Depredació, amics, pura depredació!

Les metàfores biològiques són molt perilloses quan s'apliquen a la societat. Equiparar la dinàmica de la naturalesa a les comunitats humanes condueix gairebé sempre a formes de darwinisme social que acaben amb la culpabilització de la víctima, fent-la responsable dels seus mals. La sociobiologia no és altra cosa que això i al capdavall resulta que el pobre o l'exclòs és responsable de la seua marginació i les seues desgràcies. Aquestes analogies solen acostar-nos a formes més o menys explícites de colonialisme mental i eugenèsia social.

A propòsit de l'estratègia del PP que s'enjudicia en el cas Gürtel -segurament extensible a molts altres casos judicials- diversos actors rellevants s'han expressat davant l'opinió pública qualificant-la de parasitació de les institucions. Volen il·lustrar amb aquesta metàfora una estratègia que consisteix a prendre les institucions públiques, l'administració de l'estat, autonòmica o municipal per organitzar una trama de beneficiaris que, per damunt de la llei i dels procediments administratius transparents, de manera delictiva, s'organitza per enriquir-se privadament i parasitar els fons públics.

En la seva compareixença davant la comissió parlamentària que investiga el finançament delictiu del PP, l'inspector en cap a la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals (UDEF), Manuel Morocho, que és responsable policial del cas Gürtel, va descriure la trama delictiva organitzada utilitzant explícitament l'analogia del parasitisme. Diversos dirigents de Podem han utilitzat també aquest terme procedent de la biologia en el mateix sentit, per a expressar l'estratègia que segueixen els grups corruptes.

Cavil·lant ara sobre aquest assumpte i en nom de l'exactitud que pretén la terminologia científica, crec, modestament, que hauríem de revisar la metàfora. No caldria parlar de parasitisme, sinó de depredació. Perquè el parasitisme comporta un tipus de simbiosi que requereix una estreta relació entre dos organismes o dos individus. Un d'ells, el paràsit o hoste, depèn de l'altre (amfitrió), del qual se val per sobreviure. És a dir, el paràsit viu a costa de l'hoste, i fins i tot de vegades pot haver-hi entre ells algun benefici mutu. En canvi en la depredació, la relació és entre el depredador i la presa. Una presa l'únic destí de la qual és ser devorada, exterminada pel seu depredador. En aquest sentit s'aplica correctament quan es parla d'un depredador sexual. Açí tenim un individu perjudicat -que és la presa- i un altre que s'en beneficia d'ella -el depredador- i que sobreviu a costa de destruir-la. Això és el que fa la corrupció: dessagnar, arruïnar i matar el sistema públic. Per això propose a les autoritats de tota mena, polítiques, judicials o policials,que canvien la metàfora: és depredació, amics, pura depredació!