Això va per a llarg

La dreta espanyola va extraviada, perduda, desorientada. Només sap fer una cosa, com l’eriçó de la coneguda faula que va compondre el poeta grec Arquíloc (represa magistralment per Isaiah Berlin), que és rebentar i atacar el govern quan no el deté, perquè el considera propietat natural dels seus, que són per definició “els millors”. (Com ara, quina ironia!, Isabel Díaz Ayuso, Marcos de Quinto, Ortega Smith, Isabel Bonig, i el bala perduda de Cantó...).

Aquesta dreta lamentable (ignara) no sap el més important i recomanable. En situacions complexes cal fer, una mica, com la rabosa o la guineu de la faula: furonejar, provar, temptejar, corregir-se, escoltar els experts i no fer demagògia ni traficar amb el patiment de la societat.

Però això seria massa demanar als qui porten gravat un ADN inequívoc, heretat dels qui començaren a conspirar contra el govern legítim ja l’abril de l’any 1931. Molt d’hora... Als qui només saben fer una cosa, que és envestir. Sí, certament, és una cosa important per a ells: anar contra el govern, quan no el controlen. Perquè creuen que Espanya els pertany. Son molt patriotes, en l’accepció patrimonial de la paraula. Però aquesta actitud tan acreditada fa mal la col·lectivitat, al conjunt de persones que constitueixen la pàtria que diuen voler defensar. Pura falòrnia, ja ho sabem fa molt de temps, retòrica buida.

La crisi sanitària, i la derivada econòmica i social, que començà cap al febrer de 2020 (amb antecedents a finals del 2019) i que tingué el seu origen a Wuhan avui ja ha mutat en crisi moral, d’idees, psicològica, de motivació.  Ho ha trastocat tot. Una primera reflexió: el paper de l’atzar en la història, la relativització de tot determinisme.

Què podem pensar a hores d’ara d’aquest procés? Quines ensenyances (provisionals) en podem traure? En principi, una cosa, però decisiva... Cal fer cas dels experts. Del doctor Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, per exemple, que  va exposar amb una claredat aclaparadora l’estat de la qüestió en una memorable entrevista a TV3 el dimarts 12 de maig. La conclusió és clara. La prèvia és que ningú, tret dels veritables experts com Trilla, Simón o Fauci (als Estats Units), és digne de crèdit. Només els qui coneixen les dades i les claus científiques de la pandèmia, els seus orígens, estat actual i perspectives, poden fer llum en un cas com el que ens ocupa. La resta opina, expressa desitjos, i en el pitjor i molt sovintejat dels casos deforma i manipula.

I del que diuen els experts se’n desprèn una conclusió. La cosa va per a llarg. No per molt córrer (en “benefici” de l’economia) arribarem abans. Potser serà al contrari. Caldrà desenvolupar la vacuna i en això treballen contra rellotge uns cent equips científics a tot el món. No dubte que l’aconseguiran. Però després caldrà produir-la i distribuir-la. D’altra banda, s’han de millorar els tractaments actuals i la capacitat de fer tests -que depèn de la disponibilitat de laboratoris. Caldrà posar a punt els dispositius hospitalaris adequats, amb UCI no saturades i equipaments de tot tipus. Això demana temps, un temps que en bona part hem guanyat els darrers dos mesos de confinament.

La cosa està clara. Només interrompent la cadena de transmissió farem el que cal i convé. Per tant, distància física (2 metres) i mascaretes, higiene, rentat de mans, precaució, cautela, sentit comú, responsabilitat individual i col·lectiva. Evitar les reunions i els contactes... Molt dur, però imprescindible.

Perquè va per a llarg. La pandèmia no s’extingirà per si sola. Les precaucions hauran de ser duradores fins que arribe la vacuna, que arribarà, per a una “malaltia” que és més aviat una síndrome malèfica i discriminadora, un conjunt variable de símptomes que afecten de manera diversa segons edat, sexe i condicions físiques. I que de vegades -greu perill- és asimptomàtica.

Les dretes espanyoles -les preses de Casado, les invectives de l’ABC i El Mundo, les arengues de Vox, els missatges demencials a les xarxes-, ho saben, tot això? No. O sí que ho saben i els és exactament igual. Se’n foten de la música i de qui la toca...  La gestió del PP a Madrid ha estat un desastre sense pal·liatius que ha perjudicat no tan sols Madrid, sinó molt més enllà de l’M-30. Només els mouen dos instints bàsics: desgastar el govern de Sánchez i satisfer els lobbies econòmics més irresponsables. Però tant una cosa com l’altra són un error davant situacions complexes i dramàtiques.

Una simple ullada a les informacions disponibles traça el mapa de la trista realitat: l’epidemiòleg Fauci (assessor, sovint desautoritzat, del govern Trump) avisa del greu perill de les preses per reobrir l’economia i tornar a la vida normal. A Wuhan hi ha hagut un rebrot de l’epidèmia, igual com a Corea del Sud, tot i les dràstiques mesures aplicades. A Alemanya la relaxació ha produït també un rebrot local, que ha hagut de ser controlat. Rússia ja és el segon país del món en contagiats. El Regne Unit compta 40.000 morts, una barbaritat. França supera Espanya en nombre de víctimes, amb 26.991 morts. La dreta espanyola -social, mediàtica, política- insisteix en com s’ha fet de malament a Espanya (“¡que mal lo han hecho!”). No saben res, no aprenen res, no entenen res. O sí, saben una cosa. Com l’eriçó de la faula. Però és una cosa inútil i contraproduent.

I aquest és el marc en què hem de situar els petits i puntuals desacords entre administracions, el descoratjament d’alguns sectors socials altrament molt responsables o les mancances en la celeritat a l’hora de satisfer les ajudes i els subsidis compensatoris promesos. Un tema fonamental. Que els governs s’haurien de prendre com a tasca prioritària. Les ajudes promeses han d’arribar ja als destinataris. No es pot permetre que la tradicional lentitud burocràtica, ara a més telemàtica, frustre la política social urgent, mentre alhora es van cobrant impostos com l’IBI o l’IRPF, a gent que s’ha quedat sense ingressos... O es crearà una decepció enterbolidora i de difícil solució. Ningú s’ha de quedar penjat o abandonat. Aquesta és, ara, la gran prioritat, Sánchez, Iglesias, Puig, Oltra!