Fent història (en Viquipèdia)

Partit Popular de la Comunitat Valenciana (Redirigit des de «PPCV»). Fundació: 1989. Dissolució: 2019. Presidents del PPCV: 1989-1990: Junta gestora presidida per Juan Antonio Montesinos; 1990-1993: Pedro Agramunt; 1993-2004: Eduardo Zaplana; 2004-2011: Francisco Camps; 2011-2015: Alberto Fabra; 2015-2019: Isabel Bonig. Ideologia: Centredreta; Conservadorisme; Liberalisme; Reformisme; Nacionalisme espanyol; Democràcia cristiana; Blaverisme; Constitucionalisme (La definició pròpia del partit era «centre reformista»).

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana (en castellà Partido Popular de la Comunidad Valenciana) era la delegació valenciana del Partido Popular, que té l’origen en Alianza Popular, partit fundat el 1976 per Manuel Fraga (ministre durant la dictadura franquista).

El PPCV com a tal va ser fundat el 1989 i va estar en l’oposició en les Corts Valencianes fins al 1995. Després d’un primer mandat de Pedro Agramunt, l’any 1993 es va celebrar el VI Congrés Regional del partit (el 2n després de la refundació d’Aliança Popular) i en va eixir elegit Eduardo Zaplana, el qual, el 28 de maig de 1995, va guanyar les eleccions autonòmiques per majoria simple i va aconseguir la presidència de la Generalitat després d’un pacte amb Unió Valenciana, el candidat de la qual, Vicente González Lizondo, es va convertir en president de les Corts Valencianes. El 1999 Zaplana va repetir com a candidat i va aconseguir una majoria absoluta que posteriorment va ampliarFrancisco Camps els anys 2003, 2007 i 2011.

L’esclat del cas Gürtel (que va provocar la renúncia al juliol del 2011 de Francisco Camps, substituït per Alberto Fabra) va marcar un punt d’inflexió en la imatge pública del PPCV, des de llavors esguitat per un reguitzell d’escàndols de corrupció que va tenir el colofó en plena campanya de les eleccions autonòmiques del 2015 amb la difusió de les gravacions del cas Imelsa,que implicava, entre altres, el president de la Diputació de València, Alfonso Rus. El 24 de maig les urnes van posar fi a vint anys d’hegemonia del PPCV, que, a pesar de ser la força més votada, va quedar en minoria i va ser desplaçada del govern per un pacte tripartit entre PSPV, Compromís i Podem («Acord del Botànic»).

Arran de la desfeta electoral i la dimissió de Fabra, es va fer càrrec de la presidència del PPCV Isabel Bonig, que va revalidar el seu mandat en el Congrés Regional celebrat a l’abril del 2016, on es va rebutjar la proposta de canvi de sigles, però es va aprovar fer un gir cap aa posicions encara més dretanes i valencianistes (anticatalanistes). La nova direcció va tractar de marcar distàncies amb l’època anterior mentre se succeïen les operacions policials i els processos judicials contra exalts càrrecs del PPCV. L’anomenada Operació Taula, que va provocar la caiguda de l’exalcaldessa de València, Rita Barberá, i d’uns quants exconsellers de la Generalitat, va tenir la continuació en l’Operació Gavina, que va desarticular el complex entramat de finançament il·legal del partit, que operava a través de diversos grups (“bandes organitzades” segons la interlocutòria del jutge instructor) i en els distints nivells (local, provincial, autonòmic i estatal). La confessió d’alguns acusats va ser determinant per a aclarir els fets i enviar a la presó més de tres-centes persones, condemnades per delictes greus de corrupció. Sumit en el descrèdit públic i en la ruïna econòmica, pel fet d’haver perdut quasi totes les seues fonts de finançament i més del 90% de la militància, el PPCV va renunciar a presentar-se a les eleccions autonòmiques del 2019. Aqueixa decisió, presa en un referèndum intern desautoritzat per la direcció nacional del Partido Popular, no va ser acatada per una facció, que va concórrer als comicis sota les sigles Units per Espanya i va quedar fora de les Corts Valencianes perquè no va superar la barrera electoral. A l’octubre del 2019 es va celebrar el XV Congrés que, en un clima de forta tensió, va aprovar la dissolució del PPCV. La majoria dels seus militants ja s’havien integrat prèviament en el partit Ciutadans.

La història del PPCV ha estat objecte de nombrosos estudis acadèmics, que coincideixen a atribuir-ne l’auge al fenomen del clientelisme i la caiguda a la corrupció massiva, producte de la falta de cultura democràtica i de mecanismes de control dels dirigents per la militància. També ha inspirat desenes de llibres, tant d’assaig com de literatura, unes quantes pel·lícules i una sèrie de televisió ben famosa, “Els ionquis dels diners”.