eldiario.es

9

La dimissió de les elits

El dia 12 de novembre quedarà en la memòria (almenys en la meua) com el dia de la desvergonya. El fet que siga desitjable l’existència d’un govern (si hi ha sort) i que finalitze l’excessiva inestabilitat no lleva que siga un insult a la intel·ligència haver malbarat quatre mesos i haver permès l’avanç de la dreta, aquesta sí, inconstitucional. Que amb un café, cinc esborranys i un hora s’haja arribat a un preacord que haguera estat perfectament possible al juny, diu molt poc (o molt) sobre els actors i molt sobre la banalització de la política i la irresponsabilitat.

Per cert, fer un brindis al sol  i proposar “més  diàleg” en Catalunya “dins de la Constitució” és fer cas omís a l’evidència: la Constitució del 78 (on tot estava lligat i ben lligat pel franquisme) o es modifica en profunditat o cal un  nou període constituent. Seria d’agrair molta més claredat al respecte. Per descomptat, la dreta es negarà en redó a la modificació del nucli dur de la Constitució que exigeix la majoria qualificada. Llavors ....? Fer servir eufemismes és molt arriscat. D’acord, el primer és aconseguir un govern però el tema de la plurinacionalitat ni es pot furtar al debat ni es pot deixar sense resoldre.

En aquest context, parlem del país. Fa temps que pense que sols des de l’autoestima (que no folklorisme barroer -o no-) es pot albirar un futur que no siga el de una regió amb “forta” personalitat que no ha superat la síndrome d’ofrenar noves glòries a Espanya i que està molt prop de caure de forma irreversible en la subalternalitat i la irrellevància. Problemes de tota mena tenim per a donar i vendre però sense un mínim de consciència identitària no es poden mobilitzar voluntats i fer front als reptes. Per anomenar dos problemes que es presenten des de la Generalitat com a “bàsics”, ni el dolós infrafinançament ni l’humiliant retard del Corredor Mediterrani tenen capacitat d’arrossegar ni capacitat reivindicativa en absència d’una voluntat molt més explícita de “voler ser”. No és metafísica. Hi ha d'haver una massa critica de suport social a aquestes i altres reivindicacions i aquesta massa crítica sols es pot bastir des del conreu d’una identitat que prenga partit front a les preses de pèl i la irrellevància.

Per molt que tot açò semble que és fer volar coloms, sense un colp a la taula, sense una sacsejada que ens permeta gaudir de dignitat, la política valenciana s'assemblarà a un sainet mal representat i les nostres elits econòmiques, socials i polítiques no s’hauran guanyat el dret a ser considerades com a tals. Ara que està de moda parlar de la secessió dels rics podem parlar per analogia de la dimissió de les elits. Algú es creu que fer país paga la pena? Una universitat esclerotitzada i desconnectada, un empresariat pendent quasi exclusivament del seu compte de resultats i un poder polític poruc i acomodatici que té com a finalitat principal perpetuar-se no són precisament les millors armes per a reprendre la tasca. Joan Romero deia fa poc que “en los territorios con fuerte identidad nacional como Catalunya o el País Vasco, el nacionalismo español no es representativo. En los que  la identidad  nacional no existe o solo hay identidad regional, como en la Comunidad Valenciana, el nacionalismo español avanza”. Una evidència que no du enlloc o sols du a la resignació.

No hi ha receptes fàcils ni fórmules màgiques, però sí algunes idees força sobre les quals bastir un projecte col·lectiu seriosament amenaçat. En primer lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta. L’existència d’àrees castellanoparlants o la presència de col·lectius procedents d’altres parts del món no pot ser una excusa. Cal aturar de forma dràstica el procés de castellanització i això exigeix un esforç contundent perquè a tot arreu es parle valencià, molt més enllà del seu ús normatiu a l’escola o de ser un requisit per a traure oposicions. Cal fer molt més costat a les iniciatives d'Escola Valenciana, les petites editorials que treballen per recuperar la llengua i cal fer d’À Punt un instrument de normalització. Hem de superar la perplexitat de què parlava Marquès i la disglòssia  an ben estudiada per Ninyoles. No podem continuar amagant-nos darrere d'allò de “perquè ens entenguen” que sols du, al remat, al fet que tots parlem en castellà. Hi ha mil i una formes de fomentar l’ús de la llengua a tot arreu. Però cal la voluntat.

La segona idea força és recuperar la tasca de fer país i fer front a les forces centrífugues especialment potents  al sud del país. Això exigeix posar fi al provincianisme i al provincialisme. No som tres províncies, som un país (volem ser- ho?). Del Sénia al Segura, amb la gran diversitat de paisatges i cultures que ens enriqueixen com no ho fan les estúpides ratlles provincials que des del 1833, des de Javier de Burgos, ens separen artificialment. Tenim una densa i estructurada xarxa de ciutats sobre la qual recolzar-nos per bastir relacions de cooperació, d’avantatge col·laboratiu. Recuperem les governacions del Vinalopó, de les Comarques Centrals, del Xúquer-Túria i de la Penyagolosa i fomentem “comarques de gestió” per agregació de les comarques “històriques” -sovint massa petites per a ser àmbits de planificació i gestió- però que han de mantenir la memòria col·lectiva. No ens calen les províncies ni les Diputacions, que són entrebancs de primera magnitud. La nova llei de Mancomunitats no resol el problema, ni de lluny. Amb una Generalitat i quinze o setze comarques de gestió anem ben servits. També si volem, és clar .

Una tercera idea força és recuperar la nostra identitat mediterrània com ens pertoca per la nostra història i formar part de l’Euroregió de la Mediterrània nord-occidental  a la qual la dreta renuncià per “catalanista” a principis del segle XXI, i inventar- se un  demencial eix de la prosperitat Madrid-València-Mallorca. Això lliga amb la quarta i darrera idea força. El país no pot quedar aïllat i el nostre aliat natural i històric que ens connecta amb Europa és el Principat. El País Valencià ha de tenir veu pròpia en la resolució d’un conflicte territorial que també ens afecta i que, per simplificar, prové del centralisme borbònic que des del 1707 ha anat incrementant  el seu pes. Acceptem que les trajectòries històriques dels tres regnes de la Corona d’Aragó han estat diferents però acceptem també que som una nació cultural i que hem d’estrènyer lligams de tota mena en lloc de fer de la Sènia una frontera mental i esdevenir una regió més, sotmesa al nacionalisme espanyol. Voler o no voler, aquesta  és la qüestió. Si més no, aquesta és la meua opinió i tant de bo si, per una vegada, s’obri un debat explícit. Ens hi juguem massa. Salut.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha