La brutalització de la política

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar, deia Raimon en una cançó. I es referia al retorn, a l’etern retorn, del feixisme i la barbàrie, encarnats en el franquisme que ens va tocar sofrir durant massa anys. El franquisme semblava anacrònic, acabat, corcat, superat per la història, però retornava en forma d’afusellaments encara el setembre de 1975, de tortura a les comissaries, d’agressions i atemptats en general impunes, de bombes a casa d’intel·lectuals com Joan Fuster i Sanchis Guarner, d’atacs a llibreries. Ningú va traçar línies vermelles. Ningú, cap estat de dret, ni els jutges i fiscals avui tan valents, va tindre el valor i la dignitat d’investigar i castigar els culpables. La infàmia de la complicitat amb el feixisme contaminà d’origen la transició democràtica.

Recordem -entre tantes altres maleses que podríem evocar- que la UCD va ser el niu acollidor de l’ou de la serp de l’anticatalanisme -una forma de feixisme, que té com a divisa “Fora catalanistes”, traducció lliure del “Juden raus” dels nazis- amb un ínclit i respectable don Emilio Attard com a recepcionista amatent. Un senyor que fou president de la Comissió Constitucional al Congrés dels Diputats. El GAV va aportar personal d’acció violenta i candidats a un partit anèmic que havia perdut les eleccions i que no va saber consolidar una dreta democràtica. Potser perquè socialment, d’això, n’hi havia poc.

Ara les persones sensates estan esparverades amb la retòrica de Vox i el seu míting a Vistalegre, a Madrid. Suspensió o abolició de les autonomies, empresonament de dirigents i persones destacades del catalanisme, deportacions massives d’immigrants, i altres barbaritats desestabilitzadores. En realitat són mesures i propostes anticonstitucionals. Sí: anticonstitucionals. Atemptatòries contra el títol corresponent de la Constitució que defineix l’Estat com un Estat de les Autonomies. I més encara, contra els drets democràtics elementals i contra els drets humans reconeguts per l’ONU i assumits en tractats internacionals per l’Estat espanyol.

 M’agradaria saber què hi tenen a dir els partits “constitucionalistes”. S’esquincen els vestits? Posen el crit en el cel? Proposen un front democràtic i un pacte antifeixista? De moment, res de res.

I això que Vox ataca de front la Constitució, la formal i la material. Però sembla que recull les simpaties de la base social de la dreta pètria del barri de Salamanca de Madrid, de la gent d’ordre i privilegiada, de gent poderosa, amb diners i influències. I de tots els barris de Salamanca de moltes ciutats de les Espanyes.

Estaven ací, amagats, camuflats. Deien aquestes barbaritats en veu baixa, o no tan baixa, a les tertúlies i les sobretaules. Ara s’han esbravat i s’han descarat. Ajudats per un determinat ambient, per discursos foraviats, pels silencis, per la traïció dels intel·lectuals espanyols, amarats de nacionalisme de la pitjor espècie (no defensiu, sinó agressiu i dominador).

Per què ara? Doncs perquè ara bufa un vent gèlid i sinistre en l’escena internacional. L’espectacle de l’extrema dreta socialment més anodina que no els escamots d’uniformats i els violents habituals, no seria possible sense la brutalització de la política a Europa i Amèrica. La brutalització de la política és un concepte que va encunyar el gran historiador Gorge L. Mosse al seu llibre De la Gran Guerra al totalitarisme. La brutalització de les societats europees (1990). Una obra en la qual explica de manera detallada i convincent la deriva brutal de la política a les societats europees posteriors a la Primera Guerra Mundial, en l’època d’entreguerres, quan la violència interioritzada als fronts de guerra va contaminar la vida civil fins convertir-la en un fangar d’agressivitat, de nihilisme, de culte a la força, d’assassinats i ràtzies, de discursos inflamats i irracionals. D’ací en va eixir el feixisme italià, el nazisme i l’extrema dreta francesa, tan forta. La Guàrdia de Ferro romanesa, els creu-fletxades hongaresos, el rexisme belga, la Falange espanyola.

Hem après res de tota aquesta experiència? D’una experiència que començà amb proclames nacionalistes irredemptistes i acabà en un Holocaust?

La retòrica desficaciada de Donald Trump, les barbaritats de Viktor Orbán, les gesticulacions mussolinianes del ministre de l’Interior italià, el patrioterisme del Partit de la Llei i la Justícia polonès, l’avenç general de l’extrema dreta a Europa, antiimmigració i antieuropea, no són en absolut fets aliens a l’espectacle final, esfereïdor i alarmant, de l’extrema dreta espanyola, que s’ha descarat i culmina d’aquesta manera la deriva inacceptable del PP de Casado/Aznar i del Cs de Rivera/Arrimadas.

Els discursos no són mai innocents. Els que s’han sentit en el míting de Vistalegre -que han fet les delícies d’un públic burgès i d’ordre, benestant, privilegiat- no auguren res de bo. De moment no penetren en les masses populars. I això és un bon símptoma, una gran notícia que diu molt en favor de la societat espanyola, com ha destacat l’historiador Enzo Traverso (Els nous rostres del feixisme, editorial Balandra).  Malgrat l’excitació dels pitjors instints, del nacionalisme espanyolista, de la pulsió contra els febles i els diferents, contra els immigrants, aquesta retòrica infame no penetra en les capes populars. No per virtut d’una esquerra en hores baixes i escassament mobilitzadora, escassament mobilitzada i pedagògica, sinó perquè la gent d’ací, la gent dels barris populars -de Vallecas o Burjassot, de Nou Barris o les Mil Vivendes- és encara de bona pasta i té memòria històrica.

El que en resta de dreta d’aspiracions democràtiques hauria d’estar molt preocupada. Com els responsables o capdavanters i beneficiaris de l’entrellat institucional de l’Estat espanyol, començant per la monarquia. Si un dia la desesperació d’uns i l’agressivitat d’uns altres es fonien i produïen el pitjor dels resultats, la falla s’encendria en flames. I cremaria. Per a sempre.