El Govern del Botànic en un entorn volàtil

En un entorn volàtil. Així es podria caracteritzar el context en què ha de moure’s el govern valencià del Botànic, en una fase política complicada que aviat esdevindrà preelectoral i que està marcada per la inestabilitat a escala de l’Estat. Una inestabilitat que té l’arrel en el desgast de les institucions que ha provocat l’errada estratègia de M. Rajoy, en general, i davant els esdeveniments a Catalunya, en particular.

És bastant evident que el trasllat de responsabilitats al poder judicial (la judicialització), en comptes de comprometre’s seriosament amb un problema polític de primera magnitud, ha desgastat un dels pilars de l’Estat, el Tribunal Constitucional i el poder judicial. De retruc també s’ha desgastat la monarquia, fins al punt que ara molta gent ja no es planteja com a remota la hipòtesi d’una República com a opció alternativa.

La política amb majúscules ha quedat aparcada. Era l’hora dels gegants i només hi havia nans.

Catalunya té dret a decidir el seu futur, té dret a realitzar-se com a nació, té dret a veure garantit el seu avenir econòmic, la cohesió social, el ple desenvolupament de la llengua i la cultura pròpies, sense ingerències ni entrebancs. El dèficit fiscal sistemàtic i el constrenyiment d’una lectura gasiva i limitadora de la Constitució fan tot això molt difícil. Si la independència és una opció legítima, el federalisme o un autonomisme avançat també. Es tracta de pactar, d’acordar, de negociar, de proposar: de fer Política.

Ara tot s’ha embolicat considerablement, generant una crisi d’Estat que no sabem com es resoldrà. La secular actitud castellana-espanyola de “mantenella y no emmendalla”, de “al enemigo, ni agua”, de “a por ellos”, de “trágala perro”, de “palo y tente tieso” no és la millor recepta per a gestionar una societat complexa i una democràcia moderna, que es basen en el reconeixement, el pacte i la negociació: en una cultura política més avançada que la simple executòria de la força juridificada, en la Llei com a tòtem i tabú, que diria Freud.

En el cas present, aquesta actitud d’imposició i d’intolerància -excitada per la premsa perillosament agressiva de Madrid, que encara voldria més mà dura- ha estat gestionada per un gallec astut però molt condicionat. De nou un gallec al front del govern de l’Estat. Però M. Rajoy té les mans molt lligades per afers judicials de corrupció del seu partit (desenes i desenes de casos molt greus) que en qualsevol democràcia avançada –potser no a les pseudo-democràcies que tant abunden arreu del món- l’haurien fet caure fa ja molt de temps.

Això marca la seua feblesa. Ha de mostrar-se fort per disfressar una feblesa conspícua i devastadora, que arrossegarà el PP, massa tocat per la corrupció, a poc que falle la maquinària caciquil i clientelar i la inèrcia conservadora d’un votant de capes mitges poregós, major, en part rural, molt sensible al discurs de “o jo o el caos”. O a poc que alguns lobbys i grups de pressió importants se’n farten.

Però l’alternativa per la dreta ja hi és: Ciudadanos, un partit que remarca el nacionalisme espanyol més desintegrador, per excloent, i que té un programa neoliberal explícit, un partit encara magmàtic i que no acaba de quallar, però que podria ser un remei pitjor que la malaltia, segons com.

De pas, en tot aquest terrabastall el PSOE no alça el cap, i el seu cap –valga la redundància- s’ha demostrat com un líder de molt poca talla. Era el seu moment i ha fallat, perquè ha fet un seguidisme impresentable, que haurà complagut, sí, els Poders de l’Estat però ha decebut una bona part del seu electorat potencial.

Més enllà del contenciós català, la cruïlla present és aquesta: a) una economia que no remunta ni es transforma (creació d’ocupació de qualitat, recuperació dels nivells anteriors a “la crisi”), malgrat algunes dades aparentment positives; b) la necessitat d’un nou esquema constitucional en una època poc propícia als consensos constituents; c) la perspectiva ombrívola de més repressió, recentralització i descontentament somort o manifest en diverses parts de l’Estat.

I amb aquest panorama l’agenda del Consell del Botànic, basat en la coalició PSPV-Compromís i el suport extern de Podem, avança en aspectes clau i en temes socials, combina la reivindicació vital i majoritària d’un nou i millor finançament, llança plans interessants de canvi del model econòmic a mitjà termini, no s’arronsa en la recuperació per a la Sanitat  Pública de les àrees de salut privatitzades, exhibeix bona sintonia política interna, resol crisis puntuals com la de la Conselleria de Medi Ambient, garanteix estabilitat... Tot plegat amb assignatures pendents, és clar, com la posada en marxa de la nova televisió, que s’ha ajornat massa, o una major capacitat de penetració social en estrats de població autòctona vulnerable, una política cultural amb cara i ulls, la difusió social més àmplia del projecte compartit, del “relat” d’una comunitat política valenciana que enllaça amb les millors ambicions del País que volem ser: integrador, modern, respectuós, avançat, europeu i ben situat en el conjunt d’Espanya, sense sucursalismes ni dependències, plenament autònom i amb capacitat financera per a bastir, precisament, una societat d’integració i cohesió social.

En un entorn volàtil i en molts vessants ple de risc, faríem bé de no afegir llenya al foc. El Botànic és la millor eina i el millor projecte polític que hem tingut els valencians en dècades. Un aspecte a considerar i a valorar.