Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Camps, un mentider compulsiu

Gustau Muñoz

0

Francisco Camps va ser alguna vegada Francesc Camps. Alguns il·lusos (sobretot membres de la que es coneixia llavors com la “Tercera Via”) deien fins i tot que era un valencianista, com Manolito Tarancón, i que a sa casa tenia la Gran Enciclopèdia Catalana; que no era un brètol ignorant i intractable com Vicente González Lizondo. De Lizondo, el seu biògraf Carles Recio va dir una vegada, en to elogiós, que mai havia llegit cap llibre, i per tant tampoc Nosaltres els valencians. No haver llegit mai cap llibre... era un atribut positiu, un tanto definitiu, que deia molt a favor d’ell. En un home que no ha llegit mai cap llibre es pot confiar. Vet ací l’arrel del populisme més primari, un inconcebible salt endarrere en el procés de civilització, el que vulgueu. Però era així.

Com podreu comprovar, els valencians amb una certa edat vàrem fer un curs accelerat de populisme reaccionari i de dretes, tipus völkisch, pre-, post- o para-feixista amb el blaverisme d’URV, el GAV i UV. Amb un personatge com Lizondo, famós perquè organitzà una paella gegant per a 20.000 persones al llit del Túria. El mateix que si feia una roda de premsa, convidava a una mariscada els periodistes que hi assistien. Pagava ell. Com el capità moro.

Per això a nosaltres ja no ens va agafar desprevinguts res, ni Le Pen, ni Berlusconi, ni els xenòfobs alemanys o austríacs... En absolut. La perversió blavera identificava com a enemics els vertaders valencianistes, que eren catalanistes, i doncs venuts, traïdors, carn de foguera o de forca. Tampoc ens agafa ara desprevinguts la falòrnia de Tabàrnia ni la pallassada permanent d’un còmic paniaguado amb residència a Madrid com Albert Boatella. No, ja sé que és Boadella...

El que ja és massa i fa vessar el got és el senyor Arcadi Espada, una perla cultrivada a Barcelona.... Que ha fet un panegíric, suposem que gratis et amore, amb el llibre Un buen tio (Ariel), de Francisco Camps. Que es dedica a atacar el periodisme d’investigació, única garantia de traure a la llum pública els draps bruts que amaguen amb eficàcia les maquinàries dels partit corruptes i del poder en general. Única garantia de llibertat i democràcia davant la lenitat i la lentitud de la justícia d’aquest país. I que a més, cínic com és, es mostra d’acord amb les fantasies secessionistes d’un personatge tan borrós i vincladís com Francisco Camps. El mateix que diu que el País Valencià no existeix. Xe, com que no? Home, tota la vida amb el País Valencià –perquè el ‘Regne’ finí el 1707, la ‘Regió’ no fa el pes, ‘València’ no inclou Alacant i Castelló, i ‘Comunitat’ és insípid- i ara dius que no existeix? Si figura al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia vigent! Home! No sigues borinot... Si figura al cognom de partits, entitats i sindicats, si milers i milers de valencians el sentim al fons del cor, si és i ha estat un corrent profund constitutiu de la realitat valenciana actual, moderna i contemporània! Si no t’agrada almenys respecta. Si es pot dir Comunitat Valenciana, però també País Valencià, i no hi ha problema...

Però Paco Camps fa temps que ha perdut l’oremus. Com va respectar els altres si no es respecta a si mateix? Aquest home és un espectre del passat que es passeja corpore insepulto de casa al Consell Jurídic Consultiu i del Consell Jurídic Consultiu a casa. Sol anar en cotxe amb finestres fosques. Per si de cas.

Després d’arruïnar el País Valencià –oficialment: Comunitat Valenciana- en termes econòmics i ètics, què voldria? Que l’aclamaren les masses? Després d’haver fet més mal que una tronada, que vol encara, que l’aplaudim? Té causes penals més que de sobra per a ocupar-se’n. Deixe d’insultar-nos, senyor Camps. El País Valencià ha estat, és i serà. Vostè va com cagalló per sèquia, de jutjat en jutjat. I té molt mal pronòstic. Deixe d’embrutar el nostre honor col·lectiu de valencians, senyor Camps.

PD: Lectures obligades relacionades amb aquest article: l’entrevista de Víctor Maceda amb un tipus tan sinistre com l’apologista de la corrupció Arcadi Espada a El Temps, i l’article de Sergi Pitarch a eldiario.es/cv on aclareix i rebat punt per punt, i amb gran rigor, les afirmacions (mentides i mitges veritats) de Camps a la darrera sessió de la Comissió d’Investigació del cas Gürtel al Congrés dels Diputats.

Etiquetas
stats