eldiario.es

9

La banalitat del poder: els abismes d’una dreta extrema

“El vici del poder”, la pel·lícula d’Adam McKay que segurament aconseguirà molts Òscars, és un retrat sense concessions d’una dreta extrema assentada a Washington, amb un poder omnímode, de decidir la vida o la mort d’individus o de col·lectiu sencers, i pocs escrúpols. I amb molt poques llums, escassa cultura, poc enteniment...

El protagonista és un individu gris i mediocre, retratat amb fidelitat en totes les seues contradiccions: Dick Cheney. Fracàs a la universitat, problemes amb l’alcohol, trajectòria erràtica, limitacions diverses, fins que una dona forta -la seua muller- el du per la vida recta i s’amorra finalment, des de baix, a l’escalafó polític dels republicans a Washington. Comença d’ajudant, portant carteres, fent serveis, ensabonant els seus caps... fins que, amb tots els trucs apresos, ja se sap moure amb facilitat, acumula càrrecs, fa carrera a l’empresa privada, es fa ric, i arriba a vicepresident amb George W. Bush. Però sempre en posicions de dreta extrema, el que als EUA se’n diu els rednecks, que varen triomfar de manera esclatant amb Donald Trump...

El retrat de tota aquesta fauna és inclement, I realista, pel que sembla. Oh Dio, il potere del mondo in mani di pazzi... podríem dir, amb una barreja d’espant i indignació. Veient aquesta pel·lícula el calfred està assegurat. No pots deixar d’evocar la situació actual, amb Trump. En contrast, els generals del Pentàgon i altres polítics de l’establishment són gent més que raonable. Aquests tipus, Cheney, Trump, són taurons, deutors d’interessos poderosos del complex militar-industrial, són un perill impressionant. Podrien causar un incident sense precedents en qualsevol moment.

És clar que davant no tenen angelets innocents i benintencionats... Putin i el seu míssil híper-veloç, molt més que supersònic, o les seues tècniques d’eliminació d’adversaris. Corea del Nord en mans d’un autòcrata imprevisible. La Xina i l’obsessió territorial, amb Taiwan i les illes del Mar de la Xina meridional al punt de mira. El món islàmic -Iran i altres-, que en qualsevol moment podria pensar que val més morir en sintonia amb Al·là -i emportar-se de pas mitja humanitat per davant- que viure envoltats d’infidels... El terrorisme islàmic, autor de l’atemptat bestial de les Torres Bessones a Nova York l’11 de setembre de 2001, estava en aquesta línia genocida, continuada amb un seguit d’atemptats indiscriminats. Sovint s’obliden aquests fets.

Però com sol passar uns indocumentats ambiciosos assedegats de poder i excitats en el pla ideològic, que no tenen totes les dades, ni els importa, són la pitjor de les solucions. Sovint es presenten com a grans patriotes. La pàtria, ja se sap, és el darrer refugi dels canalles...

Però no. Dick Cheney anava a la seua, a acumular poder, a servir els interessos de Halliburton Inc.. I va causar, directament o indirecta, milers de morts, un odi perenne, una humiliació que és com una bomba d’efectes retardats.... És el món que ens ha tocat viure al segle XXI.

Què ens diu tot això? Que no podem refiar-nos, gens ni mica, ni un minut, ni per hipòtesi, d’una dreta sense escrúpols, sense referents ètics, sense rerefons teòric i històric, sense conviccions democràtiques profundes.

Com podem refiar-nos d’una dreta que no sap res o no vol saber-ne res del que fou el franquisme? Del que fou el món europeu enfollit d’abans de la Primera Guerra Mundial? De la banalització de l’autoritarisme i el totalitarisme que va obrir les portes al feixisme i al nazisme als anys 20 i 30? No, no es pot oblidar que foren les forces conservadores convencionals -per pur càlcul a curt termini- les que obriren el camí i les portes del poder tant a Mussolini, a Itàlia, com a Hitler a Alemanya. Per això els darrers moviments de blanqueig de l’extrema dreta que han fet el PP i Ciudadanos són altament preocupants. Diferències abismals? Que no convé o no toca establir comparacions excessives? No, amics. A Suècia ho han tingut clar.

A Europa hi ha, encara, dignitat. I a poc a poc madura una resposta consistent i contundent. La dreta conservadora -com el PP i Ciudadanos- que obri el pas a l’extrema dreta xenòfoba, autoritària o neofeixista, serà agranada. L’abisme d’una dreta extrema que va deixar una Europa desfeta i dessagnada no ha de tornar mai més. A escala valenciana l’anticatalanisme impresentable que han mostrat Maria José Català (PP) i un fantotxe com Toni Cantó (CS) -que fins i tot neguen l’evidència avalada per l’AVL-  demostra la seua inconsistència i la seua immaduresa. I el risc associat a unes opcions que poden ser directament suïcides.

Portugal, al sud, Suècia, al nord, ens marquen el camí. I last but not least, una cultura sociopolítica com la nord-americana que sap i pot fer pel·lícules radicals de denúncia, i adreçades al públic general, com aquesta, impossibles segurament en molts altres països. Fa pensar.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha