eldiario.es

9

Aznar i Trillo, rufians d’una altra època

Cada generació té els seus mites i només algunes generacions transcendeixen amb ells a la història. Musicalment passa amb la dels 60 i els primers 70, i per això caminem ara celebrant funerals planetaris cada tres per quatre: Lou Reed, David Bowie, Leonard Cohen... És llei de vida. Els genis també moren –encara que siga amb les botes posades– però ens queda el seu llegat; ells van obrir camins nous i van donar forma a la cultura musical dels nostres dies, seguint el solc dels déus primigenis Beatles, Stones i Dylan. Després en van venir d’altres, estreles del pop i del rock que van vendre fins i tot més discos –posen els noms i les xifres que vulguen– però que en el futur només recordaran alguns, segons la seua volença o, més aïna, la seua vivència. Perquè és en la primera joventut que construïm els nostres ídols i assumim els nostres himnes, que després ens serveixen per a recrear la nostra pròpia vida. Només així s’expliquen aqueixos revivals dels 80, dels 90...

Si parlem de política, en aquest país viurem durant molt de temps marcats per l’experiència catàrtica dels anys 30. Per a l’esquerra representen la lírica de la II República, l’èpica de la Guerra Civil i la tragèdia de la dictadura i la repressió franquista. Quasi tots els nostres mites s’han construït al voltant d’aqueix record: des de la Pasionaria fins al maqui, passant pels miners d’Astúries i acabant amb els advocats d’Atocha, últims sants laics del nostre martirologi. Però també la dreta, encara que tracte d’ocultar-ho, continua ancorada emocionalment als seus mites fundacionals: la croada nacionalcatòlica contra l’amenaça roja i separatista, l’Espanya d’ordre, els 40 anys de “pau”... Només així s’explica l’èxit de vendes de la porqueria revisionista de Pío Moa i companyia o l’oberta defensa de la simbologia feixista pel Partit Popular i els seus rebrots de Ciutadans. Ho veiem cada dia, hui a Alacant, ahir a Callosa, despús-ahir a Badajoz: la dreta espanyola no ha trencat amb el franquisme, que forma part de la seua herència genètica com l’antifranquisme del nostre ADN.

Però, com deia al principi, cada generació construeix els seus propis mites, encara que siguen menors. La nostra, la dels que vam nàixer en els 70, vam créixer en els 80 i ens impliquem políticament en els 90, no ha aportat herois ni grans llegendes. En tot cas, el buit de la nostàlgia el poden ocupar algunes vagues generals, les protestes del moviment antiglobalització o les grans manifestacions del “No a la guerra”. El que sí que vam tenir van ser rufians. I dos d’ells han tornat a l’actualitat aquests dies, per diferents motius: José María Aznar i Federico Trillo. L’expresident del Govern, tan eixut i hirsut com sempre, va pontificar a València invitat pel lobby dels grans empresaris AVE, mentre l’exministre de Defensa (Viva Hondures!) i expresident del Congrés (¡manda huevos!) ha hagut de renunciar finalment al lloc d’ambaixador a Londres pel dictamen del Consell d’Estat sobre la seua responsabilitat en l’accident del Yak-42.

Van arribar al poder al crit de “vaja-se’n, senyor González!” i van passar de pactar amb CiU i PNB a aplicar el corró de la majoria absoluta contra “les hienes bolxevics” (Iturgaiz dixit). Eren els homes d’Aznar, el president de les Açores que va posar els peus damunt la taula de Bush: Rodrigo Rato, Mariano Rajoy i Jaime Mayor Oreja (els tres integrants de la terna de la successió), Francisco Álvarez Cascos i Federico Trillo (els “durs” històrics d’Aliança Popular), Javier Arenas (el “campió”, sempre derrotat en la seua terra) i Eduardo Zaplana (el trànsfuga de Benidorm que va botar en ple vol de la Presidència de la Generalitat a un ministeri a Madrid). Curiosament, de tots ells, només continua en primera línia política el que més panoli semblava, impertorbable el gest a La Moncloa. La resta han desaparegut d’escena i algun pot acabar en la presó. 

Difícilment podran entendre les generacions més joves la profunda animadversió i repugnància que els espanyols progressistes vam arribar a sentir envers els capitostos del vell PP, davant dels quals Soraya, Casado o Maroto ens semblen ossets de peluix. Jo reconec que vaig arribar a tenir malsons amb Aznar –o eren somnis de magnicidi?– en l’època del Prestige, el Decretazo i la Guerra de l’Iraq. El cas és que, passats els anys, aqueixos rufians han deixat de provocar por i fan siplement feredat. Van ser mites de la nostra època, però no ningú parlarà d’ells quan hàgem mort.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha