Agramunt, Zaplana, Camps, Fabra...

Com de desesperada havia d’estar la dreta econòmica i política valenciana -que sempre ha pensat que el poder li pertany per dret propi, per això són els més rics- per a triar, durant el llarg període de Joan Lerma com a president de la Generalitat Valenciana, uns dirigents com els que va triar. Pedro Agramunt arribà a president del PP i candidat a la Generalitat, després d’exercir càrrecs representatius en la patronal, però no donava la talla. El gendre de Sáez Merino aprofitava per al que aprofitava, que era poc. Havia estat membre de la Tuna universitària i mamporrero d’extrema dreta a la Facultat de Dret. El descavalcaren sense estrèpit i, ell, quasi alleujat. Després un exili molt daurat i farcit de càrrecs senatorials, continuà vivint la vida fins que, pensant-se que ací val tot i endevina qui t’ha pegat, va traslladar a Europa la seua manera de fer, i allà -paraules majors!- va fallar l’invent. Tardà un temps, però es destapà. La imaginació dels nostres novel·listes, la veritat, no dona per a tant com donen les aventures de Pedro Agramunt amb intermediaris, sicaris sirians, delinqüents d’Azerbaijan, el caviar, les hostesses, en fi, tot això. Al Consell d’Europa ja han dit que prou, i s’ha acabat. Inhabilitat.

Aquesta dreta que considera el solar valencià de la seua propietat va permetre la irrupció bàrbara d’un populista avant la lettre en temps encara no populistes, com era Vicente González Lizondo. Un representant, un comercial, d’una firma de pinzells que es casà amb la filla de l’amo i pujà socialment, però sense refinar-se gens ni mica. I és que han de passar unes quantes generacions perquè els nous rics assimilen les maneres, el gust i la prestància pròpies de la gent de diners de tota la vida. A València, la peculiaritat és que per moltes generacions que passen no acaben de consumar. Ni maneres, ni gust, ni prestància. L’estètica neobarroca o insulsa (tipus Corte Inglés), els quadres de bodegó o escenes de caça que decoren les cases, els tresillos i les làmpades de llàgrima (panorama molt ben descrit per Martí Domínguez), delaten d’una hora lluny les mancances d’aquesta gent, per molt rics que siguen. Lizondo va rebre molts suports, però el seu discurs no inspirava tampoc massa confiança. Era bastant impresentable, amb la seua pinta de plebeu, de cambrer suat, de subaltern atrotinat a qui mai li ajustava el coll de la camisa... Tenia, a més, un punt d’imprevisible, per la seua demagògia innata, que no acabava de fer el pes. Ell deia que era nacionalista. Nacionalista valencià. Home... Era un poc com el Carles Recio de la política. Aquest en el terreny intel·lectual. Inquietants. Al final el varen arxivar a la presidència de les Corts. Havia fet massa vegades el ridícul. Un individu que es vantava de no haver llegit mai cap llibre pot ser útil durant una temporada, però per als assumptes seriosos millor una altra cosa.

I en això arribà Zaplana, un liberal per al canvi, que era el títol del llibre que li va confeccionar el periodista i ex militant del PC Rafa Marí. El transformisme havia començat. El transformisme de tota una fauna que va veure camp obert per a grimpades impensables. Com aquest periodista de Las Provincias, com Maria Consuelo Reyna, que li posà pis i li presentà el “tot” València... I d’ací en amunt. Tota una legió molt nodrida d’artistes -molts artistes-, professors, periodistes, empresaris, filòsofs, aspirants a polítics, que s’havien desesperat de Joan Lerma i la seua morigeració i avara povertà proverbials (com un fill de botiguers del Cabanyal, que s’hagueren establert amb suor i pas a pas, Lerma mai no va estirar més el braç que la màniga, i aquest fou el seu “pecat”)... varen caure retuts davant un Eduardo Zaplana que ho prometia tot, que no tenia cap complex, que es menjava el món, que no era cap beato, sinó un viva la virgen, un emprenedor que volia posar “la Comunitat” al mapa. I tant que la va posar. Però al mapa del descrèdit.

En realitat volia posar-se ell al mapa, al mapa dels rics i benestants, els que no han de patir per res, dels VIPs que van en classe ambassador i porten rellotges de gran marca, com el seu sogre Barceló, tota aquesta vulgaritat. Els diners...

No cal estendre’s en aquesta història, ja tan coneguda, que ha acabat en una cel·la de Picassent. Justícia poètica: Blasco i Zaplana ara podran rememorar vells temps a la presó, i preguntar-se: “¿cuándo se jodió el Perú, Zavalita?” Doncs molt senzill: es va fotre quan vàreu arribar vosaltres.

Després vingué el beato Camps, més ajustat als cànons, que havia crescut a l’ombra de la veritable filla predilecta de la dreta econòmica i política de València, que fou sense cap dubte Rita Barberà. De nissaga franquista, marcada pel Col·legi Domus (una barreja de falangisme i opusdeisme, amb el teòleg Agustín Andreu de capellà en plantilla, que segur que els acabaria d’aclarir les idees...), Rita i la seua joie de vivre sí que responia als estereotips. Portava el monyo de perruqueria, anava a les processons, però després feia el que li donava la gana. Una mica el que calia: guardar les aparences, distraure el personal i barra lliure.

Camps... en fi, aquest home -com va dir aquell- no té amics. Va malbaratar-ho tot. I es va perdre. Avui va de jutjat en jutjat, i fa cara de passar-ho molt malament. Podria haver estat el revulsiu, la inflexió, una dreta intel·ligent, podria haver fet el valencianista, com havia insinuat. Però es va perdre. Per quatre trages, exactament. Després no eren quatre, però tant se val. Es va perdre per la supèrbia, la iracúndia, l’anticatalanisme malaltís, el complex d’inferioritat, els mals consells, i al capdavall la inserció en un medi tòxic que tenia com a únic objectiu aconseguir una quota dels negocis en curs a compte de les contractacions públiques. Vist per a sentència.

I com a epíleg, després d’un ínterim amb un senyor de Motilla del Palancar (Cuenca) que es diu José Luis Olivas i que també està imputat, com no?, i quan ja tot era insostenible, un dia Rajoy telefonà a un tipus de Castelló, que estava dinant a casa, i li digué: “Vas a ser el próximo presidente de la Generalidad”. Alberto Fabra, naturalment, interrompé l’àpat. I es posà molt content. Aquest personatge de Castelló, que no dispara ni una en valencià, la quinta-essència del polític bleda i provincià, del polític inútil, va haver d’entomar una situació molt difícil enmig d’una crisi brutal de l’economia i les finances, que no havien causat els seus predecessors, però que tampoc havien contribuït gens ni mica a preveure o pal·liar. Ben al contrari: la van agreujar i van deixar els valenians sense sistema financer, amb forats negres de diners robats, sense model econòmic viable enmig d’un panorama internacional molt difícil, amb enormes dèficits educatius, en recerca, morals, ètics, culturals.... Una gran culpa, que no pagaran ni a Picassent.

I amb això s’acabà. Després vingué el comitè de salut pública, amb Ximo Puig, Monica Oltra, Manuel Alcaraz, Vicent Soler, Joan Ribó, Jorge Rodríguez, i tants i tants altres que miren de posar ordre i de retornar-nos la dignitat perduda. Mai no els ho agrairem prou, vist el que hem vist...