El Partit Comunista al País Valencià abans del 1970

Sol passar que la recerca i la publicació de llibres d’història responen a les preocupacions del present. No sempre és així, evidentment. De vegades la recerca i els estudis històrics serven un marge d’autonomia, mantenen una dinàmica pròpia allunyada de les urgències i les necessitats de l’actualitat. Afortunadament, es podria dir. Però la difusió i el ressò públics de la recerca -i determinats impulsos o finançaments-, no ens enganyem, tenen molt sovint a veure amb una agenda lligada al temps que es viu. A les polèmiques i els debats actuals, als temes no resolts, a les qüestions obertes que afecten la vida pública i la política del temps present. Fins i tot estudis en principi remots, relatius a l’edat mitjana (“des de quan som valencians”) o a la prehistòria (l’ús ideològic del ibers o de la Dama d’Elx) hi tenen molt a veure o n’han rebut estímuls directes.

Un cas molt clar en aquest sentit, ja en clau de present històric, és el debat sobre la transició democràtica, que no s’ha esgotat ni de bon tros. Està més viu que mai. ¿Hi hagué “pacte de silenci”? ¿Es tancà en fals? ¿Fallaren les forces polítiques de l’oposició acceptant massa de presa els imponderables -les rèmores, les imposicions- dels hereus del franquisme? ¿Vengueren a un preu massa baix la quota de legitimació democràtica que podien oferir, acceptant la continuïtat dels aparells d’Estat, de la judicatura, de la policia, així com la forma d’Estat monàrquica? ¿Per què no hi hagué referèndum sobre monarquia/república? ¿Per què no es va establir un sistema federal o no es va garantir el dret a l’autodeterminació?

Són molts els interrogants oberts i per això les obres sobre la transició -que a més fou escenari, a València, d’un conflicte virulent al voltant dels temes identitaris- desperten un gran interès. I orienten la recerca d’un bon grup de joves investigadors i investigadores.

Així, s’han anat publicant diversos llibres sobre la transició i els partits que hi varen influir. Recentment, llibres sobre el PSPV, el PCPV i la UDPV. Anteriorment, hi havia hagut aportacions tan rellevants com Roig i blau, la transició política valenciana, d’Alfons Cucó, o La cara secreta de la política valenciana, de Jesús Sanz, reeditat el 2019 per la IAM, que també ha recuperat les cròniques coetànies -molt valuoses- del periodista Jaime Millás.

Tots són llibres no només interessants, sinó imprescindibles, als qual caldria afegir també els volums centrats en aspectes tan lamentables del procés polític dels anys setanta i posteriors com l’anomenada Batalla de València i l’anticatalanisme o blaverisme. Llibres com ara Ofrenar noves glòries, de Vicent Flor, o No mos fareu catalans, de Francesc Viadel.

Sobre el PCPV i la qüestió nacional la historiadora Vega Rodríguez-Flores ha publicat un llibre cabdal, que obrirà camins, Fer País. Comunismo valenciano y problema nacional (1970-1982), que s’endinsa en un moment clau de l’evolució, ascens i crisi del partit comunista al País Valencià. Els anys setanta foren un temps de grans expectatives i també de frustracions. L’arc temporal que cobreix el llibre de Vega Rodríguez -al qual vaig dedicar atenció recentment en aquesta mateix mitjà- està clarament delimitat: 1970-1982, i se centra especialment en la problemàtica nacional, és a dir, la manera com el comunisme valencià va enfrontar el fet nacional i el procés autonòmic. S’aprenen moltes coses en les pàgines d’aquesta aportació historiogràfica sòbria i rigorosa, que dona també una lliçó de mètode.

Tanmateix, la lectura d’aquest llibre de Vega Rodríguez-Flores suggereix interrogants. Més aviat, estimula la curiositat i l’interès per l’etapa anterior al seu relat, a l’arc temporal que delimita el seu estudi. Perquè abans de Palomares hi hagué vida en el comunisme valencià.

Antonio Palomares Vinuesa (1930-2007) és un dels protagonistes del llibre de Vega Rodríguez, i és lògic perquè fou secretari general del PCPV i capdavanter d’una de les tendències d’aquest partit. Nascut a Albacete i exiliat de molt jove a França, havia arribat a València el 1967, enviat clandestí de la direcció del PCE per a fer-se càrrec i reorganitzar el partit, delmat per caigudes successives. Cap a final del 1968 ell mateix fou detingut i torturat salvatgement per la policia franquista. Aguantà amb una fermesa impressionant. Membre del Comitè Central del PCE i deixeble de Santiago Carrillo, a partir de llavors esdevingué el referent organitzatiu del partit comunista a València, i com a tal tingué un paper destacat en l’època de la transició, en la negociació de l’Estatut d’Autonomia i en la representació parlamentària (fou dues vegades diputat al Congrés).

Es pot dir, en general, que l’època anterior a Palomares ha caigut en l’oblit. Com si no haguera existit. De fet, Palomares fou una mena de punt i a banda, o almenys així se l’ha vist. No es van recuperar, amb escasses excepcions, els antics militants actius abans de la seua arribada. Una d’aquestes excepcions fou sens dubte Doro Balaguer, l’altre referent del PC a València, pel seu pes específic i trajectòria. Però a banda de Balaguer i d’Emèrit Bono -peces clau del partit durant la transició, o de Pilar Soler,- n’hi havia hagut molts més. Els diferents equips i militants que sostingueren la flama durant els anys cinquanta i primers seixanta. Gent, posem per cas, com Enric Blanes, Antonio Conca, Emeterio Monzón, Garcia Esteve, Molina, Esenciales, Llinares a Alcoi o Miquel Lluch a Sagunt, i tants més.

En certa mesura, el difuminat dels antics membres actius del partit era lògic, atès el rejoveniment molt marcat de la base militant. Al partit s’hi incorporaven les noves fornades d’obrers, estudiants i intel·lectuals formats en l’antifranquisme. Com fou el cas d’Antonio Montalbán -jove obrer vingut de Còrdova- o d’Ernest Garcia -jove intel·lectual procedent d’Alacant. Els militants que havien patit la repressió, que s’havien hagut d’exiliar i havien retornat (cas de Blanes), els qui havien romàs tancats durant molts anys a la presó (Conca, uns 24 anys), alguns tocats per la decepció o la desconnexió respecte de l’organització, tenien un encaix difícil en la nova situació. Palomares, d’altra banda, tenia clar que manava i es va recolzar en gent com Pedro Zamora o Pepe Galán. Alhora, no parava els peus als ortodoxos que miraven de reüll el nou moviment obrer, l’autonomia d’acció de Comissions Obreres i els seus líders, als quals volien controlar de prop, i que brandaven un obrerisme fals, de façana, contra les noves incorporacions de professionals o intel·lectuals al PCPV, atretes pel dinamisme i l’efectivitat política del partit i la política de portes obertes (l’aliança de les forces del treball i de la cultura).

Entre uns i altres no es va fer cap esforç per reconstruir un teixit de partit anterior i per reconèixer i destacar l’aportació, sovint heroica, en la guerrilla primer, i després en les difícils condicions dels anys 50 i 60, de tantes persones sacrificades que mantingueren la presència i l’activitat del partit comunista en terres valencianes.

Algú hauria de fer un estudi detallat d’aquesta història anterior, per a copsar més a fons les claus de l’evolució del PCPV, el seu desenvolupament i la crisi posterior. Arrels massa primes, segurament, que no pogueren resistir la forta ventada que es venia damunt i que acabà amb l’ensorrament d’un arbre que havia estat esponerós. Almenys durant un breu, però decisiu, moment històric.