Què volem ser de majors?

Diuen que viure d’esglai en esglai no és bo per a la salut i la setmana del 8 al 13 d'octubre ha estat realment prolífica i no precisament engrescadora ni il.lusionant. Primer fou la nostra festa nacional, la de la mocadorà i la de la por que, novament, l’extrema dreta fera de les seues com passà el 2017. De la processó cívica, poc a dir. Jo sols vaig anar amb les “autoritats” l’any del set-cents cinquanta aniversari (el set i mig) i en tinc un clar record: a dreta i esquerra molt de blaverío escridassant i ni un gram de futur. El més paregut a l'encaixonada dels Sanfermins. Una festa suposadament festiva i, molts anys després (és a dir, ara), suposadament reivindicativa. Doncs ni una cosa ni l’altra. La festa, com sempre, sainetera, embafadora i casposa amb, això sí, molt de soroll i bravates a manta. De la reivindicació, ja en parlaré després.

El que més m’ ha dolgut enguany ha estat allò del “9 d’Octubre més segur” (sic) amb tothom felicitant el Delegat del Govern perquè una miríada de forces de l’ordre han impedit aldarulls públics. “Tinguem la festa en pau”!!! I l’ hem tinguda però tal vegada algú hauria de preguntar-se perquè fan falta tantes forces de seguretat, què falla en aquesta ciutat, perquè fem la festa. Escoltar la recepta valenciana de la boca de Ximo Puig (“ni independentisme ni recentralització”), tot oferint de nou a Sánchez la “via valenciana” plena de seny, és un intent d’autoengany lloable però trist.

No volem oferir noves glòries a Espanya però oferim una festa en pau gràcies a l’eficàcia de les forces de l’ordre. Sense aquestes no sabem, o no podem, imposar als que cerquen un nuevo amanecer, prietas las filas, l’evidència de la seua solitud. Potser perquè no hi ha solitud, perquè la dreta mai no es resigna a perdre el poder i sempre té a l’abast un Vox o una Espanya 2000, tot i que Casado i Rivera amaguen amb dificultat les seues ganes de que“lo semejante se una a lo semejante”. Un 9 d’Octubre doncs, molt trist en un context polític general cada vegada més violent i crispat, errors del govern de Madrid a banda.

El dia 9 no fou, doncs, en la meua humil opinió, un dia com per a treure pit. Si la celebració de la manifestació de la Jusapol a Barcelona la vespra del 1-O fou una provocació en tota regla, no sé quina ha estat la ment intel.ligent que ha posat l’elecció de les dues falleres majors el dia 10, sols un dia després de la gran festa. No pares, no pares, no paaaaares!! Més festa. Com tota la vida s'ha fet, que per alguna cosa som valencians de soca. Em recorda un club de footing (ara running) amb un eslogan que parla per ell mateixs: ¡¡¡Corre y no pienses!!!. No hi ha res com una bona dosi de tradició absolutament insubstancial per a fer de la malta cafè. Que guapes i què boniques son les noves reines de la ciutat!! Que li ho pregunten a Julio Tormo. Casta o caspa? Escolte vostè, tots fan festa igual o més coenta!!. Certo, com diuen els italians, però l’emoció en tot lo cor de portar la senyera o aplaudir a les noves falleres majors son actes d’una valencianía que, què volen que els diga, no té la química de tota la farmàcia, com diu Zenet i, a més, no ens du enlloc. Quan escric aquestes ratlles encara està per veure (o patir) l’espectacle de la hispanitat del dia 12 on novament la dreta no perdrà l’oportunitat de reclamar la nostra espanyolitat. I ja sabem que molts valencians se senten tan valencians com espanyols. Wait and see.

Deixem la tradició, la soca i la valencianía i cerquem el vessant reivindicatiu a veure si, en fer de la necessitat virtut, els nostres governants aprofiten la festa. Ja he dit adés que això de “ni independentismo ni recentralización” sona molt, massa, a tercera via i al fet que des de Madrid ens donen una palmada a l’esquena per agraïr-nos que no posem problemes. Tant se val que des d'aquí es vullga vendre com un comportament exemplar. Em recorda allò de “ tenémoslos por más muelles” del Conde Duque de Olivares. Som experts en “montar el pollo” però sols com a escenificació i això ja ho feien en el blasquisme els regidors que anaven a Madrid a “reclamar” i tornaven amb les mans buides però, tant a l'anada com a la tornada, viatjaven a muscles dels acòlits i fans que els acomiadaven i recollien a l’Estació del Nord.

Les reclamacions (el finançament, el corredor o, en el cas de València ciutat, el soterrament de les vies o el deute de La Marina) estan plenament justificades, però el problema rau en els graus d’adhesió activa del personal perquè les declaracions més o menys solemnes de les forces vives (empresaris i institucions de tota mena) estan molt lluny de traure’s la sabata estil Kruschev o d'aquell “a la mierda” de l’ enyorat José Antonio Labordeta. No puc llevar-me del cap la pregunta de si els valencians tenim voluntat de supervivència com a poble o ens diluirem com a sucre en el cafè. No cal posar-se tràgics. Tot és un constructo social. Serem si volem ser. En cas contrari, sempre podrem mantenir el sa regionalisme de la nostra forta personalitat, tot i que parlem castellà perquè “ens entenguen”.

No crec, d'altra banda, que ajude molt a aquesta romàntica i potser impossible autoestima la insistència en fer creure al personal que som tan bons que ens copien fins i tot la forma de governar (el “Botànic”, és clar). Tant de bo si els nostres tripartits (el del Botànic i el de la Nau) foren realment una innovació política però hi ha evidència sobrada de la fragilitat i problemes de “comunicació” que s'arrosseguen. Millor perfeccionar els nostres governs de coalició (indispensables perquè no governe de nou la dreta) i no traure pit tan sovint presumint, per exemple, del fet que les iniciatives del molt recent pacte de Govern i Podemos en el tema dels pressupostos del 2019 tenen “música” valenciana.

Si he titulat aquesta reflexió Què volem ser de majors? és perquè pense que la combinació d'una reivindicació light i el conreu folk de la tradició ens du al precipici de la invisibilitat i el caràcter subaltern, trets ambdós que accentuen o poden accentuar en el subconscient col.lectiu la nostra fosca consciència que, entre altres moltes coses, pot explicar l’anticatalanisme tan ben conreat per la dreta. Un anticatalanisme tan funcional a la dreta (sempre i ara encara més) i que compta amb l’aclaparador espanyolisme dels partits polítics “nacionals” (esquerra inclosa). Evidentment, per aquests camins s’allunyem d'aquell desig de Joan Fuster de lluitar contra la permanent somnolència digestiva dels valencians.

Parlem, doncs, de les potes de una taula a la qual ens poguerem pujar per a esbrinar un futur realista alhora que radical (radical d’anar a l’arrel, és clar). Al meu entendre, hi ha quatre o cinc potes sobre les quals bastir un projecte col.lectiu, si hi ha ganes i convicció. La primera (l’ordre no suposa jerarquia) té a veure amb l’exercici de la política. En lloc de vendre el Botànic com a bàlsam de Fierabràs per a la torturada vida política espanyola, millor ens aniria si es plantejara amb més claredat el binomi objectius/mitjans sobre la base irrenunciable de aprofundir la consciència, la llengua i l’autoestima, tot reclamant de forma expeditiva el que ens correspon. Reclamació que demana lideratge i fermesa per a ser creïble.

Posar-se de perfil en el tema del model d’Estat i del “problema” de Catalunya és “comprensible” però no ajuda massa a saber qui som ni on anem. No entraré en la sacrosanta separació de poders ni en com s’escullen sus señorías però la filtració de que la Fiscalia “s’està pensant” demanar penes de 15 a 20 anys de presó per als líders catalans no sols fa fredor sinó que és molt mala notícia per a la resolució del contenciós, a més del cost personal insuportable per aquells, que jo sàpiga, no han comés homicidi, ni violació, ni robatori. Només un delicte de suposada rebel.lió. Els que no han volgut adequar una Constitució obsoleta i tramposa (llegiu, per favor, Pérez Royo), tenen les mans blanques.

A més, el govern de la Generalitat hauria de descentralitzar-se en governacions alhora que s'aborda sense por un nou model de govern del territori basat en l’avantatge col.laboratiu i en comarques de gestió operatives. No es pot ajornar més un model de planificació i gestió del territori més democràtic i eficient que deixe de costat, d'una vegada, les Diputacions i que no tinga tant de pànic a defensar que una cosa és l’autoestima “local” i un altra l’exigència d’una racionalitat que no aporta la nova Llei de Mancomunitats.

La segona pota ha de ser la recuperació d’un empresariat vinculat al territori en una línia diametralment oposada a la tradicional deserció i seguidisme de la política de dretes que té en el trist destí de les institucions financeres valencianes l’ exemple més feridor però no únic. Només cal recordar el rebuig a l’Euroregió d’aquells que ara han descobert el corredor mediterrani o el comportament “prudent”, en el millor dels casos, de les institucions empresarials. Els empresaris són fonamentals més enllà de la moda demagògica dels “emprenedors”. Però ha de ser un compromís amb la innovació real i amb la col.laboració amb un poder polític que ha de definir els camins. Amb la reinversió de guanys i amb la renúncia al filibusterisme del taulell i al turisme “residencial”, guanyaríem amb claredat. I hi ha líders empresarials (no molts) amb els quals bastir un edifici qualitativament diferent a la repetició tediosa del mantra del “nou model”.

Si els poders polític i econòmic s’han guanyat en el passat, fins i tot en el més recent, el qualificatiu de dimissionaris per no haver ofert un projecte coherent de país, la nostra universitat, la que trau pit amb el Gaudeamus Igitur, no ha estat precisament un exemple de compromís, refugiant-se en la rutina i en la inèrcia d’una mal entesa autonomia universitària en què la preocupació pel país que l’acull i la nodreix ha estat molt minsa. Cal defensar-la de la barbàrie però cal exigir-li un pas endavant en el seu grau de compromís. Els Consells Socials haurien de servir per a alguna cosa i els rectors poden fer molt més del que han fet i fan.

La quarta pota és la d’una ciutadania encoratjada i amb ganes de participar. No hi ha cap recepta més enllà de la claredat en els objectius i l’extensió dels processos participatius basats sempre en propostes prèvies i sense caure en el “fer com que”. Una ciutadania activa que demana molta més i millor informació i que ha de saber quin és el seu camp de joc.

Finalment, no hi ha projecte de país sense cap i casal, i la ciutat de València té un deure ingent amb el país. Només la ciutat de València pot encapçalar un projecte que torne a pensar en termes de país i que pose el focus a la Mediterrània (recuperant críticament el millor del nostre passat). La paradoxa, però, rau en què precisament és la ciutat de València la que dona proves d’un autisme i d'una insolidaritat envers les altres ciutats del país que podem adjectivar d’aclaparadora. Per no poder, ni tan sols pot estructurar una àrea metropolitana eficient i no fa sentir la seua veu en les relacions de cooperació entre ciutats més enllà d’alguns encontres puntuals en clau interna.

La ciutat de València arrossega en aquest sentit la pesada herència “mental” d’ un blasquisme que, enfrontat amb el poder de l’ Esglèsia al món rural, es va tancar de Trànsits endins, auto-imaginant-se com un altra Atenes. Ara domina la sensibilitat ambiental, la preocupació per l’ horta i un cert retorn a la ruralitat no necessàriament progressista, per no parlar de les pràctiques de la Regidoria de Benestar Animal o la càrrega conservadora d’unes festes assumides per l’esquerra sense massa reflexió. Tanmateix, la ciutat no sembla capacitada per trencar el seu aïllament i despertar l’empatia necessària per a fer d’aquest un país de ciutats més habitable, culte (i, per tant, més crític), pròsper i solidari.

Un país on les proclames a favor de la inclusió i el gènere vagen deixant pas a polítiques eficients. Un país sense nord i sense cap no pareix una opció engrescadora, llevat dels que encara creuen, amb Joan Lerma, que els invertebrats també son feliços. Podem pagar molt cara la renuncia, de facto, a la capitalitat, el vol gallinaci i la contemplació del melic.

No complicar-se la vida i no calfar-se el cap son consells familiars molt comuns. El resultat és la mediocritat i la consolidació del nostre caràcter subaltern. Jo m’estime més l’utopia (sigueu realistes, demaneu l’impossible) i que em diguen que estic somniant truites, com diuen dalt de l’Ebre. Això sí, sempre amb el kit de supervivència del bon humor i la salvífica ironia. Salut i República.