins ara incapaç d'articular una proposta que facilite almenys la negociació –ja que ningú no pot pensar que desaparega el problema sense més ni més-, haurà d'assumir la gran responsabilitat de forçar una via política per a eixir del carreró.

La decisió adoptada en el seu moment pels socialistes catalans d'abandonar el suport al dret a decidir, a més de ser un error, va contribuir al fet que el partit d'Ada Colau ocupara, amb les incomoditats que comporta, el seu espai polític i electoral. El nou PSOE de Pedro Sánchez sap que el seu federalisme ha de passar de la retòrica a una acció efectiva i ha fet un pas endavant amb el reconeixement més o menys tebi, més o menys confús, que Espanya és un Estat plurinacional. Les mesures recents acordades amb el PSC en l'anomenada Declaració de Barcelona obeeixen a la consciència que no hi haurà un Govern de canvi si no sap canalitzar amb valentia el problema territorial.

Podem, per la seua banda, assumeix la celebració d'un referèndum per canals legals, però deixa en una boira tot la resta. Dit d'una altra manera: què fer perquè els catalans puguen algun dia expressar la seua voluntat i tinguen arguments suficients, com va passar a Escòcia, per a decidir quedar-se?

Reconnectar Catalunya implica segurament reformar la Constitució per a reconèixer-la com a nació i evolucionar el model autonòmic cap a una estructura federal més asimètrica en allò simbòlic i cultural, més transversal en allò polític i més justa en el repartiment de les inversions i el finançament. Un camí que el PP i Ciutadans es resistiran a transitar.

Precisament la reforma del finançament, ajornada una vegada i una altra pel Govern de Rajoy, arriba a la seua zona zero coincidint amb el clímax del repte independentista català. Com ha assenyalat Ximo Puig en anunciar una “gran mobilització” al voltant del 9 d'Octubre amb l'argument que el problema territorial d'Espanya “no és només Catalunya”, la Comunitat Valenciana, que resulta la pitjor finançada pel sistema vigent, escalfa motors per a reivindicar amb contundència, quan es conega l'informe del comitè d'experts, la seua proposta de canvi de paradigma (vegem quant costa sostenir els serveis essencials de l'Estat del benestar de manera equitativa en tot el territori, planteja, i assignem després a les competències de cada autonomia els recursos necessaris, tot creant alhora un fons de contingència que en garantisca la suficiència). La proposta implica escapar de la cotilla actual per a reformular la distribució de recursos de totes les administracions, també de l'Administració central. Al ministre Montoro no li agradarà.

Com Balears o Aragó, el País Valencià pot ser important –ho serà per a l'esquerra sens dubte- en la complexa operació d'un nou encaix de Catalunya dins d'una estructura federal, encara que només siga perquè corre el perill, remot però crucial, de veure com a la vora del Mediterrani un veí es converteix en un altre Portugal. I dic que és important per a l'esquerra perquè la dreta valenciana es descarta de qualsevol actitud constructiva, ancorada com segueix en l'exabrupte i la desqualificació del govern autonòmic que té el suport dels socialistes, Compromis i Podem, al qual acusa de catalanista i pro-independentista sense més element objectiu que una vella obsessió.

Així doncs, ja que no hi ha hagut saviesa abans, seria bo promoure-la a partir del dia després. Per això és fonamental deixar de confondre la política amb una trituradora i la llei amb una patent de la involució.

Etiquetas
stats