Orgulls, identitats i governs electes
El passat 9 d’octubre vaig participar en la processó cívica que té lloc a València cada any pel Dia de la Comunitat Valenciana. A qualsevol que alguna volta haja estat present no li descobriré res nou si li dic que diferents sentiments entorn a la valenciania s’aglutinaven en el poc espai que conformava la desfilada. A la nit, i segons van denunciar alguns col·lectius de defensa dels drets LGTBI, un grup organitzat agredia física i verbalment a una parella homosexual. Així doncs, durant el Dia del poble valencià, unes valencianes a la llum del dia miraven amb discrepàncies a altres i uns valencians en l’obscur de la nit apallissaven a tercers.
Si ens paràrem a esbrinar les causes d’aquestes situacions, l’existència de Governs i polítiques que conformen identitats es presenten com a claus; claus que prefiguren l’odi a l’altre com l’eix vertebrador de l’orgull a pertànyer a eixes identitats.
L’exemple més explícit seria la Llei de senyes d’identitat que la majoria absoluta del Partit Popular va imposar en el seu moment sobre tota la ciutadania valenciana, dient-nos com havíem de veure’ns i com havíem de sentir-nos si ens volíem considerar valencianes: l’orgull valencià baix les normes i les pautes del PP. Però hi ha d’altres exemples.
Algunes d’àmbit autonòmic com ara polítiques lingüístiques nefastes que confrontaven qui parlava valencià amb qui parlava castellà, i qui parlava valencià apitxat amb qui parlava valencià septentrional, però també d’altres on es conjugava la voluntat estatal de dividir. Em referisc a aquelles que boicotejaven i boicotegen la vertebració territorial de Castelló, València i Alacant, però també d’altres amb impacte en nosaltres i amb la resta de l’Estat. Eixes polítiques basades en l’odi a qui estima, és i viu de forma diferent (a qui mana). El Partit Popular ja en el seu moment es va oposar al matrimoni homosexual, també a les llistes electorals amb almenys un 40% de dones, i encara a dia d’avui mantenen els anomenats centres d’internament per a estrangers, on persones amb situació irregular són presses com si de criminals es tractaren. Aquesta és la identitat i l’orgull nacional del Partit Popular.
Aquesta setmana, Donald Trump ha guanyat les eleccions baix l’eslògan de tornar-li als Estats Unitats l’esplendor dels anys 60, uns anys dibuixats en anuncis publicitaris per famílies, òbviament heterosexuals, blanques, ben felices, on l’esposa esperava al seu exitós marit amb el sopar ben servit i segurament cuinat per una serventa negra.
D’aquells anys vam veure dels moviments socials no només la lluita per a revertir aquestes violències, sinó la forma subversiva que molt a sovint s’utilitzava. La Teoria Queer és a dia d’ara una de les més útils en les polítiques que combaten les discriminacions per raó de sexe, identitat de gènere i orientació sexual; una teoria ara estudiada i coneguda que va agafar com a nom l’apel·latiu “queer”, és a dir, “marica/bollera”, paraules nascudes per insultar i odiar a la resta, però paraules assumides pels propis moviments socials contra la discriminació, qui les van fer seues, subrogant-se-les tant com per a fer nàixer una teoria que anys després ens ajuda a continuar subvertint aquestes discriminacions des de les pròpies polítiques fetes des de les institucions.
Les institucions, aliades ara a aquestes subversions, mai substitutives dels moviments socials i de tot el seu poder, però també nostres: em pregunte quantes formes i teories noves hauran –haurem- de canalitzar en els pròxims anys fins assegurar que des d’elles no es configuren polítiques i identitats basades en l’odi.
Cristina Cabedo Laborda és Diputada de Podem a les Corts i membre del Consell Ciutadà Municipal de Castelló.
