eldiario.es

Menú

El canvi, any I

- PUBLICIDAD -

Fa justament un any anàvem de campanya electoral amb l’expectativa posada a desallotjar de les institucions valencianes el Partit Podrit. Una campanya que es va polaritzar entre ells i nosaltres a propòsit de l’escàndol de corrupció més greu de la història democràtica valenciana: el cas Taula, llavors conegut com a Imelsa. Durant aqueixos dies la ciutadania va poder escoltar com els seus desvergonyits governants el robaven i se’n jactaven, comptant bitllets de mil en mil. Res que no sabera ja qui volguera saber, després de Gürtel, Nóos, Brugal, Fabra, Blasco, Terra Mítica, Valmor… i els seus equivalents en cada ajuntament, diputació o empresa pública governada pel PP com el seu cortijo. Finalment va caure Rus, va caure Rita i va caure Fabra. El poder institucional del PP, que havia tenyit de blau el mapa durant vint anys, va quedar reduït a les diputacions d’Alacant i Castelló i a uns pocs municipis de més de 40.000 habitants. Com va ser possible? Què havia passat?


La meua teoria és que, una vegada més, les condicions materials de vida de la població van ser l’element determinant del canvi polític. Si fóra per la corrupció, el PP hauria perdut el poder el 2011, quan ja eren perfectament conegudes totes les seues corrupteles i presentava com a candidat un imputat Francisco Camps, de qui tothom havia escoltat les converses amb els “amiguets de l’ànima”. Tampoc va ser la pena pagada per l’atac al nostre territori, assolat per promotors i constructors que finançaven il·legalment el partit que els procurava uns beneficis tan suculents; si fóra així, el PP hauria caigut almenys el 2007. Ni de bon tros el menyspreu a la llengua i a la cultura del poble valencià; si fóra per això, la dreta cavernícola que patim no hauria passat de la primera legislatura. El PP va consolidar la seua majoria electoral a partir d’un discurs molt primari que va calar fondo en la majoria social, i va generar hegemonia. Una propaganda eficaç alhora triomfalista –contra tota lògica i contra tota estadística– i victimista –davant d’enemics imaginaris, interns i externs– va inocular en molta gent la identificació del PP amb els interessos valencians. Tot això adornat d’una xarxa clientelista que repartia les molles del festí entre amics i familiars, que sempre trobaven un terrenyet, un contractet o un lloc en l’Ajuntament on censaven famílies senceres perquè la democràcia no capgirara els seus plans.

Quan es va fotre el PP? Quan la crisi i les receptes neoliberals que es van aplicar al dictat dels mercats per a, pretesament, combatre-la –en realitat, aprofitar-se’n– van fer que la desocupació, els desnonaments i l’emigració econòmica es convertiren en la realitat quotidiana de centenars de milers de famílies que s’havien cregut “classe mitjana feliç” en l’època de la bambolla immobiliària. I quan les retallades van afectar també els seus en forma d’acomiadaments o d’impagaments, quan ja no podien sostindre el seu entramat de favors a costa del pressupost públic. Va ser llavors que la corrupció va començar a fer mal electoral i el repudi al PP es va estendre d’una minoria crítica a una majoria emprenyada, quan Rita Barberá va deixar de ser victorejada en el balcó o Juan Cotino va haver de deixar-se barba perquè no el reconegueren pel carrer.

El resultat del 24 de maig de 2015 no va ser, doncs, un acte de justícia. Si ho haguera estat, EUPV no hauria quedat fora de les Corts Valencianes, sinó que participaria del canvi que vam contribuir a portar amb les nostres denúncies i les nostres propostes. El 24M va ser més aïna un acte de venjança contra els responsables d’un saqueig que ha arruïnat el nostre present i ha hipotecat bona part del nostre futur. El 24M, del qual prompte es compleix un any, es va produir un canvi històric, però no irreversible. Només cal recordar l’experiència dels governs progressistes a les illes Balears –legislatura sí, legislatura no– per a adonar-se com d’efímers que poden ser els tombs electorals si no van acompanyats de transformacions socials i de canvis culturals. Per això, la primera cosa que han de conéixer els que gestionen la Generalitat i els ajuntaments són les seues pròpies limitacions, però no per a acceptar-les resignadament, sinó per a tractar de superar-les. Fixar-se no sols en el que han aconseguit en aquest primer any –tornar la dignitat a les institucions, canviar les prioritats polítiques i pressupostàries, garantir la sanitat universal, practicar la transparència– sinó especialment en allò que queda pendent: el canvi del model productiu, la creació d’ocupació de qualitat, la recuperació i la regeneració dels mitjans de comunicació públics, la vertebració territorial d’un país de comarques…

Seria perillós que els nostres governants caigueren en l’autocomplaença o, pitjor encara, en la resignació, que un any després pensaren que ja està quasi tot fet o que no es pot fer molt més. Com va dir Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, però per a fer-ho és fonamental que no deixem tota la política a les seues mans, que continuem fent-la des de la societat. El 24M no és un dia per a celebrar sinó per a continuar exigint. Llarga vida al canvi!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha