La ciutat autista

Diu la wikipèdia que l'autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que es manifesta obstaculitzant l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials, així també com la imaginació i la conducta., Forçant una mica l’ argument, podríem parlar de ciutat autista? I, en cas afirmatiu, podríem aplicar aquest terme a la ciutat de València?

Ja duc un cert temps desfent-me en cabòries sobre d’on li podria vindre la força a la ciutat per a eixir d’uns quants cercles o bucles que l’esterilitzen. València ciutat, com totes les ciutats europees comparables, és, a hores d’ara, una ciutat plena de reptes i sociològicament molt complexa en raó a la gran diversitat de procedències, cultures i llengües que té al seu si i també a la continua tensió entre la globalitat i la localitat. Dels reptes, els habituals en una ciutat d’aquesta dimensió: la dificultat de generar dinàmiques virtuoses de creixement econòmic; l’ agreujament de les desigualtats socials que sembla que han vingut per a quedar-se després de la crisi; les necessitats d’actualització permanent d'equipaments i d'infraestructures; els maldecaps de l’abús de la mobilitat privada i un llarg seguit que seria avorrit detallar.

Però València ciutat (l’administrativa, que no la real) té també les seues peculiaritats, la menor de les quals no és la dificultat de superar l’endèmica perplexitat sobre, precisament, què és el que li confereix alguna mena d’especificitat, de singularitat. Si hom pregunta a peu d’obra a qualsevol ciutadà què és per a ell ser ciutadà de València, probablement els arguments no triguen gens en exhaurir-se. Més enllà de l’evidència d’habitar en el terme municipal, sense saber ben bé la història del seu barri, i de referir-se a tòpics dejà vu com allò de les falles (i pot ser allò de Calatrava), el bon temps, l’allau de turistes, el pensat i fet i dos o tres coses més, la probabilitat de silenci és molt alta. I si l’agosarat entrevistador li pregunta si la ciutat hauria d’exercir alguna mena de lideratge en el seu entorn s’alçarà de muscles o contestarà que sí per no quedar malament. No l’han educat ni acostumat a mirar mes enllà de trànsits (llevat del seu poble d’origen on igual té una casa) i prou fa en arribar a final de més, cercar un treball si no el té i fer allò que fa tothom, del Black Friday a les festes nadalenques.

Ni al govern local ni als ciutadans els preocupa gaire allò que se'n surt de la vida quotidiana i de les exigències que comporta. Tenen seriosament afectades les seues capacitats de comunicació i la seua imaginació i no està en la seua agenda el sentir-se part ni protagonistes de cap relat que supere un aïllament crònic d’aquest país del qual alguns diuen als pregons de festes que la ciutat de València és cap i casal. Ciutat autista? Doncs, clar.

El problema -tal vegada siga el meu problema i no el problema- és que sense aquest projecte de país, la ciutat roman entregada als seus dimonis familiars en forma de lluites casolanes entre la sagrada tradició i els no menys sagrats costums i una minoria homeòpata que no para de celebrar que forem capital de la segona república però que ni es planteja què vol dir ser capital o cap i casal a hores d’ara. Grans titulars, baralles de campanari, eternes discussions sobre com volem una plaça que era del País Valencià i ara és de l’Ajuntament (sic), o què fer amb la plaça de la Reina i amb l’entorn del Mercat Central, o si fem un centre històric per a vianants o per a bars, o si hi ha o no massa turistes. O si ... (replene el lector l’espai buit al seu gust),

Mirar-se el melic: tot un ofici que, tanmateix, no desperta cap interés més enllà de les creus de Trànsits. Ni en els municipis veïns d’ una non nata àrea metropolitana ni –no cal dir- ho- en la resta de ciutats del país que, en això sí, imiten la capital minimitzant el contacte exterior per ser fidel al principi sagrat de cadascú a sa casa i déu a la de tots. I així, la nau (és a dir el país) navega sense cap i sense brúixola fent oposicions a ser una regió amb forta personalitat i prou. Sempre és millor que ser una regió que ofereix noves glòries a Espanya i això ja és consol suficient. Mentre no mane la dreta...

Ni àrea metropolitana, ni país, ni història, ni Europa. Una ciutat on fins i tot l’anomenada esquerra paga el tribut de la tradició per a, suposadament, no perdre uns vots que mai no foren seus i que s’esmunyen com l’aigua entre les mans. Una permanent somnolència digestiva, com deia Fuster. Definitivament, estic out, fora de lloc, pixant fora de test. Mire la meua dada de caducitat i comprove que ja ha vençut. Ja em semblava a mi que s’havia passat l’ arròs. Llig que un bon amic ha escrit que l’escassa ambició és el preludi de la derrota. No sé en què estaria pensant...