El període de gràcia s’ha acabat; ara toca governar

Ha durat molt. Una legislatura sencera. I es pot entendre. El llegat del PP en la Generalitat Valenciana havia estat tan nefast -amb tres presidents imputats i un directament engarjolat a Picassent, els altres a l’espera- que tothom amb dos dits de front havia donat un gran marge de confiança al primer Botànic. Un període de gràcia prolongat. Calia desenrunar, reconstruir, recuperar l’autoestima col·lectiva, dir prou a la identificació dels valencians amb la corrupció, l’especulació urbanística i el desgavell. Tornar a la sensatesa perduda d’ençà que un malaurat dia del 1995 un espavilat (en castellà se’n diria un pícaro) nascut a Cartagena i recriat a Benidorm va accedir a la primera magistratura valenciana, al Palau de la Generalitat. Retratat magistralment per Francesc Arabí al seu imprescindible Ciudadano Zaplana (editorial Foca), me n’estalviaré més comentaris.

Només afegiré que els que li van riure les gràcies i el van introduir en societat, com ara el notari Carlos Pascual de Miguel, la directora de LP Maria Consuelo Reyna, l’autor de Un liberal para el cambio, el periodista Rafa Marí, i molts altres més, incloent alguns professors kantians, tenen la seua quota de responsabilitat. La que siga. Perquè aquell Zaplana no enganyava ningú. Tan prompte com arran del cas Palop ja s’havia descarat. I no importa que els jutges -sempre els jutges, el magnífic Poder Judicial heretat directament del franquisme-  desestimaren les proves...

També intervenia en la prolongació d’aquest període, per descomptat, l’emergència derivada de la crisi econòmica, que havia empobrit la societat valenciana, que l’havia fet aterrar brutalment en una realitat de declivi. S’havia perdut tot el sistema financer autòcton, bàsicament les Caixes d’Estalvis. Tancaven empreses, s’arruïnaven autònoms, augmentava l’atur. Un sector substancial de la joventut s’havia quedat sense perspectives, en l’atur o en la precarietat. O havia d’emigrar.

Però les generacions joves també es van polititzar ràpidament, en l’estela de la Primavera Valenciana, el 15 M i la sacsejada crítica amb el règim del 78. Passaren de la ruta del bakalao a ocupar les places. Un estrat social amplíssim -no sols de joves, també dels seus pares, que patien per i amb ells- va tindre clar que el PP era el pitjor que ens havia passat, un mix de corrupció, enriquiment de quatre privilegiats i poca-vergonyes, i destrossa econòmica, perquè havien fomentat i entronitzat un model sense futur.

Ara tot això ja ha passat. Aviat serà història. Molt prompte els ciutadans, els votants, la gent que més necessita la Política... els habitants d’Elx, Castelló, Alacant o Alzira, els del barri de Torrefiel, Marxalenes o el Cabanyal (València), els d’Alcoi, Gandia, Elda/Petrer i de totes les perifèries urbanes d’aquest país, miraran de fit a fit els qui manen, els qui creuen que són el Poder, i hi veuran els representants del Botànic 2: Ximo Puig, Monica Oltra i un nouvingut representant de Podemos, Rubén Martínez Dalmau. I no tindran pietat.

A hores d’ara el debat polític està situat en un altre terreny, ja ho sabem. La Investidura tan incerta -i els jocs malabars- de Pedro Sánchez. La difícil formació de govern a l’Estat. La hipòtesi de noves eleccions. Europa i els nous equilibris de poder. I per descomptat, el conflicte polític a Catalunya, herència de la nefasta i maldestra política del PP, amb Rajoy i Aznar (la FAES), que es carregaren l’Estatut votat el 2010, maniobrant amb el TC -no pararen fins que n’aconseguiren una composició favorable als seus interessos. I que varen encendre un foc que encara crema.

Però els valencians tenim agenda pròpia. Sempre subalterns i en un pla secundari respecte d’altres escenaris i protagonistes, o altres interessos, ara per fi tenim institucions autònomes i una política pròpia, en principi ajustada a la composició social i les aspiracions d’una societat diferenciada. O diferenciada fins a un cert punt.

Però ara s’han acabat les excuses. Ara és l’hora de governar. De deixar-se de retòriques i bones intencions, d’encarregar més estudis, de delegar, d’ajornar, de no prendre decisions. De procastinar. I no, en política no funciona allò de “qui dia passa, any empeny”. Els temps compten. I d’ací a pocs anys hi haurà noves eleccions. I ara la marca ja no és un PP en crisi, o no tan sols. La dreta s’ha diversificat: “canviar-ho tot perquè no canvie res”, sembla que és la seua divisa lampedusiana, que explicaria l’afegitó d’un Ciudadanos més aviat histèric i un Vox hermètic (però massa conegut, en realitat).

Amb aquest panorama resulta imperatiu actuar: governar amb ambició, entomar els grans reptes, identificar necessitats peremptòries i necessitats socials urgents, dirigir la societat, fer valdre l’hegemonia. Vetllar pel futur col·lectiu, pels interessos (legítims) de tots els valencians i valencianes. I tot això, com bé sabem, en un entorn d’insuficiència financera i amb una Administració probablement inadequada -per moltes raons. Però la grandesa dels polítics es mesura en relació a com fan front als reptes, per difícils que siguen en principi.

De temes pendents i urgents n’hi ha molts. Per exemple, la despoblació de l’interior, que demana alguna cosa més que mesures de curt abast -fum de canya- i encarregar nous estudis. La sanitat, amb un greu problema de recursos humans -fruit de la imprevisió dels governs anteriors del PP- i de degradació de la qualitat de l’assistència (llistes d’espera, accessibilitat), o almenys aquesta és la percepció que se’n té. La política social inclusiva -un camp on sí que s’han fet coses- però que ha d’afinar encara més, per exemple en salut mental -totalment abandonada. La cultura, que demana molta més ambició i la renovació d’equips i cares, per exemple a la Ciutat de les Ciències i en altres equipaments que no reten, ara com ara, la rendibilitat social que s’espera, i on està pendent encara l’impuls seriós a la indústria cultural. I a la normalitat i ús social de la llengua i cultura pròpies. La consolidació d’À Punt i la fi -o la neutralització- de les campanyes de desprestigi i de regateig de recursos. La modernització (ecològica) de l’agricultura. Una política econòmica amb empenta, deixar de parlar d’economia circular i avançar en competitivitat i sostenibilitat, energies renovables i sectors estratègics. Menys retòrica grandiloqüent i més fets. Implantar la taxa turística. Aprovar definitivament el requisit lingüístic. I així successivament...

De vegades sembla que el govern, fins i tot un govern tan prometedor com el Botànic, es troba presoner de les rutines, dels lobbis i dels interessos corporatius i empresarials -no dels innovadors, sinó dels parasitaris- que tenen veu, recursos i mitjans. La majoria social, en canvi, només té el seu vot.

Uns grups de pressió forts, però molt arcaics, d’una altra època, sovint hereus de l’acumulació de capital en temps foscos, dels contractes amanyats, dels tractes de favor, de la concertació sistemàtica i incondicional. Que es permeten vetar consellers, com els empresaris del turisme, que no volien un conseller de Compromís en aquest ram. Empresaris que obtenen prebendes de la proximitat amb el poder, alhora que el soscaven i l’assetgen.

Sobretot, el Govern del Botànic 2 hauria d’identificar el gran repte que té la societat valenciana avui: no quedar-se enrere en la lluita contra el canvi climàtic, no quedar marginada de la nova revolució industrial (digitalització, automatització, noves tecnologies, nous materials, energies netes), no perdre competitivitat, sinó guanyar-ne. Recuperar posicions en renda per habitant. La societat valenciana és i ha estat històricament dinàmica i s’ha tret tota sola les castanyes del foc. Ara venen mal dades. La marginació del Corredor Mediterrani, l’espoli fiscal i el dèficit d’inversions estatals, exigeixen alçar la veu. Fer política a Espanya i a Europa.

Però s’ha de començar per baix, per casa. Els temps del “canvi amable” ja s’han acabat. Ara l’aliança imperativa -el pacte- és i ha de ser amb la majoria social no privilegiada que espera molt del govern Botànic -encara que sovint no en sap, de les seues limitacions. Un govern gravat, sí, per les reserves competencials de l’Estat central i per la important quantitat d’atribucions derivades a Europa. Un govern amb poques competències reals, amb escassos recursos econòmics i amb una administració inadequada. Però amb una enorme autoritat moral. Perquè és el govern dels valencians i les valencianes, hereu d’una institució secular, d’un autogovern que mai ha desaparegut de les expectatives i aspiracions -sovint escassament conscients- del nostre poble. Per tant, una gran responsabilitat. Proporcional a l’autoritat moral que li reconeixem.