Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Música decadent i fracassada del segle XX

Carles Marco

0

He de reconéixer que no sóc músic professional, però sí un empedreït melòman des de la infància i fins i tot he impartit sessions de musicoteràpia. He escoltat concentrat i activament milers d'obres de diferents estils, i són la música clàssica, el pop, el rock, el jazz, la bossa nova… els gèneres que més he visitat. Obert sempre a noves experiències musicals va haver-hi un temps que em vaig centrar tossudament en els compositors de la música clàssica contemporània, aqueixa ‘música estranya’ que, compositors savis en musicologia, van elaborar des dels anys 40 als 70 del segle passat, més o menys. Estic parlant de compositors com Stockhausen, Xenakis, Berio, Schaeffer…, és a dir els compositors que van voler anar més enllà del dodecafonisme, van trencar amb la música tonal i politonal, i amb la melodia, i van crear la música serial, l'estocàstica, la concreta, l'electrònica, l'aleatòria, l'electroacústica, el conceptualisme… Mai em va convéncer aquesta música i sempre vaig sospitar que, en aquest cas, no seria aplicable la situació que al temps serien reconeguts i escoltats amb plaer per un ampli públic com els havia ocorregut, amb algunes de les seues obres, als clàssics fins al segle XIX. Poc de temps després, dic: no més enllà de deu anys de la seua estrena. Això li va ocórrer, per exemple, a la Consagració de la primavera de Stravinski que després de la sorpresa pel seu trepidant ritme i la interrompuda rebequeria del públic en l’estrena, molt poc després se'l va reconéixer com el que és: una genialitat embriagadora. Per cert, s'ignora que en el fons les protestes van vindre més per la coreografia trencadora que per a aquest ballet havia realitzat Nijinsky i que, dissortadament, el públic va considerar molt obscena. Fins i tot es va tardar menys de deu anys a reconéixer com a llavors d'or relaxants la música dodecafònica de Webern .

Han passat més de seixanta anys i la música atonal dels compositors més amunt citats continua sent rebutjada pel 99’99% de la gent. Avorreix en gran manera, quan no, produeix mal de cap. Ha sigut una avantguarda decadent i efímera. El gran director d'orquestra Beecham, a la pregunta sobre si havia escoltat alguna vegada Stockhausen va respondre: “No, però l’he trepitjat”; el mateix Picasso de la música, el gran Stravinski, va dir d'ell: “Trobe l'alternança de grups de notes i silencis que el caracteritza més monòtona que la més avorrida i quadriculada música”. I no recorde ara qui va manifestar: “El so emés per un ou quan es frig no és música, però si el grava Stockhausen, això ja és música”. La prova del fracàs és que aqueixes obres no es programen a les sales de concerts (o, a tot estirar, alguna peça excepcional i curta entre dues obres dels grans clàssics per tots reconeguts). I mai van vendre: van ser músics subvencionats des de l'estat. Tampoc es trobaven en els prestatges de les botigues i jo només vaig aconseguir a París algunes de les més reconegudes pels experts en aqueixes músiques. Alguna cosa, doncs, va fallar. Va fallar l'allunyament prepotent d'aquests compositors amb el públic, que la cosa tinguera valor en si i que l’espectador poguera descodificar-la i recrear-la en la seua memòria. No va haver-hi sensibilitat, paraula que cobreix un grup de continguts que la música no pot obviar: el sensorial, el sensitiu, el seny, el sentimental i el sensacional juntament amb el sensual. Va haver-hi indagació per indagació de sons, moltes vegades aleatòriament.

Al meu parer, tots aqueixos compositors no van ser artistes sinó experimentadors i investigadors de sons. Van anteposar el raonament conceptual i a posteriori integraren els sons. Anaven a remolc de les seues elucubracions prèvies, discursives i matemàtiques. No hi havia inspiració creadora. No hi havia bellesa, sinó proves. I al poc aqueix art modern es va divorciar del públic i els seus avantguardismes deixaven molt poc espai per a avançar. Ells justificaven les seues obres dient que estaven representant la realitat del seu temps, el reflex de la realitat, el seu caos. Raonaments vans. Si la realitat és encantadora –el cant dels ocells en què es va inspirar Messiaen- és meravellós que s'imite, però copiar el fang i el detritus sorollós per a reflectir el nostre temps és una estupidesa per molt que estiga en l'ambient estressant de les nostres ciutats. Deia Leonardo da Vinci –també compositor- que la missió de l'art és competir amb la bellesa de la naturalesa fins a guanyar-li amb enginy i mestratge. És un complement de la realitat perquè aquesta amb el sol fet d’eixir de casa ja la tinc. Que no vinguen, doncs, suposats crítics, experts en música clàssica contemporània, dient que “el que passa és que vosté no entén”. La bona música no cal entendre-la, sinó que ha d'emocionar-te, obrir-te camins de plaer, portar-te més enllà, fer-te vibrar i transcendir, fascinar.

Aqueixes masses sonores eixordadores de Xenakis que, in crescendo en Metastasis o unes altres monòtones electroacústiques acaben per travessar-te el timpà; aqueixa obra conceptual de Cage que consisteix només en silenci, raonant que la seua importància s'obté més del ‘marc significatiu’ que del contingut de l’obra. Aqueix embolic de sons absurds i sense melodia de Stockhausen en El cant dels adolescents o en Helicopter-streichquartett (on quatre violinistes –un en cada helicòpter volant- al so desagradable de les ales fan cada cert temps cridòria). Aqueix atordidor Concert de sorolls de Schaeffer –mesclant enregistraments- o el seu Estudi sobre camins de ferro realitzat a base de sons de trens. També hi ha una obra que, tal qual, reprodueix un embotellament de cotxes tocant el clàxon. És cert que tot art requereix un aprenentatge, però estan estudiats des de diverses escoles de psicologia i pedagogia musical els límits humans de la comprensió i l’acceptació de seqüències melòdiques i harmòniques, del desenvolupament i tempo rítmic, de la discriminació tonal… S'ha mesurat també des de la fisiologia la resposta emocional de nombroses persones davant diverses músiques, els canvis en la circulació sanguínia, en la conductivitat i en la temperatura cutània, en la respiració… Se’ls han realitzat també des de la neurociència, a persones, mentre escoltaven músiques, electroencefalogrames, tomografies per emissió de positrons escanejant el cervell, ressonàncies magnètiques i tomografies axials automatitzades. Amb tots aquests estudis, des dels psicològics fins als neurològics se saben quines emocions corresponen a nivells en aqueixos paràmetres segons siga el tempo i la clau de la música, la seua harmonia, el seu timbre i color, la seua melodia i el seu ritme. S'ha comprovat amb totes aquestes proves de diferents disciplines que en escoltar les dissonàncies d'aquesta música, que ací critiquem, s'activen les àrees del sistema límbic, es produeix malestar, avorriment, sensacions desagradables i fins i tot pànic en els xiquets. El llindar de sons acceptables pel nostre cervell s'ha mesurat. Se sap que l'equilibri entre la simplicitat i la complexitat, la creació metòdica d'esquemes recognoscibles -encara amb elements de sorpresa i malgrat la diversitat de dominis estètics- és el que fa que una música agrade. Els esquemes emmarquen la nostra percepció, el nostre processament cognitiu i preserven el nostre ‘jo harmònic’. El bon compositor ha d'aconseguir emplaçar-nos en un viatge harmònic, en un estat de confiança i seguretat, portar-nos a un ambient d'atenció en el qual el cervell de l'oïdor va pensant per davant quines són les diferents possibilitats per a la nota següent, cap a on va la música: i, és de sobte, quan sorgeix un element de sorpresa que ens crea una recompensa, de tensió-distensió, un ‘punt dolç i fascinant’ que culmina les nostres expectatives. Hi ha els qui fins i tot han postulat que, com en el llenguatge, és molt possible que posseïm algun tipus de gramàtica universal musical innata. I ací, l'atonalitat i totes les seues seqüeles avantguardistes no entren ni amb calçador. Si una música és dissonant, absurda, ‘divagadora’, extravagant, ‘amorfa’, imprevisible, sense cap frontera, sense principis ni finalitats que la facen semblar part d'un tot coherent, o purs sorolls desordenats, el cervell la rebutja, se li fa impenetrable, fins i tot li produeix mal de cap. Això va ser la majoria de la música clàssica contemporània de l'avantguarda de postguerra, que amb cara de pal escoltaven els pocs ‘entesos’ i els babaus pseudointel·lectuals. Paradoxalment, aqueixa música esdevé també dessaborida i insulsa, i ni tan sols la guardem en el record.

No conec cap pensador del segle XX que escoltara aquesta música i menys que confessara que li agradava. A Einstein li agradaven Mozart i Paganini. A Piaget Mozart i Bach. A Adorno i Dewey foren grans melòmans des de Beethoven a Mahler. A García Márquez li encantava Santana. A Murakami el jazz i el blues. A Borges la milonga, el tango buscabregues, Piazzolla, Brahms, The Beatles, The Rolling Stones i Pink Floyd. A Joan Fuster la música barroca, una mica de la clàssica, Duke Ellington i Stravinski. Podria seguir amb uns altres. Són tots savis de la generació dels avantguardistes dels 50-70: cap ni un els cita i algun va manifestar que eren una enganyifa. Noam Chomsky va donar suport a La Teoria generativa de la música tonal, del compositor Fred Lerdahl. La música atonal, des d'aquesta perspectiva, seria simplement soroll cognitiu emparat en discursos pedants de la teoria quàntica, del càlcul de probabilitats, de la geologia i fins i tot de l'astrologia i de l'acupuntura. Les coses han tornat a poc a poc al seu lloc i es reivindica novament des de la clàssica contemporània la melodia i l’harmonia. Philip Glass, quan el seu minimalisme es va fer pesat va realitzar una personal versió d'Herois i de Low (i per a mi és la seua millor composició) de David Bowie. D'una altra banda, cada vegada el mestissatge i les fusions, així com orquestrar grups de pop o rock és habitual. Ara ja poques persones que preferisquen la música clàssica miren per damunt del muscle els qui prefereixen altres estils. Hi ha música bona o dolenta, que t'agrada o que no, al marge de l’estil. Aquest article l'he escrit escoltant Miles Davis i Bruckner. Ara descansaré amb Jobim i Vinicius. Ja s’ho farà el masoquista que suporte Stockhausen.

*Carles Marco és psicòleg i pedagog

Etiquetas
stats