Nacionalisme no tan banal
El cap de setmana passat assistírem al final del primer acte d´este tour de force que, com un serial per capítols, mantenen els nacionalismes català i espanyol, tan legítims l´un com l´altre. Pose èmfasi en la qüestió de la legitimitat perquè trobe que, des d´un punt de vista ciutadà, cal desdramatitzar les disquisicions relatives a eixos artefactes culturals que són les nacions, tot i que continguen trets ètnics i voluntaristes més o menys objectivables.
Durant dècades, s´ha associat al nacionalisme la culpabilitat de les dos guerres mundials. D´eixa imputació, la seua proscripció ideològica després. Tot i això, les crisis dels Estats del Benestar de les societats postindustrials i dels valors materialistes de la postguerra faran reviscolar les demandes de caràcter etnoterritorial. Llavors, resulta curiós que l´estigma negatiu del nacionalisme no acompanyarà els Estats que abanderaren imperialismes, irredentismes i totalitarismes a principis del segle XX, sinó a les anomenades nacions sense Estat. Serà considerat, en conseqüència, retrògrad i perillós perquè posa en solfa l´ordre políticament correcte dels Estats-nació imperants.
Les dialèctiques nacionalistes depenen de la contingència de cada planta territorial compartida. Per exemple, a Espanya pareix que no hi haja nacionalistes espanyols perquè pocs es reconeixen públicament en eixa condició. Fals. El que no existix, com assenyala l´historiador Núñez Seixas, és un acord pel que fa al model de nacionalisme (patriotisme constitucional, importat forçadament d´Alemanya; Una, Grande y Libre; España plural...), encara que sí es coincidix a l´hora de catalogar els nacionalismes perifèrics com els nocius.
L´èxit d´esta distinció maniquea radica en filtrar de manera asèptica dins de la societat el que Michael Billig denominà nacionalisme banal. Un nacionalisme que la població no percep de forma agressiva i que no es manifesta ostensiblement ni onejant banderes a tothora, sinó en les situacions i pautes més ordinàries. En les enes majúscules de totes les carreteres Nacionals, en la informació esportiva o meteorològica, en les xarxes radials –i no reticulars- d´infraestructures, els suposats enemics comuns, el llenguatge mediàtic que remet als “reptes” dels nacionalismes perifèrics...
Passa desapercebut perquè el personal l´assumix com a normal, però verdaderament cala com a pluja fina. És la retòrica postmoderna del nacionalisme d´Estat per a no esglaiar a la població ni a la comunitat internacional, un posicionament avantatjós en termes dicotòmics.
Els qui entenen les concepcions identitàries com un joc de suma zero, que són legió en l´un i l´altre bàndol, no deixaran de gastar estes armes per a traure´n profit. També des dels mesogoverns de tanda, tant com podran. Així que convé, per una qüestió higiènica, mostrar els comodins que tots es guarden de tant en tant i afrontar les controvèrsies sense caure en els paranys del políticament correcte o els llocs comuns.
Quan un llegix que costa menys anar d´Alcoi a Xàtiva en bicicleta que en tren, s´adona que el nacionalisme banal en les formes no és gens innocu en el balanç dels danys.
De fet, pot empobrir el territori on es manifesta. I això que Billig no ha sigut traduït al castellà...
